El control del grup parlamentari (Marc Cros)


La immensa majoria de mitjans de comunicació posen injustament Reagrupament i Solidaritat al mateix sac, tot fent-los culpables per igual de la no coalició. Ho redueixen a un afer de llistes o personalismes, i avall! Molts periodistes no gosen o no poden assenyalar el muntatge solidari, uns perquè ho veuen de massa lluny i uns altres perquè ho veuen de massa a prop, però la realitat és contundent: Solidaritat, en els escassos dos mesos de vida, no ha fet ni un sol pas creïble per a la unitat.

L’assemblea de solidaris i reagrupats de base de la setmana passada ho va tornar a il·lustrar a la perfecció: candidats capdavanters de Reagrupament hi van assistir, de Solidaritat cap; Carretero va elogiar la iniciativa dels “patriotes de pedra picada”, Laporta els va titllar de “ploramiques”. Tot i això, molts mitjans encara van culpar Carretero de la no coalició. Doncs res d’això és cert, la unitat real era fa dos mesos, entre Laporta i Carretero. Les llistes mai van ser un problema ni tampoc els noms. Reagrupament, fins al darrer moment i a petició dels associats, pot modificar les llistes; i els candidats han assegurat per activa i per passiva que estan disposats a fer un pas enrere per la unitat. Res d’això passa amb els candidats oficials de Solidaritat, tot el contrari, resten muts i atrinxerats.

Si no hi va haver un pacte fa dos mesos, no va ser per llistes ni personalismes. L’entrebanc més important, que crec que va dinamitar el pacte, va ser el control del grup parlamentari. Carretero estava disposat a no anar a les llistes per conservar el control del grup, a l’estil Arzalluz. També cedia els llocs que Laporta hagués de menester –no eren gaires- i el nom del partit. Quan tu negocies una coalició i ofereixes les sigles i tants llocs a les llistes com calguin, què més pots fer?

El problema és que Laporta volia aterrar i manar, i no només manar a Reagrupament, sinó també entrar al govern dels seus amics convergents…potser voldria ser conseller? D’aquesta manera posava en perill el full de ruta grana. Per Reagrupament és tan important entrar al Parlament com, una vegada dins, créixer. Créixer a partir de la coherència en el discurs, de les formes valentes i d’una gestió austera i incorruptible. Si Esquerra no hagués abandonat l’eix nacional i s’hagués quedat a l’oposició, molt probablement ara seria la segona força del Parlament i en les properes eleccions optaria a la majoria absoluta. Va preferir la poltrona, els cotxes oficials i les dietes enlloc del país. Ara no ens podem permetre entrar en un govern de gestió de les misèries, ara toca el patriotisme insubornable. Ara toca independència!

 
Article de Marc Cros, publicat el dimecres, 13 d’octubre del 2010, a www.somnoticia.cat.

Els Comentaris estan tancats