Arxiu desembre, 2009

Felicitació de cap d’any

Felicitació de cap d’any de Joan Carretero, Preseident de Reagrupament.
vídeo

No hi ha Comentaris

Bones festes

Des de Reagrupament-Sant Andreu us desitgem molt bones festes de Nadal i feliç 2010.

http://msmvps.com/cfs-filesystemfile.ashx/__key/CommunityServer.Blogs.Components.WeblogFiles/peplluis.Projectes/tiotransg.gif

No hi ha Comentaris

Llibertat, dignitat

Joan Solà
Diàleg
Joan Solà
Filòleg i premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Fa una setmana Manel Fuentes em preguntava per què jo votaria que sí en el referèndum que diumenge es farà en una gran quantitat de poblacions de Catalunya per fer constar si ens interessa o no la independència. No sé si s’esperava una inflamada perorata. Amb veu clara, simple i reposada li vaig dir: si es plantegés la votació a Barcelona, on resideixo, votaria que sí. Per una raó incontestable: perquè jo no accepto que ningú em subjugui. I ara hi podem afegir totes les explanacions que vulguem, que totes seran paràfrasis d’això mateix.

Per exemple: que fa tres segles que el meu país està sotmès per l’Estat espanyol, en tots els sentits, econòmic, cultural, lingüístic, polític. En diuen democràcia, però és una dictadura dels que encara tenen –després de tants anys!!– el control de tot el país, imposant una cosa tan simple com les majories. Per simple llei demogràfica, ells tindran sempre molts més vots que nosaltres. Ells, el PSOE i el PP, compten amb l’infal·lible esquer de la bandera i la llengua, les dues grans “raons”, sentimentals i totalitàries, que aixopluguen, apleguen i arremoren les masses contra Euskadi i contra Catalunya.

Per exemple: que, dins aquest Estat totalitari, jo no sóc igual que els altres “espanyols”: ells se senten escalfats amb la bandera al·ludida, ells poden anar pertot i fer-ho tot en la seva llengua, ells tenen sempre la protecció incondicional de l’Estat i de la Unió Europea. Jo no: jo en tinc una altra, de pàtria, que ells no m’han reconegut mai i que sempre han intentat destruir-me-la; jo tinc una altra llengua i una altra literatura, que ells han maldat per esborrar-les del mapa, generació rere generació, violència que manté encara avui mig país en la ignorància d’aquesta llengua i d’aquesta literatura; jo no puc fer pràcticament res amb la meva llengua, ni tan sols dins el meu país, i em sento empegueït, després de trenta anys de “democràcia”, senyors!!, quan travesso l’Ebre.

Per exemple: que també culturalment hi ha dins aquest Estat la “llei” de la força (una força de molts tentacles) que permet d’acumular a Madrid o a Salamanca la majoria de béns culturals de tots els altres, en lloc de protegir-los contra la dispersió o l’espoli, i que ara ha permès que se n’anés de Catalunya un important llegat fotogràfic.

L’alcalde d’Arenys de Munt, el senyor
Carles Móra, ho deia la setmana passada amb una paraula sinònima de la meva: dignitat. Una persona, un poble, necessiten primàriament tenir dignitat. A Catalunya fa mesos i anys que ens sentim humiliats, escarnits, trepitjats per les forces “legals” de l’Estat. I és per això, senyors ciutadans d’aquest país, que jo votaria sí. Afortunadament, fa uns mesos que ens comencem a moure, que comencem a reaccionar d’una prostració que feia massa temps que durava. Diu que els polítics es neguitegen amb el xim-xim que senten caure pacíficament i pertot a favor de la independència. ¿Vostès s’han de neguitejar, senyors polítics, vostès que són incapaços d’assumir una cosa tan elemental com que el nostre país viu humiliat des de fa segles, vostès que són incapaços d’escoltar les veus de denúncia i de dir no d’una vegada? Ens trobem, doncs, en un moment dolç d’esperança: només reaccionant, només tirant endavant de cara al futur, només engrescant la joventut i tots els immigrats en un projecte progressiu i clarament català, només així els ciutadans de Catalunya deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú.

Original: Avui.cat

No hi ha Comentaris

Joan Solà: De Premi d’Honor a Segador Revoltat

I. De Premi d’Honor de les Lletres Catalanes…

Una de les coses que em fascina més de Joan Solà és la seva plena dedicació al llenguatge. Al llenguatge que és el cim més alt de la creació de l’esperit humà. Per tant, la dedicació de Joan Solà al cim més alt de la creació de l’esperit humà. I això l’ha configurat amb una riquesa interior, impossible d’exhaurir i impossible d’escatir.

Però el llenguatge de Joan Solà no és un llenguatge qualsevol. És el llenguatge del país. És la llengua catalana. Però tampoc no és una llengua catalana qualsevol, sinó exactament la llengua de la seva terra, la llengua de la terra, la llengua del Pla d’Urgell.

No deu ser cap casualitat que en aquest Pla d’Urgell una munió de pobles portin el seu nom associat a la bellesa: Bell-lloc d’Urgell, Bellcaire d’Urgell, Bellpuig d’Urgell, Bellmunt d’Urgell… Deu ser perquè terra plana, gran extensió, ilimitat horitzó, creen una bellesa singular: la bellesa de la terra com a suport a la bellesa de l’ésser humà.

Joan Solà ha tingut la sort de nèixer a Bell-lloc d’Urgell. I per això deu ser una persona tan bella. Una bellesa que ha magnificat amb la seva exclusiva dedicació al llenguatge, el cim de la creació humana.

La dedicació de Joan Solà al llenguatge, l’ha exercit en dues direccions: cap endins del llenguatge, i cap a l’entorn del llenguatge. Cap endins del llenguatge, estudiant-lo fins a profunditats inaudites: molts i molts títols, però jo en vull destacar dos: Sintaxi generativa catalana, el 1986, i Gramàtica del català contemporani, 3 volums, 2002. Destaco sintaxi perquè és la clau de volta d’una llengua. Jo copso si una persona té un cap ben estructurat, si construeix correctament les frases del discurs oral o escrit, amb una bona sintaxi… I destaco Gramàtica del català contemporani, perquè la llengua sempre és una realitat en evolució i Joan Solà s’emociona amb Pompeu Fabra i Joan Coromines –els seus mestres!- però enten que permanentment hem d’anar més enllà d’ells.

Si tots aquests savis estudis de lingüística el condueixen cap endins del llenguatge, cap l’entorn del llenguatge també té una munió de realitzacións, ja que es desficia perquè tothom conegui bé el català i tothom el parli amb la dignitat que és mereix: classes com a catedratic de la llengua a la UB, textos inquiets sobre El futur del català (un llibre de 2005); però sobretot, sobretot, mitjançant una impressionant tasca de divulgació periodística, principalment amb la publicació periòdica d’articles a la premsa, sobretot a l’Avui, amb petites però encertades suggerències sobre la llengua, a partir de coses insignificants, de coses de cada dia, de nimietats que, tanmateix, menen la bellesa de la llengua al llindar de la perfecció. Precisament aquesta immensa, molt escaient i molt oportuna tasca periodística acaba de ser recollida en un llibre antològic, que ja porta un títol que és tota una divisa: Joan Solà. Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra, publicat aquest any 2009 i que ja es troba a la 4a edició. S’hi recullen 153 articles, gairebé tots publicats a l’Avui, i que tots tenen la llargada d’una pàgina i mitja. Quan llegim el diari el llegim amb pressa, i no sempre ens trobem amb l’ànim adequat per a assaborir i assimilar aquests petits articles. En canvi, ara, recollits en un llibre, es poden llegir, per exemple, un per dia, amb tota la calma, amb tota la delectança i amb tot el cervell. Aquest plaer és únic. I per això, tot just acabat de sortir, ja es troba a la quinta edició.

Per totes aquestes raons, per aquest amor a la llengua cap endins, en l’estudi, i cap a l’entorn, envers la gent, per això Omnium Cultural li ha volgut donar aquest any, el 6 de juny, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Però això no és tot, perquè un mes abans, el 7 de maig, la seva universitat, la universitat on va estudiar, la Universitat de Lleida li va lliurar el Doctorat Honoris Causa, que és la màxima distinció que pot concedir una universitat.

II. … a Segador Revoltat

I ara ve la segona part: “de Premi d’Honor a Segador Revoltat”. Vet aquí, que nosaltres, Reagrupament Independentista de Sant Andreu, li volem donar un nou premi, un premi que qui sap si no és més simbòlic i més carregat de passat i de futur que els dos anteriors: el premi Segador de l’Any. Perquè, tal com ens ha explicat en Xavier Miralles, els segadors, el 1640, venint de tot Catalunya, es van reagrupar a Sant Andreu –talment com nosaltres ara estem reagrupats- abans de portar la revolta a tot Barcelona, per alliberar els presos i donar mort al Virrei del Principat, Comte de Santa Coloma, quan fugia per Monjuïc. Ara no es tracta de matar ningú, però si de revoltar-nos per alliberar-nos, primer de la por que paralitza, i després, per endreçar una estratègia, que ens deslliuri de la subordinació política i ens meni a la plenitud sobirana.

I aquí també juga un paper en Joan Solà: realment es mereix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però també el del Segador de l’Any, Perquè llegint els seus tres darrers parlaments, el que va fer a la Universitat de Lleida en rebre el doctorat Honoris Causa, el que va fer al Palau de la Música Catalana en rebre el Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, i el que va fer davant del Parlament de Catalunya, com a cloenda dels dos premis anteriors, en tots tres parlaments – que són d’una diversitat i d’un riquesa conceptual i emocional esbalaïdores, malgrat només portar-se un mes de diferència l’un de l’altre- hom hi pot descobrir que en aquests tres discursos, el Dr. Joan Solà i Cortassa, nat a Bell-lloc d’Urgell el 1940, llicenciat en filologia clàssica, doctor en filologia romànica, i amb un títol de màster en lingüística per la universitat de Reading, Anglaterra, hom hi pot descobrir que aquest home bo, docte i bell, s’angoixa per la precària situació de la llengua catalana i en tots tres discuros deixa anar unes analisi de les causes i un pronunciament sobre les solucions, que realment no solament el fan mereixedor del premi Segador de l’Any, sinó també de l’apel·latiu de Segador Revoltat, de segador revoltat contra l’actual situacio de subordinació política i disposat a donar, en el moment escaient, el bon cop de falç.

Així en el discurs al Palau de la Música per agrair el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 9 de juny, tot parlant del lligam indissoluble que hi ha d’haver entre la nostra llengua i la nostra societat, va sintetitzar:

La qüestió és fàcil de verbalitzar: si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts; amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats. Els tres darrers segles de la nostra història ens ho mostren palesament i de múltiples maneres.
Diguem-ho d’una altra manera: nosaltres hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. La nostra vida en tots els sentits ¾econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic¾ no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra.
A mi em sembla que, ras i curt, no hem sabut o pogut aspirar a l’ideal que deia de màxima sobirania política, econòmica i cultural.

I com a cloenda:

Deixin-me fer un vot, des d’aquesta tribuna solemne, perquè la nostra comunitat aspiri d’una vegada a aquest grau de dignitat imprescindible, que implica un tracte d’igual a igual amb l’Estat, d’una banda, i amb les llengües del nostre entorn, de l’altra.

També, més sibil·linament pel públic que tenia al davant, però igualment clar i contundent, en el discurs al Parlament de Catalunya, el 1r de juliol, va pronunciar – i pronunciar-se-:

I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d’inseguretat, de dependència.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.

Finalment, en el primer dels discursos, el que va fer el 7 de maig, a la seva Universitat de Lleida en rebre el doctorat Honoris Causa, potser perquè era a casa seva, fou més clar i explícit que mai. I així, tot parlant de l’intent de genocidi cultural a què ha estat sotmesa la nostra llengua durant segles i tot analitzant-ne les causes, en ple discurs i entre parèntesi, com qui no diu res, deixava caure:

(Encara hi hauríem d’afegir un altre factor: ¿què són una persona i una comunitat sense un Estat seu de debò, un estat que no maldi secularment i incessantment per eliminar-te o sotmetre’t sinó que et defensi a ultrança? Aquest aspecte és de plena actualitat aquests dies i des de fa mesos i anys i segles. Un greu problema que hem de resoldre si volem continuar subsistint com a persones i com a pobles lliures, sobirans i productius).

Moltes gràcies, doctor Joan Solà, sou realment un Segador Revoltat, us mereixeu sense cap mena de dubte el primer premi Segador de l’Any, que donem Reagrupament – Sant Andreu.

Per això ara demanem a la vice-presienta de la nostra, de moment, associació Reagrupament Independentista de Catalunya, Rut Carandell, que vulgui lliurar el premi a Joan Solà i dedicar-nos prèviament unes paraules.
Moltes gràcies, estimat Reagrupament de Sant Andreu.

Ignasi Pujades

Casal Catòlic de Sant Andreu, 2 de desembre de 2009

Enllaç de l’article a la web nacional

No hi ha Comentaris

Primer premi Segador de l’any

2-12-09_segador_de_lany.jpg(Sant Andreu de Palomar, 2-12-2009)

Reagrupamentde Sant Andreu va atorgar, aquest dimecres, el Premi Segador de l’any al lingüista, Joan Solà, també Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El Premi fou lliurat a Solà per la vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell.

L’acte del lliurament va aplegar al bell mig del barri deSant Andreu unes dues-centes persones, coincidint amb les dates de la Festa Major.

2-12-09_segador_1.jpg

Va obrir l’acte, el coordinador de Reagrupament Xavier Miralles, agraint el grau d’implicació i tarannà de la gent que col·labora amb Reagrupament, de forma totalment voluntària i altruista.

Seguidament, l’escriptor Víctor Alexandre va prendre la paraula, fent una sentida al·legoria de la nostra llengua i expressant la preocupació de com estem deixant que les influències de llengües externes ens fan perdre la riquesa de molts dels nostres mots. Alhora va expressar la voluntat que incorporem com a catalans tots aquells nouvinguts vinguin d’on vinguin i se sentin d’aquí. Ens va adreçar a no cometre discriminació pel simple fet del lloc de procedència.

Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt, petit municipi capital de l’independentisme, va remarcar amb força la necessitat de la transversalitat i unitat de tots els catalans. Units per a arribar a l’objectiu sense fisures internes. Va reflectir com la idea de quatre persones del poble va moure tants i tants sentiments, fins i tot oposats, i com aquella idea que nasqué a Arenys s’ha escampat arreu de les nostres contrades. Fins i tot, comentava irònicament, els van enviar feixistes, i aquests volen anar a tots els pobles on democràticament es pugui exercir el dret de vot. Ens va demostrar amb quatre xifres que la independència és possible, omplint encara més d’esperança la nostra voluntat d’assolir-la.

Xavier Miralles, a continuació, va recalcar, que van triar el nom del premi en honor als Segadors revoltats a Barcelona i reagrupats a Sant Andreu, l’any 1640.

Posteriorment, el company Ignasi Pujades va glossar la figura, tant literària com personal, del nostre convidat, ressaltant expressions efectuades per ell mateix, en discursos con el del Palau de la Música Catalana.

Rut Carandell, en nom de Reagrupament, va fer l’entrega del premi a Joan Solà, i Reagrupament Sant Andreu va entregar com a recordatori als ponents, el nou llibre “Sant Andreu i la Sagrera, com són i com er2-12-09_segador_2.jpgen”, recull fotogràfic de casa nostra, fet per gent del barri.

Joan Solà, visiblement emocionat, va expressar, de forma molt encoratjadora, la voluntat de redreçar-nos davant de tanta persecució, admetent que si bé ens equivoquem, altres fa tres-cents anys que s’equivoquen i ens agredeixen, tant amb la paraula, com amb pistoles i bombes en altres èpoques. Ens va reflectir les sensacions expressades, fins i tot amb petita pèrdua d’estreps, davant de fets deplorables com l’actual discussió de l’Estatut. Paraules d’un home de poble, amb una infinita cultura.

L’emoció va deparar una gran emoció als assistents a la vetllada, que van cloure l’acte amb el Cant dels Segadors.

Pere A.

Enllaç de l’article a la web nacional.

No hi ha Comentaris