Arxiu octubre, 2009

Joan Solà – Premi d’honor de lletres catalanes

Entrevista de Laura Borràs al Premi d´Honor de les Lletres catalanes publicada al núm 12 de la Revista Òmnium (01.09.2009)
EL PERFIL
Joan Solà, el flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009, té un programa ètic d’actuació que inclou l’honestedat, la constància, l’exemplaritat i el valor, al costat de la ciència, el magisteri, la integritat i la bonhomia. La seva feina diària està directament relacionada amb la convicció amb què treballa i amb la intensitat de la seva dedicació. Una dedicació a la llengua. Al país. És un home d’acció i de reflexió: les seves contribucions ens han enfortit com a parlants, ens han il·lustrat com a filòlegs, han establert càtedra des de la seva posició de lingüista, de gramàtic i de membre de l’Institut d’Estudis Catalans; però la seva intensiva dedicació a la docència li ha permès ensenyar a pensar a tantes generacions d’estudiants que sentim un orgull especial per haver estat alumnes seus. Compromès, decidit i valent, Joan Solà parla clar i català, aquesta llengua que tant estima i per a la qual ha treballat incansablement. La seva clarividència respecte de la nostra història li permet tenir una voluntat política i cultural ambiciosa i una voluntat diàfana de mantenir la llengua catalana.
–Vostè fa tota una vida que es dedica a la llengua, n’ha fet la seva professió i ens ha llegat algunes obres monumentals. Ara que ha viscut tants reconeixements, com veu i valora la seva contribució a la gramàtica descriptiva, primer, o a la normativa, quan vegi la llum?
–Si em permets, crec que la pregunta que em fas intenta ser profètica. Tu pressuposes que jo vaig néixer per ser gramàtic, perquè ara tinc unes quantes obres considerables. Però la cosa no ha anat exactament així: jo sóc una persona exactament igual que les altres i precisament la biografia de la meva joventut era bastant vulgar. És ara que la gent, per una cosa o per una altra, m’han posat una mica més amunt. Jo no tenia cap idea del que faria demà passat. I això s’ha de dir, perquè la gent es pensa que tu vas néixer encimbellat i resulta que la vida, de vegades, et porta pels camins que vol. La meva biografia va anar per aquí. Jo vaig fer clàssiques i l’any que vaig acabar l’Antoni Comas guanyava una càtedra a la Universitat de Barcelona. Em va proposar ser ajudant al seu departament, i vaig entrar com a ajudant de llengua catalana. Després vaig haver de fer oposicions, les vaig guanyar, i així es va anar consolidant el meu camí com a professor de català.
–Però arriba un moment en què aquesta feina diària amb la llengua comença a consolidar-se amb obres. Aquí vostè sí que té la voluntat de sistematitzar els seus coneixements.
–Novament estàs parlant a posteriori, quan ja veiem realitzada una gramàtica d’un pes important; però jo la devia començar l’any 95, amb cinquanta-cinc anys, la qual cosa vol dir que la vaig començar cap al final de la meva carrera acadèmica. Aquesta gramàtica és el meu orgull personal més gran, perquè m’ha costat uns esforços impossibles d’explicar, però també m’ha donat satisfaccions igualment impossibles de verbalitzar. I, a més a més, m’ha fet fer un salt qualitatiu en la meva coneixença de la lingüística, de les persones, del tarannà humà…, que m’ha transformat la vida. Per tant, aquesta gramàtica és per a mi l’objecte més apreciat de tot el que he arribat a fer. Però aquesta gramàtica no me la vaig inventar pas jo: me la va demanar un editor, en Xavier Folch.
–I quan veurà la llum la gramàtica normativa?
–Sortosament, aquesta obra la fem en equip, tot i que jo vaig ser ponent durant uns anys de la part de sintaxi. Aleshores em va passar una cosa difícil d’entendre, acabava de dirigir l’altra obra que diem, i llavors l’Institut em va oferir ser ponent de sintaxi. Vaig dir un sí eufòric, que és com em sentia llavors, fort, eufòric, una mica com ara. Perquè després d’un esforç com aquell, et queda una força interior tan gran que et sembla que llavors sí que saps català. No català, no, lingüística. És clar, vaig dir un sí il·lús a l’Institut. Il·lús, perquè m’han acabat costant molts més esforços els anys dedicats a la gramàtica normativa que no pas a la descriptiva. En una obra descriptiva com la Gramàtica del català contemporani, als autors se’ls van obrint camins, però ells poden no seguir-los, no arribar fins al final. En canvi, en una gramàtica normativa, si hi ha matisos, els has d’aclarir. I això t’atura, no pots continuar fins que no resols els dubtes. Fa sis anys que treballem plegats i cada cop el conjunt d’opinions va sent més coherent, més productiu. No anem més de pressa, d’acord, però no anem més de pressa perquè descobrim la bellesa de tot aquell constructe, la importància del que estem fent: volem anar més enllà, perquè el lector se senti més segur, perquè l’obra sigui més pancatalana.
–És una gran responsabilitat acabar fixant el que ha de ser la norma, el que la gent haurà d’acabar dient, la decisió de cap a on ha d’anar el català…
–A mesura que vas fent anys i vas treballant, arriba un dia que la teva seguretat interior és més alta i llavors ja no pretens arreglar el món d’avui per demà. Assumeixes que el món és massa complex per poder-lo arreglar tot sol. Ni jo ni la Comissió de Gramàtica no el podem arreglar per obra d’encantament. La gramàtica catalana és molt més complicada del que molts s’imaginen. Si nosaltres arreglem una mica les coses més visibles, ja podem donar-nos per contents. Aquesta idea et dóna una gran tranquil·litat, afortunadament. Perquè el món és una cosa massa sublim perquè tu la puguis apamar i tancar, i com més saps, més clarament veus que la ciència és inexhaurible. I això, paradoxalment, en comptes de crear-te angoixa, et dóna tranquil·litat.
– De manera que seria la provisionalitat, el fet de saber que no estem dient l’última paraula, allò que ens fa avançar?
–Una de les coses que jo he après a la universitat és a ser humil, no en el sentit místic o moral dels capellans, sinó en el sentit de saber enfrontar-te a les coses despullat, sense mitificacions. Aleshores és quan veus la realitat, amb tota la seva dificultat i riquesa alhora.
–Però això no és precisament gaire habitual. Jo recordo que assistint a les seves classes de sintaxi catalana pensava: si a sobre aprenem sintaxi, dòmino! Perquè eren tantes les coses que ens ensenyava! Penso que partien del fet de repensar contínuament, d’ajudar a formar el criteri de les persones, i això en un moment com l’actual, amb la reforma de les universitats pel pla Bolonya, en què es parla de no ensenyar a saber, sinó de donar competències…, doncs vostè ja ens aportava això: criteri. I jo ho trobava sensacional, que no volgués establir càtedra, que ens esperonés a pensar, a repensar.
–Però això, fins i tot, que ja entenc que tu ho valoris, no és una cosa que pretenguis fer, és fruit de la teva manera de ser. De vegades tampoc no et quedes tranquil dient això o allò a l’alumne, però ho acabes dient. Jo a classe arribo a ser molt feliç perquè allà dic coses que fins i tot jo m’estranyo que les pugui arribar a dir, però les dic. Però això és així precisament perquè treballes amb una matèria que tu saps que no és tancada. Ara, si et tanques bibliogràficament, si no vas a congressos, etc., aviat se t’acaben els recursos. A mi m’ha passat, vaig haver d’anar-me’n a Anglaterra a fer un màster, perquè estava literalment acabat. No sabia res més, n’era conscient, em feia vergonya començar un altre curs.
–Sens dubte això també és excepcional…
–De fet, jo entenc que les classes han de servir per proporcionar eines. És com els economistes que expliquen que no hem de portar el pa a l’Àfrica, sinó que els hem d’ensenyar a fer el pa. Doncs és molt semblant. Jo als meus alumnes els dic una cosa que és molt intel·ligible: els dic que facin preguntes i que ja veurem si els les contesto. I sovint, si una pregunta és intel·ligent, si no és banal, em passa que no en sé la resposta, i els ho dic, però també els dic que més important que la meva resposta és la seva pregunta. Es queden parats, però és que això és important. Moltes vegades la pregunta ja porta implícita la resposta. I si no, porta implícit el camí cap a la resposta.
–Vostè sempre ha tingut una relació amb la llengua molt crítica, molt valenta, molt creativa, fins i tot. Sempre he pensat que la tracta amb molta naturalitat, que la dessacralitza molt, una cosa que no acostuma a passar amb la gent que treballa amb la llengua. En les polèmiques que hi ha hagut sobre quin és el model de català que volem, i quin català es parla…, no té la sensació que de vegades el poden haver considerat com algú que s’ha relaxat massa?
–Més que relaxar-me, potser la paraula seria de voler tornar als orígens, aquesta seria la interpretació més noble. Però això també té un risc: baixar als orígens és molt noble, però el fet de qüestionar crea neguit en les persones que no es qüestionen les coses.
–En efecte, crec que metodològicament aquest és el gran ensenyament: el dubte. Però ara voldria vincular aquesta feina sobre la llengua al moment en què apareix aquesta dimensió de compromís més cívic, polític, patriòtic, de fer el salt a la vida pública, amb la visibilitat que representa tenir una columna setmanal en un diari. Què és el que el porta a fer aquest salt públic ara fa trenta anys?
–Suposo que és un cuquet que portes a dins, el cuquet de qüestionar les coses. I el meu caràcter –que ja deu ser una mica d’herència– em portava a fer això, i un bon dia em van oferir una columna de diari. Llavors vaig creure que calia anar fonamentant-ho tot, no viure d’impressions subjectives, perquè la subjectivitat em feia patir. I objectivar vol dir parlar amb gent, esbrinar per què es diu això o allò, comprar llibres. I això d’intentar justificar-ho tot, per veure-hi més clar a poc a poc et va conduint a altres terrenys. Mentre llegia lingüística, m’anava formant també en la part sociopolítica d’aquest poble, que en definitiva era el mateix…; així entenia per què els que defensaven la llengua ho feien, i això m’anava situant en una posició diferent davant de la llengua però també davant de la gent que la parla i del poble que la té. Fa temps, vaig llegir que els pobles hereten de pares a fills coses aparentment invisibles: la por es transmet de generació en generació sense saber com; i nosaltres arrosseguem la por de ser un poble submís. I ara, amb tot això del finançament, i de l’Estatut, tampoc no reaccionem, perquè tenim por d’una reacció encara més violenta. Ara bé, mentre arrosseguis aquesta por, la teva llengua serà miserable. Això és el que m’ha portat a una actitud paral·lela de defensa de la terra, de defensa del poble.
–Parla de defensa de la terra i del poble. També de la llengua?
–Una part bastant extensa de la meva biblioteca és sobre sociolingüística: estudis referits al Canadà, a Suïssa; i molt sobre el català. Són coses que de vegades no acabes d’entendre-les, però a poc a poc et vas construint per dins. He arribat a una síntesi que em dóna una certa tranquil·litat, una certa seguretat d’opinió. Em sembla bastant clar que si la llengua perilla a Catalunya, si la llengua ens fa patir tant durant segles, és perquè la tenim en una consideració molt baixa, perquè no ens arribem a creure que aquesta llengua és exactament igual que una altra. I no ens ho creiem probablement per una raó política, perquè com a poble hem sigut molt desgraciats, com a mínim des de Felip V. Hem estat sempre bastonejats, trepitjats, menyspreats. Vivim en un estat que ens menysprea secularment i que menysprea la nostra llengua.
–L’altre dia parlava amb l’Antoni Puigverd, que va escriure un article en què deia que vostè tenia una visió herderiana, romàntica, de la llengua i que per això avisava del seu perill de defunció si no es trenca la dependència política que tenim envers l’Estat espanyol. Per a Puigverd, els seus raonaments són més emocionals que intel·lectuals i, a més, estan lligats al paradigma de la Renaixença en què llengua era igual a pàtria i que aquest li sembla un esquema caduc. Jo li rebatia dient-li que els estats centralistes fan aquesta identificació i l’apliquen amb tanta contundència com a èxit final. Vostè creu que aquest paradigma encara és vigent?
–Aquesta idea que llengua és pàtria es pot banalitzar i es pot retrotreure als versos d’Aribau, però també es pot interpretar d’una altra manera. Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula, jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya no vol acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. Aquesta és la qüestió. És clar, però és que la història Catalunya-Espanya sempre ha acabat de la mateixa manera. Han desenvolupat pocs arguments, molt febles, però molt efectius i que perpetuen la catalanofòbia des de fa ja més de cent anys.
–El problema és la manipulació sistemàtica…
–La manipulació del pensament, i del sentiment. I, en conseqüència, la degradació interna de la llengua. Aquesta degradació interna de la llengua ens produeix un neguit profund: que sempre hagis d’estar qüestionant-te la bondat d’innombrables paraules i expressions… Tu i els teus fills, una generació i una altra… Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que se l’estima, però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Des de la meva columna m’ho plantejo contínuament, però intento fer columnes optimistes, perquè el terreny pessimista s’exhaureix. No pot ser que un poble hagi interioritzat aquesta por. Hem de reaccionar, i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació, de la humiliació.
–Por i desconeixement, aquestes han estat dues característiques habituals en la nostra història més recent. A més, a causa del fet que la normativització va arribar tard, a causa de les vacil·lacions perpètues, sembla que ens hagin fet triar entre si volem més parlants o tenir-ne menys, però que dominin la normativa.
–És que la por a la gramàtica normativa l’arrosseguem, com a mínim, des dels inicis de la Renaixença, amb “el català que ara es parla”. Avui encara som aquí i em fa l’efecte que aquesta distància entre el català normatiu i el català real és encara molt més gran, perquè ara la llengua està molt més castellanitzada. Aleshores, a la Renaixença, eren conscients de quatre fenòmens que eren més aviat literaris, però la llengua del poble tenia una fortalesa enorme. La gent del poble només sabia català, però no en el sentit d’ignorància, sinó en el sentit fort, perquè ells tenien una llengua sana. Afortunadament, la llengua catalana s’ha conservat perquè la gent parlava el català. Però el que ens passa a nosaltres és que tenim una llengua amb una altra de més poderosa a sobre, superposada, però no és tant que la llengua sigui més poderosa com que té un exèrcit al darrere. Allò que diuen els sociolingüistes, que una llengua és una parla amb un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És això.
–Després li diuen que és un revolucionari…
– Ai, carai, però això no és ser revolucionari, és intentar clarificar les coses. Jo només miro d’aclarir-me a mi mateix, i així és com entro a classe amb la mirada una mica més pura.
–Què ha significat per a vostè rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes?
–Aquests dies, després de tot això que ha passat, que m’he trobat amb uns impactes que no me’ls esperava, a poc a poc he anat veient, amb l’allau de correus electrònics, d’SMS, de cartes i telefonades que m’arriben de tot arreu…, perquè, saps que m’han dit que fins i tot s’ha creat un grup al Facebook?; doncs amb tot això he arribat a entendre que, independentment que això m’afecti a mi o no, hi ha moltíssima gent que necessitava que algú digués alguna cosa amb una certa força. Però, a més, hi ha un segon aspecte: tant de bo això fos una mica de ferment perquè sobretot la joventut fes un pas endavant i digués: “Escolteu, tireu endavant per aquest camí, perquè és l’únic camí viable, perquè enrere no hi podem anar”. I si ara, després del premi, hi hagués un cert moviment, mínim o no tan mínim, al qual jo hagués pogut col·laborar, això per a mi valdria més que tots els premis. En definitiva, jo continuaré fent el que he fet sempre.
–Ho sé, ho sé, això del Facebook: jo també en formo part! Tot plegat demostra que aquest premi la gent se l’ha fet molt seu, que l’ha viscut molt, no li sembla?
–És el que veig. Algú m’ha dit que no s’havia vist mai un Premi d’Honor que tingués aquesta ressonància tan gran en tan pocs dies, però això probablement és perquè hem anat a tocar un tema molt fort, el de l’angoixa.
–Però és molt simptomàtic, també.
–És clar, però és que ja fa massa anys que el país viu aquesta angoixa en tots els àmbits. I els nostres governs hi col·laboren des de fa trenta anys negant-ho, dient i dient-nos que no ens passa res. Què vol dir, això? A veure si d’una vegada deixem d’enganyar-nos. Assumim la realitat d’una vegada i després començarem a treballar, però si comencem negant que aquí hi hagi conflicte lingüístic, aleshores no hi podrem posar ni remei.
–Fins i tot s’arriba a dir que el castellà està en una situació de perill per culpa del català!
–En això consisteix la intoxicació. Una dictadura, un estat d’opressió, com més fort és més ràpidament crea la sensació de normalitat: la seva ideologia passa a ser la ideologia “normal”, l’estàndard, l’acceptada per la gent. Com més vegades repeteixes una mentida, més veritat sembla. La irregularitat amb el català és aquesta: que és però no és la llengua del país. I, a sobre, ens diuen que el volem imposar. No! El que intentem és que no es perdi, que és una cosa ben diferent.
–Ja acostuma a passar ja, que els que defensen el bilingüisme en realitat defensen la seva capacitat de continuar sent monolingües.
–Va per aquí, la cosa. I ara el que volen és que d’una vegada ens deixem de sentir no espanyols, que deixem de reclamar diners i normalitat. Bé, en definitiva, el que jo crec és que aquest poble nostre té una gran capacitat de reacció, i desitjo que la joventut sigui capaç de reaccionar i de crear noves realitats; potser sí: potser intentant deixar el passat i mirar cap endavant. Però cal també que deixem d’enganyar-nos. Ò

EL TERCER GRAU

1 Creu que Catalunya tornarà a ser una nació independent algun dia?
Ho desitjaria, però caldran molts anys de feina més neta i clara que la que s’ha fet durant l´anomenada democràcia.
2 En el panorama polític actual veu algú capacitat per liderar aquest procés?
Conec poc el món real de la política. Un líder no es crea en quatre dies, però de vegades el tenim i no el veiem.
3 Li agrada que haguem d’encomanar el català?
No em fa ni fred ni calor. Voldria només que la publicitat a favor del català fos més alegre i menys masoquista.
4 Què diria als que pensen que les campanyes de política lingüística són completament supèrflues i innecessàries?
Depèn de com es fan.
5 La supervivència de la llengua catalana depèn més dels ciutadans o del govern?
En primer lloc, del govern, almenys en el món actual; però tot seguit, també de la gent: un cop la gent recuperi la normalitat de sentiment sobre la seva personalitat.
6 Català light, català heavy o català i punt?
Canviaria totes les gramàtiques i tots els diccionaris per una llengua de carrer viva i activa.
7 Què pensa dels defensors del bilingüisme a Catalunya?
Els defensors actuals, els que coneixem, no defensen el bilingüisme sinó la situació política de desigualtat.
8 Què es pot fer perquè el jovent triï el català com a primera llengua de relació?
No ho sé, però hi ha prou persones que podrien ajudar a saber-ho o a intentar-ho.
9 Sempre que hi ha alguna normativa amb relació a l’obligatorietat d’aplicació del català hi ha polèmica: seria partidari que fos obligatori per llei que totes les emissores de ràdio i televisió que tenen freqüències atorgades per la Generalitat hagin d’emetre, com a mínim, la meitat dels seus continguts en català?
La igualtat absoluta de les dues llengües en la vida pública em semblaria una situació acceptable. Menys d’això, no.
10 Com a lingüista, per què creu que els espanyols tenen tantes dificultats per aprendre català?
No són dificultats lingüístiques, són dificultats polítiques i, per tant, psicològiques.
11 Creu que en una Catalunya independent s’acabaria la catalanofòbia?
Aquesta situació és molt probable que hi ajudés poderosament, no pas al cap de vint-i-quatre hores, però.
12 Recentment ha traspassat un altre Premi d’Honor, Baltasar Porcel, que en diverses ocasions havia “sonat” com a Nobel català. Si Catalunya fos un país independent tindria ja un Premi Nobel?
És probable.
13 I per acabar. Faci’ns una confessió: un desig, un temor i un projecte per realitzar.
Desitjaria que els polítics poguessin mirar més a favor del país que a favor del seu partit. Temo que l’espanyolisme no ens acabi d’ofegar. Un projecte important seria intentar guanyar-se la joventut, almenys una part important de la joventut, cap als ideals d’un país amb la seva llengua forta i amb una convivència una mica més real.

No hi ha Comentaris

Darrers vídeos

Després d’unes setmanes de manca d’activitat al blog de Reagrupament Sant Andreu, tornem per publicar aquí els darrers vídeos sobre reagrupament que han aparegut ens els mitjans de comunicació aquests últims dies coincidint amb la celebració de la 1a Assemblea Nacional de Reagrupament.

Entrevista a Joan Carretero als Matins de TV3:
http://www.tv3.cat/videos/1520189

Vídeo TN migdia TV3 del dia 03/10/2009:
http://www.tv3.cat/videos/1523439

Vídeo TN vespre TV3 del dia 03/10/2009:
http://www.tv3.cat/videos/1523999

Vídeo AvuiTV 03/10/2009:
http://www.avui.cat/cat/avui-tv.php?video=158

També podeu seguir-nos a:  http://reagrupament-santandreu.blogspot.com/

No hi ha Comentaris