El dret a decidir convergent


Hi ha una cosa que un polític professional que aspira a ser president d’un país com Catalunya no es pot permetre fer en gaires ocasions. Pel bé del país, vaja. Curiosament ahir que el senyor Mas tornava a explicar públicament què entén per dret a decidir i com l’intentarà aplicar a Catalunya, es complien quatre anys del seu pacte a la Moncloa amb Zapatero. Un pacte a la baixa, no ho oblidem, i, sobretot, un pacte que no anava precisament en la línia que l’Estatut complís amb el concert econòmic i la cessió total de les infrastructures. Un pacte poc federal, gens nacional pels temps que corren. Com que les coses s’estan movent a cop d’empenta social, de ciutadans desesperats i farts de mitges tintes, en només quatre anys els convergents han hagut de treure’s del barret aquest “dret a decidir en el que més uneix els catalans”, curiós eufemisme per desvirtuar l’original. És a dir i com sabeu, se suposa, si tot va bé, que podrem dir si ens interessa tenir el total control dels nostres impostos, o si volem ser els únics propietaris de les infrastructures i no ens les putinegin més des de la Meseta. Ves quina pregunta més agosarada i quin referèndum més inquietant i seriós el que plantejarem si el senyor Mas és president. Preguntar la gent per allò del que ja en saps prèviament la resposta.

És curiós, també, que el senyor Mas barregi les coses i els conceptes fins a tal punt que ens vulgui fer creure que passarem, si guanya, i aplica aquest curiós sistema de consular la gent, d’un estatus jurídico-polític d’autonomia, a un altre que emmarca en aquest dret a decidir. Com si el fons fos la forma i la forma el fons i tot barrejadet tingués el sentit que no té. Una confusió de conceptes que està passant una mica com a propaganda de partit però també, en la qual ningú hi  sembla està parant esment,  un subterfugi més dels convergents per a  fer-nos creure que per fi es prenen seriosament això del dret a l’autodeterminació. No sé si m’explico. Un polític nacionalista no pot dir que es passarà de l’autonomia al dret a decidir. Un polític seriós i competent, valent, pot dir que lluitarà per fer un pas endavant i  per a que Catalunya tingui un estat. Ja sigui federal amb Espanya, o independent. Pot dir fins i tot que lluitarà per una autonomia més plena, si considera que no tenim encara forces per lluitar per altres reptes. Però no es pot dir que passarem de l’autonomia al dret a decidir. Perquè estem parlant de dues coses diferents. El dret a decidir, i repeteixo que això no és Suïssa, podria ser una eina, una eina per a lluitar per un estat federal, o un estat independent. Però, repeteixo, no es passa de l’autonomia a cap altre cosa si,a més, del que s’està consultant no en resultarà un canvi en les regles del joc, ni qui les ha de tenir en compte les valorarà i en traurà conclusions polítiques i menys encara reformes jurídiques.  

La idea no és del tot dolenta. Si això fos Suïssa, és clar, o la Gran Bretanya, és clar. Però recordem que estem en el país de la Constitució franquista a Europa. Estem immersos en un estat de fonament antidemocràtic i amb una estructura centralista i centrípeta evident. Com a exemple de voluntat majoritària dels ciutadans d’aquest país, els convergents ja en tenen molts, un d’ells la presentació de més de 500.000 signatures per a que les seleccions catalanes competissin a nivell internacional. I ja sabem quina ha estat i és la resposta, molt democràtica, de l’estat espanyol. Així que el senyor Mas, i els seguidors més entusiastes de la federació, els sobiranistes de CDC i d’Unió, farien bé amb contenir-se amb el seu optimisme exagerat amb aquesta idea. És una “boutade” que només serveix per a tractar d’endarrerir el debat que de debò interessa als catalans. Una pastanaga més, una pèrdua de temps o una forma de guanyar-lo fins arribar al dia que guanyin les eleccions.

El dret a decidir és una altra cosa, i prendre’s el tema a conya no és gaire edificant. La qüestió elemental d’aquest país, a dia d’avui, és com sortim de l’atzucac en el que ens fotran quan la sentència del Tribunal Constitucional deixi l’autonomia per terra. I com fem, de debò, un pas endavant en el nostre autogovern. I això no s’aconsegueix preguntant a la gent si els agradaria que els hi toqués la loteria. I el temps se’ns escola, benvolguts convergents. Molts, cada dia més, sabem quin és el camí. I la forma d’aplicar-lo, d’anar en la direcció correcte és exercint el dret democràtic i universal a l’autodeterminació dels pobles. I cercant el reconeixement internacional al nostre estat.  Si ells no s’atreveixen a dir les coses pel seu nom, però volen mantenir part de la clientela fent equilibris de funambolista, al menys que no tinguin la manca d’escrúpols d’alertar-nos de la possible atomització i italianització de la política catalana. Al capdavall són ells els que s’entesten, ells i els que han abandonat el seu abrandat independentisme per un pacte d’esquerres sense contingut social, a que apareguin noves fórmules polítiques.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats