13 D.


Ja em perdonarà la gent de Reagrupament que estan fent feina al meu barri propagant el missatge patriota, però aquest diumenge l’he passat a Arbúcies. Hi vaig sovint per vincles diguem-ne més o menys familiars, tot i que sóc del Clot, fa molts anys que estic enamorat del Montseny i visito tota la demarcació de Girona amb freqüència. El meu paisatge favorit de Catalunya, no en tinc cap dubte, i del que he vist pel món, el més encisador, els racons insuperables del Montseny. Únics. Com us dic, he passat el dia a Arbúcies i he ensopegat amb la gent que prepara la consulta per la independència el dia 13. El meu pare, que ja és gran i tota una icona del pessimisme i la màxima expressió de la tan catalana prudència, els hi ha engegat només veure’ls un: “això no servirà de res”, comentari molt pujolià, per cert. El més graciós ha estat el que ha dit, però, quan ha vist en una enorme pissarra els municipis que tenen decidit convocar la consulta. Llavors se li ha escapat un “ohhh…” d’admiració sincer, per acabar dient que ell no tindrà temps de veure el país lliure. Potser no, però si el meu pare que no ha cregut mai que estiguem en disposició de vèncer Espanya, pessimista excels, creu que l’únic problema és que ell no ho veurà, però ja ho veu a venir, per entendre’ns, és que anem pel bon camí.

He estat xerrant una estona amb aquesta gent i els hi he comentat que sentia enveja per  la possibilitat que tenen de poder fer un gest com el del dia 13, votar sobre la independència. Hi ha, coincidim, una única sortida, que és que la participació sigui elevada i, si és amb una quantitat important de vots favorables, millor. És la única sortida i l’única forma que tindrem de pressionar els polítics d’aquest país per a que en un futur no gaire llunyà, deixin de posar excuses per presentar-se a unes eleccions amb el compromís de fer un referèndum en el que puguem votar-hi tots, i decidir de debò la nostra llibertat.

Si el dia 13 hi ha una participació elevada i una quantitat de vots independentistes considerable, per primer cop, podrem donar arguments consistents i es començarà tot deu a prendre seriosament aquest assumpte. Possiblement CiU en primer lloc, que no s’ho acaben d’empassar.  Jo espero que la candidatura de Reagrupament tingui un èxit inesperat i sonat, perquè serà una eïna vàlida per a fer efectiu aquest dret, potser l’única. I és que ja m’explicareu sinó quins són els compromisos en aquest moment dels republicans en aquest assumpte cabdal. És molt llastimós llegir en Carod abandonant la causa i pensant només en com continuar la seva carrera política, únic lloc on pot seguir guanyant-se la vida tot i que això li suposi haver d’entomar un bon cop de puny dels que l’han traït. Ell i el partit fa temps que han abandonat els ideals i la societat es mou justament en la direcció contrària. Ho tenen molt fàcil per recuperar la credibilitat, i el dia 13 es tornarà a fer palès. Només han de dir una cosa i prometre una cosa: Només farem president de la Generalitat qui es comprometi a convocar un referèndum vinculant a Catalunya per a la legislatura que comença. Us sona? De moment, que jo sàpiga, els únics que estem en disposició de fer-ho som els reagrupats. Si el dia 13, als centenars de municipis de Catalunya hi ha la resposta que esperem, hauran canviat definitivament moltes coses en aquest país. La independència de Catalunya s’haurà situat com a prioritat política empesa per una societat civil viva i latent, i els partits que no es prenguin definitivament l’autodeterminació de Catalunya com a prioritat, en patiran les conseqüències, si volen governar aquest país. Així ho espero. Que ho entenguin. Jo sóc optimista, no voldria haver de donar la raó al meu pare.

 

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats