Un curs només (Vicent Partal)

Tan sols ha passat un curs des del 13 de setembre, quan Arenys de Munt va fer el primer referèndum sobre la independència. Va ser un cop de geni que ens va treure màgicament del desconcert en què vivíem. Ha estat un curs només, però serà un curs inoblidable, sobretot si demà el sabem tancar com cal.

Per això, en els llibres d’història del futur, aquest curs 2009-2010 segurament que no hi passarà desapercebut. La presència social i política de l’independentisme ha pujat com mai, a unes quotes inèdites, i la tossuderia i l’immobilisme de l’estat espanyol ha acabat per convèncer pràcticament tothom que no hi ha res a fer per la via de l’autonomia o del (nonat) federalisme.

A voltes em pense que tot ha passat tan ràpidament que no ens n’adonem prou, de com és d’important tot plegat, perquè no tenim la perspectiva necessària. El canvi mental, la desinhibició que ha protagonitzat el sobiranisme, és evident i indiscutible. Totes les dades ‘demoscòpiques’, totes les intuïcions de carrer, tota la realitat visible parla com un llibre obert.

Aquests deu mesos han canviat el nostre petit món, segurament per sempre. Però, malgrat això, encara pensem sovint que no pot ser i que alguna cosa ens farà eixir del somni. Demà serà una magnífica ocasió per a esvair vells fantasmes i adonar-nos de fins a quin punt aquell vell somni és avui una notable realitat.

 

Article de Vicent Partal, publicat el divendres, 9 de juliol de 2010, a Vilaweb.

No hi ha Comentaris

Som una nació. Nosaltres decidim!

Publicat el divendres, 9 de juliol de 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Aneu-vos-en a fer punyetes! (Jaume Pubill)

Sí, per a mi ja us en podeu anar a fer punyetes, polítics catalans! Som on som, ens han pres el pèl fins a l’infinit, ens clavat una bufetada al mig de la cara….i ara resulta que discutiu per una pancarta.

Que si ha de dir o no ha de dir… Que si el Presi ha d’anar al davant o al darrere… Que si la meitat de pancarta amb text i l’altra meitat sense text… Que si la bandera catalana vol dir això o allò….

Aneu-vos-en a fer punyetes!!!. Si davant d’un moment tan greu i crucial com aquest no sou capaços de posar-vos d’acord i si no sou capaços de veure que depèn molt de vosaltres que el nostre país i la nostra Nació Catalana (sí, la NACIÓ CATALANA existeix, tant si volen com si no, aquests jutges caducats) faci un pas endavant no teniu dret a representar-nos. Almenys jo no vull ser representat per vosaltres. No n’hi ha cap de vosaltres que em representi dignament i de forma valenta i clara.

A Madrid, uns us abaixeu els pantalons i acoteu el cap cada cop que els vostres amos us diuen què heu de dir, quan ho heu de dir i com ho heu de dir… Altres parleu un llenguatge diferent del que parleu a Catalunya. Altres, només parleu -allà i aquí- contra Catalunya; altres només hi sou per a buscar burina i mirar d’espatllar-ho tot… A Catalunya no sou capaços de posar-vos d’acord en res fonamental… I així ens va!

Entretant, en cada bugada anem perdent un llençol i ens seguiran prenent el pèl fins a la fi del món. Tenim força i no sabem ni volem fer-la servir. Ens tenen més por del que ens pugui semblar, però mentre ens vegin desunits ells guanyaran sempre, retallaran sempre, i munyiran la mamella també sempre.

I sabeu què us dic? Que jo ja n’estic tip i que tots plegats us en aneu a fer punyetes!

 

Article de Jaume Pubill, publicat el dilluns, 5 de juliol del 2010, al blog A Peu.

No hi ha Comentaris

Espanya ens nega, nosaltres ens reafirmem

Que Espanya no ens accepta ja ho sabíem abans que es dictés la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut. Que la nostra identitat no depèn d’ells, també. Conscients d’aquest rebuig, els ciutadans de Catalunya hem de realitzar permanents accions de reafirmació nacional, sovint incompreses o menyspreades, que van des de penjar una senyera al balcó fins a defensar la nostra llengua per impedir que s’extingeixi, sempre pendents que les majories parlamentàries formades a Madrid no ens perjudiquin encara més. El referèndum que va servir per aprovar l’Estatut, després que hi van donar el seu vistiplau el Parlament i el Congrés dels Diputats, va ser un dels actes de reafirmació més importants dels darrers temps. Realitzat d’acord amb les regles del joc de la democràcia i a partir d’un pacte amb l’Espanya que ara, un cop més, ens nega. En contra dels que pretenen disminuir la seva transcendència, va ser, a més, un acte sobirà a favor d’augmentar el sostre de l’autogovern, encara que molt per sota de les aspiracions col·lectives com a país. Dissabte vinent estem convocats a un altre acte de reafirmació, aquesta vegada la manifestació convocada per Òmnium Cultural amb el suport dels partits catalans pro Estatut. Una cita que no s’hauria d’enterbolir amb disputes absurdes sobre la pancarta que l’ha d’encapçalar perquè el que més importa és que l’assistència sigui massiva i pacífica i perquè, encara que no hi hagués una sola pancarta, tothom sabria prou bé per què s’ha convocat i qui l’ha provocada. Que Espanya no ens accepta no és res de nou, la novetat és que ara ha fet un bunyol jurídic per justificar-ho i contra aquest cal sortir al carrer.

 

Editorial publicat el dimarts, 6 de juliol del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Me’n vaig a viure a Port de la Selva!

Publicat el dimarts, 6 de juliol del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Menys indignació i més intel·ligència (Jordi Badia)

Ja està bé que anem fent una cara de tres pams. Però aniria bé que hi poséssim una mica d’intel·ligència i que miréssim de tocar de peus a terra.

Catalunya és una nació, però en molts aspectes només ho és d’una manera virtual. El problema és no ser-ne conscient i no actuar en conseqüència. Amb un parell d’exemples em penso que s’entendrà bé què vull dir i on vull anar a parar.

Des de fa mesos, es van celebrant referèndums per la independència de Catalunya arreu del territori. El «sí» hi guanya de manera abassegadora, per bé que els índexs de participació han anat minvant i en algunes localitats més populoses són ínfims. Hi ha arguments que ho expliquen. Tant se val. Perquè més enllà dels resultats els referèndums han estat positius per tenir en tensió el país, per engrescar i fer perdre la por a moltes persones a qui parlar d’independència feia basarda, per fer un assaig d’una consulta vinculant el dia que es pugui, etc. I el que s’hi vulgui afegir. Tanmateix, considerar-los el pròleg d’una independència que tenim ben a tocar, com s’ha fet, és situar-nos en un espai virtual.

El segon exemple: aquests dies la selecció catalana d’hoquei sobre patins ha guanyat la copa Amèrica, disputada a Vic. Feia tres anys que hi maldava. És un triomf remarcable, sens dubte, fruit de la voluntat de ser d’un esport capdavanter a Catalunya i punta de llança de la lluita per l’oficialitat de les seleccions catalanes. No obstant això, el fet d’haver de fer les Amèriques per poder disputar una competició oficial ens situa, un altre cop, més en la virtualitat que no pas en la realitat.

La realitat de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, per exemple, que no en té gens, de virtual. Trobo bé que el país hi faci cara d’indignat, de molt indignat, si cal, però és una actitud que no acabo d’entendre del tot, perquè no se’n podia pas esperar cap altre, d’aquella magistratura. Fa molt de temps que sabem que l’encaix de Catalunya en una Espanya de tipus confederal o federal és impossible i, a més, com deia aquell saberut, no pot ser.

Durant la transició hi va haver la primera i última oportunitat. Espanya sortia afeblida i temorenca de la dictadura franquista, i els polítics catalans no van tenir prou coratge o no en van saber més o no van veure possible o el que fos per aprofitar-se’n. Van ser molt generosos i excessivament ingenus. Ara és fàcil dir-ho. La veritat és que des de llavors Espanya ha anat desfent el pacte de la Constitució. A cada bugada hi hem perdut un (o dos) llençols. L’Estat ha recuperat tantes competències com ha pogut i ha tingut ocasió, a vegades per la via de la UE. Entestar-se en la via autonomista o constitucional és tornar a caure en l’error de voler crear una realitat a mida, només virtual i gens real. Ja està bé que aquests dies tots anem fent una cara de tres pams. Però també aniria bé que hi poséssim una mica d’intel·ligència i que miréssim de tocar de peus a terra. Especialment, els polítics que ens representen i que haurien de liderar i dirigir la reacció ciutadana que reclamen. Podem dir prou i fins aquí hem arribat tantes vegades com calgui, però aniria bé saber què farem tot seguit quan tot continuï igual.

La sentència del Tribunal Constitucional té la virtut de deixar les coses clares per a tots aquells que o bé no les tenien o bé no s’ho acabaven de creure. No hi ha vies intermèdies que valguin: o independència o descentralització administrativa. Per a tots aquells catalans que creguin que Catalunya és una nació i vulguin que ho pugui ser i exercir-ne en aquells aspectes que són més essencials, l’única meta plausible és l’estat propi. Ara: caldrà suar-lo, perquè el que és segur és que Espanya la indissoluble no ens el donarà. A vegades fa l’efecte que el punt de virtualitat a què hem arribat és tan elevat, que creiem que un dia ens proclamarem independents i tindrem espanyols i francesos fent-nos el passadís dels campions.

Mentrestant, mentre l’estat propi continua sent un objectiu, fóra bo que s’hi anés treballant amb tan poques proclames i eufòries com sigui possible, guanyant adeptes i construint majories, carregant-nos de raons i procurant d’aprofitar tots aquells espais de sobirania en què es pot avançar i que s’han creat amb la globalització i que les noves tecnologies posen a l’abast. La presència del català a internet, el domini «.cat» i els diaris digitals que proliferen, potser desgavelladament, encara, són bons exemples de les oportunitats que té obertes el país per anar fent via, amb la condició de no confondre el que són només viaranys amb el camí, ni considerar-los una drecera, tan sols. Pensar la independència en termes del segle passat és un error tan greu com el de crear-se una realitat virtual. Es tracta de convertir les febleses en oportunitats i, quan arribi el moment, la por en coratge.

 

Article de Jordi Badia, publicat el dilluns, 5 de juliol del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Brindis per aconseguir un Estat propi

La plaça de Sant Jaume de Barcelona va viure ahir la primera mobilització ciutadana després que dilluns es fes pública la sentència contra l’Estatut. L’entitat organitzadora, Acte de Sobirania, no va concebre, però, la concentració com una mostra de rebuig o de protesta. Al contrari, “és una festa”, va proclamar un dels portaveus de l’associació, Enric Fontanals, que va recordar que el procés estatutari està “mort” i ara comença el camí cap a la independència. És per aquest motiu que Acte de Sobirania va convidar el prop de mig miler de persones que van anar fins davant del Palau de la Generalitat a fer un brindis amb cava per celebrar la nova situació –la iniciativa es va repetir en altres municipis–, una clara mostra que els independentistes veuen la resolució del TC com una excel·lent oportunitat per intentar aconseguir el seu objectiu. “Hem de donar les gràcies als que ens han portat fins a aquesta cruïlla, on hi ha dos camins: ser una regió espanyola espoliada o un Estat propi”, va reblar Fontanals.


Crítiques a Montilla
Els organitzadors van criticar la decisió del president de la Generalitat, José Montilla, d’anar darrere d’una senyera en la manifestació del 10 de juliol i van assegurar que ells també hi assistiran, però encapçalant una pancarta amb el lema Independència. Segons Acte de Sobirania, “els polítics utilitzen la senyera per tapar les seves vergonyes”. Aquest anunci contrasta amb la posició d’altres sectors del sobiranisme que han fet una crida a no participar en la manifestació.

La coincidència del partit d’Espanya contra Portugal amb l’acte d’ahir va propiciar més d’una curiosa estampa quan algun aficionat guarnit amb els colors de la roja que creuava la plaça Sant Jaume es va colar sense voler enmig de les senyeres.

 

Notícia publicada el dimecres, 30 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Publicat el dimecres, 30 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Sentència del TC i dignitat catalana (Antoni Segura)

Cal perseverar en la unitat per donar una resposta contundent a la sentència. Una resposta que mostri clarament que la dignitat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum no es pot trepitjar impunement.

La sentència deixa «a priori» dos únics camins: o un nou pacte entre Catalunya i Espanya o, si es tanquen totes les portes a una nova entesa, la desafecció conrearà el camí de la independència.

Ahir, finalment, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar sentència sobre la constitucionalitat de l’Estatut i, sense cap mena de dubtes, aquesta ha suposat una altra i greu retallada a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel poble de Catalunya, que el va votar en referèndum.

D’una banda, la sentència declara anticonstitucionals i, per tant, nuls alguns articles (97: «El Consell de Justícia de Catalunya és l’òrgan de govern del poder judicial a Catalunya. Actua com a òrgan desconcentrat del Consell General del Poder Judicial…») i algunes parts de 13 articles més que afecten l’ús preferent del català a les administracions públiques, a l’autonomia orgànica, funcional i pressupostària del Consell de Garanties Estatutàries, a algunes de les funcions del Síndic de Greuges i de les atribucions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Consell de Justícia de Catalunya –que en resulta afectat també en la seva composició, organització i funcionament–, a les competències compartides, a les competències de la Generalitat sobre les caixes d’estalvis i les entitats de crèdit, als mecanismes de solidaritat (sistema de finançament) i a les competències de la Generalitat per establir i regular els tributs propis dels governs locals. De l’altra, reinterpreta –totalment o parcialment– 30 articles més. Finalment, no modifica el preàmbul de l’Estatut, tot i que s’indica que la menció de Catalunya com a nació no té rellevància normativa ni eficàcia legislativa, ja que això només és aplicable a la «nació espanyola».

Les reaccions no s’han fet esperar. El govern espanyol ha expressat la seva satisfacció i ha considerat que la sentència avala la constitucionalitat de l’Estatut en la seva pràctica totalitat, segons la vicepresidenta Fernández de la Vega. El PP difícilment pot amagar la seva clara derrota, ja que dels 124 articles que va impugnar només 14 han estat anul·lats, cosa que ha posat de manifest, un cop més, el seu allunyament de les aspiracions dels ciutadans de Catalunya i la manca de coneixement de la realitat del país i, àdhuc, de la Constitució en versió, ja de per si prou restringida, del TC.

Això no obstant, a Catalunya, les reaccions del principals partits polítics han estat contundents i d’una forta indignació. El president, José Montilla, ha titllat el TC d’irresponsable i mancat de legitimitat (ha trencat el pacte constitucional de 1978), ha manifestat la seva decepció i indignació per una sentència que acata però que no comparteix i s’ha compromès a fer respectar les aspiracions d’autogovern i la voluntat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum. CiU ha qualificat la situació de molt greu i ha fet una crida també a fer respectar la dignitat de Catalunya de manera contundent. La mateixa indignació han manifestat ICV i ERC que, a més, ha fet una crida per avançar pel camí de la independència, ja que aquesta és la segona retallada de l’Estatut, que representa un xoc de legitimitats entre els ciutadans de Catalunya i un grup de deu magistrats deslegitimats. Cal, doncs, i hi coincideixen tots, una resposta contundent i unitària més enllà de les urgències electorals.

Bé, i ara què? Sens dubte, com han indicat tots els partits catalanistes, cal perseverar en la unitat per donar una resposta contundent a la sentència. Una resposta que mostri clarament que la dignitat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum no es pot trepitjar impunement, ja que, com assenyalava en la seva declaració institucional el president Montilla, Catalunya no renunciarà a res i exigirà el respecte a la seva dignitat com a poble per demostrar que és una nació i un sol poble. En suma, la sentència deixa a priori dos únics camins: o un nou pacte entre Catalunya i Espanya que sigui respectuós amb la voluntat d’autogovern dels ciutadans de Catalunya, la qual cosa, després d’aquesta sentència, suposa una entesa política, perquè el problema avui no és jurídic o constitucional sinó polític; o, si es tanquen totes les portes a una nova entesa, la desafecció conrearà el camí de la independència encara que aquest no sigui encara avui l’objectiu de la majoria dels ciutadans catalans.

 

Article d’Antoni Segura, publicat el dimarts, 29 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Publicat el dimarts, 29 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris