Nacionalistes per l’Estatut.


A vegades em dona la sensació, i crec que no sense motiu, que em repeteixo quan escric segons quines coses en aquest bloc. Però la realitat és tossuda i la política catalana i tot el que l’envolta gira concèntricament i sempre sota els mateixos paràmetres desgastats. No és estrany doncs, que la gent n’estigui cansada, el catalanisme en general, de l’Estatut, la sentència que no arriba, el Constitucional absolutament deslegitimat, etcètera. N’estem una mica tots plegats fins als nassos, vaja. Hi ha sectors que es diuen, que sempre s’han dit nacionalistes, que defensen l’Estatut de la Moncloa amb ungles i dents, que es mostren indignats amb l’estat espanyol perquè el retallaran fins deixar-lo com una closca. I treuen el Sant Cristo gros per a fer-ne ostentació perquè els hi manca un líder que doni respostes. El ridícul és astorador. Perquè al capdavall no és això el que demana la situació actual, i no ho entenen.  La fi de la falsa Transició política espanyola que va amagar sota la taula el problema català, demana ara, ja, avui mateix, una resposta que la gent de CiU són incapaços d’articular. Convergència està atrapada en el temps, desorientada, sense un projecte de país creïble, engrescador. La Casa Gran és un batibull de gent que diu coses i en la qual no s’acaba dient res en concret. Van cedir a les primeres de canvi al boicot espanyol. Van cedir a “l’encant” de Zapatero. Van cedir, van cedir, i ara no poden fer marxa enrere quan els esdeveniments se’ls mengen. Han decidit tirar pel dret i estimbar-se. I treuen en Pujol a exercir de vedette i aixecar-nos l’autoestima. Però Catalunya no s’agrada amb els vestidets que ens volen posar a sobre els convergents, i ja ha vist a l’aparador què és el que li va a mida.

Ja he escrit també, fa temps, que en Mas no és un líder, perquè va renunciar a un estatut potent, i en va negociar unes rebaixes que acabarien per sentenciar-lo definitivament, quan era previsible que la maquinària de l’estat, fent funcionar el Constitucional, en reduirien a zero les seves potencialitats. No entén, no va entendre en el seu moment, que la societat catalana havia evolucionat i necessitava un salt endavant en la seva sobirania. Hi havia por a ser massa ambiciós, i pel camí, l’Artur Mas s’ha quedat sense el vot sobiranista, sense una part del cada vegada més important vot independentista per conservar-ne el més autonomista. Espero que li surtin els números i l’abstenció no torni a pujar. Els partits fan els seus càlculs però la societat decidirà l’any que ve a qui dona la seva confiança. I el més important de tot, el dia 13, si la participació general en les consultes per la independència, arriba a ser important, la credibilitat d’aquest partit restarà en entredit i la figura d’en Mas, a la corda fluixa. Faria certa pena veure un partit que es proclama nacionalista defensar un estatut mentre la majoria catalanista evoluciona cap a l’independentisme.

Fent memòria sabem que el setembre del 2005, el Parlament de Catalunya, fent ús de la seva capacitat per reformar el seu Estatut, en va fer un de federal, en va fer un que anava en la direcció de la federació amb Espanya, i que tenia un potencial enorme. Tot això sense trencar amb l’Estat, permetia el reconeixement de la singularitat nacional catalana, seleccions esportives, oficialitat del català, reconeixement de nació en l’article primer, tracte fiscal just però solidari alhora, internacionalització de Catalunya en els òrgans importants del món, i un llarg etcètera. Tots en sabem la resposta de l’estat. Però valia la pena lluitar. Tots, lamentablement, sabem qui i en quina mesura els partits catalans hi van renunciar i n’ha quedat un nyap de proporcions. Un nyap pel qual, ja en el seu moment, va anar a defensar a les urnes una quantitat de gent poc significativa, poc menys del 50 % del cens. Un nyap pel qual ara ens demanen els polítics que es diuen nacionalistes, el Sant Cristo Gros en primera persona, que sortim a defensar amb ungles i dents. La realitat és tossuda, i els polítics amb mentalitat de Transició, amb mentalitat de derrota, ens demanen que cridem si cal per aquest estatut que realment no volem per al nostre país. Si del que es tractés és de defensar amb ungles i dents l’estatut del 2005, si se’ns demanés que ens revoltéssim pacíficament per defensar l’Estatut federal com a pas previ a la independència, ens ho hauríem pogut arribar a creure. Ens ho haguéssim plantejat. Si del que es tracta és de fer passar com a bo l’Estatut vigent, mentre mig Catalunya es disposa a encetar la lluita per la independència, el fracàs serà rotund. No farem l’heroi per tan poca cosa. Menys de la meitat de la població catalana va anar a votar per aquest Estatut, i encara, els que hi van votar a favor dins el catalanisme ho feien amb el nas tapat.

En Jordi Pujol ja no té credibilitat perquè la seva tasca ha estat més o menys duta a terme amb un cert èxit, però les eines, els moments, els temps, en definitiva, la mentalitat dels catalans i catalanes ha canviat. I ell es mou en paràmetres antics quan el poble necessita noves formules. Ningú entén per aquesta raó que es pugui fer política nacional acceptant un Estatut que deixa Catalunya com a autonomia de règim comú pels segles dels segles. I se’n vulgui fer una defensa tan aferrissada. Però el que és més increïble encara, és que ningú des del nacionalisme convergent digui amb la cara ben alta que la realitat de Catalunya com a nació, el reconeixement de Catalunya com a nació, és impossible dins l’Estat espanyol, i tard o d’hora caldrà fer un acte d’insurreció institucional. Un acte democràtic i pacífic de debò. El senyor Jordi Pujol no és independentista, i mai s’ha mullat per aquesta opció. Ni tan sols l’ha insinuat. Ara ens parla de la Guardia Civil per recordar-nos que podrien acabar a la presó tots aquells que no acatessin una sentència contrària a l’Estatut. Jo no vull que ningú acabi anant a la presó, però encara menys, senyor Pujol, per un Estatut que no és la eina que necessita el país, avui. Per una eina que no defensa de forma apassionada una majoria social a Catalunya. Quina diferència amb l’Estatut de la república, amb l’Estatut d’en Macià, que va mobilitzar al 75 % de la població amb un 99 % de vots afirmatius. Un 49 % de catalans van anar a votar per aquest Estatut, i menys encara afirmativament. Però el senyor Pujol, el senyor Mas, creuen que cal perdre energies en aquesta lluita que no sabem ben bé que ens durà de positiu.

 

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats