I quan ens enviïn els tancs què?


Personalment he assistit a pocs actes de reagrupament; però sempre he escoltat la mateixa pregunta: què farem quan declarem la independència i Espanya ens enviï els tancs?

Bé, jo vaig néixer a la dècada dels 80, i cada cop que sento aquesta pregunta em quedo sense paraules. No entenc per què la gent fa aquesta pregunta, segurament és pel fet que jo no hagi conegut la guerra i la dictadura. Però, el que realment m’impacta, és la opinió de molts coneguts meus que em diuen: Independència? Si home, per a què ens enviïn els tancs!

Realment, la gran victòria del franquisme no va ser guanyar la guerra, no va ser governar durant 40 anys, no va ser fer el pas cap a la democràcia sense que es jutgi cap assassí del franquisme; no senyors, la gran victòria ha estat que tot i què ara visquem en “llibertat” la gent segueix tenint por, i sobretot, que han pogut transmetre aquesta por a les noves generacions que no van conèixer la dictadura.

No vull viure amb por, no la vull ni per avui ni per demà, i sincerament que a aquestes alçades ens fem aquesta pregunta és un argument més per a la causa independentista. Sincerament, no crec que l’estat espanyol sigui capaç de fer el pas d’enviar-nos l’exèrcit, té massa a perdre en l’ àmbit internacional, i si es donés el cas, el que no vull fer és viure en una mentida constant, amb una constitució que més que sigui el que ens atorga les nostres llibertats sembla un obstacle cada cop que intentem avançar en qualsevol àmbit, una constitució que, cal no oblidar, se’ns imposa a les noves generacions que no l’hem pogut votar, tampoc vull viure en la mentida d’un suposat autogovern que tenim que hem de dependre de la opinió de Madrid i, sobretot, d’una mentida que és “l’oasi català”.

És per això que demano, sobretot a les noves generacions, que ens desfem d’una vegada per totes d’aquesta por, que cal avançar sense pensar el que ens faran uns altres, perquè així mai podem progressar.

(Per Albert M.R)