Reagrupament Sant Martí creix.

Per bcn-santmarti - Comunicat, General - 20/ago/2010

A Reagrupament Sant Martí estem d’enhorabona, som més companys i companyes que mai i hem aconseguit el rècord absolut d’associats al districte. A tot el territori està passant el mateix i la xifra de reagrupats puja dia a dia.

Això es nota també al Facebook, on el grup que dona suport a Reagrupament està a punt d’assolir la xifra de 4500 admiradors i el grup de Sant Martí té ara mateix 2744 amics.

Us dono les gràcies a tots pel vostre treball i us encoratjo a seguir així. Les eleccions estan més a prop que mai.

Salut i independència.

Francesc Garcia

Coordinador de Reagrupament Sant Martí

,

No hi ha Comentaris

“Tres senyors no poden dir un bon dia que s’han inventat una coalició”

Per bcn-santmarti - Premsa - 18/ago/2010

Joan Carretero (Tremp, 1955) exhibeix la seva condició de metge, a la qual va tornar el dilluns següent a ser cessat com a conseller. Presideix Reagrupament i ha passat d’oferir-li el que volgués a Joan Laporta a ser més que escèptic a l’hora de plantejar-se una coalició amb Solidaritat Catalana. Ho explica en aquesta entrevista.


- Vol dir que vostè i el senyor Laporta no estan cansant el públic amb aquesta cançó de l’estiu?

-”Nosaltres en el seu dia vam intentar fer una cançó de primavera. Li vam oferir ser cap de llista a les eleccions al Parlament. A partir d’aquí ell ha decidit fer un nou partit polític, amb nous socis. I, per part nostra, queda poca cançó”.

- Vostè deu tenir alguna idea del perquè…

-”Tinc 54 anys i a la vida sé que de vegades a algú pot agradar-li molt una noia, i festejar-la molt, però que, al final, se’n vagi amb un altre. Res de nou”.

- Encara hi ha possibilitats d’un acord? Ho dic perquè hi ha gent amb la qual vostè va entrar en conflcite a Reagrupament i ara col·laboren amb Joan Laporta. Això és un impediment? És excloent?

-”En aquest món hi ha coses que dificulten les relacions. És evident que això no facilita l’acord, però jo penso que el que menys facilita l’acord és que hi ha unes persones que han començat un projecte de nou i que, fins ara, els trofejos que exhibeixen més és que hi ha un altre moviment -que ja hi era- i que té baixes. Això em recorda quan a ERC deien, cada dos per tres, que havíem desaparegut”.

- Vostès, a finals de gener, van tenir una crisi interna. Alguns dels que la van protagonitzar l’acusen ara d’autoritari. Vist amb perspectiva quina autocrítica en pot fer, de tot aquell conflicte?

-”Nosaltres havíem creat un moviment nou i hi havia gent que pretenia fer una rèplica, un clon d’ERC. D’altres pensavem que això no era bo. Jo entenc que era millor per al país començar una cosa nova sense lluites territorials ni de grup”.

- Ho pregunto perquè en aquell moment va semblar que el conflicte era pel sistema de confecció de llistes. I ara, justament, aquest sembla, també, el problema essencial entre Rcat i SC.

-”Aviam. En tres setmanes no es fan unes primàries ni aquí ni a la Lluna. Nosaltres no tenim cap problema amb SC perquè ni tan sols hi hem parlat mai. Tot això de les primàries és un invent que ells van repetint contínuament, però és un conflcite fals. I després hi ha una altra cosa que potser que algú s’ho faci mirar en aquest país. Dos o tres senyors no poden dir un bon dia que s’han inventat una coalició. Jo mai havia vist, en la política mundial, tres persones que diguin que han fet una coalició. És que, una coalició amb qui? Doncs ja veurem… No podem viure de ficcions, i el que em sap greu és que hi ha gent que hi juga i això no porta enlloc. Aquí, de coalició només n’hi ha una, que existeix des de fa molts anys i que es diu Convergència i Unió”.

- En el supòsit que, al final, vagin ambdues llistes a les eleccions, com creu que els electors en podran distingir l’una de l’altra?

-”Hi ha una gran diferència. Nosaltres fa quatre anys que tenim un full de ruta que passa per fer una majoria política que proclami la independència de Catalunya. Fins ara no ho deia ningú més. Però és que, a més, hem de canviar la Llei Electoral, que hem de fer molt més pròxima als electors; hi ha d’haver incompatibilitats molt més dures per als representants institucionals; una llei de transparència que obligui els polítics a fer públics tots els seus ingressos; els beneficis de les empreses que treballen per les administracions s’han de conèixer; s’han de limitar els mandats… Tota una sèrie de propostes per engegar una dinàmica que tregui aquest país del pou econòmic i polític on es troba”.

- Es veurà amb Laporta aquesta setmana?

-”En principi, jo no. El dia i hora que em proposen sóc a la consulta”.

- Hi anirà algú altre, doncs.

-”Si els sembla bé, sí. I si no, haurem de canviar el dia”.

- El senyor Puigcercós li ha contestat la carta?

-”De moment, no. Però estic convençut que, encara que sigui per cortesia, la contestarà”.

- Vostè va ser conseller del primer tripartit. Què tenia el primer tripartit que no té el segon que s’enfonsa a les enquestes?

-”Una condició fonamental, que és la higiene democràtica del país. Calia airejar l’administració. Després, tenia programa nacional: l’Estatut, la Llei Electoral, l’organització territorial… Va acabar com va acabar, però tenia tot això. Què li passa al segon tripartit? Doncs que pretenen acabar amb el més important de la política catalana que és l’eix nacional. Els líders del segon tripartit van dir que farien un govern de gestió i això fa riure: Què voldria dir un govern que no fes ni gestió? Han pagat molt car fer veure que l’eix nacional no existeix”.

- Aquesta campanya electoral no serà tranquil·la. Josep Huguet, antic company seu al Govern, l’acusa a vostè, entre d’altres, de restar a l’independentisme.

-”El senyor Huguet només s’escolta ell mateix”.

- Si la suma d’ERC més les altres propostes independentistes es queda per sota dels 21 diputats actuals d’ERC, acceptaria que vostès hauran restat?

-”Les coses són més fàcils. Si ERC hagués fet les coses bé ja no hi hauria ningú que fes una altra proposta. Han passat anys d’hegemonia d’ERC en l’independentisme, si ara surten d’altres candidatures són ells els que han de reflexionar”.

- En cas que es presentin dues llistes que tinguin per bandera la proclamació de la independència per majoria al Parlament, el vot, necessàriament, s’haurà de repartir. Poden quedar-se fora? Aquests dies molta gent recorda el cas de Nacionalistes d’Esquerra i el BEAN de Xirinachs el 1980.

-”No m’ho plantejo així. Nosaltres tenim un full de ruta des de fa temps, les coses són com són. Els catalans hem d’assumir la realitat, no el que ens agradaria. Si al final hi ha dues, tres o quatre candidatures caldrà triar. I possiblement la unitat la faran els votants tot liquidant algunes opcions”.

Publicat a naciodigital.cat

No hi ha Comentaris

Joan Carretero:«L’hi he ofert tot i més a Laporta i m’ha dit que no»

Per bcn-santmarti - Premsa - 16/ago/2010

–Fa un mes que més d’un milió de catalans van sortir al carrer en una exhibició d’unitat en resposta a la sentència sobre l’Estatut. Unitat que, de moment, no sembla que s’hagi de traslladar a les urnes en forma de candidatura independentista unitària. ¿Què falla?

–Ara la paraula mítica i màgica de l’independentisme és unitat . És bo sumar i l’ideal seria anar junts, però no és fàcil. Hi ha propostes tan esotèriques com anar junts a les eleccions i després al Parlament que cadascú vagi per separat. Si la unitat només serveix per fer una llista, faríem un flac favor al país i a l’independentisme.

–Llavors, ¿el principal obstacle és la llista o el programa?

–Nosaltres no hem posat gaires pegues per fer la llista. De fet, Reagrupament ha ofert el número u a una persona bastant coneguda. Però és més important aconseguir una cohesió i una coherència. Com que la candidatura unitària independentista no aconseguiria ara la majoria absoluta s’ha de tenir molt clara la tasca a fer en els pròxims quatre anys.

–Vostè va enviar una carta a Joan Puigcercós i a Joan Laporta per proposar-los una reunió. L’expresident del Barça l’ha citat per aquest dijous, dia 19, a la tarda. ¿Hi anirà?

–Estic disposat a reunir-me amb ell, tot i que el dia 19 serà impossible perquè passo consulta a la tarda. En tot cas, buscarem la manera de quadrar les agendes. Les negociacions s’han de portar amb discreció i tranquil·litat. A través dels mitjans és difícil arribar a acords, però estem disposats a parlar.

–Laporta s’ha ofert a recolzar dos dels seus candidats a canvi que vostès donin suport als dos candidats de Solidaritat Catalana. ¿Ho acceptaria?

–Estic disposat a acceptar això i bastant menys que això, però les propostes no s’han de fer a través de la premsa, sinó en persona.

–L’expresident del Barça diu que l’obstacle amb Reagrupament és que vostès volen una llista tancada proposada per la direcció, i ells, una llista oberta i primàries.

–No sé com faran ells la llista, però nosaltres l’hem elaborat d’acord amb el sistema electoral actual, i no com ens agradaria que fos. En tot cas, el que no es pot dir és que l’organització interna sigui un obstacle, perquè llavors no es podria pactar amb CiU, ERC, PSC…

–Però aquest mecanisme no els diferencia dels partits tradicionals, dels quals es volen distanciar.

–Potser m’equivoco, però no sé de cap partit que convoqui tota la militància per votar la llista.

–Fent una mica de memòria, després de mesos de bona sintonia, ¿en quin moment es trenca el pacte amb Laporta i per què?

–Primer, Laporta no va manifestar la voluntat de crear un partit. Fins fa poc volia aterrar ell sol en una candidatura. Per això li vaig oferir ser el cap de llista. Però després va canviar d’opinió i va decidir crear un partit nou amb les seves pròpies estructures. L’hi he ofert tot i més per anar junts, i m’ha dit que no.

–Si les eleccions són a l’octubre, la coalició haurà d’estar registrada abans de la Diada, fora que finalment s’integrin els candidats d’un partit a la llista de l’altre. ¿Contempla aquest pla B?

–Els temps de Reagrupament i els de Laporta no coincideixen. Nosaltres ja hem triat els nostres candidats i ell encara està creant el seu moviment. No es tracta que desaparegui un dels dos, sinó de trobar el punt de confluència.

–¿Se sent decebut amb l’expresident del Barça?

–No miro les coses des del punt de vista personal. Comprenc que les persones puguin tenir unes preferències en cada moment.

–ERC els va demanar que posessin sobre la taula una oferta concreta.

–La meva oferta és que les forces independentistes pactin alguns aspectes en què hi hauria llibertat de vot, però mantenint la unitat en la majoria dels temes. Si hem d’emular Ciutadans, els catalans es poden avorrir bastant.

–No es paren d’anunciar baixes a Reagrupament de gent que se’n va a Solidaritat Catalana. ¿El preocupa el ganxo Laporta?

–Per sort, tenim més altes que baixes. Entenc que hi hagi gent a qui li agradi més la nova organització, però tenim molt clar qui som i a qui ens dirigim. El que no entenc és que es busqui la unitat a costa de destruir el que ja existeix. Quan tens la percepció que et volen liquidar no t’ho prens gaire bé.

–¿Ho diu per les persones que han denunciat que vostè gestiona Reagrupament amb formes autoritàries? Parlen de falta de democràcia interna, llistes a dit…

–Les llistes de Reagrupament es van votar i a l’assemblea hi va anar qui va voler. El temps posa cadascú al seu lloc. Tinc ganes de veure com confeccionen altres les seves llistes.

–En tot cas, vostè va dir que no volia «enemics» a la seva llista, i fins i tot va forçar la dimissió de quatre dirigents crítics. ¿Això és regeneració democràtica?

–Als crítics els vam dir que si no hi estaven d’acord, assumissin la direcció. Jo prefereixo un projecte cohesionat que un pacte entre corrents que no se suporten, com sol passar en els partits.

–ERC els situa al centredreta. Com que la independència no és ni de dretes ni d’esquerres, faci’m un resum de la resta del seu programa per veure si és cert.

–Tenim liberals i socialdemòcrates. Per exemple, per trencar la crisi econòmica no podem abaixar els sous als funcionaris i dir a la gent que treballi menys. Cal aportar recursos econòmics de forma que l’economia, en lloc d’entrar en un cercle viciós, entri en un cercle virtuós.

–¿Com es podrà desenvolupar aquest programa si Reagrupament diu que es dissoldrà el mateix dia de la independència de Catalunya?

–Quan arribi la independència, Catalunya elaborarà una Constitució i celebrarà unes eleccions constituents per formar un Parlament. En aquest procés hi haurà partits que s’encarregaran de dirigir el país. Nosaltres no som polítics en el sentit tradicional.

Publicat a elperiodico.cat

No hi ha Comentaris

SENSE POR

Per bcn-santmarti - Opinió - 4/ago/2010

No veig quin problema hi hauria d’haver per sotmetre els candidats de la llista electoral de Reagrupament Independentista novament a votació en un acte conjunt amb Solidaritat Catalana per a la constitución de les llistes electorals de la candidatura independentista que es presentaria a les properes eleccions del Parlament de Catalunya.

Entenc que hi poden haver moltes raticències al respecte, sobretot per aquells que encapçalen les llistes. També entenc que l’emergència sobtada de Solidaritat Catalana, amb un discurs idèntic al de Reagrupament, sembla una provocació gairebé intolerable sobretot davant l’arrogància mostrats envers la nostre associació. Però crec que ara cal ser generosos i conseqüents amb el nostre objectiu, la independència de Catalunya, i fer els passos necessaris per arribar-hi; que tal com ja han dit alguns, ens haurem d’empassar molts gripaus durant el camí!

Si Reagrupament té realment la força que diu tenir (en nombre d’afiliats i simpatitzants), no hauria de tenir por a posar les seves llistes a votació, ja que apel.lant al volt d’aquells que creuen en aquesta organització, seria del tot raonable pensar que molts dels actuals membres de les llistes sortissin escollits i per tant formessin part, també, de les noves llistes del partit independentista que es presenti a les eleccions.

No podem oblidar que la votació de candidats individuals per a formar part de les llistes electorals era la idea inicial de Reagrupament, la qual per raons que desconec no s’arribà a materialitzar mai, ans es va reformular, i que ara ha estat rescatada, diuen  (perquè encara no sabem com), per Solidaritat Catalana.

Si Reagrupament accepta el joc desmostrarà una fortalesa davant els seus seguidors i la resta de l’electorat i alhora un retorn a la seva lluita per la regeneració democràtica que ara sembla que encarni el grup Solidaritat Catalana, però que recordem, fou impulsada per Reagrupament ara fa més d’un any.

Voldria, des de la meva posició de membre de reagrupament animar a la reflexió, la congruència i la valentia per sintonitzar dos projectes que, tot i tenir tarannàs diferents,  en essència lluiten pel mateix, exactament el mateix: independència i regeneració democràtica. La feina de Reagrupament no haurà estat en va, malgrat pugui ser fagocitada (com alguns diuen), i cal que les negociacions s’enfoquin més a defensar la Constitució i el programa electoral que entre tots hem escrit, i definir comportaments sincrònics al sí del Parlament.

Enviat per Ariadna Benet associat a Reagrupament – Sant Martí.

6 Comentaris

Hi som, hi serem

Per bcn-santmarti - Campanyes, Comunicat, Editorial - 31/jul/2010

Reagrupament saluda com a signe de vitalitat les noves candidatures que volen bastir-se assumint de forma íntegra els nostres principis bàsics d’independència, regeneració democràtica i treball.

Conscients de la força cohesionadora que estan comportant les nostres propostes en el moviment independentista català, volem compartir-les un cop més amb tots els qui les vulguin considerar pròpies, els fonaments de les quals són els següents:

  • La nació catalana ha d’esdevenir un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.
  • Reagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum.
  • La proposta de Constitució Catalana aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació.
  • La regeneració democràtica de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents:
    • Sistema electoral basat en llistes obertes.
    • Limitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec.
    • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
    • Control, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics.
    • Llei electoral vinculada al territori.

Reagrupament serà present a les properes eleccions i avui s’ha obert un procés de participació per tal que els associats puguin decidir el nom que identifiqui la nostra marca electoral entre els següents:

  • Reagrupament Independentista
  • Catalunya Estat
  • Pàtria i Dignitat

Per a votar (només possible per a qui sigui associat) cal clicar aquí .

Som una candidatura de gent normal en la qual Catalunya és la nostra única raó de ser. Per això, en el moment que esdevinguem un Estat, Reagrupament haurà aconseguit els seus objectius fundacionals i es dissoldrà com a organització.

Visca Catalunya lliure!

, ,

No hi ha Comentaris

Joan Carretero, dignitat i país

Per bcn-santmarti - Opinió - 28/jul/2010

En una Catalunya que es troba en fallida econòmica -víctima de l’espoli més escandalós de tot el planeta- i en un estat d’immensa frustració per culpa d’una classe política infantívola i covarda, sense cap més horitzó nacional que les properes eleccions, les recents declaracions de Joan Carretero al diari Avui són una finestra d’aire pur. No és estrany que sigui demonitzat per tots els poders fàctics -el pitjor encara ha d’arribar- i que els grans diaris catalans pensats en espanyol silenciïn tot allò que té a veure amb Reagrupament, començant pel seu programa social de 59 pàgines [PDF] que parla, entre altres coses, del món agrícola, de sòl i habitatge, de planificació ambiental, de la immigració, de la igualtat de gènere, de la llengua i dels mitjans de comunicació. No, no és gens estrany.

D’una banda, ens trobem amb Artur Mas, que titlla d’immadurs els catalans -inclosos els seus propis votants- per tal d’amagar que en realitat és ell qui no està madur per liderar la independència de Catalunya -no tenen res a dir, sobre això, les JNC?-, i, de l’altra, en una cada cop més espanyolitzada Acampada Jove -la genuflexió de les JERC davant la direcció del seu partit no pot ser més escandalosa-, ens trobem amb Joan Puigcercós, que fa una crida a la “insubmissió”. Cosa que sobta força, ja que va ser precisament ell qui, submisament, va penjar la bandera espanyola que encara oneja a Governació i qui ha avergonyit bona part del país amb la seva submissió al Partit Socialista. Per sort, mentrestant, Joan Carretero parla amb una claredat i un desacomplexament insòlits en un polític català. Vegem-ne alguns fragments:

“Tothom sap que el PSC, com a tal, no existeix. És una ficció més de la política catalana. [...] La política catalana és una ficció: no hi ha recursos, no hi ha competències… I ara, amb el capítol de l’Estatut, totes les fal·làcies d’aquests trenta anys han quedat al descobert. Tothom ha quedat atrapat en el seu propi discurs. Tothom és víctima de la seva pròpia ficció.”

Sobre la roja: “Jo sempre vaig amb els qui van contra Espanya. I no m’he de justificar.”

“Un país no avança només amb manifestacions. Si això no té una translació a la composició política del Parlament, no servirà de res. [...] A Madrid ja s’hi han acostumat, que fem manifestacions de tant en tant. Els és igual que siguem un o dos milions. Saben que al cap d’uns dies tots fem vida normal i no passa res. A Madrid només els pot impressionar una majoria parlamentària.”

“Un referèndum no serveix de res. La independència no vindrà per un referèndum. L’hem de proclamar. Actualment, una proclama d’uns diputats elegits democràticament, en una Europa democràtica, té un altre valor. I internacionalment se’ns reconeixerà. Una altra cosa és que llavors hàgim de fer un referèndum, però serà després, no abans. Som ciutadans europeus com els altres, i ho tenim tot a favor.”

Joan Carretero, no hi ha dubte, és una rara avis en la política catalana. La seva dignitat com a català, posant els drets nacionals del país sempre per davant dels interessos de partit, dient les coses pel seu nom i no agenollant-se ni demanant perdó a Espanya, com li exigia la Generalitat el 2006 per haver dit que Zapatero “és un espanyolista demagog” -ara ho diu tothom-, es troba als antípodes de la provinciana política catalana. Aquí estem tan acostumats a besar els peus del maltractador i a fer gestos grandiloqüents que no passen de la pura rebequeria, que ens escandalitza la desinhibició i l’assertivitat. Per sort, però, les coses han començat a canviar i és la societat civil qui, avergonyida de la seva classe política, està agafant les regnes del país. Vénen dies molt importants per a Catalunya.

Victor Alexandre.cat

No hi ha Comentaris

Carretero: “Solidaritat Catalana ens dóna la raó i ho celebrem”

Per bcn-santmarti - General - 20/jul/2010

Reagrupament accepta la proposta de converses amb Solidaritat Catalana per la Independència perquè interpreta que representa l’acceptació del full de ruta que assenyala la declaració unilateral d’independència com a via cap a l’Estat propi. Així ho ha assegurat Joan Carretero, en declaracions a aquest diari, hores després de la presentació del projecte de l’expresident del Barça, Joan Laporta, el diputat d’ERC Uriel Bertran i el militant de CDC Alfons López Tena.

“Finalment accepten que el referèndum per declarar la independència no és viable, que l’única via és la declaració d’independència unilateral des del Parlament. Aquest és el nostre full de ruta, i ens donen la raó, cosa que celebrem”, ha destacat Carretero.

L’exconseller espera ara que Reagrupament sigui convocat per parlar sobre l’articulació del projecte. “Jo ja vaig proposar una candidatura transversal fa temps en un article al diari AVUI . No puc estar en desacord amb les meves pròpies idees. Però cal veure com s’articula aquesta idea. Jo crec aquest projecte no és cap brindis al sol, crec que ho deuen tenir ben estudiat, i esperem parlar-ne”, ha afegit.

Carretero, però, també llança un desafiament: “Em sembla perfecte anar tots junts, i espero que ERC i CiU també s’hi apuntin”. Per ara, ERC prepara un comunicat que es difondrà aquest dimarts a la tarda. CDC, en canvi, ja ha avançat que, per ara, no dirà “res” sobre la qüestió, segons els seus portaveus de premsa.

No hi ha Comentaris

Entrevista a Joan Carretero

Per bcn-santmarti - Premsa - 17/jul/2010

una setmana després que fos proclamat candidat de Reagrupament a les properes eleccions, l’exconseller analitza els motius pels quals ha decidit encapçalar la candidatura i com veu el país després de la manifestació del 10-J.

Li ha costat fer el pas i presentar-se a les eleccions?

A nivell personal és un pas que jo esperava no haver de fer. Esperava que hi hagués altra gent que es posés al capdavant. Però fa anys que treballàvem perquè hi hagués una candidatura que tingui com a objectiu proclamar la independència des del Parlament de Catalunya, i a hores d’ara no en sortia cap. I nosaltres el que no podíem fer era no presentar-nos. Estem a quatre dies de les eleccions, que es podrien convocar qualsevol matí d’aquests, i havíem de fer el pas. Jo hauria preferit que sortís un altre cap de llista per Girona, però no hi ha sigut.

Josep Maria Terricabras els va dir que no?

És cert que hi vam parlar, però ell ha preferit esperar, i ho hem de respectar.

Es presenta per Girona però el cap de cartell és vostè. Això és el primer cop que passa. Quan Joaquim Nadal, un altre gironí, va ser presidenciable pel PSC, va anar a la llista de Barcelona, per exemple.

És que en aquest país hi ha molts polítics covards. Jo visc a Puigcerdà i em toca presentar-me per Girona. La meva responsabilitat és presentar-me pel territori on visc. I on penso continuar vivint passi el que passi. Si vostè creu que fent-ho així trenquem motllos, potser sí. Ja n’hem trencat alguns i en trencarem més.

Quin component de ressentiment amb ERC hi ha en el fet que es presenti?

Cap ni un. No he tingut mai cap ressentiment cap a ERC. Vaig arribar a la conclusió racional que s’estaven equivocant i vaig decidir plegar. Res més.

S’ha tornat a veure amb Joan Puigcercós?

No. I no tindria cap sentit. Ells porten la seva estratègia i jo la meva. No em sentirà parlar malament d’ERC. Ells han de fer la seva vida i jo la nostra. ERC té una llarga història i ha tingut moments molt bons. I que jo cregui que ara ho estan fent molt malament, si tenen l’aval dels seus militants, jo no n’he de fer res.

ERC s’equivoca?

Crec que sí. Estant al govern ja vaig dir que aquest Estatut era un desastre. I insistir en el tripartit ha estat un greu error, i la prova és la situació en què està el país.

Vostè ha arribat a dir que en el seu currículum mai posaria que va ser conseller del govern…

Això ve de quan jo era al govern, quan feia conya amb el conseller Castells, que el tenia al costat a les reunions de govern, dient-li que jo mai posaria al currículum que havia estat conseller d’aquell govern. Recordi que vaig ser jo, quan era al govern, que vaig dir que allò era el Dragon Khan. No ho vaig dir a posteriori. Ho vaig dir essent-hi. Per això puc fer broma dient això del currículum.

Com veu el govern?

Atrapat. Han triat un camí que ha portat cap a un precipici, i ara costa molt de recular. Estan en una situació d’absoluta indefinició. Els presumptes federalistes ja saben que això és una entelèquia; els encaixistes, també…

El principal partit de govern, el PSC, ha de fer un gir?

Tothom sap que el PSC, com a tal, no existeix. És una ficció més de la política catalana. Jordi Pujol va fer veure que teníem un govern, i el PSC fa veure que són diferents del PSOE; uns altres fan veure que són independentistes… La política catalana és una ficció: no hi ha recursos, no hi ha competències… I ara, amb el capítol de l’Estatut, totes les fal·làcies d’aquests trenta anys han quedat al descobert. Tothom ha quedat atrapat en el seu propi discurs. Tothom és víctima de la seva pròpia ficció. I el més patètic de tots aquests partits és que feia quatre anys que sabien que això passaria i no han estat fent res.

I arriben vostès per arreglar-ho tot? Des del seu punt de vista, es presenten, doncs, en el millor moment?

Ens presentem en el pitjor moment per al país. I amb una gran crisi econòmica. Un país amb l’autoestima per terra i que veu guanyar la roja i no sap com prendre-s’ho. Hi ha qui es consola pensant que hi ha jugadors del Barça. Quin país! Forma part de l’esquizofrènia de la societat catalana.

Vostè anava, és clar, a favor d’Holanda.

Jo sempre vaig amb els que van contra Espanya. I no m’he de justificar. Els espanyols ho tenen fàcil, però nosaltres no.

I aquest pensament, el de Reagrupament, té espai electoral?

És possible que no en tingui cap. I que la societat catalana, malgrat estar com està, encara aposti pel mateix. Però jo sempre he dit que els ciutadans tenen raó. I encara que patim una pallissa, tenen raó. Ho dic abans de les eleccions i ho diré després. Si nosaltres no fem res de bo, continuaré dient que els electors tenen raó. Si els ciutadans de Catalunya volen el mateix, ni que sigui amb proporcions diferents, és que ho volen.

Què ofereixen de diferent, vostès?

Actes de sobirania i d’autodeterminació. Que allò que hàgim de decidir ho decidim al Parlament. I punt.

I vostè creu que la societat catalana va cap aquí. És dels que interpreten que la manifestació de dissabte passat volia dir això?

Va ser un símptoma que hi ha molta gent que no se sent a gust amb la situació, que no se sent còmoda. Hi ha gent que se sent estafada. I surten i criden que no hi estan d’acord. Però només amb manifestacions un país no avança. Si això no té una translació a la composició política del Parlament, no servirà de res. Podrem dir allò de “Jo hi era”, que és molt català, però no servirà de res. D’altra banda, tinguem en compte que a Madrid ja s’hi han acostumat, que fem manifestacions de tant en tant. I a ells els és igual que siguem un o dos milions. Saben que al cap d’uns dies tots fem vida normal i que no passa res. A Madrid només els pot impressionar una majoria parlamentària.

Llavors…

Jo fa molt temps que vaig pronosticar que aquest procés acabaria amb un Estatut pitjor que l’anterior, i ha estat així. Estem pitjor que amb l’Estatut vell. I els partits estan atrapats. Nosaltres som una alternativa absolutament diferent.

Però si al Parlament hi ha finalment una unitat, no troba que serà diferent?

Unitat? Una unitat per fer què? Tots tenen objectius diferents, i no estan d’acord ni en el què ni en el com. Les expressions d’unitat que hi pugui haver són molt boniques, però no serviran de res.

Algú hauria de convocar un referèndum?

Un referèndum no serveix de res. La independència no vindrà per un referèndum. L’hem de proclamar i punt.

Les proclames similars històricament no han acabat bé.

Actualment, una proclama d’uns diputats elegits democràticament, en una Europa democràtica, té un altre valor. I internacionalment se’ns reconeixerà. Una altra cosa és que llavors hàgim de fer un referèndum, però serà després, no abans. Som ciutadans europeus com els altres, i ho tenim tot a favor. Una altra cosa és que tinguem por.

Els nostres dirigents tenen por?

Els dirigents i la ciutadania. Som fruit de la nostra història, i ho hem d’entendre. I hem d’entendre que hi ha una part de
por i una part de comoditat.
Però no s’entendria que després d’un milió i mig de persones al carrer tot quedés igual.

En alguns punts el seu discurs és molt semblant al que li hem sentit fer en algun moment a Joan Laporta, l’expresident del Barça, que ha arribat a dir que se sentia moralment reagrupat. Aniran finalment junts?

Fa mesos que dic que ell seria un molt bon cap de cartell. Però el nostre procés de maduració no té res a veure amb el seu. Nosaltres fa anys que hi treballem, i ell ha decidit anar a la política fa quatre dies. Nosaltres tenim full de ruta, programa electoral… I ara hi ha un procés dificultós fruit d’uns processos de maduració diferents. Si ell vol venir amb nosaltres, però, té la porta oberta de bat a bat.

Què els separa?

A hores d’ara, la diferència fonamental és la fórmula com ens hem de presentar. Nosaltres som algú, tenim personalitat jurídica, milers de persones que paguen unes quotes, i per això pensem en una coalició.

I ell, en el seu partit.

Sí. I aquest és un tema important que ara ens encalla. Però penso que és salvable.

Reagrupament pensa que seria una llàstima no arribar a cap acord amb Laporta?

Crec que seria un error per part de tots dos que no ens acabéssim entenent.

No hi ha un problema de personalismes?

No. És més: em sembla que he començat l’entrevista dient-li que si jo no vaig a les llistes estaria encantat.

Però vostès ja han tancat les llistes.

Ho tenim tot a punt per si hi ha eleccions. Tenim els deures fets. Com he dit sempre, esperem a tothom però no ens encantem per ningú. Per això si demà hi ha eleccions ja hi podem anar.

Fins quan la porta serà oberta?

Fins que els terminis ho permetin. Però també penso que els ciutadans tenen dret a saber amb temps, i no a darrera hora, quines són les seves opcions.

Llavors?

Hi ha processos que maduren. I, com en tots els processos, n’hi ha que maduren bé i n’hi ha que no. I forçar la màquina tampoc és mai bo.

Continua pensant que el president del Barça és més important que el president de la Generalitat?

Ara per ara, per desgràcia sí.

Llavors, potser s’hauria d’haver presentat per a president del Barça, ara que hi ha hagut eleccions, no?

El meu objectiu no és ser president de res. I, suposo que ja ho sap, per ser president del Barça s’han de tenir molts milions. I jo no els tinc.

Té alguna opinió formada sobre Sandro Rossell?

A Laporta se li ha de reconèixer que des del punt de vista esportiu ha estat fantàstic, i això no l’hi podrà treure ningú. Sandro Rossell és un meló per obrir.

Si vostès es presenten, les majories al Parlament poden ser encara més complicades?

Ara ja hi ha un tripartit, que es baralla cada dia. No estem en un país en què tot funcioni meravellosament. A les properes, és possible que no es necessitin coalicions. El Parlament el que ha de reflectir és la realitat d’un país, i si hi ha més o menys partits no té cap més importància.

I si vostès han de decidir, amb qui se sentiran més còmodes?

L’assemblea nostra va refermar que en cap cas entrarem en cap govern. Excepte, és clar, que fos un govern de proclamació de la independència.

Renuncien a influir?

Es pot influir sense ser-hi. Segurament que molt més que no pas essent-hi. I li dic una altra cosa: si nosaltres som decisius, el que no hi haurà és un tercer tripartit. No som equidistants.

Ja els festeja algú?

En absolut. Tothom fa veure que no existim. I si llavors existim formalment, és evident que ens hauran de saludar.

Quants diputats calculen que pot tenir Reagrupament?

Som conscients que podem fer zero diputats, però també que en podem fer uns quants. L’enquesta bona és la del dia de les eleccions.

Si un mèrit té Joan Carretero (Tremp, 1955) és que, com diu ell mateix, és tan crític amb el tripartit ara com quan ell en formava part. I és que l’entrevista no es pot llegir si un no sap que va ser conseller de Governació del 2003 al 2006. Exalcalde de Puigcerdà per ERC (1995-2003), Carretero és metge de professió i, com també diu ell mateix, no té cap pretensió –passi el que passi– de deixar de viure a Puigcerdà. “No ho veus, que aquí s’hi està molt bé?”, em deixa anar quan fem l’entrevista. L’any 2007 funda el corrent crític Reagrupament, del qual ara, desvinculat totalment d’ERC, és el cap de cartell.
 
Publicat a Avui.cat

No hi ha Comentaris

Vomitiu: 14 milions d’€ paga l’estat a 23 futbolistes

Per bcn-santmarti - Opinió - 14/jul/2010

Cap selecció de les 32 que van participar al mundial de futbol havia de cobrar, ni de lluny, una xifra similar. Cal pensar que l’atur a l’estat espanyol és del 20 % mentre la mitjana de la Unió Europea és del 10 %. Cal pensar que l’endeutament és del 11 % i el màxim permés és del 3 %.

Caldria memoritzar aquesta xifra: 14 milions d’€ per quan el govern del PSOE ens vingui amb més retallades socials i “ajustos”. Cada jugador s’embutxacarà 600.000 €. Alguns espanyolistes, mentiders com sempre, argumenten que ho paguen patrocinadors. Com bé argumenta de forma excel·lent Miquel Quintana, això és fals.  Altres espanyolistes, manipuladors com sempre, diuen llavors que qui ho paga és la federació. El mateix Quintana demostra que la federació es financia mitjançant l’estat espanyol. Per tant els diners surten de tots nosaltres.

Quan algú us comenti la seva alegria per guanyar un mundial se li poden recordar aquestes dades. El somriure se li esborrarà de la boca. Si té cervell, doncs molts dels qui ho celebren no semblen tenir-ho com vam veure amb les destrosses que van fer a diversos indrets i, sospitosament, ha amagat la premsa. De moment la CUP ha demanat la dimissió de la gran incompetent Assumpta Escarp (PSOE, com no) que va dir que la pantalla era per evitar incidents. Per cert, quan ha costat la pantalla de Montjuic?. Cal recordar que Hereu fa només un mes agraïa per carta als funcionaris el “sacrifici” i parlava de “dràstiques mesures de control del dèficit i reducció de la despesa”.

De moment a pagar i callar. A la tardor venen eleccions.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris

Onze motius d’un independentista per anar a la manifestació

Per bcn-santmarti - Opinió - 4/jul/2010

1.     El lema: “Som una nació. Nosaltres decidim”. Cap independentista pot negar que som una nació ni que tenim el dret a decidir nosaltres mateixos sobre el nostre futur.

2.     L’entitat que la convoca: Òmnium Cultural. És una entitat transversal, cívica i amb un llarg historial de defensa de la nació catalana. Amb l’OCB de les Illes i l’ACPV valenciana forma la Federació Llull.

3.     La defensa de la democràcia: Un poble, el català, va aprovar un referèndum un text. Molts vam votar-hi en contra car crèiem que era insuficient. Com a demòcrates, però, hem “d’assumir la veu d’un poble”. I aquesta decisió democràtica és ara mutilada per 6 individus “indisolubles”.

4.     La defensa de la legalitat: el tribunal que ha decidit no és competent. Tenen els càrrec caducats i han estat repetidament recusats.

5.     La crítica a l’estatut: es pot estar en contra d’aquest estatut i, al mateix temps, oposar-se a que des de Madrid tinguin el poder per retallar-lo. Això vol dir “nosaltres decidim”.

6.     Per tàctica: l’independentisme ha d’abandonar el discurs en negatiu i d’oposició a tot. La majoria del poble català serà a la manifestació i l’independentisme ha de començar a tenir vocació de majoria. Cal créixer. I entre els qui es manifestin el 10 de juliol, autonomistes decebuts, hi ha el públic objectiu a qui ens hem de dirigir.

7.     Els nostres: Els qui han convocat la manifestació són dels nostres. Els qui s’hi han oposat, PP i C’anos, són dels altres. I som molts més que ells. Alinear-se amb la majoria ultra-unionista només du a la marginalitat.

8.     Els altres: Fora de Catalunya la manifestació s’entendrà com un cop de força, limitat potser, català. Cal fer-se una pregunta senzilla: el TC ha negat que Catalunya sigui una nació. La manifestació té com a lema “Som una nació”. En quin bàndol estem.

9.     En tot conflicte cal abandonar el purisme sense trair mai les idees. A voltes cal aliar-se amb adversaris més propers per tal de fer front a un enemic. CiU i el PSOE català són adversaris però no enemics.

10.   El mateix dia, a Donostia, l’independentisme basc ha convocat una marxa. El lema?. “Nazio gara. Autodeterminazioa” (Som una nació. Autodeterminació). No és casual. S’està bastint un front comú per trencar Espanya. Ells van sols. Aquí, els autonomistes han de fer veure que s’enutgen abans de repartir-se les engrunes. Però a Euskadi tenen clar que aquesta manifestació no és només de defensa de l’estatut.

11.   L’independentisme ha de saber utilitzar aquesta marxa com una demostració de força mai vista. Si la deixem en mans dels autonomistes serà un greu error. Hi ha d’haver milers d’estelades (amb pal). Aquesta serà la imatge que quedarà. I llavors estarem començant a guanyar.

Hi ha motius, és clar, per no anar-hi. Per exemple no fer el joc als polítics autonomistes acusats de corrupció i culpables de l’atzucac que vivim ara. Provoca certa repulsa compartir manifestació amb el genuflexe Montilla o amb en Mas, qui va vendre aquest estatut a Zapatero. Però en provoca molta més compartir sofà amb els membres del Tribunal C., la senyora Sánchez Camacho o en Rivera.  

El dia que siguem majoria al parlament potser ens podem permetre menysprear oportunitats com aquesta. Mentrestant hem d’aprofitar cada oportunitat per transformar un autonomista en un independentista.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

1 Comentari