El nostre mur.


Aquests dies es commemora el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín, que simbolitza alhora la caiguda del règim comunista i una visió del món en dos blocs enfrontats diplomàtica i econòmicament. Recomano a tothom la lectura de “La paz simulada” dels historiadors catalans Francisco Veiga, Enrique U. Da Cal i Ángel Duarte, per entendre una mica millor els interessos entre ambdós blocs i els pactes tàcits als que es van arribar en un món que semblava sempre a punt d’esclatar i en el qual sempre hi va haver l’oportunitat pel pacte. Aquests dies he llegit algunes reflexions que, amb una mica d’imaginació, podem extrapolar al cas català. M’explico. La primera d’aquestes reflexions sobre la caiguda del mur de Berlín que m’agrada és aquella que amb la caiguda d’aquest es fa sobre el concepte llibertat. Els alemanys sabien que tard o d’hora, tot i la forta oposició dels francesos i anglesos, en un primer moment, s’exerciria la reunificació, s’exerciria en definitiva el dret a l’autodeterminació, en aquest cas per tornar a unir, annexionar de nou, tota una pàtria que era una però separada per les circumstàncies històriques. Els catalans sabem que ha començat el camí de l’alliberament, tots sabem que la línia d’arribada és cada dia més aprop, però, igual que els alemanys de tots dos bàndols, no sabem quan  arribarà el dia de poder exercir el dret a la nostra autodeterminació, en aquest cas per constituir-nos de nou en l’estat que ens doni veu i vot al món. Aquesta esperança, aquesta convicció, cada cop és més compartida. I té també relació amb una altre de les reflexions d’aquests dies, en referència a la llibertat dels alemanys per tornar a ser un sol poble. La pèrdua de la por. Els alemanys van fer caure el mur quan les circumstàncies històriques els hi van permetre, quan sabien que hi havia l’escletxa necessària per no patir un altre invasió a la txeca. Quan queia el poder soviètic i la derrota del totalitarisme i les formes més antidemocràtiques eren un fet. Els catalans, poc a poc, anem perdent també la por, perquè el món i l’Europa en la que estem immersos són molt diferents al món i l’Europa dels darrers segles. Sabem , cada cop tenim més clar, que els tancs són fruit d’un passat que sembla llunyà, i anem perdent la por a la democràcia. Cap llei pot impedir l’exercici democràtic de les urnes. Cap llei pot legitimar que es tanqui a la presó aquells que volen exercir un dret universalment reconegut i practicat. Europa ens ajudarà a ser lliures perquè aquesta Europa s’ha construït i es construeix sota el paraigües de la democràcia, i el qui no entengui que la voluntat popular està per sobre dels tancs i la violència, en patirà les conseqüències. Tenim una oportunitat històrica, en les properes dècades, de reconstruir el nostre estat. Igual que els alemanys cada dia eren més conscients que arribava l’hora de la llibertat, nosaltres albirem des de la talaia de segles de persecució, un futur també digne i lliure. Depèn, en bona mesura, de nosaltres mateixos, si sabem jugar les nostres cartes i treballar per la llibertat cadascú des de les nostres possibilitats, amb generositat i entrega. Hem caminat en silenci durant segles per a tenir la història de cara, i ara sabem que és el nostre moment. Fem caure, doncs, el nostre mur.

 

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats