Arxiu novembre, 2009

Enveja sana.

consultesArribat de l’Acte Nacional de la Coordinadora per la consulta sobre la independència no puc expressar més que joia per l’èxit de la convocatòria, satisfacció pel format de l’acte i felicitar als organitzadors. Omplir l’Auditori del Fòrum amb 3500 persones i sense el ressò mediàtic merescut té molt de mèrit.
El següent pas el tenim el 13 de desembre, cal anar a les urnes, cal insistir en la necessitat d’una participació majúscula i cal que la democràcia s’expressi amb contundència davant dels que volen coartar-la. Com ha sentenciat en Josep Mª Terricabras “els representants polítics ens representen però no ens substitueixen”.
El 13 de desembre no podré votar. Caldrà, malgrat certes pors, començar a organitzar-se a Barcelona per poder fer-ho. Ho viuré amb enveja sana i des d’algun dels municipis que si podran. Tinc més d’un centenar per escollir.

 

Enviat per Jordi A. associat a Reagrupament – Sant Martí.

1 Comentari

La comèdia de l’Editorial.

comediaAvui, 12 diaris catalans han acordat una editorial que duu per títol “La dignitat de Catalunya“. Què bonic (kà maku, que dirien alguns!). De l’emoció ja he gastat 30 paquets de mocadors i ara mateix estic escrivint amb una mà perquè amb l’altra encara m’estic mocant. Tots els partits auto-anomenats catalanistes (sí, fins i tot la federació catalana del PSOE se’n defineix, malmetent irremediablement el nom d’aquesta ideologia) i el govern s’han felicitat pel text. Asseguren, a més, que és “un reflex” del que pensa la societat catalana. Que potser han fet una enquesta? I és que el problema rau justament en això, en el text. Perquè, què estan defensant tots aquests mitjans? Doncs un text retallat i a sobre incomplert tant en matèria de finançament com en el traspàs de competències. És a dir, defensen el que en qualsevol altre Estat seria considerat com a anti-democràtic: l’incompliment sistemàtic d’una llei. A més, algú es creu que això ha estat una iniciativa sorgida del no-res? Cal tenir en compte que avui tota la premsa escrita és deficitària i que si sobreviuen és gràcies a les subvencions públiques. Per tant, això sembla més un favor als que manen que una altra cosa. Si fos així, no seria gens digne, sobretot pels que ho proposen. L’únic que parla clar és el Vicent Partal.

Altres ho han considerat “una demostració de força”. A veure, a Madrid els importa un rave el que digui el nostre Parlament, el que diguin els nostres mitjans i el que diguem en qualsevol manifestació al carrer. Ni que sortíssim tots els milions de catalans i catalanes al carrer, canalla inclosa, serviria de res. La legislació espanyola reserva a l’Estat la darrera paraula en TOTS els afers importants, inclòs l’Estatut. Per tant, a què vénen aquests esglais? Si ho saben perfectament! Senzillament, el que han fet és inventar-se una nova cortina de fum per a tenir-nos entretinguts una estona. Aquesta editorial, doncs, serà totalment inútil. Bé, inútil per a nosaltres. Qui en provaran de treure rèdit són els partits polítics, que mamaran una mica més de televisió i ràdio i faran veure que sí, que es preocupen molt per al país. I, com sempre, comptaran amb l’ajuda del PP i de tota la caverna, que han criticat ferotgement el text. Ens diran: “Veieu com és bo el que estem dient! Mireu com s’esveren els fatxes!“. La historieta de cada vegada. En fi, un servidor prefereix l’editorial conjunt blocaire. Com que no rebem subvencions de ningú, no ens hem de callar res.
 
 

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

3 Comentaris

Campanya “SÍ A LA INDEPENDÈNCIA”.

icona_si_independenciaReagrupament llança una campanya a favor de votar sí a les diferents consultes que estan convocades arreu de Catalunya.

El lema de la campanya és “SÍ A LA INDEPENDÈNCIA

“De l’autonomia a la independència:
Fem un primer pas per al futur del nostre poble.
Per patriotisme i dignitat!

Des de la web de Reagrupament podreu descarregar-vos la icona i el pdf per imprimir-vos els cartells o bé demanar els cartells ja impresos als coordinadors de la vostra comarca, que els tindran a partir de la setmana vinent, i podreu distribuir-los en els municipis on es realitzin les consultes.

Demanem també la vostra col·laboració per difondre la campanya entre la vostra xarxa d’amistats per correu electrònic, pel facebook, pel twitter, pels blogs…

La iniciativa és vostra: movem-nos activament!

,

No hi ha Comentaris

Consultes per la independència.

acteambencarlesmracopia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Conferència amb en Carles Móra (alcalde d’Arenys de Munt) i en Jordi Comes (ex-alcalde de Matadepera i associat a Reagrupament). Un cop acabada la conferència, sopar debat sobre les consultes per la independència.

L’assistència a la conferència és lliure i pel sopar és demana reserva prèvia (bcn-santmarti@reagrupament.cat) El preu del sopar és de 23 €.

1 Comentari

Nacionalistes per l’Estatut.

A vegades em dona la sensació, i crec que no sense motiu, que em repeteixo quan escric segons quines coses en aquest bloc. Però la realitat és tossuda i la política catalana i tot el que l’envolta gira concèntricament i sempre sota els mateixos paràmetres desgastats. No és estrany doncs, que la gent n’estigui cansada, el catalanisme en general, de l’Estatut, la sentència que no arriba, el Constitucional absolutament deslegitimat, etcètera. N’estem una mica tots plegats fins als nassos, vaja. Hi ha sectors que es diuen, que sempre s’han dit nacionalistes, que defensen l’Estatut de la Moncloa amb ungles i dents, que es mostren indignats amb l’estat espanyol perquè el retallaran fins deixar-lo com una closca. I treuen el Sant Cristo gros per a fer-ne ostentació perquè els hi manca un líder que doni respostes. El ridícul és astorador. Perquè al capdavall no és això el que demana la situació actual, i no ho entenen.  La fi de la falsa Transició política espanyola que va amagar sota la taula el problema català, demana ara, ja, avui mateix, una resposta que la gent de CiU són incapaços d’articular. Convergència està atrapada en el temps, desorientada, sense un projecte de país creïble, engrescador. La Casa Gran és un batibull de gent que diu coses i en la qual no s’acaba dient res en concret. Van cedir a les primeres de canvi al boicot espanyol. Van cedir a “l’encant” de Zapatero. Van cedir, van cedir, i ara no poden fer marxa enrere quan els esdeveniments se’ls mengen. Han decidit tirar pel dret i estimbar-se. I treuen en Pujol a exercir de vedette i aixecar-nos l’autoestima. Però Catalunya no s’agrada amb els vestidets que ens volen posar a sobre els convergents, i ja ha vist a l’aparador què és el que li va a mida.

Ja he escrit també, fa temps, que en Mas no és un líder, perquè va renunciar a un estatut potent, i en va negociar unes rebaixes que acabarien per sentenciar-lo definitivament, quan era previsible que la maquinària de l’estat, fent funcionar el Constitucional, en reduirien a zero les seves potencialitats. No entén, no va entendre en el seu moment, que la societat catalana havia evolucionat i necessitava un salt endavant en la seva sobirania. Hi havia por a ser massa ambiciós, i pel camí, l’Artur Mas s’ha quedat sense el vot sobiranista, sense una part del cada vegada més important vot independentista per conservar-ne el més autonomista. Espero que li surtin els números i l’abstenció no torni a pujar. Els partits fan els seus càlculs però la societat decidirà l’any que ve a qui dona la seva confiança. I el més important de tot, el dia 13, si la participació general en les consultes per la independència, arriba a ser important, la credibilitat d’aquest partit restarà en entredit i la figura d’en Mas, a la corda fluixa. Faria certa pena veure un partit que es proclama nacionalista defensar un estatut mentre la majoria catalanista evoluciona cap a l’independentisme.

Fent memòria sabem que el setembre del 2005, el Parlament de Catalunya, fent ús de la seva capacitat per reformar el seu Estatut, en va fer un de federal, en va fer un que anava en la direcció de la federació amb Espanya, i que tenia un potencial enorme. Tot això sense trencar amb l’Estat, permetia el reconeixement de la singularitat nacional catalana, seleccions esportives, oficialitat del català, reconeixement de nació en l’article primer, tracte fiscal just però solidari alhora, internacionalització de Catalunya en els òrgans importants del món, i un llarg etcètera. Tots en sabem la resposta de l’estat. Però valia la pena lluitar. Tots, lamentablement, sabem qui i en quina mesura els partits catalans hi van renunciar i n’ha quedat un nyap de proporcions. Un nyap pel qual, ja en el seu moment, va anar a defensar a les urnes una quantitat de gent poc significativa, poc menys del 50 % del cens. Un nyap pel qual ara ens demanen els polítics que es diuen nacionalistes, el Sant Cristo Gros en primera persona, que sortim a defensar amb ungles i dents. La realitat és tossuda, i els polítics amb mentalitat de Transició, amb mentalitat de derrota, ens demanen que cridem si cal per aquest estatut que realment no volem per al nostre país. Si del que es tractés és de defensar amb ungles i dents l’estatut del 2005, si se’ns demanés que ens revoltéssim pacíficament per defensar l’Estatut federal com a pas previ a la independència, ens ho hauríem pogut arribar a creure. Ens ho haguéssim plantejat. Si del que es tracta és de fer passar com a bo l’Estatut vigent, mentre mig Catalunya es disposa a encetar la lluita per la independència, el fracàs serà rotund. No farem l’heroi per tan poca cosa. Menys de la meitat de la població catalana va anar a votar per aquest Estatut, i encara, els que hi van votar a favor dins el catalanisme ho feien amb el nas tapat.

En Jordi Pujol ja no té credibilitat perquè la seva tasca ha estat més o menys duta a terme amb un cert èxit, però les eines, els moments, els temps, en definitiva, la mentalitat dels catalans i catalanes ha canviat. I ell es mou en paràmetres antics quan el poble necessita noves formules. Ningú entén per aquesta raó que es pugui fer política nacional acceptant un Estatut que deixa Catalunya com a autonomia de règim comú pels segles dels segles. I se’n vulgui fer una defensa tan aferrissada. Però el que és més increïble encara, és que ningú des del nacionalisme convergent digui amb la cara ben alta que la realitat de Catalunya com a nació, el reconeixement de Catalunya com a nació, és impossible dins l’Estat espanyol, i tard o d’hora caldrà fer un acte d’insurreció institucional. Un acte democràtic i pacífic de debò. El senyor Jordi Pujol no és independentista, i mai s’ha mullat per aquesta opció. Ni tan sols l’ha insinuat. Ara ens parla de la Guardia Civil per recordar-nos que podrien acabar a la presó tots aquells que no acatessin una sentència contrària a l’Estatut. Jo no vull que ningú acabi anant a la presó, però encara menys, senyor Pujol, per un Estatut que no és la eina que necessita el país, avui. Per una eina que no defensa de forma apassionada una majoria social a Catalunya. Quina diferència amb l’Estatut de la república, amb l’Estatut d’en Macià, que va mobilitzar al 75 % de la població amb un 99 % de vots afirmatius. Un 49 % de catalans van anar a votar per aquest Estatut, i menys encara afirmativament. Però el senyor Pujol, el senyor Mas, creuen que cal perdre energies en aquesta lluita que no sabem ben bé que ens durà de positiu.

 

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Reagrupament acusa el PSC de fer boicot als seus actes públics.

h511_palau_sant_jordi

La plataforma Reagrupament Independentista que presideix Joan Carretero acusa l’administració governada pel PSC de fer el boicot als seus actes públics. L’associació política denuncia en concret que després de més d’un mes d’haver sol·licitat el Palau Sant Jordi de Barcelona per a un acte públic i després d’haver rebut fa tres setmanes un requeriment de l’Ajuntament de Barcelona per formalitzar el contracte, finalment l’empresa gestora els l’ha denegat.

La direcció de Reagrupament denuncia que el Partit Socialista manté una actitud hostil a qualsevol intent de la plataforma independentista per realitzar actes públics. A més, asseguren que, si bé el veto a utilitzar el Palau Sant Jordi pot ser-ne l’expressió més important, aquesta actitud de boicot s’està produint enn diverses poblacions governades pel PSC.Reagrupament Independentista ha planificat un gran acte públic per la diada de Sant Jordi de l’any 2010. L’escenari d’aquest esdeveniment havia de ser el Palau Sant Jordi de Barcelona. Amb aquesta finalitat, un dirigent de l’associació va fer la gestió davant l’empresa municipal Barcelona de Serveis Municipals SA (BSMSA).

El 13 d’octubre, sense donar a conèixer la seva identitat, Reagrupament sol·licitava oficialment a BSMSA les condicions per fer la reserva del Palau Sant Jordi. El mateix dia, l’empresa municipal responia a la petició, explicava les condicions de contractació i informava que el pavelló estava lliure la data del 23 d’abril, tot i que advertia que a la vigília sí que estava “ocupat per una altra activitat ja programada”.

El mateix 13 d’octubre, BSMSA comunicava que feia “prereserva” de l’espai fins al 10 de novembre, termini en el qual calia que l’associació confirmés la reserva de la instal·lació. No obstant això, el 27 d’octubre l’empresa gestora del Sant Jordi instava l’associació promotora de l’event a confirmar les dades de la sol·licitud amb l’argument que altres promotors s’havien interessat també per utilitzar el Palau Sant Jordi el 23 d’abril.

Reagrupament Independentista va aportar el 28 d’octubre totes les dades demanades, a més d’identificar-se oficialment com a entitat promotora dels actes que s’havien de celebrar al Palau Sant Jordi, a més de fer oferiment d’abonar la reserva amb efectes immediats.

Va ser una setmana després quan, el 4 de novembre, la cap de màrqueting comercial de BSMSA es va posar en contacte amb Reagrupament per telèfon per comunicar que podia haver problemes amb la reserva del Sant Jordi. Diversos directius de Reagrupament van intercanviar comunicacions amb la responsable de BSMSA, que sempre es va remetre a decisions dels seus superiors fins que es va celebrar una reunió, el passat 11 de novembre, entre les dues parts.

No obstant això, ja a la vigília de la reunió, el responsable de finances de Reagrupament, Àngel Font, va enviar un burofax advertint sobre la possibilitat d’emprendre accions legals davant la possibilitat que el canvi de criteri obeeixi a instruccions arbitràries de caràcter polític.

La negativa
Malgrat això, el dia 11 de novembre té lloc la reunió entre la directora corporativa de màrqueting de BSMSA, Rosa Ortiz, i altres dos interlocutors dels dirigents de Reagrupament amb tres membres de la junta de l’associació independentista, Rut Carandell, Àngel Font i Xavier Palet. De la conversació en va sortir que, amb caràcter previ, hi havia una reserva del Sant Jordi. Els responsables de l’empresa municipal demanaven excuses pels perjudicis que poguessin ocasionar i per mirar de trobar una solució demanaven un termini de 24 hores, que van demanar de prorrogar per arribar així fins al cap de setmana.

Aquest dilluns, 16 de novembre, un dels representants de Reagrupament Independentista rebia un burofax denegant la sol·licitud per celebrar un acte al Sant Jordi la diada del patró de Catalunya. AVUIcat s’ha posat en contacte amb representants de l’empresa municipal, però no ha obtingut cap resposta fins al moment.

 

Ismael Carbó

Publicat a l’Avui.cat

2 Comentaris

13 D.

Ja em perdonarà la gent de Reagrupament que estan fent feina al meu barri propagant el missatge patriota, però aquest diumenge l’he passat a Arbúcies. Hi vaig sovint per vincles diguem-ne més o menys familiars, tot i que sóc del Clot, fa molts anys que estic enamorat del Montseny i visito tota la demarcació de Girona amb freqüència. El meu paisatge favorit de Catalunya, no en tinc cap dubte, i del que he vist pel món, el més encisador, els racons insuperables del Montseny. Únics. Com us dic, he passat el dia a Arbúcies i he ensopegat amb la gent que prepara la consulta per la independència el dia 13. El meu pare, que ja és gran i tota una icona del pessimisme i la màxima expressió de la tan catalana prudència, els hi ha engegat només veure’ls un: “això no servirà de res”, comentari molt pujolià, per cert. El més graciós ha estat el que ha dit, però, quan ha vist en una enorme pissarra els municipis que tenen decidit convocar la consulta. Llavors se li ha escapat un “ohhh…” d’admiració sincer, per acabar dient que ell no tindrà temps de veure el país lliure. Potser no, però si el meu pare que no ha cregut mai que estiguem en disposició de vèncer Espanya, pessimista excels, creu que l’únic problema és que ell no ho veurà, però ja ho veu a venir, per entendre’ns, és que anem pel bon camí.

He estat xerrant una estona amb aquesta gent i els hi he comentat que sentia enveja per  la possibilitat que tenen de poder fer un gest com el del dia 13, votar sobre la independència. Hi ha, coincidim, una única sortida, que és que la participació sigui elevada i, si és amb una quantitat important de vots favorables, millor. És la única sortida i l’única forma que tindrem de pressionar els polítics d’aquest país per a que en un futur no gaire llunyà, deixin de posar excuses per presentar-se a unes eleccions amb el compromís de fer un referèndum en el que puguem votar-hi tots, i decidir de debò la nostra llibertat.

Si el dia 13 hi ha una participació elevada i una quantitat de vots independentistes considerable, per primer cop, podrem donar arguments consistents i es començarà tot deu a prendre seriosament aquest assumpte. Possiblement CiU en primer lloc, que no s’ho acaben d’empassar.  Jo espero que la candidatura de Reagrupament tingui un èxit inesperat i sonat, perquè serà una eïna vàlida per a fer efectiu aquest dret, potser l’única. I és que ja m’explicareu sinó quins són els compromisos en aquest moment dels republicans en aquest assumpte cabdal. És molt llastimós llegir en Carod abandonant la causa i pensant només en com continuar la seva carrera política, únic lloc on pot seguir guanyant-se la vida tot i que això li suposi haver d’entomar un bon cop de puny dels que l’han traït. Ell i el partit fa temps que han abandonat els ideals i la societat es mou justament en la direcció contrària. Ho tenen molt fàcil per recuperar la credibilitat, i el dia 13 es tornarà a fer palès. Només han de dir una cosa i prometre una cosa: Només farem president de la Generalitat qui es comprometi a convocar un referèndum vinculant a Catalunya per a la legislatura que comença. Us sona? De moment, que jo sàpiga, els únics que estem en disposició de fer-ho som els reagrupats. Si el dia 13, als centenars de municipis de Catalunya hi ha la resposta que esperem, hauran canviat definitivament moltes coses en aquest país. La independència de Catalunya s’haurà situat com a prioritat política empesa per una societat civil viva i latent, i els partits que no es prenguin definitivament l’autodeterminació de Catalunya com a prioritat, en patiran les conseqüències, si volen governar aquest país. Així ho espero. Que ho entenguin. Jo sóc optimista, no voldria haver de donar la raó al meu pare.

 

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

EL PATRIOTISME DE LA SCARLETT JOHANSSON.

Finalment, el primer secretari del Psc-PSOE, el José Zaragoza i el Jordi Hereu han escollit la Núria Parlón com a nova alcaldessa de Santa Coloma. Ella s’ha presentat sota l’objectiu de recuperar la “dignitat” de la ciutat. Oblida que els colomencs no han perdut en cap moment la dignitat, sinó que són els del seu partit els que ja fa temps que no en tenen. Primer, per fer veure que no sospitaven res dels tripijocs de l’alcalde. Després, per col·locar-la a dit sense consultar a la població. Però poc ha durat l’alegria a can socialista. Avui mateix, el Diego López Garrido, secretari d’Estat per la Unió Europea, ha estat cridat a declarar per suposada prevaricació en ajuts de 60.000 i 18.000 euros a una associació a la qual ell pertany. Uns altres que han rebut han estat els del PP. SOS Llavaneres ha denunciat a l’ex-alcalde de la població per una nova irregularitat urbanística, amb la qual pretenia fer guanyar 24 milions d’euros als seus cosins. Per un alcalde que tenen a Catalunya i resulta que pot ser un xoriço! (casualitat?). Per cert, patètic l’espectacle que han organitzat al seu congrés amb la paradeta de productes catalans. De debò es pensen que ens empassarem aquest teatre? Uns altres que avui han rebut han estat els convergents. Resulta que el Millet va pactar amb CiU apartar l’Ajuntament de Barcelona del control del Palau. No només això, sinó que van traspassar tots els poders al còmplice del gran lladre, el Jordi Montull. Avui s’ha sabut, a més, el resultat de les auditories, que conclouen que es van desviar tres milions públics del Consorci del Palau. Per tant, el total del frau pot arribar als 30. L’Artur Mas ha provat de reaccionar a totes aquestes notícies i ha ordenat a la Fundació Trias Fargas retornar part dels diners que va rebre del Millet. Una altra persona que no ha estat gens afortunada ha estat l’Ernest Benach, que ha acusat al President Laporta de “no ser gens patriota”. Què bonic! Ara resulta que té la potestat de repartir carnets de catalanitat pel món. Com també em semblen patètiques les crítiques al Bernat Soler per a mostrar la seva alegria per la victòria del Milan contra el Madrid. Amb tot, em quedo amb el patriotisme de la Scarlett Johansson. Avui, a Madrid, preguntada sobre quina ciutat li agradava més, Barcelona o Madrid, ha dit que si responia la pregunta tindria “problemes amb els que són allà dins“. Amb aquestes paraules, ja ha mostrat més contundència que qualsevol diputat català al Congrés dels Diputats. Com va dir al seu dia el President Maragall, aquest és el patriotisme que volem!

 

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

El nostre mur.

Aquests dies es commemora el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín, que simbolitza alhora la caiguda del règim comunista i una visió del món en dos blocs enfrontats diplomàtica i econòmicament. Recomano a tothom la lectura de “La paz simulada” dels historiadors catalans Francisco Veiga, Enrique U. Da Cal i Ángel Duarte, per entendre una mica millor els interessos entre ambdós blocs i els pactes tàcits als que es van arribar en un món que semblava sempre a punt d’esclatar i en el qual sempre hi va haver l’oportunitat pel pacte. Aquests dies he llegit algunes reflexions que, amb una mica d’imaginació, podem extrapolar al cas català. M’explico. La primera d’aquestes reflexions sobre la caiguda del mur de Berlín que m’agrada és aquella que amb la caiguda d’aquest es fa sobre el concepte llibertat. Els alemanys sabien que tard o d’hora, tot i la forta oposició dels francesos i anglesos, en un primer moment, s’exerciria la reunificació, s’exerciria en definitiva el dret a l’autodeterminació, en aquest cas per tornar a unir, annexionar de nou, tota una pàtria que era una però separada per les circumstàncies històriques. Els catalans sabem que ha començat el camí de l’alliberament, tots sabem que la línia d’arribada és cada dia més aprop, però, igual que els alemanys de tots dos bàndols, no sabem quan  arribarà el dia de poder exercir el dret a la nostra autodeterminació, en aquest cas per constituir-nos de nou en l’estat que ens doni veu i vot al món. Aquesta esperança, aquesta convicció, cada cop és més compartida. I té també relació amb una altre de les reflexions d’aquests dies, en referència a la llibertat dels alemanys per tornar a ser un sol poble. La pèrdua de la por. Els alemanys van fer caure el mur quan les circumstàncies històriques els hi van permetre, quan sabien que hi havia l’escletxa necessària per no patir un altre invasió a la txeca. Quan queia el poder soviètic i la derrota del totalitarisme i les formes més antidemocràtiques eren un fet. Els catalans, poc a poc, anem perdent també la por, perquè el món i l’Europa en la que estem immersos són molt diferents al món i l’Europa dels darrers segles. Sabem , cada cop tenim més clar, que els tancs són fruit d’un passat que sembla llunyà, i anem perdent la por a la democràcia. Cap llei pot impedir l’exercici democràtic de les urnes. Cap llei pot legitimar que es tanqui a la presó aquells que volen exercir un dret universalment reconegut i practicat. Europa ens ajudarà a ser lliures perquè aquesta Europa s’ha construït i es construeix sota el paraigües de la democràcia, i el qui no entengui que la voluntat popular està per sobre dels tancs i la violència, en patirà les conseqüències. Tenim una oportunitat històrica, en les properes dècades, de reconstruir el nostre estat. Igual que els alemanys cada dia eren més conscients que arribava l’hora de la llibertat, nosaltres albirem des de la talaia de segles de persecució, un futur també digne i lliure. Depèn, en bona mesura, de nosaltres mateixos, si sabem jugar les nostres cartes i treballar per la llibertat cadascú des de les nostres possibilitats, amb generositat i entrega. Hem caminat en silenci durant segles per a tenir la història de cara, i ara sabem que és el nostre moment. Fem caure, doncs, el nostre mur.

 

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Mesures per dur a terme la regeneració democràtica.

Reagrupament Independentista proposa les següents mesures de regeneració democràtica de la política catalana, que haurien de tenir el rang de norma legal, basades en la transparència, l’ètica, l’austeritat i la bona gestió, com a principis inspiradors de l’actuació dels representants públics, i alhora practica l’ètica i la democràcia interna en el moviment mateix perquè pugui esdevenir un exemple tangible del que es vol oferir a la societat.

Propostes de regeneració democràtica:

  • Sistema electoral basat en llistes obertes -així tothom pot saber a qui vota, i per tant demanar-li comptes si no fa bé la seva feina – i districtes electorals reduïts.
  • Limitació de mandats – la dedicació a la política ha de ser transitòria, “persones que temporalment es dediquen a la política, no polítics professionals”.
  • Limitació i publicitat dels sous de tots els càrrecs electes i membres del Govern, incloent-hi les dietes i les percepcions per pertànyer a consells d’administració d’empreses i consorcis públics.
  • Control i transparència en la despesa, fent públic quines empreses i entitats són les beneficiàries dels contractes, concursos i ajuts atorgats per l’Administració Pública.
  • Eradicació del nepotisme i el clientelisme.
  • Limitació de càrrecs.
  • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
  • Sistema unificat d’elecció i promoció dels empleats públics, independent de tot poder polític i allunyat de tot interès particular
  • Limitació per llei de la despesa electoral.

(Extret de la ponència política de Reagrupament) 

Malauradament,en la mesura que descobrim nous casos, les propostes en matèria de regeneració democràtica proposades per Reagrupament guanyen pes.

Aquesta setmana us proposem la lectura d’una sèrie de tres articles escrits pel company Albert B. que il·lustren les darreres informacions.

 

divendres, 6 / novembre / 2009

LA DONA DELS 15 CÀRRECS

Ahir al vespre més d’un miler de persones es van manifestar a Santa Coloma de Gramenet per a a clamar contra la corrupció que ha viscut la seva ciutat. A part de mostrar el seu gran enuig amb tot el que ha succeït els darrers dies, demanaven, i amb raó, la dissolució de l’actual Ajuntament i que una gestora se’n faci càrrec fins a les properes eleccions. Ara bé, els socialistes no estan disposats a portar a terme aquest acte de coherència i dignitat democràtica (els suposaria perdre poder) sinó que escolliran, entre ells, un nou alcalde. De preguntar als ciutadans no en volen ni sentir a parlar. És que se n’ha organitzat una de grossa! El cervell de tota la trama va fer servir fins a 10 empreses per a repartir els guanys de les operacions urbanístiques. I ningú hi veia res d’estrany? Fins i tot se n’ha vist afectat l’Ajuntament d’Arenys de Mar, que s’ha vist obligat a aturar i canviar el seu pla urbanistic.

Molt preocupats estan a can socialista. Tant, que el propi José Montilla ha enviat un mail als seus afiliats demanant “confiança” en el projecte del seu partit. En aquesta frase, hi podem trobar dos errors. El primer, en la paraula “projecte“. És que tenen (i han tingut mai) algun projecte? El segon rau en el terme “confiança“. Com es pot confiar en algú que davant els problemes s’amaga? Com es pot confiar en qui encara no ha donat la cara per a res, més lluny de llegir un trist paper que li ha redactat un altre? Com es pot confiar en qui ni tan sols s’atreveix a respondre les preguntes dels periodistes? A més, parla de tirar endavant “noves iniciatives per a regenerar la política”, però en canvi el seu partit ja ha anunciat que no està disposat a aprovar la llei electoral durant aquesta legislatura. Pel que fa a la “transparència dels seus càrrecs públics”, ens explicarà els 15 càrrecs que ocupa la seva dona? És normal que una persona concentri tant de poder? La resposta del Psc-PSOE: que això no suposa “cap problema” perquè la persona en qüestió només cobra un sou. És clar, si la llei diu que els càrrecs públics NOMÉS PODEN COBRAR UN SOU! És que només faltaria! Ara bé, el que sí poden cobrar són sucoses DIETES PER LA SEVA ASSISTÈNCIA A COMISSIONS I PLENS. Alerta! És a dir, la situació de l’Ana Hernández no és il·legal; però és moral? Demanaran els socialistes que dimiteixi de la majoria de tots aquests càrrecs igual que demanen que la Trias Fargas torni els diners de la Fundació del Palau de la Música? El més gros, tal com ja han avançat dos lectors (gràcies, Senyor Merdevalista i Sergi), és que encara hi ha qui vol negar-ho. L’alcalde de Sabadell, en unes fastigoses, roïnes, miserables i patètiques declaracions més pròpies d’un cacic de l’Edat Mitjana, ha dit que tot això no era cert. A més, ha criticat la manifestació d’ahir a Santa Coloma, assegurant que fa “mal a la democràcia”. Si els que fan mal a la democràcia són justament xoriços com els seus companys de partit! Per cert, al Telenotícies de TV3, d’això no n’han dit res
 
 
 
dissabte, 7 / novembre / 2009

L’ANA HERNÁNDEZ NO ÉS L’ÚNICA

Que es donessin a conèixer els 15 càrrecs de l’Ana Hernández ha picat molt a can socialista. Tant, que han utilitzat el seu pamflet per a donar-hi resposta. Avui, el PSOE-riódico publica els 41 càrrecs que el Felip Puig va tenir quan era Conseller del PTOP. A més, ho compara amb els “només” 15 de la regidora de Sant Just, com volent dir: “Mireu, aquests són més lladres que els altres!“. Però obvien un petit detall: que la majoria de càrrecs deriven de l’esmentada Conselleria. Ho podeu comprovar amb aquest enllaç. Poseu el nom en qüestió (dels que encara existeixen) i a dalt us apareixerà “Depèn de: Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques“. Això significa, per tant, que l’actual Conseller Nadal també ostenta una xifra similar de càrrecs. Però, vés quina cosa! El PSOE-riódico, dirigit per un germà del dit Conseller, això no ho ha esmentat. 41 o 15, és igual (tampoc és el mateix ser Conseller de la Generalitat que regidora d’una població de 15.000 habitants). Crec que no és normal que una persona concentri tants càrrecs. Com tampoc ho és també tot el conjunt d’institucions, comissions i altres parafernàlies d’on tothom va xuclant. Com a exemple, poso la següent acta d’una sessió plenària de la Diputació de Barcelona. Hi ha, atenció, pel que he comptat: 7 Òrgans de Gestió Pròpia, 30 Consorcis Participats, 7 Empreses Participades i 86 Organismes Aliens. Quasi res! Evidentment, dins de cada un d’ells, hi ha que si un President, que si vicepresident, que si vés a saber quants vocals, membres del Consell Plenari, membres del Consell d’Administració… Una autèntica animalada. I, com no podria ser d’una altra manera, podem trobar uns quants noms repetits a diverses bandes. He decidit escollir-ne un a l’atzar: el de l’Antoni Fogué, un dels que està sonant com a futur alcalde de Santa Coloma escollit a dit pels socialistes (i, recordem, marit de l’anterior alcaldessa). Doncs aquest senyor, el 2007 (si no me n’he deixat cap), tenia 20 càrrecs només a la Diputació!!! Podeu repetir el mateix exercici amb el nom que us faci més ràbia.
Els socialistes han fet avui un gran desplegament assegurant que estan “molt orgullosos” de la feina que han fet a nivell municipal. Aquí n’heu vist el resultat. El cert, que l’Ana Hernández, seguint la línia del seu marit, s’ha negat a respondre les preguntes dels periodistes. I la realitat és que ni ells ni cap dels partits amb representació al Parlament han complert el Pacte sobre la Transparència que es va firmar el 2001. Potser va sent hora que fem com els valencians, sortim en massa al carrer i clamem contra tot plegat. La resposta del PP valencià a aquesta concentració va ser que els que hi van anar “estaven en contra de València“. No, senzillament eren persones que volien que es fes justícia. Persones que, per exemple, no entenen com un Millet qualsevol es pot emportar més de 31 milions d’euros del Palau de la Música.

 

dilluns, 9 / novembre / 2009

UN FALS PERDÓ

Les paraules del President Montilla demanant “perdó” als ciutadans de Santa Coloma m’ha recordat a la primera “confessió” del Fèlix Millet. En un primer moment, quan ja es veia del tot acorralat, va assegurar que s’havia apropiat de 3,3 milions d’euros del Palau de la Música, que els tornaria tots i que es mostrava molt “penedit” de tot el que havia fet. Més tard, hem descobert que tot era mentida perquè, per començar, resulta que el saqueig del Palau pot arribar a més de 31 milions d’euros. És a dir, tot plegat va ser un patètic intent per a netejar la seva imatge perquè tots diguéssim “pobret, mira, ara se’n penedeix!” I no, ni penedit ni punyetes. Quan robava, quan s’apropiava dels nostres impostos indegudament, bé sabia el que es feia. Quan es pagava un tren de vida impressionant a costa de mentir, enganyar i robar, sabia el que es feia. El que és intolerable és que algú robi i, un cop comès el delicte, digui que se’n penedeix i tant content. Doncs exactament el mateix ha fet el President. Ha dit que ho sent, que no s’imaginaven res de tot això (creu que ens ho creurem?) i que ara farà firmar als regidors socialistes un “contracte de transparència” (vol dir això que fins ara no n’hi ha hagut, oi?!). Tots els adoladors del seu voltant han aplaudit la “contundència”, diuen, del discurs. Només calia veure la portada del PSOE-riódico d’aquell dia. Però la realitat, aquests FETS que tant anunciaven i que no han complert, van per una altra banda. En els dos anteriors articles d’aquest bloc, ja heu pogut comprovar la “transparència” d’aquesta gent. Ens diran quant cobren en dietes cadascun d’ells per cada càrrec que ocupen? Molt em temo que no. I algú realment s’empassa que ningú, ningú del seu partit sabia a quina mena de personatge concedien contractes públics? Mireu com en parla d’ell una persona que el coneix i que ha patit els seus tripijocs. Algú es creu que tota la colla d’alcaldes socialistes que van tenir relació amb ell no sabien res de la seva expulsió del partit el 1992? Com es pot continuar regalant contractes públics a aquest personatge després del 1999, quan la seva empresa matriu es va declarar en suspensió de pagaments, deixant obres i projectes sense acabar? Tant rucs eren tots aquests alcaldes?
Més enllà de les paraules, tot continua igual. El tripartit es nega a entregar còpies del famosos informes. L’Ajuntament de Santa Coloma no ha rebut, encara, la dimisíó oficial del Bartomeu Muñoz. En Duran diu que no cal canviar la llei de finançament dels partits i que expressa tot el seu respecte per la dona dels 15 càrrecs. Això sí! Ara el govern investigarà els comptes del Palau de la Música des que se’n va fer càrrec el Fèlix Millet. Però això, no ho haurien d’haver fet cada any? No troben que és “una mica” massa tard?

 

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

,

1 Comentari