Arxiu gener, 2010

Toni Strubell a Vila Olímpica

Transcripció complerta del discurs d’en Toni Strubell dijous passat a l’Hotel Icària. Tot un plaer rellegir-lo pels que varem tenir l’oportunitat de sentir-lo en directe.

Bon vespre. Voldria començar dient que estic molt content de participar en aquest acte de Reagrupament al barri de Sant Martí avui. Gràcies per haver-m’hi convidat. Cal recordar, de passada, que és en aquest barri que tenia la seva seu l’Arc de Sant Martí, el primer òrgan prestigiat de l’independentisme català, on col.laborà l’inoblidable ideòleg Josep Narcís Roca i Ferreras. El més de gener de 1889, és a dir fa exactament 121 anys, va escriure-hi: “Renunciar a l’ideal d’independència que la raó i la filosofia ensenyen a un poble que no tingui precedents històrics, és enterrar-se en vida, tancar-se en un sepulcre. Però menysprear els precedents històrics, les tradicions d’un ideal d’autonomia i llibertat és menysprear la memòria dels avantpassats que ens obriren el pas cap a l’emancipació”. Crec que val la pena recordar-ho sobretot a aquells que pensen que es pot esborrar la història o els drets dels pobles sense més. També va bé aquesta cita de cara als qui pensen que l’independentisme és un invent d’avui o de cara als que pensen que no pugui ser una idea plenament transversal, com mostrà l’equip de l’Arc de Sant Martí, responsable, entre d’altres inciatives, del famós Missatge als Irlandesos de 1886, primera gran campanya internacionalista, plenament transversal, del catalanisme. Estem en un bon terreny doncs.

Malgrat tot, aquesta no és l’única evocació emotiva que em ve al cap avui. Quan vaig saber que l’acte es faria en un establiment de nom tan evocatiu com Icària, haig de confessar que el cor també em féu un petit saltiró. Crec que la societat catalana actual, amb totes les distàncies, està davant de reptes d’un compromís semblant al que van encarar els idealistes seguidors de la Icària. Ells van buscar respostes davant les injustícies de la Revolució Industrial. Nosaltres, com a catalans de l’era globalitzada, les busquem davant la injustícia i l’estafa que significa el segrest continuat dels nostres drets ciutadans i nacionals. I també davant l’estafa que significa el dèficit democràtic amb què molt ostensiblement es mostren disposats a conviure els polítics actuals. Cal dir que és un Dèficit Democràtic que si bé comparteixen -en alguna mesura- alguns europeus amb nosaltres, som nosaltres els qui la patim d’una manera més crua i inadmissible. Retornant al cas dels icarians, però, crec que hi ha una diferència notable que ens en separa avui. Ells buscaven una Utopia fora de casa. Nosaltres busquem, dins de casa, condicions per a una supervivència nacional política i per a l’accés als mínims de qualitat democràtica que l’actual classe política ens nega i que no sembla en perpectiva de voler-nos-en oferir en el futur. 

Jo ja havia participat en una presentació de Reagrupament. Va ser a Prada aquest estiu. En tinc molt bon record sobretot per la gran afluència de gent. I he anat seguint els actes que s’han fet al llarg d’aquests vuit mesos que portem de vida. D’entrada cal dir que Reagrupament està aconseguint dues coses realment notables aquests difícils temps que corren. La primera és que està fent que la gent torni als actes polítics fora de campanya. Quin partit pot dir el mateix? Fa unes setmanes em comentava empipada una afiliada a un partit parlamentari català que no feia poc havien hagut de suspendre un acte del seu partit a la seva població per falta d’assistència. Van atribuir-ho al “relaxament polític”. I això que els venia a parlar un peix relativament gros… El que més l’havia empipada, però, és que un acte de Reagrupament havia omplert una sala més gran d’aquella mateixa població al cap de deu dies. Què hi havia, doncs, del famós “relaxament” polític? Crec que el cas és un excel.lent estímul per a la reflexió. Reagrupament és una associació dinàmica que té molt bon ull i ha sabut identificar un moment políticament decisiu per al nostre país que d’altres o no veuen, o no volen veure. Ha escollit un moment en què el catalanisme ja no es podia quedar més temps a casa, com ho van fer alguns polítics catalanistes el 13D.

La segona cosa molt significativa és que Reagrupament està aconseguint el suport d’una part de la nostra intel.lectualitat més compromesa amb les idees i amb el país. Comptar amb el suport, més o menys explícit, de pensadors com ara els catedràtics Joan Ramon Resina, Carles Boix o Salvador Cardús o amb notables pensadors o models de lluita com ara Victor Alexandre, Moisès Broggi o Heribert Barrera, és un fet molt destacable, un luxe que cap altre partit sembla en condicions de fer-ne ostentació avui pel que suposa de prestigi i ratificació de la línia adoptada i la tasca a fer, com diu en Joan Carretero, estrictament al servei del país. Sospito que alguns partits polítics catalans haurien de rebobinar força per recordar la darrera vegada que un intel.lectual els havia rigut les gràcies a canvi de no-res.

Generalment es poden caracteritzar les adhesions de les persones als projectes polítics de diferents maneres. De vegades pot ser per interès personal. De vegades per nacionalisme. També pot ser per oportunisme o per algun aspecte ideològic més o menys concret. Jo voldria definir la meva adhesió a Reagrupament per una raó que no té res a veure amb tot això. No ha estat per escollir una opció política concreta, ni per comododitat, ni per la fallida d’algun altre grup, sinó que ha estat en resposta a un gran repte nou que té al davant el nostre país: la necessitat d’assegurar la seva sostenibilitat política, democràtica i nacional en el futur. Crec que és l’expressió més exacta per definir-ho. Reagrupament està dient moltes coses que molta gent feia molt de temps que volia sentir. Diu coses en consonància amb processos i evolucions molts concrets que estan passant dins la societat civil catalana avui. Són fenòmens que estan materialitzant-se avui davant els nostres ulls però que –com ja he dit abans– molts no semblen veure, o voler veure.

Reagrupament ha captat que els catalans estem passant un moment especial del nostre viatge a través de la història. Un moment en què hem arribat davant un gran senyal en el camí. I aquest senyal diu, amb tota claretat, fi de camí, prohibit el pas, pas sense eixida. És un gran rètol que marca la intenció dels nostres patrons polítics d’excloure’ns d’un futur com a europeus de ple dret, és a dir, com a comunitat nacional amb dret a veu i decisió. És un gran rètol que ens diu “hasta aquí habéis llegado”, en castellà. Que diu que això de l’autonomia no era més que una befa passatgera, un pedaç de la història. Ara, per a nosaltres, la lectura en clau interna d’aquest rètol també ens serveix d’avís que si no reaccionéssim com a poble, les conseqüències econòmiques, polítiques, socials i nacionals de la nostra inoperància serien greus, potser irreversibles. La situació, políticament, lingüísticament, econòmicament, moralment, s’ha fet insostenible. Però sincerament, sembla que cap partit no hagi sentit, ni flairat, ni vist res de res. Només Reagrupament.

Algunes persones potser jutjaran dramàtica aquesta apreciació. Però potser no han ponderat amb prou deteniment les evolucions polítiques dels darrers temps. Potser no llegeixen els diaris. Opino que són uns temps en què s’ha esmicolat el sentit de falsa normalitat amb què els narcòtics del sistema ens havien tingut ensopits tants anys. Aquella “normalitat” ha saltat pels aires amb les consultes populars. Ha saltat pels aires amb les enquestes realitzades darrerament, inclús per la pròpia administració, que ens parlen clarament del suspens més o menys generalitzat als polítics i de la pujada fins al segon lloc de la insatisfacció política com a causa de preocupació social, fet sense precedents en la recent democràcia catalana. Allò inconcebible és que alguns polítics hagin reaccionat empipats a aquestes enquestes tot queixant-se d’un excès d’exigència dels ciutadans. En tot cas, no deixa de ser una prova més de la falta d’humilitat i de servei al poble que, precisament, ha estat el catalist d’aquesta mateixa desafecció fins portar-los a la situació de bancarrota política i nul.la credibilitat de la què pateixen.

Però encara hi ha molts més indicis que mostren que aquesta pretesa normalitat ja no cola. Que estem davant d’un període de canvi de fase política. Ho ha apuntat l’intel.ligent ex Director d’Unesco Catalunya, Felix Martí, que l’ha definit com “una nova etapa política”. Diu que és un període marcat per la desafecció, i, en un sentit positiu, per les Consultes que expressen, segons diu, un “sentiment creixent de rebuig de l’Espanya de les autonomies i una inèdita llibertat d’esperit per manifestar el desig de gaudir d’estructures polítiques estatals pròpies”. Observacions com les de Fèlix Martí s’han fet cada cop més freqüents en els darrers 4 anys. Ben cert, estem assistint a un sotrac polític i ideològic sense predecents a l’anomenada Democràcia Espanyola.  

Pensem, sinó, en el que significa que persones tan moderades com el mateix Jordi Pujol o Joaquim Nadal hagin opinat que el pacte de la Transició s’hagi esquinçat de dalt a abaix o que a partir d’ara s’hauria de renegociar la relació amb Espanya. No són aquestes paraules majors en boca de persones tan partidàries de l’Espanya constitucional, o del miratge que algun dia n’existia? Ara que parlem del socialista Nadal, pensem també que no han estat pocs els socialistes que han percebut amb la mateixa nitidesa que nosaltres aquell rètol a la carretera. És el cas, per exemple, del notari i articulista Juan-José López Burniol, que ha dit, fa ben poc, que s’ha sobrepassat el ‘punt de no retorn’ amb Espanya i que “l’Estatut no té futur ja que ni una sentència favorable aturarà el ‘problema català’.” Fins i tot ha arribat a assegurar que ha arribat el moment de plantejar-se la qüestió ‘amb tota la seva radicalitat’. Per altra banda tenim el cas de Ferran Mascarell, ex-Conseller de la Generalitat, que ha dit que els catalans no tenen un Estat i que se n’han de buscar un. I tots dos pensadors ho han dit a les pàgines de La Vanguardia. Paral.lelament el periodista de El País, Josep Ramoneda, llargs anys fidel a la línia oficialista del PSC, ha declarat que en una consulta votaria que sí a la independència de Catalunya. Aquí està passant un fenomen, doncs, d’unes molt fondes repercussions polítiques. Però sembla que les executives dels partits parlamentaris siguin les úniques entitats que no se n’estiguin adonant.

Són molts, doncs, els senyals que ens indiquen que els temps per fer aquests canvis han arribat. Però perquè han arribat ara precisament? El principal n’és la percepció de cada cop més gent del carrer del significat d’aquell senyal a la carretera abans esmentat. Percebem nítidament el seu missatge granític i monocolor que ens anuncia que a Madrid han posat aturador a les demandes de llibertats i drets que fem els catalans. Mai no ens ho havien dit tan clar i amb tanta prepotència que no ens admetem tal com som. No pintem res ni podem decidir si el TGV ha de fregar els fonaments de la Sagrada Família o no. Ni tan sols podem veure les finals del Barça en el nostre idioma a la televisió. L’episodi de l’Estatut n’ha estat, i n’està sent, l’exponent més clar d’aquest desfici. Un episodi que el company reagrupat Josep Pinyol ha descrit, amb tota la raó, com “un atemptat als drets humans”. Però, com sabem tots, no és aquest l’únic episodi sinó la punta de l’iceberg. També ho va ser el col.lapse de les infrastructures del 2007 o l’escandalós tema del finançament.

Tot això ha fet reaccionar la part més conscienciada del nostre poble com es va poder veure en les massives manifestacions convocades per la Plataforma pel Dret a Decidir el 18 de febrer del 2006 i l’1 de desembre del 2007. Al seu torn, aquestes mobilitzaciones ens han demostrat dues coses: primer, que el poble no admet el refús a decidir el seu futur. I segon, que no hi ha cap partit parlamentari, cap ni un, que estigui a l’alçada de les circumstàncies havent arribat uns i altres al rocambolesc fet d’haver rebutjat dos cops una ILP sobre el dret a decidir. Per això, entre moltes altres raons, s’ha creat Reagrupament.

En aquest sentit, i contràriament al què s’ha insinuat, voldria expressar els meus dubtes que els pretesos senyals de “reacció” dels actuals polítics parlamentaris catalans siguin res més que l’expressió d’incomoditat o del famós aquí-canvio-això-perquè-no-canviï-res. Alguns observadors han pretés veure una mena de reacció en les anades de Montilla a Madrid per avisar de la desafecció catalana. O en la famosa carta a les entitats. D’altres han volgut veure una “reacció” en el fet que els republicans hagin dit que només s’aliarien en el futur amb qui promet no-sé-què. D’altres potser ens ho volen dir amb l’afirmació que el seu candidat és el millor per la ambiguïtat que genera. Ara, qui s’ho pot creure tot això en un temps en què el que falta són propostes i  compromisos?

Jo sóc dels qui creuen que les anades de Montilla a Madrid, i el seu posat de líder concernit, són mereixedors només d’un magnífic segon premi en un certamen de teatre de barri. O és que podem oblidar qui va ordir l’operació de defenestració de Pasqual Maragall, a ordres de Zapatero, quan era Ministro del Reino? O qui va introduir una tirallonga d’esmenes a l’Estatut acabat d’aprovar? Tampoc no podem oblidar qui és el que, com a Ministre, va obrir la porta a l’exclusió de TV3 al País Valencia o a la possibilitat que Catalunya pogués acabar emmagatzemant les deixalles nuclears de tot l’Estat? Pel que fa als republicans, és molt revelador el nerviosisme que exterioritzen davant el creixent protagonisme de la societat civil i la possibilitat que algun dels seus representants més mediàtics pogués participar en una autèntica opció independentista a casa nostra. I jo el que pregunto és per què no s’aturen un instant per demanar-se com és que creix tant l’independentisme a casa nostra a mesura que el seu partit –l’únic suposadament independentista– cau sense aturador? Per altra banda, no ens enganyem, què més podríem esperar d’un partit que en els darrers anys no ha deixat d’exalçar Montilla com a model de “lideratge” a casa nostra. Sincerament crec que va sent hora que recordem el que vol dir el mot “lideratge”. Lideratge va ser el que van exercir Lluís Companys i Francesc Macià a casa nostra. Ells van admetre que els socialistes catalans de l’època tinguessin un lloc a la seva llista, d’acord. Però mai no haguessin admès de col.locar els seus candidats en llistes apadrinades pels qui clarament malden per desnacionalitzar Catalunya. I crec que Reagrupament és el més fidel hereu d’aquesta línia a la Catalunya d’avui. Des de la humilitat i la modernitat, és Reagrupament que se n’adona de la necessitat d’oferir un altre tipus de lideratge molt més sacrificat i conscient del fet que les inquietuds de la societat catalana actual no poden quedar més temps desateses. Reagrupament és l’únic partit en disposició d’impedir que les ànsies de poder partidista passin al davant dels interessos democràtics i nacionals del país.

Estem, doncs, davant una situació que exigeix canvis profunds i una que apel.la a la necessitat imperiosa de crear una nova opció electoral –clarament independentista però en tot moment transversal– que intenti fer front a la situació des del realisme i la transversalitat. Alguns diran que ja n’hi ha prou de partits, que una opció nova com Reagrupament no podrà fer res contra el poder establert i els mitjans que els fan la cort. Permeteu-me que ho dubti. En un temps en què els formularis per fer nous militants descansen sota un dit de pols a les seus dels partits clàssics, el fet que en pocs mesos l’Associació Reagrupament n’hagi fet 3500 de nous és astorador. Senzillament astorador. Quan estem en un temps en què els partits clàssics estan retrocedint, havent de tancar locals i vinga perdre seccions locals, el fet d’haver-se estès Reagrupament a quasi totes les comarques del país en temps rècord, i sense cap mena de mecenatge mediàtic, mostra que els esquemes clàssics s’estan blincant.

Tot això és senyal, sobretot, que el missatge que està emetent Reagrupament no sols és entès i vàlid, sinó completament necessari. Molta gent ho està esperant com una necessitat. Per entendre’ns, no estem parlant de fer un Ford Escort adaptat, amb tuning de caprici i aletes no-sé-com. Estem parlant de revolucionar tot el concepte del transport. Tot això, insisteixo, és senyal de coses profundes, com que la societat catalana no està disposada a acceptar més temps la conllevancia i la suplantació política com a dieta diària. No pot estar més temps sentint com un alt càrrec institucional, com el Presidente del Senado, Sr. Rojo, digui en una entrevista que cal “debilitar más a los nacionalistas” i que els catalanets hem de fer de “buenos chicos” i acceptar les regles del joc. Quines regles? Quin joc? cal demanar d’una vegada. Quan han respectat ells les regles de cap joc? En tot cas ho han fet en un joc que confraternitzava demòcrates escassament solvents i franquistes del tot persistents…

No. Les regles no les han respectades mai quan es tractava de Catalunya o quan era qüestio d’assumir el plurilingüsime i la plurinacionalitat. Tampoc quan han creat els Tribunals compostos de jutges que hi han col.locat a la carta segons les seves necessitats. Que sàpiga el Sr. Rojo, i els constitucionalistes en general, que Catalunya ja en té prou d’aquestes regles. I no per allò que anomenen “capricis nacionalistes” o “vel.leïtats independentistes”, sinó per una qüestió d’estricta exigència democràtica. Qui pot acceptar un sistema judicial capaç de criminalitzar els periodistes d’Egunkaria o de retenir durant tres anys i mig la sentència sobre l’Estatut? Cap europeu normal ho acceptaria. I els catalans no podem ser-hi menys.

Si em permeteu, voldria afegir una darrera línia argumental per anar acabant la meva intervenció. És un aspecte relacionat amb la necessitat de “regenerar” la política a què constantment apel.la Reagrupament amb la denúncia de les llistes tancades, la falta d’una nova llei electoral i la foscor al voltant del sistema de finançament dels partits. En aquest sentit, la veritat és que fa riure sentir les crítiques dels que diuen que Reagrupament no té ideologia. La mateixa militant a què m’he referit abans, la del partit que hagué de suspendre un acte, també em confessava que al seu partit feia anys que no havien fet un autèntic debat ideològic. És innegable –i ara dic la meva opinió– que amb el clientelisme i l’addicció a la dinàmica de la menjadora que els caracteritza, ben poca cosa es pot esperar dels partits polítics parlamentaris actuals. Cada partit opera com una empresa que té els seus socis i clients per col.locar o per pagar sovint a través d’informes inexistents. Bé, de tot això en parla àmpliament la web de Reagrupament, on es troben els documents aprovats. És evident que Reagrupament obeeix a un clamor popular quan anuncia la seva voluntat d’actuar en aquest camp com a prioritat. 

Però jo, amb el vostre permís, voldria anar arrodonint la meva intevenció amb una incursió en un tema que per a mi també té molta importància en l’àrea de la regeneració democràtica que exigim avui molts catalans. Es tracta de la incapacitat espanyola per fer net amb el franquisme. Per a mi explica –de la “A” a la “Z”– les raons profundes del deplorable dèficit democràtic espanyol i, de retruc, és clar, el dèficit democràtic català que malauradament en fa d’apèndix. I és a aquest retruc, és clar, que hem de posar fi. Hi tenim tot el dret. Catalunya no pot seguir formant part d’una Espanya que ens ha dit, per activa i passiva, que se sent perfectament còmode vivint sota l’ombra allargada de Franco. Ens ho han dit quan assumeixen amb tota naturalitat un Cap d’Estat col.locat a dit per Franco a qui tampoc no se li pot demanar comptes, ni literalment ni figurativa. Ens ho han dit quan el seu president del Govern anuncia que no es poden anul.lar les sentències de mort del Franquisme. Ens ho diuen, també, en la mateixa excusa que donen per no anul.lar-les quan admeten que fer-ho posaria en qüestió l’actual fonament jurídic de l’Estat. La qual cosa no és altra cosa –no cal dir– que admetre que jurídicament, l’actual règim descansa sobre l’anterior dictadura. I ens ho diuen tan tranquils. Imagineu-vos, per un instant, que Angela Merkel ens digués que no poden canviar una llei imposada per Hitler perquè posaria en qüestió la legitimitat jurídica de l’Alemanya d’avui. Quin diari del món no en faria sang als titulars? Però d’Espanya i a Espanya, res d’això és notícia perque ja se sap que –tal com denuncià el mateix Francesco Cossiga– l’actual règim té una pronunciada herència franquista. 

¿No ens confirma tot això el fet que l’única persona encausada pel crim de les fosses comunes franquistes sigui precisament el jutge que les volgué investigar? No ens ho confirma la presència de l’escut franquista als passadissos del Parlament d’Europa? “Ai”, ens diu la Maria Teresa Fernández, “no ens n’havíem adonat”. És clar que no se n’havia donat la xiqueta perquè ella com tots duu l’escut franquista gravat a l’ànima que els seus pares i avis l’hi van plantar. Com voleu que s’hi fixin? Hi han conviscut tota la vida!  

Són aquestes realitats estructurals i la legitimiació de facto dels fets consumats de la dictadura que hi perviu les que donen avui cobertura a populars i socialistes per seguir amb la mateixa inèrcia de sempre. I és d’aquí, estic convençut, que agafa carta de naturalesa el profund dèficit democràtic que ens afecta. Algú potser dirà que tot això és història passada i que no té importància. Però algun dia tot això els saltarà a la cara. De fet ja en tenim senyals. ¿El mateix Comitè de Drets Humans de l’ONU no va acusar Espanya, octubre de 2007, de ser l’única hereva d’una dictadura occidental que n’hagués amnistiat els crims? Recordem que un delegat fins i tot va opinar que pel que fa a impunitat, calia col.locar Espanya al mateix sac que El Salvador.  

Reagrupament, entre d’altres coses, també vol ser una eina per denunciar aquesta mena de circumstàncies davant el món sencer. Ha de ser una eina que lluiti per recuperar el nostre passat com a font de legitimitat nacional i democràtica de cara al futur. No podem acceptar l’aversió dels actuals partits a afrontar-ho. No podem simplement oblidar el passat. En seríem les principals víctimes, un cop més. Ho explica magníficament Francesc Canosa al Singular Digital de diumenge passat quan diu que “Catalunya fracassa perquè s’ha saltat el país d’abans de la Guerra (i el del franquisme, i el d’avui, ens ho saltem tot. No volem saber que hi havia els fonaments, que existeix La Ciutat llunyana. La terra no sabrà mai mentir. Com hi pot haver diàleg si desconeixem la veritat? La terra, la terra no sabrà mai mentir.” I conclou dient que és evident que a la Catalunya actual ja no serveixen els ideals d’un Espriu massa pendent de Sepharad. Ara el que toca és el somni de Martí Pol que ens fa posar-nos “dempeus altra vegada” perquè “se senti la veu de tots solemnement i clara”.  

Aquest és l’esperit que vol recollir Reagrupament. Un Reagrupament que ha denunciat, com cal, que els Papers de Salamanca encara no són aquí. Que ha denunciat la rapinyeria de l’Estat, i la deixadesa de les nostres institucions, en el cas del fons Centelles. En un any en què farà 70 que van afusellar Companys, tampoc no podem deixar que continuï sense anul.lar la seva sentència ni la de tots els altres afusellats per Franco. En lluitar per aquestes coses bàsiques, volem garantir el nostre accés al mateix grau d’higiene democràtica de què gaudeixen la gran majoria d’europeus que mai no acceptarien que hagués depès d’un nét d’un sanguinari Jutge Militar franquista la decisió de si anul.lar o no condemnes d’una dictadura contra partidaris d’una democràcia com ha passat en el cas del Sr. Cándido Conde-Pumpido. Un autèntic escàndol que cap periodista internacional no ha denunciat i això que en d’altres circumstàncies una exclusiva així segurament hagués valgut un premi Pullitzer.

És per allunyar-nos d’aquell món, que no és el nostre, que Reagrupament vol liderar una operació que ha de consistir en recollir els nostres trastos i de traslladar-nos a un nou escenari polític més decent, més respirable i més sostenible. Un escenari on no s’admetin ni l’exclusió lingüística, ni l’espoli fiscal continuat, ni la catalanofòbia estructural, ni la impunitat amb els crims d’una dictadura. Un escenari en què els catalans d’origen i els nouvinguts puguin crear una nova societat dins la Unió Europea, on el respecte i l’autogovern prevaleixin. Un país on els alumnes de les escoles puguin saber on viuen i com ha estat la història del seu poble. Així de senzill. Els partits espanyols ens han mostrat la inviabilitat de qualsevol altra via. I els catalans també. Una declaració unilateral d’independència és l’únic camí que ens deixen. És aquest el gran anhel i la raó de ser de Reagrupament de cara a aconseguir de fer lliure la nostra terra i la seva gent. Moltes gràcies.

No hi ha Comentaris

Reagrupament es presentà a la Vila Olímpica

Més de 80 persones van assistir a la presentació de Reagrupament a la Vila Olímpica el 28 de gener. Hi van participar Emili Valdero i Toni Strubell. El primer va explicar els objectius fonamentals de l’associació. Pel que fa a la independència va parlar de l’espoli fiscal que pateix Catalunya i la poca millora que suposa el nou sistema de finançament. La “millora” és d’uns 2.200 milions d’€. L’autonomia, però, ha de retornar 800 en concepte de pagaments avançats de l’any anterior que no s’han concretat en veure’s reduïda la recaptació per la crisi. A més el PSOE ha eliminat el impost sobre el patrimoni. Suposava 500 milions que recaptava la Generalitat. Per tant la “millora” es redueix de forma notable. El mateix ponent va detallar les propostes de regeneració. Un exemple el trobem als Estats Units on 48 del 51 estats no permeten que els electes contractin a parents seus …fins a tercer grau.

Strubell va centrar-se en la situació peculiar del nostre país profundament afectat per la dependència a un estat hereu del franquisme. Va fer notar que l’únic implicat en el cas de les fosses comunes és precisament l’únic jutge que les ha volgut obrir o el ridícul d’exposar una constitució a Brussel•les amb l’escut franquista. Amb el símbol falangista inclòs. Davant de tot això va parlar dels signes de desvetllament nacional: les consultes, les manifestacions de la PDD o la implicació de milers de persones, entre ells intel•lectuals de prestigi, a Reagrupament. Mentre els partits tenen clars problemes de desafecció i de militància, l’associació ha aconseguit en poc temps superar els 3.300 membres i fer més de 200 actes de presentació. El context, a més, no era fàcil. Com va fer notar Jordi Sànchez, coordinador de Sant Martí, s’ha fet enmig d’una clara opacitat informativa. Opacitat que és comprensible, va dir, en una formació que vol trencar amb l’estat actual i vol posar les bases d’un nou sistema polític. És evident que, amb aquestes premisses, ningú implicat en el sistema actual donarà cap facilitat.

Una nació és com una flama que es manté encesa. Poc a poc, van sorgint flames a moltes viles i barris del país. Ahir s’aixecava la flama a la Vila Olímpica. Simultàniament Reagrupament realitzava actes a Calella i Sant Cugat. De nosaltres dependrà fer d’aquestes flames una cadena de torxes que faci foc nou.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

3 Comentaris

Som una minoria els independentistes?

La resposta és ben simple i elemental. Però té una doble lectura. Depenent de com fem la pregunta, entre altres coses. Jo contestaria que, com a grup o opció ideològica de base, sí, ho som.

Un dels arguments més gastats pels unionistes és que a Catalunya els independentistes som minoria. Que no arribem al 30 % de la població. En què es basen per a sostenir-ho?  En enquestes. Com que no sabrem, fins que no es pregunti en una convocatòria oficial, quina és la veritable opinió dels catalans sobre la independència de Catalunya, ens hem d’agafar a això que, per al mateix Salvador Cardús, és tan poc fiable i consistent.  Un professor de la Facultat de Periodisme deia que tot es pot manipular en la premsa, incloses estadístiques i dades econòmiques. Tot. Certament, segons com es vulguin explicar les coses, i segons la tendència que hi vulguem donar a una informació, ens decidirem per explicar una part de la realitat per a sostenir els nostres punts de vista. El que cal fer es tractar de ser honest i no ser, com a mínim, molt tendenciós. Es nota massa, per exemple, el fanatisme d’en Francesc de Carreras quan parla del tema. Diu que el bloc principal de la gent se sent tan espanyola com catalana, cosa que és certa -42,7 %- però s’oblida d’explicar que un 25,6 % se sent més català que espanyol, i un 19,1 % només català. En les enquestes sobre intenció política, passa tres quarts del mateix. Una cosa és preguntar-li a la gent que és el que preferiria per a Catalunya; un estat federal, una autonomia com l’actual, una regió sense poder administratiu, o un estat independent, i una altre què votarien en un referèndum en el que la qüestió seria molt simple: Independència sí, Independència no. En Francesc de Carreras, i per extensió molts altres partidaris de la unitat d’Espanya, es basen en aquestes enquestes en les que hi ha quatre opcions per decidir-se, i així els independentistes som minoria. Gran descobriment. La pregunta és evident; quina de les quatre opcions no és minoritària?

Segons l’enquesta del CEO:

Creu que Catalunya hauria de ser:

  • Una regió d’Espanya: 5′9%
  • Una comunitat autònoma d’Espanya: 36′9%
  • Un estat dins d’una Espanya federal: 29′9%
  • Un estat independent: 21′6%
  • NS/NC: 5′7%

Tots formem part de minories. I en alguns casos la democràcia és fins i tot exactament això, una minoria que imposa a la resta els seus punts de vista, la seva forma d’entendre el país, o el seu programa electoral. Suposo que el problema és quan la teva opció aparentment minoritària, va guanyant terreny i pot acabar seduint la resta fins a convertir-la en la més atractiva.

Cal destacar que de les opcions anteriors, se’n poden extreure poques conclusions. És cert que la “minoria més majoritària” creu que Catalunya ha de ser una comunitat autònoma dins d’Espanya, però  també és cert que les dues “altres minories”, la que vol un estat federal, o un d’independent, sumen més del 50 % de les preferències. Els que consideren que Catalunya no hauria de ser ni una comunitat autònoma són gairebé testimonials.

Arribats aquí, si jo fos un observador internacional i constatés que en països com Lituània, el suport que marcaven les enquestes just abans dels processos de secessió, no donaven un suport a la independència superiors al 15 %, voldria, com és lògic, preguntar directament a la gent. Perquè està molt bé tenir quatre opcions per decidir-se, poder marcar moltes caselletes, però algunes d’aquestes caselles marcades són inviables. I posats a fer, per mi seria molt més interessant plantejar encara més opcions. Només amb quatre a mi no em sembla que sigui representatiu de res. Per què no es pregunta a la gent, posats a fer, si la seva opció podria ser un estat confederal asimètric? O un estat federal simètric com els Estats Units?  En definitiva, com us deia, com que no es poden fer tantes preguntes com opcions personals, i, el que és més important, la major part d’opcions són absolutament inviables, la cosa acaba reduïnt-se a dues.  el 5,6 % dels que no volen ni autonomia per a Catalunya, crec que fins que les circumstàncies històriques no canviïn de forma espectacular –estat feixista, dictadura- no tenen res a pelar. Però és que a més, com es repeteix de forma constant des de Catalunya i ha quedat demostrat amb la reforma estatutària del 30 de setembre del 2006, i pel que marca la pròpia CE, i, el que és més important, la voluntat política a Espanya, el 29,9 % dels enquestats pels quals l’ideal seria un estat federal dins Espanya,  també queden invalidats. Només hi ha dues opcions possibles per a Catalunya, Comunitat Autònoma d’Espanya –de règim comú-, o estat independent dins la Unió Europea.

El debat és molt més complicat del que sembla, i més com per a liquidar-lo amb el sempre fàcil “els independentistes són minoria”. Perquè no hi ha en aquest país un projecte polític que sigui majoritari. I encara emboliquem més la troca si ens agafem a aquestes respostes per a aquesta pregunta:

Creu que Catalunya ha assumit:

  • Massa autonomia: 3′8%
  • Un nivell suficient d’autonomia: 28′4%
  • Un nivell insuficient d’autonomia: 60′8%
  • NS/NC: 6′5%

Potser el millor que podríem fer és la pregunta. I sortim de dubtes. Com que de moment la cosa va de broma, ens hem d’agafar a les darreres enquestes d’intenció, en les quals queda demostrat que aquesta minoria que es declara independentista passa a ser la gran majoria, o la meitat del pastís, dependent de qui fa la pregunta:

UOC 2008:

Sí                     No                   Blanc/Abstenció/No sap

36,8 %             22,1%              38,8 %

UOC 2009:

Sí                     No                   Blanc/Abstenció/No sap

50,3 %             17,8 %             31,8 %

El Periódico 2009:

Sí                     No                   Blanc/Abstenció/No sap

39,0 %             40,6 %             20,4 %

Per tant, el joc maniqueu i de jugar a la rata amb l’argument gastat de les minories, a mi personalment, no em serveix per a res. Som Una minoria. Però una minoria política amb un projecte de país possible. Que està en el seu dret  de lluitar per imposar a la resta de minories el seu ideal de país. Imposar en el sentit que, sempre i quan no es demostri que hi ha un projecte que genera una adhesió de més del 50 % dels enquestats,  suposant que les enquestes són el Manà, qualsevol minoria té dret a explicar, persuadir, i encoratjar la resta per a que se sumi al seu projecte de país. Més quan els catalans, tard o d’hora, i com he explicat, només tindrem dues opcions: Autonomia -de règim comú-. Estat –independent-. Estic convençut que el temps juga a favor nostre i els interessos de la resta de grups confluiran en el que s’anomena “la minoria independentista” que s’imposarà a la resta per qüestió de viabilitat, maduresa i interès general.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Si fos bo, ens ho donarien?

El ple d’Ascó va aprovar, amb una folgada majoria, presentar la candidatura del municipi per a acollir el MTC. Tot i les protestes en contra dels darrers dies, no hi ha hagut cap canvi. El batlle ha justificat la seva posició assegurant que aquest cementiri aportarà riquesa al poble i a tota la comarca. Respecte el primer punt, és interessant comprovar com el pressupost municipal d’Ascó és fins a quatre vegades més gran que el d’altres municipis amb una població semblant. L’explicació rau en els diners que reben a canvi d’ubicar les instal·lacions nuclears. Així, l’import per habitant és el més alt de tota la comarca (6.479 euros) en contraposició a altres com Móra la Nova o Móra d’Ebre on no s’arriba ni als 1.000 euros per ebrenc. En conjunt, la Ribera d’Ebre és la comarca amb el nivell de renda familiar més baix de Catalunya (gràcies, Reyes!). Per tant, no és descabellat argumentar que la presència d’instal·lacions nuclears resta i impedeix l’acoblament d’altres inversions més competitives i no tant nocives per a la salut. Perquè aquesta n’és una altra. Algunes particules nuclears poden emetre radiacions durant milers d’anys. En aquest excel·lent blog es dóna a conèixer que l’índex de càncer a la província de Tarragona ha augmentat un 133% i que es preveu que la meitat de la població pateixi alguna al·lèrgia.

Des d’un punt de vista polític, hem viscut alguns canvis de camisa espectaculars. L’alcalde d’Ascó ha explicat que fa dos anys ni l’Artur Mas ni el President Montilla van posar cap objecció a la seva intenció d’acollir el MTC. A què ve ara la seva sobtada oposició? Potser que falten pocs mesos per eleccions? Ara bé, dient això, l’alcalde ha quedat en evidència. Preguntat sobre per què no va tirar endavant cap consulta ciutadana, ell va respondre que per falta de temps. Si duu dos anys cuinant-ho! Amb tot, finalment, la jugada li ha sortit rodona: tot i les amenaces, el seu partit només li ha obert un expedient informatiu, però no l’ha expulsat. Seria, és clar, perdre una alcaldia i tot el que això comporta. Menys vídeos i més fets!
Una instal·lació com aquesta, que afecta a més d’una comarca i a tot el país en general, s’hauria d’haver pres amb molt més consens. Per als que encara no tinguin clara la bonança o no del cementiri nuclear es poden fer una pregunta: què hagués passat si la ubicació proposada hagués estat Barcelona o rodalies? Doncs que TOTS els polítics de TOTS els partits s’hi haguessin oposat. I em quedo amb una frase : “Valtros us penseu que, si fos bo, ens ho donarien a naltros?

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Ascó: el preu de la dependència d’Espanya

El debat no és nuclear sí o no. Fins i tot els partidaris de l’energia nuclear haurien d’estar en contra de crear un abocador a Ascó. L’energia nuclear és en crisi: l’urani s’acaba i les energies renovables creixen. Tenim un exemple al Regne Unit on s’acaben de projectar crear camps eòlics al mar que suposaran el 25 % de l’energia britànica.
El debat és el dret d’Espanya a construïr un abocador a Catalunya. Com bé ha dit el president de la Generalitat, Catalunya aporta el 40 % de l’energia nuclear de l’estat. Però el president no té ni veu ni vot en aquest afer, d’això se’n diu dependència. El dret d’Ascó a presentar-se queda en entredit quan la majoria de regidors que han votat tenen interessos professionals a la nuclear. Per quin motiu la resta de la Ribera d’Ebre no té dret a decidir sobre l’abocador d’Ascó?.
El preu de la dependència. La situació és més greu: quin interès ocult té la metropoli en fer l’abocador a la colònia. En primer lloc treure del seu territori els residus nuclears que, en contra del que diuen “experts” a sou, tenen vida per milions d’anys. Avui hi ha un sol abocador a Andalusia i el que sobra s’envia a França on es paga un lloguer de 60.000 €/dia. En segon lloc evitar protestes entre els espanyols doncs sempre dona cert gust enviar la brossa als catalans. Però el tercer motiu és ben ocult.
França no sap on posar els seus residus. L’estat francès té 19 centrals nuclears de les que 8 són a Occitània. Els verds van obtenir els millors resultats de la seva història a les passades europees. França té un problema amb el residus. Oficialment és prohibit treure’ls de les fronteres per una directiva de l’UE de 2005, però només té 3 abocadors. On va la resta?. Com ha denunciat Greenpeace durant anys, França els envia d’amagat a Rússia qui els acull com a urani empobrit. Fa només 2 dies Greenpeace va aturar un tren que anava a Rússia. Dos grups es van encadenar a la via i un tercer la va bloquejar amb un vehicle. El tren duia 500 tones de residus nuclears. El govern rus probablement ho acollirà “sense cap afany de lucre”.
 
Espanya pot cobrar-li a França pels residus i deixar-los a Catalunya. I que hi té a veure això amb Ascó. Doncs molt. Si es construeix l’abocador, l’estat espanyol podrà acollir els residus de les 8 centrals que hi ha al sud de França. Aprofitant la nova xarxa ferroviària del TGV el transport es pot fer ràpid fins Ascó. Serà molt més barat que enviar-ho a Rússia. Oficialment França vendrà “urani empobrit” o llogarà l’espai però en realitat Catalunya servirà d’abocador nuclear d’allò que Espanya ni França no volen. Espanya faria un negoci rodó.
 
Aquesta tardor hi ha eleccions. Uns partits demanen el vot amb la il•lusió de gestionar una autonomia sense cap poder com Ascó ha demostrat. D’altres demanen el vot per construir un estat català amb política energètica pròpia. Pensem-hi dues vegades abans de votar.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

El dret a decidir convergent

Hi ha una cosa que un polític professional que aspira a ser president d’un país com Catalunya no es pot permetre fer en gaires ocasions. Pel bé del país, vaja. Curiosament ahir que el senyor Mas tornava a explicar públicament què entén per dret a decidir i com l’intentarà aplicar a Catalunya, es complien quatre anys del seu pacte a la Moncloa amb Zapatero. Un pacte a la baixa, no ho oblidem, i, sobretot, un pacte que no anava precisament en la línia que l’Estatut complís amb el concert econòmic i la cessió total de les infrastructures. Un pacte poc federal, gens nacional pels temps que corren. Com que les coses s’estan movent a cop d’empenta social, de ciutadans desesperats i farts de mitges tintes, en només quatre anys els convergents han hagut de treure’s del barret aquest “dret a decidir en el que més uneix els catalans”, curiós eufemisme per desvirtuar l’original. És a dir i com sabeu, se suposa, si tot va bé, que podrem dir si ens interessa tenir el total control dels nostres impostos, o si volem ser els únics propietaris de les infrastructures i no ens les putinegin més des de la Meseta. Ves quina pregunta més agosarada i quin referèndum més inquietant i seriós el que plantejarem si el senyor Mas és president. Preguntar la gent per allò del que ja en saps prèviament la resposta.

És curiós, també, que el senyor Mas barregi les coses i els conceptes fins a tal punt que ens vulgui fer creure que passarem, si guanya, i aplica aquest curiós sistema de consular la gent, d’un estatus jurídico-polític d’autonomia, a un altre que emmarca en aquest dret a decidir. Com si el fons fos la forma i la forma el fons i tot barrejadet tingués el sentit que no té. Una confusió de conceptes que està passant una mica com a propaganda de partit però també, en la qual ningú hi  sembla està parant esment,  un subterfugi més dels convergents per a  fer-nos creure que per fi es prenen seriosament això del dret a l’autodeterminació. No sé si m’explico. Un polític nacionalista no pot dir que es passarà de l’autonomia al dret a decidir. Un polític seriós i competent, valent, pot dir que lluitarà per fer un pas endavant i  per a que Catalunya tingui un estat. Ja sigui federal amb Espanya, o independent. Pot dir fins i tot que lluitarà per una autonomia més plena, si considera que no tenim encara forces per lluitar per altres reptes. Però no es pot dir que passarem de l’autonomia al dret a decidir. Perquè estem parlant de dues coses diferents. El dret a decidir, i repeteixo que això no és Suïssa, podria ser una eina, una eina per a lluitar per un estat federal, o un estat independent. Però, repeteixo, no es passa de l’autonomia a cap altre cosa si,a més, del que s’està consultant no en resultarà un canvi en les regles del joc, ni qui les ha de tenir en compte les valorarà i en traurà conclusions polítiques i menys encara reformes jurídiques.  

La idea no és del tot dolenta. Si això fos Suïssa, és clar, o la Gran Bretanya, és clar. Però recordem que estem en el país de la Constitució franquista a Europa. Estem immersos en un estat de fonament antidemocràtic i amb una estructura centralista i centrípeta evident. Com a exemple de voluntat majoritària dels ciutadans d’aquest país, els convergents ja en tenen molts, un d’ells la presentació de més de 500.000 signatures per a que les seleccions catalanes competissin a nivell internacional. I ja sabem quina ha estat i és la resposta, molt democràtica, de l’estat espanyol. Així que el senyor Mas, i els seguidors més entusiastes de la federació, els sobiranistes de CDC i d’Unió, farien bé amb contenir-se amb el seu optimisme exagerat amb aquesta idea. És una “boutade” que només serveix per a tractar d’endarrerir el debat que de debò interessa als catalans. Una pastanaga més, una pèrdua de temps o una forma de guanyar-lo fins arribar al dia que guanyin les eleccions.

El dret a decidir és una altra cosa, i prendre’s el tema a conya no és gaire edificant. La qüestió elemental d’aquest país, a dia d’avui, és com sortim de l’atzucac en el que ens fotran quan la sentència del Tribunal Constitucional deixi l’autonomia per terra. I com fem, de debò, un pas endavant en el nostre autogovern. I això no s’aconsegueix preguntant a la gent si els agradaria que els hi toqués la loteria. I el temps se’ns escola, benvolguts convergents. Molts, cada dia més, sabem quin és el camí. I la forma d’aplicar-lo, d’anar en la direcció correcte és exercint el dret democràtic i universal a l’autodeterminació dels pobles. I cercant el reconeixement internacional al nostre estat.  Si ells no s’atreveixen a dir les coses pel seu nom, però volen mantenir part de la clientela fent equilibris de funambolista, al menys que no tinguin la manca d’escrúpols d’alertar-nos de la possible atomització i italianització de la política catalana. Al capdavall són ells els que s’entesten, ells i els que han abandonat el seu abrandat independentisme per un pacte d’esquerres sense contingut social, a que apareguin noves fórmules polítiques.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Amb humilitat, una sola opció independentista al Parlament

Us deixem avui un escrit d’en Toni Strubell, un dels dos ponents que podrem gaudir aquest dijous a Vila Olímpica.

L’article és de fa ja uns dies, està extret del seu bloc. Un bloc molt actiu on trobareu articles periodístics i reflexions molt recomanables.

Serveixi aquest com a tastet.

El treball dels darrers mesos té dues grans finalitats o dos grans objectius: la primera són les Consultes per la Independència als pobles i ciutats del país. L’altra és la creació d’una gran força o coalició independentista per presentar-se a les properes eleccions del 2010. D’acord, hi ha temps per fer això darrer, però no gaire. Les dues tasques s’han de portar endavant paral.lelament. Estem en un moment d’esperança en què cal estar molt pendents dels errors del passat. Si el 1980 vam destrossar les possibilitats de col.locar una força independentista al Parlament (presentant el BEAN i NE per separat), i si vam estar anys amb sopes de sigles, ara cal ser madurs i posar-nos tots a remar en la mateixa direcció. I per fer això, crec que Reagrupament hi ha de ser una peça clau per l’experiència que té molta de la seva gent (Josep Pinyol, ideòleg, és un autèntic crac). Presentar ara aquesta iniciativa sense comptar amb Reagrupament em sembla estrany, fer les coses a l’inrevés. Tots els qui vam ser al Palau de Congressos de Barcelona en la creació de Reagrupament vam poder veure que allà s’hi estava bastant una cosa molt seriosa i transversal. Després el poder de convocatòria que tenen els actes de Reagrupament és un dels fenòmens dels darrers anys. Ara han dit que hi ha “recels” d’alguns contra Reagrupament. Per la força que està tenint? Si de recels i de confrontacions, malauradament, sempre n’hi haurà per una raó o una altra. Però sincerament pensem que els grups que ara fan aquesta crida representen gaire res més que bona voluntat? Tenen dirigents capaços, madurs, amb experència? Siguem seriosos tots, no perdem de vista els objectius, fem UNA gran candidatura, i a treballar, que això de la política és una cosa seriosa i difícil. El que no podem fer és matar tot el que és gras, com sempre hi ha algú que vol fer. La principal lliçó per a tots és la d’armar-nos d’HUMILITAT. Encara no ha fet res ningú aquí. Tots partim de zero i tenim un escenari comú: la certesa que, tothom pel seu cantó, ningú no farà res. Cal defugir tot sectarisme, tot personalisme -com fa en Carretero, crec jo, oferint el primer lloc a la llista- i pensar que el nostre poble, malalt i fotut, no ens està esperant, sinó que l’hem d’anar a buscar. No anem a buscar algú que ens reclama, sinó a despertar algú sense el qual no farem res, i que tot just ha mostrat símptomes de poder despertar. Ara, que tot vagi bé depèn del fet que fem les coses molt bé i que no ens equivoquem. No tindrem més oportunitats. Som-hi, doncs, tots junts!

Toni Strubell (17.12.2009)

No hi ha Comentaris

Sobre el cementiri nuclear a Ascó

Entre 1.200 persones (segons els Mossos) i 5.000 (segons l’organització) s’han manifestat a Ascó per a mostrar el seu rebuig a la candidatura del cementiri nuclear. La suma dels regidors de CiU i l’únic socialista poden sumar, el proper dimarts, majoria per a presentar oficialment la candidatura. Això va en contra d’una resolució del Parlament on CiU, Esquerra i Iniciativa es van mostrar contraris a la implantació d’un ATC a Catalunya. Els primers, fins i tot, han advertit als seus regidors al municipi que si finalment tiren endavant la proposta seran suspesos de militància. Dins del govern, també, hi ha posicions enfrontades. Esquerra i Icv s’hi mostren en contra, mentre que el Psc-PSOE va votar en el seu dia a favor. Els primers han demanat al President Montilla que expressi la seva opinió, ja que a dia d’avui encara no s’ha dignat a donar la cara. Iniciativa ha dit que el no rebuig socialista serà motiu de casus belli al govern. Poca credibilitat els queda a les direccions d’aquests dos partits. Especialment vergonyós és el silenci del President. Com pot amagar-se davant d’un tema tan important? El que hauria de fer és defensar la resolució del Parlament contrària al cementiri, si de debò és demòcrata i respecta el que es diu al Parlament. Ara bé, com que ell està a favor de la implantació, calla. Un altre problema afegit és que la competència en aquesta matèria és de l’Estat (no podem decidir sobre res!). Tot i això, el President Montilla hauria de fer els impossibles per a defensar allò que aquí es va aprovar per majoria.
Una de les condicions per a instaurar un ATC ha de ser el consens majoritari al territori. I aquest, a les Terres de l’Ebre, no existeix. No sabrem mai si a Ascó sí o no, ja que no s’ha fet cap consulta ciutadana. Fins i tot, els membres del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre es tancaran fins dimarts per a pressionar a l’Ajuntament. Els defensors argumenten que les mesures de seguretat garanteixen que no hi hauria cap perill i que gràcies a la instal·lació de l’ATC es crearien llocs de treball. Els contraris, diuen que ja en tenen prou d’instal·lacions nuclears a les comarques. Hi ha tres centrals nuclears, una per desvallestar i el 90% de la potència eòlica del país. A més, recorden, la Ribera d’Ebre és l’única comarca que ha perdut habitants els darrers anys i que, tot i tenir un PIB molt alt, la renda per càpita es troba per sota de la mitjana de Catalunya. Serà, llavors, que l’energia nuclear no és pas una font de riquesa, sinó el contrari, ja que allunya altres inversiones més competitives. També es queixen de la manca d’informació. Dimarts sabrem la resposta a aquest entrellat i si totes les pressions han sorgit efecte.

P.D. Si algú de les Terres de l’Ebre llegeix això i pot aportar més informació, serà de gran vàlua.

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

1 Comentari

El factor Laporta

Diuen que una associada a Reagrupament va demanar torn de paraula en un acte de l’agrupació per deixar-li clar al senyor Carretero que, si l’actual president del F.C. Barcelona es postulava com a cap de llista electoral, ella es donava immediatament de baixa. No sé quines raons va esgrimir, ni si en va esgrimir cap de legítima, de fet totes ho poden ser, de legítimes, encara que només sigui per una qüestió de “feeling” que diria en Guardiola. Sí que considero, com a mínim, i si les coses van anar com les expliquen, una mica exagerat intervenir per expressar aquesta inquietud. Al capdavall, Reagrupament decidirà en el moment que toqui, qui es presenta com a cap de llista electoral i es farà per una decisió majoritària i amb els vots dels reagrupats. Així que aquesta associada i, per extensió, tots aquells que, si es donés el cas, haguéssim de decidir si en Laporta ha de ser el cap de la llista electoral a les eleccions catalanes, tindrem l’oportunitat de decidir-ho de forma majoritària i democràtica. Però tot en el seu moment i de forma racional. Com que a hores d’ara ni tan sols sabem si en Jan s’acabarà dedicant a fer política, aquest debat, aquesta polèmica, aquesta possibilitat, resta en stand by. Jo no vull que ningú deixi d’associar-se, ni aquesta noia, que ni tan sols sé qui és, ni ningú que se senti un patriota català. Sumar hauria de ser una autèntica obsessió per part nostra, i cada pèrdua una autèntica derrota en la nostra lluita. Però m’agradaria escoltar amb molta atenció quins són els arguments per no voler ni sentir parlar de la possibilitat que el millor president en la història d’un club esportiu com el Barça, no es reagrupi. M’interessa conèixer aquestes opinions, m’interessa saber perquè alguns independentistes es posen tant nerviosos amb aquesta figura ja gegant de la història del club. No volen que en Laporta sigui cap de llista, no el volen fent política, ni tan sols. Ho he discutit amb persones que pensava que desitjaven, i, estic segur, desitgen el millor per a Catalunya, però no he escoltat un sol argument que vagi més enllà de valoracions personals i filies o fòbies molt estranyes. Els arguments que he escoltat no van més enllà de valoracions tan estrafolàries, permeteu-me que utilitzi aquest adjectiu, com; “és una figura polèmica que no ha estat capaç de mantenir la calma dins la seva pròpia junta”, “una persona que es vol dedicar a la política no pot tenir la boca tan calenta”, “en Laporta és un prepotent”, “no seria capaç de quedar a l’oposició i aguantar quatre anys sense tocar poder”, “ha espiat als seus” i un llarg etcètera. Sempre un llarg etcètera carregat de rancúnia i valoracions que em semblen maniàtiques. Doncs bé, no sé si a algun d’aquests que no el volen ni en pintura l’interessarà gaire llegir-ne els meus, d’arguments. Jo si vull que en Laporta sumi, com ho ha fet en Carles Mora, com ho ha fet el Doctor Broggi, o molts d’altres patriotes del país que se sumen a la nostra proposta. En Laporta no és perfecte, quin descobriment. Però a hores d’ara no hi ha cap altre personalitat del país que pugui arrossegar la nostra associació cap a l’èxit, garantir amb més fermesa que ell uns bons resultats. Però no només, o millor dit, no primordialment perquè hagi convertit el F.C Barcelona en l’entitat amb més prestigi i èxit del país, i l’hagi catalanitzat com mai, que no és poc. Per sobre de tot, Reagrupament necessita Laporta i Laporta necessita Reagrupament, Catalunya per tant, el necessita, pel seu caràcter i la seva personalitat absolutament de ferro forjat, pels seus ideals, per la seva mentalitat guanyadora, pel seu esperit de lluita, per la seva entrega i la seva capacitat de treball. Per no defallir mai, ni en els moments més durs, ni quan tot estava en contra i es trobava sol remant en la direcció que creia que era la més adient. Perquè per sobre de les dificultats que li han sobrevingut i les barreres que li han interposat els de fora i els de dins, no ha defallit. I els resultats, quan una personalitat d’aquesta envergadura, d’aquest caràcter guanyador, s’imposen a les barreres, són els que tots coneixem. Està doncs, avui, la nostra associació en disposició de prescindir d’aquest capital humà únic? Estem en disposició de deixar escapar l’oportunitat de sumar al nostre projecte, si es donés el cas, una persona així?

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

4 Comentaris

CiU i PSOE ens ensenyen que NO ÉS la regeneració democràtica

Dijous vam viure un episodi especialment trist al parlament autonòmic. La proposta de fer una auditoria a l’ajuntament de Moià va ser refusada amb els vots de CiU i el PSOE. Minuts després la de fer una auditoria a l’hotel Miramar de Barcelona fou refusada amb els vots del PSOE i CiU.

J. Montràs (CiU) ha estat 31 anys controlant la hisenda local de Moià. Un cas més de regeneració en els càrrecs. Moià té un deute de 20 milions d’€, dels més alts del Principat. Com els seus impostos municipals. Les acusacions de clientelisme i corrupció han anat creixent des de 2006. El PSOE creu que no cal investigar-ho.
L’ajuntament de Barcelona té el 10 % de l’hotel Miramar. Les obres han ascendit a més de 30 milions d’€ per fer un hotel. Les sospites sobre l’afavoriment a la concessió d’obres són clares des de 2006 i s’han demanat diferents informes. Un d’ells l’ha demanat el propi ajuntament de Barcelona. CiU creu que no cal investigar-ho.
CiU i el PSOE sembla que han teixit durant tres dècades una xarxa clientelar. Una teranyina protegida per uns mitjans de comunicació afins que, ahir, van tapar aquest nou cas d’omertà. I aquests acusen Carretero i Laporta d’italianitzar la política catalana!. No és el primer cas d’omertà :
- On ha anat el 3 %?.
- Han tirat de la manta Pujol i el president de la Fundació de CDC?.
- Han investigat els famosos informes ficticis de la Generalitat i l’ajuntament ?.
- I el cas Pretoria que implica dirigents de PSOE i CiU?.
- O el cas Palau d’on, sembla, els dos bàndols van cobrar?.
Només X. Trias va gossar criticar CiU per la seva actitud. Això l’honora tant a ell com deixa en evidència els qui callen. Quan vinguin eleccions CiU que no ens vingui amb la cantarella de que ells són l’alternativa al PSOE. No ho són. Per tot això caldria una regeneració de la política catalana. Explicar-ho comença a ser fàcil. Regeneració democràtica és evitar que passin coses d’aquestes i, si succeeixen, denunciar-ho.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris