Arxiu juliol, 2009

Sopar-col·loqui

-Feu clic al cartell per ampliar-lo-

No hi ha Comentaris

Argumentari

Breu argumentari de Reagrupament Independentista

Què defensa Reagrupament?
  • La independència de Catalunya
  • La regeneració de la política

Independència

- Catalunya és una nació: tenim dret a ser lliures i a tenir un estat

- Que l’estat espanyol sigui federal, confederal o el que sigui depèn de la voluntat dels espanyols, que no permetran cap avenç significatiu en l’autogovern (com demostren amb l’Estatut). En canvi ser independents només depèn dels catalans

- L’estat propi permetrà aconseguir de cop tot allò que volem i que es impossible obtenir d’una altra manera, com ser membres de ple dret a l’ONU, la UNESCO o als Consells de Ministres de la Unió Europea; disposar d’ambaixades autèntiques; que el català sigui oficial als jutjats, a Brussel·les i a Estrasburg; tenir seleccions esportives; recaptar i gestionar tots els
nostres impostos; gestionar la immigració; i tot allò que tenen tots els estats.

  • Catalunya serà un Estat membre de la UE, amb els mateixos drets i deures que la resta.

- Els beneficis de la independència són molt més grans que els possibles costos que hi pugui haver a curt termini: l’estat espanyol ens pren el 10% del PIB cada any, més de 21.000€ milions a l’any. Això vol dir:

  • 3.000€ per català a l’any, l’equivalent a un pla Obama cada any (és a dir, tot el que Obama està dedicant per ciutadà americà per reactivar l’economia aquest any els catalans ho paguem cada any).
  • Uns 60 milions d’euros al dia.
  • Aquests diners podrien comportar menors impostos, major despesa social o les dues coses. En tot cas, el que els catalans decidim.
Com s’aconsegueix la independència?
- Proclamant-la des del Parlament per una majoria absoluta de diputats (declaració unilateral d’independència).

- No cal fer un referèndum previ, perquè l’estat espanyol no ho permetrà mai, i perquè el referèndum són les pròpies eleccions al Parlament.

Regeneració de la política

- Cal assegurar transparència, ètica, austeritat i bona gestió per part dels representants públics.

- Això s’assegura amb:

  • Llistes obertes -així tothom pot saber a qui vota, i per tant demanar-li comptes si no fa bé la seva feina.
  • Limitació de mandats -en la política s’està de pas, “professionals que temporalment es dediquen a la política, no polítics professionals”.
  • Establiment dels sous en funció del que l’individu ha sigut capaç d’obtenir en la vida civil (p. e. sous en funció dels rendiments del treball declarats en els darrers anys; així ningú es pot enriquir ni perdre diners amb la dedicació a la política).
  • Publicitat dels sous dels representants públics i limitació de les dietes.
  • Prohibició d’acumulació de càrrecs; règim estricte d’incompatibilitats.
  • Transparència en la despesa pública.
  • Els més preparats per cada responsabilitat, defugint l’amiguisme, el nepotisme o qualsevol de les seves variants.

Conclusions:

- La independència és possible i necessària, i només depèn de la voluntat dels
catalans.
- El procés d’independència ha d’anar lligada d’una regeneració de la política: ens hem de sentir orgullosos dels nostres representants públics, han d’estar a l’alçada, hem de poder confiar en ells.
- Si vols la independència i la regeneració de la política no cal cap referèndum: només cal que donis suport a Reagrupament.
- Si volem, podem: només depèn de nosaltres.

Possibles preguntes:

- Què és exactament Reagrupament?

  • Reagrupament és una entitat cívica que promou una candidatura transversal i unitària a les eleccions al Parlament.
  • El projecte pot acabar constituint-se en partit, coalició electoral o agrupació d’electors, en funció del que sigui més pràctic. En tot cas, sigui quina sigui l’estructura jurídica Reagrupament és, per sobre de tot, un moviment de patriotes que volen (i) la independència i (ii) la regeneració de la política.

- Catalunya o Països Catalans?

  • L’àmbit d’actuació són els Països Catalans, amb diferents posicions de partida en cada territori però amb voluntat de confluència i d’aconseguir la independència de tota la nació.

- Cal fer referèndum per aconseguir la independència?

  • No cal fer un referèndum perquè l’estat espanyol no ho permetrà mai i perquè el referèndum són les pròpies eleccions al Parlament.
  • No es descarta fer un referèndum, si cal i és possible, però en tot cas l’únic camí possible actualment és la declaració unilateral per part del Parlament.

- No serà molt costós?

  • Els beneficis de la independència són molt més grans que els possibles costos que hi hagi a curt termini: l’estat espanyol ens pren el 10% del PIB cada any (cada any!), 21.000€ milions a l’any, 3.000€ per català a l’any (un pla Obama a l’any!).

- Deixaré de cobrar la pensió?

  • No, al contrari, podrà pujar. Catalunya té un dèficit de la Seguretat social amb l’estat espanyol de més de 3.600€ milions. Això vol dir que les pensions podrien pujar, o es podrien mantenir però es crearia un fons de reserva per garantir el futur de les pensions catalanes.

- No és millor reformar Espanya, i ser una autonomia amb molt autogovern?

  • No, reformar Espanya és impossible, com demostren amb l’Estatut, que el van retallar (“cepillar”) a les corts espanyoles, l’estan incomplint, i el Tribunal Constitucional el retallarà encara més: Espanya és com és, s’accepta o es marxa, però no es canvia.
  • Per reformar Espanya cal arribar a un pacte amb Espanya, i Espanya no vol; per ser independents, els catalans només ho hem de voler.

- No és millor dedicar esforços en alguna de les plataformes?

  • Qualsevol projecte polític ha de tenir traducció en el Parlament, que és qui ha de declarar la independència.
  • Els partits actuals no trencaran el status quo, com han demostrat no acceptant a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular per permetre un referèndum sobre la autodeterminació de Catalunya (tots els partits, CiU, PSC-PSOE, ERC, IC-V i PP, van votar en contra).

- De dretes o d’esquerres?

  • El pacte del PP i el PSOE al País Basc és de dretes o d’esquerres? Per les coses importants, a tots els països els partits es posen d’acord per sobre de qüestions de dretes i d’esquerres.
  • Sense recursos econòmics ni competències no es poden fer polítiques ni de dretes ni d’esquerres.
  • El dia que siguem independents cadascú ja decidirà si és de dretes o d’esquerres (o que no és ni de dretes ni d’esquerres); ara és poc més que un exercici teòric.

Com pots ajudar?

- Apunta’t a Reagrupament! Si no pots fer res més, almenys pagaràs una quota que servirà per tirar endavant el projecte.
- Explica el projecte a tothom que coneguis.
- Anima a tothom a apuntar-se a Reagrupament (o, com a mínim, aconsegueix les seves dades de contacte per poder-lo mantenir informat).
- Digues a Reagrupament com vols ajudar.
- Organitza trobades amb persones independentistes del teu entorn per explicar-los el projecte. Si vols, algú de Reagrupament vindrà per ajudar-te a explicar el projecte.

Més informació:

www.reagrupament.cat

info@reagrupament.cat

No hi ha Comentaris

Finançament

En aquesta nova entrada al blog us presentem dos articles que fan referència al finançament des d’una òptica prou suggerent.
Esperem que us siguin d’interès.
El finançament Salgado-Solbes: les claus
Acaba de concloure la roda de premsa de la Ministra Salgado per informar del nou model de finançament. Aquí en teniu un resum, i una comparativa amb les aspiracions catalanes a l’inici de la negociació.

1. Salgado ha confirmat que el model és el de Solbes del desembre.

2. Els fons es divideixen en dos tipus: el de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals i el de Suficiència Global per la resta de competències de totes les CCAA.

3. Al fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals s’hi destina el 80% dels recursos: 75% aportat per les CCAA i 5% per l’Estat.

OBJECTIU MÍNIM GENERALITAT: MÀXIM 65%. S’incompleix en un 15%.

4. Els recursos per serveis públics fonamentals es reparteixen en base a la població ponderada per les següents variables, entre parèntesi les CCAA que les reclamaven:

Dispersió (Front del Nord-Oest), envelliment (Front del Nordoest, Castelles), insularitat, superfície, població en edat escolar (Andalusia), densitat (Castella i Lleó).

Les variables de ponderació de l’Estatut no hi són: immigració, costos diferencials, població en risc d’exclusió. La ministra ha afirmat que un estudi va demostrar que el cost mitjà sanitari d’un immigrant era inferior al d’un nadiu perquè és més jove.

5.El fons de suficiència global finança la resta de competències i garanteix l’status quo actual. Si amb el que rebrà per l’altre fons, una CCAA hi perd respecte a la situació actual, l’Estat la compensarà amb el fons de suficiència global.

6.S’afegeixen dos fons nous de signe contrari:

– El de competitivitat per les més riques. Salgado ha dit que serà un fons molt petit.

- El de convergència per les més pobres i les més envellides.

7.Les diferències en finançament per càpita entre les CCAA ara són de 40 punts es reduiran a 30 punts, però no desapareixen.

Per justificar que Catalunya passarà a estar lleugerament per sobre de la mitjana es pren com a referència la situació actual calculada per l’Estat sense homogeneïtzació competencial, que dóna que Catalunya està ara només 1 punt per sota, a 99 punts respecte de la mitjana de 100. Els càlculs que sempre ha fet servir la Generalitat són amb homogeneització competencial i donen un índex de 94. Per tant es comparen índexs diferents.

El principi d’ordinalitat no es complirà: aquest principi exigeix no només quedar per sobre la mitjana sinó quedar els tercers en el rànking.

8. Per posar en marxa el sistema, l’Estat aporta recursos addicionals. Salgado només ha fet públics els del 2012 que seran al voltant d’11.000 milions, però ha afirmat que és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris. També ha dit que la majoria de recursos addicionals es posen el 4rt any, per la delicada situació econòmica actual. No ha dit les xifres del 1er i del 2n any. Sembla que pel 1er podrien estar al voltant dels 6.000 milions d’euros per totes les CCAA.

9. La paraula esforç fiscal no apareix en el document.

10. Ha afirmat que si alguna CCAA vol vendre l’increment d’ingressos de la pujada de l’impost de l’alcohol i el tabac, com a nous recursos, ella no és ningú per impedir-ho.

11. Per indicació del Sr. Ocaña, Secretari d’Estat d’Hisenda, ha afirmat que l’Estat seguirà retenint el 50% de la despesa pública total.

12. Ha afirmat que ella ni confirmarà ni desmentirà les xifres que facin públiques les diferents CCAA com a previsions del 2012, que són això, previsions.

13. Ha avisat que les liquidacions del 2008 i del 2009 seran negatives per les CCAA, perquè la recaptació ha estat inferior a les bestretes que es van donar a les CCAA. Les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat, però aquest retorn es periodifica, amb un any de carència i per tant les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat el 2011 i el 2012 (justament els anys on es preveu que el model nou doni més ingressos).

14. De cada euro que recapta una CCAA pels impostos que té cedits o participats, 75 cèntims van a la bossa comú de repartiment per totes les CCAA i 25 cèntims se’ls queda.

Elisenda Paluzie

____________________________

Dins la ratera (article d’en Salvador Cardús a l’Avui)

Dins la ratera

No tinc ni idea de com es por sortir de l’atzucac en què s’ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l’oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s’han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L’obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l’esquer. L’incompliment de l’Estatut i l’amenaça del Constitucional; l’espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l’Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d’estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n’hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s’és dins de la ratera.

Probablement per tot això, la reflexió de Joan Carretero a l’AVUI, feta des de fora de la gàbia –per un “metge de Puigcerdà”, com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic– ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s’hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l’espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s’ho han mirat –equivocadament– amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d’intencions temeraris, sense voler entendre de què va l’envit.

Vist a una certa distància –els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m’han deixat d’interessar–, m’atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l’incident. En primer lloc, l’article de Carretero diria que parlava en nom d’allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d’establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l’eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d’empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L’independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament… No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d’aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se’n foten i que sap que, de fet, l’autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d’ERC i CiU –que ja és molt–, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.

La reacció dins la ratera ha estat de nervis, perquè s’ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s’equivoquen. Si es tractés d’entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l’AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l’antic conseller de Governació –estem parlant en el pla del discurs polític– és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d’independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s’han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l’expectativa d’ocupar, sembla que prèviament, l’espai polític d’esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència “no en fa cavall de batalla”. Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració “en la neurona de qualsevol nacionalista”, perquè –tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones– com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.

Una altra cosa és discutir la possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s’intuïa en l’article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l’objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.

He dit que no sé com es pot sortir de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d’encallament s’allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d’imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l’esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l’oportunitat de posar en qüestió l’existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s’atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.

No hi ha Comentaris

Jo no crec en utopies!

Apreciats amics, companys i lectors anònims : l´anomenat catalanisme polític ha fracassat. Aquesta notícia coneguda per tots, el gran objectiu perseguit des dels temps de Prat de la Riba fins l´actualitat ha esdevingut quelcom utòpic i irrealitzable. Tot es basava en la faula que quan Espanya es modernitzés, Catalunya seria reconeguda nacionalment pels nostres “estimats” veïns. Morí Franco i Espanya es va modernitzar; va haver-hi una transició democràtica; han passat més de trenta anys, i Catalunya és una Comunitat Autònoma més, com Múrcia o Madrid. Segle XXI, cap dret, cap reconeixement. L´estúpid somni d´una Estat Federal o Confederal on Catalunya fos reconeguda com a tal s´ha anat a “Can Pistraus”. El darrer intent fou el projecte d´Estatut, i en això es va quedar, en un projecte ridiculitzat. És absurd seguir jugant aquesta partida, per Dignitat nacional s´ha de fotre enlaire el tauler de joc i començar la Nostra partida. Cal denunciar l´engany que estan sometent els actuals polítics “catalanistes” a tot el poble, uns des del Govern i els altres des de l´oposició. Concert econòmic? Català a Europa? Reconeixement com a Nació? Seleccions esportives? Control immigratori? Utopies barates que s´han de combatre. Espanya només ens vol dissolts dins el seu Estat, despullats de qualsevol personalitat per condemnar-nos en breu a la nostra invisibilitat. Segle XXI, les pors atàviques que emmanillaven els nostres pares han esdevingut fantasies. Tancs dins l´UE? Pensar en això sí que és creure en utopies. Algú dubta que si volem podem? Des de el Parlament de la Nació, si els catalans volem podem, i tant si podem. El que no podem és decidir què volem que Espanya faci o deixi de fer, mai podrem aconseguir res, no hi ha ja pacte possible. El nostre futur l´hem de decidir Nosaltres. La visió d’un Estat asimètric és una autèntica fantasia que els espanyols mai acceptaran. És evident que només tenim dues opcions factibles: continuar sent com Múrcia o esdevenir Estat. Estic fart de les utopies, molt fart, cansat d´hipotètics Estats Federals, asimètrics o rectangulars. Només ens calen dues coses : Patriotisme i Dignitat.

(Autoritzat pel Gos Gànguil)

1 Comentari