Joan Solà: De Premi d’Honor a Segador Revoltat


I. De Premi d’Honor de les Lletres Catalanes…

Una de les coses que em fascina més de Joan Solà és la seva plena dedicació al llenguatge. Al llenguatge que és el cim més alt de la creació de l’esperit humà. Per tant, la dedicació de Joan Solà al cim més alt de la creació de l’esperit humà. I això l’ha configurat amb una riquesa interior, impossible d’exhaurir i impossible d’escatir.

Però el llenguatge de Joan Solà no és un llenguatge qualsevol. És el llenguatge del país. És la llengua catalana. Però tampoc no és una llengua catalana qualsevol, sinó exactament la llengua de la seva terra, la llengua de la terra, la llengua del Pla d’Urgell.

No deu ser cap casualitat que en aquest Pla d’Urgell una munió de pobles portin el seu nom associat a la bellesa: Bell-lloc d’Urgell, Bellcaire d’Urgell, Bellpuig d’Urgell, Bellmunt d’Urgell… Deu ser perquè terra plana, gran extensió, ilimitat horitzó, creen una bellesa singular: la bellesa de la terra com a suport a la bellesa de l’ésser humà.

Joan Solà ha tingut la sort de nèixer a Bell-lloc d’Urgell. I per això deu ser una persona tan bella. Una bellesa que ha magnificat amb la seva exclusiva dedicació al llenguatge, el cim de la creació humana.

La dedicació de Joan Solà al llenguatge, l’ha exercit en dues direccions: cap endins del llenguatge, i cap a l’entorn del llenguatge. Cap endins del llenguatge, estudiant-lo fins a profunditats inaudites: molts i molts títols, però jo en vull destacar dos: Sintaxi generativa catalana, el 1986, i Gramàtica del català contemporani, 3 volums, 2002. Destaco sintaxi perquè és la clau de volta d’una llengua. Jo copso si una persona té un cap ben estructurat, si construeix correctament les frases del discurs oral o escrit, amb una bona sintaxi… I destaco Gramàtica del català contemporani, perquè la llengua sempre és una realitat en evolució i Joan Solà s’emociona amb Pompeu Fabra i Joan Coromines –els seus mestres!- però enten que permanentment hem d’anar més enllà d’ells.

Si tots aquests savis estudis de lingüística el condueixen cap endins del llenguatge, cap l’entorn del llenguatge també té una munió de realitzacións, ja que es desficia perquè tothom conegui bé el català i tothom el parli amb la dignitat que és mereix: classes com a catedratic de la llengua a la UB, textos inquiets sobre El futur del català (un llibre de 2005); però sobretot, sobretot, mitjançant una impressionant tasca de divulgació periodística, principalment amb la publicació periòdica d’articles a la premsa, sobretot a l’Avui, amb petites però encertades suggerències sobre la llengua, a partir de coses insignificants, de coses de cada dia, de nimietats que, tanmateix, menen la bellesa de la llengua al llindar de la perfecció. Precisament aquesta immensa, molt escaient i molt oportuna tasca periodística acaba de ser recollida en un llibre antològic, que ja porta un títol que és tota una divisa: Joan Solà. Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra, publicat aquest any 2009 i que ja es troba a la 4a edició. S’hi recullen 153 articles, gairebé tots publicats a l’Avui, i que tots tenen la llargada d’una pàgina i mitja. Quan llegim el diari el llegim amb pressa, i no sempre ens trobem amb l’ànim adequat per a assaborir i assimilar aquests petits articles. En canvi, ara, recollits en un llibre, es poden llegir, per exemple, un per dia, amb tota la calma, amb tota la delectança i amb tot el cervell. Aquest plaer és únic. I per això, tot just acabat de sortir, ja es troba a la quinta edició.

Per totes aquestes raons, per aquest amor a la llengua cap endins, en l’estudi, i cap a l’entorn, envers la gent, per això Omnium Cultural li ha volgut donar aquest any, el 6 de juny, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Però això no és tot, perquè un mes abans, el 7 de maig, la seva universitat, la universitat on va estudiar, la Universitat de Lleida li va lliurar el Doctorat Honoris Causa, que és la màxima distinció que pot concedir una universitat.

II. … a Segador Revoltat

I ara ve la segona part: “de Premi d’Honor a Segador Revoltat”. Vet aquí, que nosaltres, Reagrupament Independentista de Sant Andreu, li volem donar un nou premi, un premi que qui sap si no és més simbòlic i més carregat de passat i de futur que els dos anteriors: el premi Segador de l’Any. Perquè, tal com ens ha explicat en Xavier Miralles, els segadors, el 1640, venint de tot Catalunya, es van reagrupar a Sant Andreu –talment com nosaltres ara estem reagrupats- abans de portar la revolta a tot Barcelona, per alliberar els presos i donar mort al Virrei del Principat, Comte de Santa Coloma, quan fugia per Monjuïc. Ara no es tracta de matar ningú, però si de revoltar-nos per alliberar-nos, primer de la por que paralitza, i després, per endreçar una estratègia, que ens deslliuri de la subordinació política i ens meni a la plenitud sobirana.

I aquí també juga un paper en Joan Solà: realment es mereix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però també el del Segador de l’Any, Perquè llegint els seus tres darrers parlaments, el que va fer a la Universitat de Lleida en rebre el doctorat Honoris Causa, el que va fer al Palau de la Música Catalana en rebre el Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, i el que va fer davant del Parlament de Catalunya, com a cloenda dels dos premis anteriors, en tots tres parlaments – que són d’una diversitat i d’un riquesa conceptual i emocional esbalaïdores, malgrat només portar-se un mes de diferència l’un de l’altre- hom hi pot descobrir que en aquests tres discursos, el Dr. Joan Solà i Cortassa, nat a Bell-lloc d’Urgell el 1940, llicenciat en filologia clàssica, doctor en filologia romànica, i amb un títol de màster en lingüística per la universitat de Reading, Anglaterra, hom hi pot descobrir que aquest home bo, docte i bell, s’angoixa per la precària situació de la llengua catalana i en tots tres discuros deixa anar unes analisi de les causes i un pronunciament sobre les solucions, que realment no solament el fan mereixedor del premi Segador de l’Any, sinó també de l’apel·latiu de Segador Revoltat, de segador revoltat contra l’actual situacio de subordinació política i disposat a donar, en el moment escaient, el bon cop de falç.

Així en el discurs al Palau de la Música per agrair el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 9 de juny, tot parlant del lligam indissoluble que hi ha d’haver entre la nostra llengua i la nostra societat, va sintetitzar:

La qüestió és fàcil de verbalitzar: si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts; amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats. Els tres darrers segles de la nostra història ens ho mostren palesament i de múltiples maneres.
Diguem-ho d’una altra manera: nosaltres hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. La nostra vida en tots els sentits ¾econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic¾ no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra.
A mi em sembla que, ras i curt, no hem sabut o pogut aspirar a l’ideal que deia de màxima sobirania política, econòmica i cultural.

I com a cloenda:

Deixin-me fer un vot, des d’aquesta tribuna solemne, perquè la nostra comunitat aspiri d’una vegada a aquest grau de dignitat imprescindible, que implica un tracte d’igual a igual amb l’Estat, d’una banda, i amb les llengües del nostre entorn, de l’altra.

També, més sibil·linament pel públic que tenia al davant, però igualment clar i contundent, en el discurs al Parlament de Catalunya, el 1r de juliol, va pronunciar – i pronunciar-se-:

I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d’inseguretat, de dependència.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.

Finalment, en el primer dels discursos, el que va fer el 7 de maig, a la seva Universitat de Lleida en rebre el doctorat Honoris Causa, potser perquè era a casa seva, fou més clar i explícit que mai. I així, tot parlant de l’intent de genocidi cultural a què ha estat sotmesa la nostra llengua durant segles i tot analitzant-ne les causes, en ple discurs i entre parèntesi, com qui no diu res, deixava caure:

(Encara hi hauríem d’afegir un altre factor: ¿què són una persona i una comunitat sense un Estat seu de debò, un estat que no maldi secularment i incessantment per eliminar-te o sotmetre’t sinó que et defensi a ultrança? Aquest aspecte és de plena actualitat aquests dies i des de fa mesos i anys i segles. Un greu problema que hem de resoldre si volem continuar subsistint com a persones i com a pobles lliures, sobirans i productius).

Moltes gràcies, doctor Joan Solà, sou realment un Segador Revoltat, us mereixeu sense cap mena de dubte el primer premi Segador de l’Any, que donem Reagrupament – Sant Andreu.

Per això ara demanem a la vice-presienta de la nostra, de moment, associació Reagrupament Independentista de Catalunya, Rut Carandell, que vulgui lliurar el premi a Joan Solà i dedicar-nos prèviament unes paraules.
Moltes gràcies, estimat Reagrupament de Sant Andreu.

Ignasi Pujades

Casal Catòlic de Sant Andreu, 2 de desembre de 2009

Enllaç de l’article a la web nacional

Els Comentaris estan tancats