Corbacho veu violència (Salvador Cot)


Probablement, l’efecte més profund de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha estat destruir el discurs nacional del PSC. Dècades d’acusar de victimisme al catalanisme polític, de pressuposar que hi ha amics espanyols a l’altra banda han acabat, de sobte, amb els arguments del socialisme català estrellats contra una paret i inservibles per a sempre més.

Davant d’això, dins d’aquest àmbit ideològic hi ha hagut quatre reaccions divergents. La primera, majoritària dins l’aparell del partit, ha estat fer veure que no ha passat res important i que es tracta d’uns desajustaments competencials que el PSOE arreglarà via lleis orgàniques. La segona, abundant entre l’entorn intel·lectual del maragallisme, ha consistit en un acostament explícit a les tesis sobiranistes. La tercera, més pròpia de la base i simbolitzada per un curiós article de Rosa Cullell, ha derivat cap a una pintoresca barreja d’arquitectura política i jurídica amb el sentimentalisme familiar i la nostàlgia dels paisatges infantils…

I faltava la quarta: la por. En aquest cas, era més esperable que l’argument de l’amenaça (tancs espanyols? insurreccions al Baix Llobregat?) vingués del cantó de l’espanyolisme més vistós, del que viu en els entorns del PP o Ciutadans. Però no. Ha estat Celestino Corbacho, el ministre que plega a càmera lenta, el que s’ha volgut guanyar el tercer lloc a les llistes dient que la independència no seria “pacífica”.

El cas és que a Catalunya no hi ha gent armada. Ni bombes. Només vots. Així que, inevitablement, les afirmacions de Corbacho només poden ser una amenaça. I no pas contra el catalanisme, sinó contra la democràcia.

 

Notícia publicada el dimarts, 5 d’octubre del 2010, a www.naciodigital.cat.

Els Comentaris estan tancats