Arxiu juliol, 2010

Un curs només (Vicent Partal)

Tan sols ha passat un curs des del 13 de setembre, quan Arenys de Munt va fer el primer referèndum sobre la independència. Va ser un cop de geni que ens va treure màgicament del desconcert en què vivíem. Ha estat un curs només, però serà un curs inoblidable, sobretot si demà el sabem tancar com cal.

Per això, en els llibres d’història del futur, aquest curs 2009-2010 segurament que no hi passarà desapercebut. La presència social i política de l’independentisme ha pujat com mai, a unes quotes inèdites, i la tossuderia i l’immobilisme de l’estat espanyol ha acabat per convèncer pràcticament tothom que no hi ha res a fer per la via de l’autonomia o del (nonat) federalisme.

A voltes em pense que tot ha passat tan ràpidament que no ens n’adonem prou, de com és d’important tot plegat, perquè no tenim la perspectiva necessària. El canvi mental, la desinhibició que ha protagonitzat el sobiranisme, és evident i indiscutible. Totes les dades ‘demoscòpiques’, totes les intuïcions de carrer, tota la realitat visible parla com un llibre obert.

Aquests deu mesos han canviat el nostre petit món, segurament per sempre. Però, malgrat això, encara pensem sovint que no pot ser i que alguna cosa ens farà eixir del somni. Demà serà una magnífica ocasió per a esvair vells fantasmes i adonar-nos de fins a quin punt aquell vell somni és avui una notable realitat.

 

Article de Vicent Partal, publicat el divendres, 9 de juliol de 2010, a Vilaweb.

No hi ha Comentaris

Som una nació. Nosaltres decidim!

Publicat el divendres, 9 de juliol de 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Aneu-vos-en a fer punyetes! (Jaume Pubill)

Sí, per a mi ja us en podeu anar a fer punyetes, polítics catalans! Som on som, ens han pres el pèl fins a l’infinit, ens clavat una bufetada al mig de la cara….i ara resulta que discutiu per una pancarta.

Que si ha de dir o no ha de dir… Que si el Presi ha d’anar al davant o al darrere… Que si la meitat de pancarta amb text i l’altra meitat sense text… Que si la bandera catalana vol dir això o allò….

Aneu-vos-en a fer punyetes!!!. Si davant d’un moment tan greu i crucial com aquest no sou capaços de posar-vos d’acord i si no sou capaços de veure que depèn molt de vosaltres que el nostre país i la nostra Nació Catalana (sí, la NACIÓ CATALANA existeix, tant si volen com si no, aquests jutges caducats) faci un pas endavant no teniu dret a representar-nos. Almenys jo no vull ser representat per vosaltres. No n’hi ha cap de vosaltres que em representi dignament i de forma valenta i clara.

A Madrid, uns us abaixeu els pantalons i acoteu el cap cada cop que els vostres amos us diuen què heu de dir, quan ho heu de dir i com ho heu de dir… Altres parleu un llenguatge diferent del que parleu a Catalunya. Altres, només parleu -allà i aquí- contra Catalunya; altres només hi sou per a buscar burina i mirar d’espatllar-ho tot… A Catalunya no sou capaços de posar-vos d’acord en res fonamental… I així ens va!

Entretant, en cada bugada anem perdent un llençol i ens seguiran prenent el pèl fins a la fi del món. Tenim força i no sabem ni volem fer-la servir. Ens tenen més por del que ens pugui semblar, però mentre ens vegin desunits ells guanyaran sempre, retallaran sempre, i munyiran la mamella també sempre.

I sabeu què us dic? Que jo ja n’estic tip i que tots plegats us en aneu a fer punyetes!

 

Article de Jaume Pubill, publicat el dilluns, 5 de juliol del 2010, al blog A Peu.

No hi ha Comentaris

Espanya ens nega, nosaltres ens reafirmem

Que Espanya no ens accepta ja ho sabíem abans que es dictés la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut. Que la nostra identitat no depèn d’ells, també. Conscients d’aquest rebuig, els ciutadans de Catalunya hem de realitzar permanents accions de reafirmació nacional, sovint incompreses o menyspreades, que van des de penjar una senyera al balcó fins a defensar la nostra llengua per impedir que s’extingeixi, sempre pendents que les majories parlamentàries formades a Madrid no ens perjudiquin encara més. El referèndum que va servir per aprovar l’Estatut, després que hi van donar el seu vistiplau el Parlament i el Congrés dels Diputats, va ser un dels actes de reafirmació més importants dels darrers temps. Realitzat d’acord amb les regles del joc de la democràcia i a partir d’un pacte amb l’Espanya que ara, un cop més, ens nega. En contra dels que pretenen disminuir la seva transcendència, va ser, a més, un acte sobirà a favor d’augmentar el sostre de l’autogovern, encara que molt per sota de les aspiracions col·lectives com a país. Dissabte vinent estem convocats a un altre acte de reafirmació, aquesta vegada la manifestació convocada per Òmnium Cultural amb el suport dels partits catalans pro Estatut. Una cita que no s’hauria d’enterbolir amb disputes absurdes sobre la pancarta que l’ha d’encapçalar perquè el que més importa és que l’assistència sigui massiva i pacífica i perquè, encara que no hi hagués una sola pancarta, tothom sabria prou bé per què s’ha convocat i qui l’ha provocada. Que Espanya no ens accepta no és res de nou, la novetat és que ara ha fet un bunyol jurídic per justificar-ho i contra aquest cal sortir al carrer.

 

Editorial publicat el dimarts, 6 de juliol del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Me’n vaig a viure a Port de la Selva!

Publicat el dimarts, 6 de juliol del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Menys indignació i més intel·ligència (Jordi Badia)

Ja està bé que anem fent una cara de tres pams. Però aniria bé que hi poséssim una mica d’intel·ligència i que miréssim de tocar de peus a terra.

Catalunya és una nació, però en molts aspectes només ho és d’una manera virtual. El problema és no ser-ne conscient i no actuar en conseqüència. Amb un parell d’exemples em penso que s’entendrà bé què vull dir i on vull anar a parar.

Des de fa mesos, es van celebrant referèndums per la independència de Catalunya arreu del territori. El «sí» hi guanya de manera abassegadora, per bé que els índexs de participació han anat minvant i en algunes localitats més populoses són ínfims. Hi ha arguments que ho expliquen. Tant se val. Perquè més enllà dels resultats els referèndums han estat positius per tenir en tensió el país, per engrescar i fer perdre la por a moltes persones a qui parlar d’independència feia basarda, per fer un assaig d’una consulta vinculant el dia que es pugui, etc. I el que s’hi vulgui afegir. Tanmateix, considerar-los el pròleg d’una independència que tenim ben a tocar, com s’ha fet, és situar-nos en un espai virtual.

El segon exemple: aquests dies la selecció catalana d’hoquei sobre patins ha guanyat la copa Amèrica, disputada a Vic. Feia tres anys que hi maldava. És un triomf remarcable, sens dubte, fruit de la voluntat de ser d’un esport capdavanter a Catalunya i punta de llança de la lluita per l’oficialitat de les seleccions catalanes. No obstant això, el fet d’haver de fer les Amèriques per poder disputar una competició oficial ens situa, un altre cop, més en la virtualitat que no pas en la realitat.

La realitat de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, per exemple, que no en té gens, de virtual. Trobo bé que el país hi faci cara d’indignat, de molt indignat, si cal, però és una actitud que no acabo d’entendre del tot, perquè no se’n podia pas esperar cap altre, d’aquella magistratura. Fa molt de temps que sabem que l’encaix de Catalunya en una Espanya de tipus confederal o federal és impossible i, a més, com deia aquell saberut, no pot ser.

Durant la transició hi va haver la primera i última oportunitat. Espanya sortia afeblida i temorenca de la dictadura franquista, i els polítics catalans no van tenir prou coratge o no en van saber més o no van veure possible o el que fos per aprofitar-se’n. Van ser molt generosos i excessivament ingenus. Ara és fàcil dir-ho. La veritat és que des de llavors Espanya ha anat desfent el pacte de la Constitució. A cada bugada hi hem perdut un (o dos) llençols. L’Estat ha recuperat tantes competències com ha pogut i ha tingut ocasió, a vegades per la via de la UE. Entestar-se en la via autonomista o constitucional és tornar a caure en l’error de voler crear una realitat a mida, només virtual i gens real. Ja està bé que aquests dies tots anem fent una cara de tres pams. Però també aniria bé que hi poséssim una mica d’intel·ligència i que miréssim de tocar de peus a terra. Especialment, els polítics que ens representen i que haurien de liderar i dirigir la reacció ciutadana que reclamen. Podem dir prou i fins aquí hem arribat tantes vegades com calgui, però aniria bé saber què farem tot seguit quan tot continuï igual.

La sentència del Tribunal Constitucional té la virtut de deixar les coses clares per a tots aquells que o bé no les tenien o bé no s’ho acabaven de creure. No hi ha vies intermèdies que valguin: o independència o descentralització administrativa. Per a tots aquells catalans que creguin que Catalunya és una nació i vulguin que ho pugui ser i exercir-ne en aquells aspectes que són més essencials, l’única meta plausible és l’estat propi. Ara: caldrà suar-lo, perquè el que és segur és que Espanya la indissoluble no ens el donarà. A vegades fa l’efecte que el punt de virtualitat a què hem arribat és tan elevat, que creiem que un dia ens proclamarem independents i tindrem espanyols i francesos fent-nos el passadís dels campions.

Mentrestant, mentre l’estat propi continua sent un objectiu, fóra bo que s’hi anés treballant amb tan poques proclames i eufòries com sigui possible, guanyant adeptes i construint majories, carregant-nos de raons i procurant d’aprofitar tots aquells espais de sobirania en què es pot avançar i que s’han creat amb la globalització i que les noves tecnologies posen a l’abast. La presència del català a internet, el domini «.cat» i els diaris digitals que proliferen, potser desgavelladament, encara, són bons exemples de les oportunitats que té obertes el país per anar fent via, amb la condició de no confondre el que són només viaranys amb el camí, ni considerar-los una drecera, tan sols. Pensar la independència en termes del segle passat és un error tan greu com el de crear-se una realitat virtual. Es tracta de convertir les febleses en oportunitats i, quan arribi el moment, la por en coratge.

 

Article de Jordi Badia, publicat el dilluns, 5 de juliol del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris