Menys indignació i més intel·ligència (Jordi Badia)


Ja està bé que anem fent una cara de tres pams. Però aniria bé que hi poséssim una mica d’intel·ligència i que miréssim de tocar de peus a terra.

Catalunya és una nació, però en molts aspectes només ho és d’una manera virtual. El problema és no ser-ne conscient i no actuar en conseqüència. Amb un parell d’exemples em penso que s’entendrà bé què vull dir i on vull anar a parar.

Des de fa mesos, es van celebrant referèndums per la independència de Catalunya arreu del territori. El «sí» hi guanya de manera abassegadora, per bé que els índexs de participació han anat minvant i en algunes localitats més populoses són ínfims. Hi ha arguments que ho expliquen. Tant se val. Perquè més enllà dels resultats els referèndums han estat positius per tenir en tensió el país, per engrescar i fer perdre la por a moltes persones a qui parlar d’independència feia basarda, per fer un assaig d’una consulta vinculant el dia que es pugui, etc. I el que s’hi vulgui afegir. Tanmateix, considerar-los el pròleg d’una independència que tenim ben a tocar, com s’ha fet, és situar-nos en un espai virtual.

El segon exemple: aquests dies la selecció catalana d’hoquei sobre patins ha guanyat la copa Amèrica, disputada a Vic. Feia tres anys que hi maldava. És un triomf remarcable, sens dubte, fruit de la voluntat de ser d’un esport capdavanter a Catalunya i punta de llança de la lluita per l’oficialitat de les seleccions catalanes. No obstant això, el fet d’haver de fer les Amèriques per poder disputar una competició oficial ens situa, un altre cop, més en la virtualitat que no pas en la realitat.

La realitat de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, per exemple, que no en té gens, de virtual. Trobo bé que el país hi faci cara d’indignat, de molt indignat, si cal, però és una actitud que no acabo d’entendre del tot, perquè no se’n podia pas esperar cap altre, d’aquella magistratura. Fa molt de temps que sabem que l’encaix de Catalunya en una Espanya de tipus confederal o federal és impossible i, a més, com deia aquell saberut, no pot ser.

Durant la transició hi va haver la primera i última oportunitat. Espanya sortia afeblida i temorenca de la dictadura franquista, i els polítics catalans no van tenir prou coratge o no en van saber més o no van veure possible o el que fos per aprofitar-se’n. Van ser molt generosos i excessivament ingenus. Ara és fàcil dir-ho. La veritat és que des de llavors Espanya ha anat desfent el pacte de la Constitució. A cada bugada hi hem perdut un (o dos) llençols. L’Estat ha recuperat tantes competències com ha pogut i ha tingut ocasió, a vegades per la via de la UE. Entestar-se en la via autonomista o constitucional és tornar a caure en l’error de voler crear una realitat a mida, només virtual i gens real. Ja està bé que aquests dies tots anem fent una cara de tres pams. Però també aniria bé que hi poséssim una mica d’intel·ligència i que miréssim de tocar de peus a terra. Especialment, els polítics que ens representen i que haurien de liderar i dirigir la reacció ciutadana que reclamen. Podem dir prou i fins aquí hem arribat tantes vegades com calgui, però aniria bé saber què farem tot seguit quan tot continuï igual.

La sentència del Tribunal Constitucional té la virtut de deixar les coses clares per a tots aquells que o bé no les tenien o bé no s’ho acabaven de creure. No hi ha vies intermèdies que valguin: o independència o descentralització administrativa. Per a tots aquells catalans que creguin que Catalunya és una nació i vulguin que ho pugui ser i exercir-ne en aquells aspectes que són més essencials, l’única meta plausible és l’estat propi. Ara: caldrà suar-lo, perquè el que és segur és que Espanya la indissoluble no ens el donarà. A vegades fa l’efecte que el punt de virtualitat a què hem arribat és tan elevat, que creiem que un dia ens proclamarem independents i tindrem espanyols i francesos fent-nos el passadís dels campions.

Mentrestant, mentre l’estat propi continua sent un objectiu, fóra bo que s’hi anés treballant amb tan poques proclames i eufòries com sigui possible, guanyant adeptes i construint majories, carregant-nos de raons i procurant d’aprofitar tots aquells espais de sobirania en què es pot avançar i que s’han creat amb la globalització i que les noves tecnologies posen a l’abast. La presència del català a internet, el domini «.cat» i els diaris digitals que proliferen, potser desgavelladament, encara, són bons exemples de les oportunitats que té obertes el país per anar fent via, amb la condició de no confondre el que són només viaranys amb el camí, ni considerar-los una drecera, tan sols. Pensar la independència en termes del segle passat és un error tan greu com el de crear-se una realitat virtual. Es tracta de convertir les febleses en oportunitats i, quan arribi el moment, la por en coratge.

 

Article de Jordi Badia, publicat el dilluns, 5 de juliol del 2010, al diari Avui.

Els Comentaris estan tancats