Toni Strubell a Vila Olímpica


Transcripció complerta del discurs d’en Toni Strubell dijous passat a l’Hotel Icària. Tot un plaer rellegir-lo pels que varem tenir l’oportunitat de sentir-lo en directe.

Bon vespre. Voldria començar dient que estic molt content de participar en aquest acte de Reagrupament al barri de Sant Martí avui. Gràcies per haver-m’hi convidat. Cal recordar, de passada, que és en aquest barri que tenia la seva seu l’Arc de Sant Martí, el primer òrgan prestigiat de l’independentisme català, on col.laborà l’inoblidable ideòleg Josep Narcís Roca i Ferreras. El més de gener de 1889, és a dir fa exactament 121 anys, va escriure-hi: “Renunciar a l’ideal d’independència que la raó i la filosofia ensenyen a un poble que no tingui precedents històrics, és enterrar-se en vida, tancar-se en un sepulcre. Però menysprear els precedents històrics, les tradicions d’un ideal d’autonomia i llibertat és menysprear la memòria dels avantpassats que ens obriren el pas cap a l’emancipació”. Crec que val la pena recordar-ho sobretot a aquells que pensen que es pot esborrar la història o els drets dels pobles sense més. També va bé aquesta cita de cara als qui pensen que l’independentisme és un invent d’avui o de cara als que pensen que no pugui ser una idea plenament transversal, com mostrà l’equip de l’Arc de Sant Martí, responsable, entre d’altres inciatives, del famós Missatge als Irlandesos de 1886, primera gran campanya internacionalista, plenament transversal, del catalanisme. Estem en un bon terreny doncs.

Malgrat tot, aquesta no és l’única evocació emotiva que em ve al cap avui. Quan vaig saber que l’acte es faria en un establiment de nom tan evocatiu com Icària, haig de confessar que el cor també em féu un petit saltiró. Crec que la societat catalana actual, amb totes les distàncies, està davant de reptes d’un compromís semblant al que van encarar els idealistes seguidors de la Icària. Ells van buscar respostes davant les injustícies de la Revolució Industrial. Nosaltres, com a catalans de l’era globalitzada, les busquem davant la injustícia i l’estafa que significa el segrest continuat dels nostres drets ciutadans i nacionals. I també davant l’estafa que significa el dèficit democràtic amb què molt ostensiblement es mostren disposats a conviure els polítics actuals. Cal dir que és un Dèficit Democràtic que si bé comparteixen -en alguna mesura- alguns europeus amb nosaltres, som nosaltres els qui la patim d’una manera més crua i inadmissible. Retornant al cas dels icarians, però, crec que hi ha una diferència notable que ens en separa avui. Ells buscaven una Utopia fora de casa. Nosaltres busquem, dins de casa, condicions per a una supervivència nacional política i per a l’accés als mínims de qualitat democràtica que l’actual classe política ens nega i que no sembla en perpectiva de voler-nos-en oferir en el futur. 

Jo ja havia participat en una presentació de Reagrupament. Va ser a Prada aquest estiu. En tinc molt bon record sobretot per la gran afluència de gent. I he anat seguint els actes que s’han fet al llarg d’aquests vuit mesos que portem de vida. D’entrada cal dir que Reagrupament està aconseguint dues coses realment notables aquests difícils temps que corren. La primera és que està fent que la gent torni als actes polítics fora de campanya. Quin partit pot dir el mateix? Fa unes setmanes em comentava empipada una afiliada a un partit parlamentari català que no feia poc havien hagut de suspendre un acte del seu partit a la seva població per falta d’assistència. Van atribuir-ho al “relaxament polític”. I això que els venia a parlar un peix relativament gros… El que més l’havia empipada, però, és que un acte de Reagrupament havia omplert una sala més gran d’aquella mateixa població al cap de deu dies. Què hi havia, doncs, del famós “relaxament” polític? Crec que el cas és un excel.lent estímul per a la reflexió. Reagrupament és una associació dinàmica que té molt bon ull i ha sabut identificar un moment políticament decisiu per al nostre país que d’altres o no veuen, o no volen veure. Ha escollit un moment en què el catalanisme ja no es podia quedar més temps a casa, com ho van fer alguns polítics catalanistes el 13D.

La segona cosa molt significativa és que Reagrupament està aconseguint el suport d’una part de la nostra intel.lectualitat més compromesa amb les idees i amb el país. Comptar amb el suport, més o menys explícit, de pensadors com ara els catedràtics Joan Ramon Resina, Carles Boix o Salvador Cardús o amb notables pensadors o models de lluita com ara Victor Alexandre, Moisès Broggi o Heribert Barrera, és un fet molt destacable, un luxe que cap altre partit sembla en condicions de fer-ne ostentació avui pel que suposa de prestigi i ratificació de la línia adoptada i la tasca a fer, com diu en Joan Carretero, estrictament al servei del país. Sospito que alguns partits polítics catalans haurien de rebobinar força per recordar la darrera vegada que un intel.lectual els havia rigut les gràcies a canvi de no-res.

Generalment es poden caracteritzar les adhesions de les persones als projectes polítics de diferents maneres. De vegades pot ser per interès personal. De vegades per nacionalisme. També pot ser per oportunisme o per algun aspecte ideològic més o menys concret. Jo voldria definir la meva adhesió a Reagrupament per una raó que no té res a veure amb tot això. No ha estat per escollir una opció política concreta, ni per comododitat, ni per la fallida d’algun altre grup, sinó que ha estat en resposta a un gran repte nou que té al davant el nostre país: la necessitat d’assegurar la seva sostenibilitat política, democràtica i nacional en el futur. Crec que és l’expressió més exacta per definir-ho. Reagrupament està dient moltes coses que molta gent feia molt de temps que volia sentir. Diu coses en consonància amb processos i evolucions molts concrets que estan passant dins la societat civil catalana avui. Són fenòmens que estan materialitzant-se avui davant els nostres ulls però que –com ja he dit abans– molts no semblen veure, o voler veure.

Reagrupament ha captat que els catalans estem passant un moment especial del nostre viatge a través de la història. Un moment en què hem arribat davant un gran senyal en el camí. I aquest senyal diu, amb tota claretat, fi de camí, prohibit el pas, pas sense eixida. És un gran rètol que marca la intenció dels nostres patrons polítics d’excloure’ns d’un futur com a europeus de ple dret, és a dir, com a comunitat nacional amb dret a veu i decisió. És un gran rètol que ens diu “hasta aquí habéis llegado”, en castellà. Que diu que això de l’autonomia no era més que una befa passatgera, un pedaç de la història. Ara, per a nosaltres, la lectura en clau interna d’aquest rètol també ens serveix d’avís que si no reaccionéssim com a poble, les conseqüències econòmiques, polítiques, socials i nacionals de la nostra inoperància serien greus, potser irreversibles. La situació, políticament, lingüísticament, econòmicament, moralment, s’ha fet insostenible. Però sincerament, sembla que cap partit no hagi sentit, ni flairat, ni vist res de res. Només Reagrupament.

Algunes persones potser jutjaran dramàtica aquesta apreciació. Però potser no han ponderat amb prou deteniment les evolucions polítiques dels darrers temps. Potser no llegeixen els diaris. Opino que són uns temps en què s’ha esmicolat el sentit de falsa normalitat amb què els narcòtics del sistema ens havien tingut ensopits tants anys. Aquella “normalitat” ha saltat pels aires amb les consultes populars. Ha saltat pels aires amb les enquestes realitzades darrerament, inclús per la pròpia administració, que ens parlen clarament del suspens més o menys generalitzat als polítics i de la pujada fins al segon lloc de la insatisfacció política com a causa de preocupació social, fet sense precedents en la recent democràcia catalana. Allò inconcebible és que alguns polítics hagin reaccionat empipats a aquestes enquestes tot queixant-se d’un excès d’exigència dels ciutadans. En tot cas, no deixa de ser una prova més de la falta d’humilitat i de servei al poble que, precisament, ha estat el catalist d’aquesta mateixa desafecció fins portar-los a la situació de bancarrota política i nul.la credibilitat de la què pateixen.

Però encara hi ha molts més indicis que mostren que aquesta pretesa normalitat ja no cola. Que estem davant d’un període de canvi de fase política. Ho ha apuntat l’intel.ligent ex Director d’Unesco Catalunya, Felix Martí, que l’ha definit com “una nova etapa política”. Diu que és un període marcat per la desafecció, i, en un sentit positiu, per les Consultes que expressen, segons diu, un “sentiment creixent de rebuig de l’Espanya de les autonomies i una inèdita llibertat d’esperit per manifestar el desig de gaudir d’estructures polítiques estatals pròpies”. Observacions com les de Fèlix Martí s’han fet cada cop més freqüents en els darrers 4 anys. Ben cert, estem assistint a un sotrac polític i ideològic sense predecents a l’anomenada Democràcia Espanyola.  

Pensem, sinó, en el que significa que persones tan moderades com el mateix Jordi Pujol o Joaquim Nadal hagin opinat que el pacte de la Transició s’hagi esquinçat de dalt a abaix o que a partir d’ara s’hauria de renegociar la relació amb Espanya. No són aquestes paraules majors en boca de persones tan partidàries de l’Espanya constitucional, o del miratge que algun dia n’existia? Ara que parlem del socialista Nadal, pensem també que no han estat pocs els socialistes que han percebut amb la mateixa nitidesa que nosaltres aquell rètol a la carretera. És el cas, per exemple, del notari i articulista Juan-José López Burniol, que ha dit, fa ben poc, que s’ha sobrepassat el ‘punt de no retorn’ amb Espanya i que “l’Estatut no té futur ja que ni una sentència favorable aturarà el ‘problema català’.” Fins i tot ha arribat a assegurar que ha arribat el moment de plantejar-se la qüestió ‘amb tota la seva radicalitat’. Per altra banda tenim el cas de Ferran Mascarell, ex-Conseller de la Generalitat, que ha dit que els catalans no tenen un Estat i que se n’han de buscar un. I tots dos pensadors ho han dit a les pàgines de La Vanguardia. Paral.lelament el periodista de El País, Josep Ramoneda, llargs anys fidel a la línia oficialista del PSC, ha declarat que en una consulta votaria que sí a la independència de Catalunya. Aquí està passant un fenomen, doncs, d’unes molt fondes repercussions polítiques. Però sembla que les executives dels partits parlamentaris siguin les úniques entitats que no se n’estiguin adonant.

Són molts, doncs, els senyals que ens indiquen que els temps per fer aquests canvis han arribat. Però perquè han arribat ara precisament? El principal n’és la percepció de cada cop més gent del carrer del significat d’aquell senyal a la carretera abans esmentat. Percebem nítidament el seu missatge granític i monocolor que ens anuncia que a Madrid han posat aturador a les demandes de llibertats i drets que fem els catalans. Mai no ens ho havien dit tan clar i amb tanta prepotència que no ens admetem tal com som. No pintem res ni podem decidir si el TGV ha de fregar els fonaments de la Sagrada Família o no. Ni tan sols podem veure les finals del Barça en el nostre idioma a la televisió. L’episodi de l’Estatut n’ha estat, i n’està sent, l’exponent més clar d’aquest desfici. Un episodi que el company reagrupat Josep Pinyol ha descrit, amb tota la raó, com “un atemptat als drets humans”. Però, com sabem tots, no és aquest l’únic episodi sinó la punta de l’iceberg. També ho va ser el col.lapse de les infrastructures del 2007 o l’escandalós tema del finançament.

Tot això ha fet reaccionar la part més conscienciada del nostre poble com es va poder veure en les massives manifestacions convocades per la Plataforma pel Dret a Decidir el 18 de febrer del 2006 i l’1 de desembre del 2007. Al seu torn, aquestes mobilitzaciones ens han demostrat dues coses: primer, que el poble no admet el refús a decidir el seu futur. I segon, que no hi ha cap partit parlamentari, cap ni un, que estigui a l’alçada de les circumstàncies havent arribat uns i altres al rocambolesc fet d’haver rebutjat dos cops una ILP sobre el dret a decidir. Per això, entre moltes altres raons, s’ha creat Reagrupament.

En aquest sentit, i contràriament al què s’ha insinuat, voldria expressar els meus dubtes que els pretesos senyals de “reacció” dels actuals polítics parlamentaris catalans siguin res més que l’expressió d’incomoditat o del famós aquí-canvio-això-perquè-no-canviï-res. Alguns observadors han pretés veure una mena de reacció en les anades de Montilla a Madrid per avisar de la desafecció catalana. O en la famosa carta a les entitats. D’altres han volgut veure una “reacció” en el fet que els republicans hagin dit que només s’aliarien en el futur amb qui promet no-sé-què. D’altres potser ens ho volen dir amb l’afirmació que el seu candidat és el millor per la ambiguïtat que genera. Ara, qui s’ho pot creure tot això en un temps en què el que falta són propostes i  compromisos?

Jo sóc dels qui creuen que les anades de Montilla a Madrid, i el seu posat de líder concernit, són mereixedors només d’un magnífic segon premi en un certamen de teatre de barri. O és que podem oblidar qui va ordir l’operació de defenestració de Pasqual Maragall, a ordres de Zapatero, quan era Ministro del Reino? O qui va introduir una tirallonga d’esmenes a l’Estatut acabat d’aprovar? Tampoc no podem oblidar qui és el que, com a Ministre, va obrir la porta a l’exclusió de TV3 al País Valencia o a la possibilitat que Catalunya pogués acabar emmagatzemant les deixalles nuclears de tot l’Estat? Pel que fa als republicans, és molt revelador el nerviosisme que exterioritzen davant el creixent protagonisme de la societat civil i la possibilitat que algun dels seus representants més mediàtics pogués participar en una autèntica opció independentista a casa nostra. I jo el que pregunto és per què no s’aturen un instant per demanar-se com és que creix tant l’independentisme a casa nostra a mesura que el seu partit –l’únic suposadament independentista– cau sense aturador? Per altra banda, no ens enganyem, què més podríem esperar d’un partit que en els darrers anys no ha deixat d’exalçar Montilla com a model de “lideratge” a casa nostra. Sincerament crec que va sent hora que recordem el que vol dir el mot “lideratge”. Lideratge va ser el que van exercir Lluís Companys i Francesc Macià a casa nostra. Ells van admetre que els socialistes catalans de l’època tinguessin un lloc a la seva llista, d’acord. Però mai no haguessin admès de col.locar els seus candidats en llistes apadrinades pels qui clarament malden per desnacionalitzar Catalunya. I crec que Reagrupament és el més fidel hereu d’aquesta línia a la Catalunya d’avui. Des de la humilitat i la modernitat, és Reagrupament que se n’adona de la necessitat d’oferir un altre tipus de lideratge molt més sacrificat i conscient del fet que les inquietuds de la societat catalana actual no poden quedar més temps desateses. Reagrupament és l’únic partit en disposició d’impedir que les ànsies de poder partidista passin al davant dels interessos democràtics i nacionals del país.

Estem, doncs, davant una situació que exigeix canvis profunds i una que apel.la a la necessitat imperiosa de crear una nova opció electoral –clarament independentista però en tot moment transversal– que intenti fer front a la situació des del realisme i la transversalitat. Alguns diran que ja n’hi ha prou de partits, que una opció nova com Reagrupament no podrà fer res contra el poder establert i els mitjans que els fan la cort. Permeteu-me que ho dubti. En un temps en què els formularis per fer nous militants descansen sota un dit de pols a les seus dels partits clàssics, el fet que en pocs mesos l’Associació Reagrupament n’hagi fet 3500 de nous és astorador. Senzillament astorador. Quan estem en un temps en què els partits clàssics estan retrocedint, havent de tancar locals i vinga perdre seccions locals, el fet d’haver-se estès Reagrupament a quasi totes les comarques del país en temps rècord, i sense cap mena de mecenatge mediàtic, mostra que els esquemes clàssics s’estan blincant.

Tot això és senyal, sobretot, que el missatge que està emetent Reagrupament no sols és entès i vàlid, sinó completament necessari. Molta gent ho està esperant com una necessitat. Per entendre’ns, no estem parlant de fer un Ford Escort adaptat, amb tuning de caprici i aletes no-sé-com. Estem parlant de revolucionar tot el concepte del transport. Tot això, insisteixo, és senyal de coses profundes, com que la societat catalana no està disposada a acceptar més temps la conllevancia i la suplantació política com a dieta diària. No pot estar més temps sentint com un alt càrrec institucional, com el Presidente del Senado, Sr. Rojo, digui en una entrevista que cal “debilitar más a los nacionalistas” i que els catalanets hem de fer de “buenos chicos” i acceptar les regles del joc. Quines regles? Quin joc? cal demanar d’una vegada. Quan han respectat ells les regles de cap joc? En tot cas ho han fet en un joc que confraternitzava demòcrates escassament solvents i franquistes del tot persistents…

No. Les regles no les han respectades mai quan es tractava de Catalunya o quan era qüestio d’assumir el plurilingüsime i la plurinacionalitat. Tampoc quan han creat els Tribunals compostos de jutges que hi han col.locat a la carta segons les seves necessitats. Que sàpiga el Sr. Rojo, i els constitucionalistes en general, que Catalunya ja en té prou d’aquestes regles. I no per allò que anomenen “capricis nacionalistes” o “vel.leïtats independentistes”, sinó per una qüestió d’estricta exigència democràtica. Qui pot acceptar un sistema judicial capaç de criminalitzar els periodistes d’Egunkaria o de retenir durant tres anys i mig la sentència sobre l’Estatut? Cap europeu normal ho acceptaria. I els catalans no podem ser-hi menys.

Si em permeteu, voldria afegir una darrera línia argumental per anar acabant la meva intervenció. És un aspecte relacionat amb la necessitat de “regenerar” la política a què constantment apel.la Reagrupament amb la denúncia de les llistes tancades, la falta d’una nova llei electoral i la foscor al voltant del sistema de finançament dels partits. En aquest sentit, la veritat és que fa riure sentir les crítiques dels que diuen que Reagrupament no té ideologia. La mateixa militant a què m’he referit abans, la del partit que hagué de suspendre un acte, també em confessava que al seu partit feia anys que no havien fet un autèntic debat ideològic. És innegable –i ara dic la meva opinió– que amb el clientelisme i l’addicció a la dinàmica de la menjadora que els caracteritza, ben poca cosa es pot esperar dels partits polítics parlamentaris actuals. Cada partit opera com una empresa que té els seus socis i clients per col.locar o per pagar sovint a través d’informes inexistents. Bé, de tot això en parla àmpliament la web de Reagrupament, on es troben els documents aprovats. És evident que Reagrupament obeeix a un clamor popular quan anuncia la seva voluntat d’actuar en aquest camp com a prioritat. 

Però jo, amb el vostre permís, voldria anar arrodonint la meva intevenció amb una incursió en un tema que per a mi també té molta importància en l’àrea de la regeneració democràtica que exigim avui molts catalans. Es tracta de la incapacitat espanyola per fer net amb el franquisme. Per a mi explica –de la “A” a la “Z”– les raons profundes del deplorable dèficit democràtic espanyol i, de retruc, és clar, el dèficit democràtic català que malauradament en fa d’apèndix. I és a aquest retruc, és clar, que hem de posar fi. Hi tenim tot el dret. Catalunya no pot seguir formant part d’una Espanya que ens ha dit, per activa i passiva, que se sent perfectament còmode vivint sota l’ombra allargada de Franco. Ens ho han dit quan assumeixen amb tota naturalitat un Cap d’Estat col.locat a dit per Franco a qui tampoc no se li pot demanar comptes, ni literalment ni figurativa. Ens ho han dit quan el seu president del Govern anuncia que no es poden anul.lar les sentències de mort del Franquisme. Ens ho diuen, també, en la mateixa excusa que donen per no anul.lar-les quan admeten que fer-ho posaria en qüestió l’actual fonament jurídic de l’Estat. La qual cosa no és altra cosa –no cal dir– que admetre que jurídicament, l’actual règim descansa sobre l’anterior dictadura. I ens ho diuen tan tranquils. Imagineu-vos, per un instant, que Angela Merkel ens digués que no poden canviar una llei imposada per Hitler perquè posaria en qüestió la legitimitat jurídica de l’Alemanya d’avui. Quin diari del món no en faria sang als titulars? Però d’Espanya i a Espanya, res d’això és notícia perque ja se sap que –tal com denuncià el mateix Francesco Cossiga– l’actual règim té una pronunciada herència franquista. 

¿No ens confirma tot això el fet que l’única persona encausada pel crim de les fosses comunes franquistes sigui precisament el jutge que les volgué investigar? No ens ho confirma la presència de l’escut franquista als passadissos del Parlament d’Europa? “Ai”, ens diu la Maria Teresa Fernández, “no ens n’havíem adonat”. És clar que no se n’havia donat la xiqueta perquè ella com tots duu l’escut franquista gravat a l’ànima que els seus pares i avis l’hi van plantar. Com voleu que s’hi fixin? Hi han conviscut tota la vida!  

Són aquestes realitats estructurals i la legitimiació de facto dels fets consumats de la dictadura que hi perviu les que donen avui cobertura a populars i socialistes per seguir amb la mateixa inèrcia de sempre. I és d’aquí, estic convençut, que agafa carta de naturalesa el profund dèficit democràtic que ens afecta. Algú potser dirà que tot això és història passada i que no té importància. Però algun dia tot això els saltarà a la cara. De fet ja en tenim senyals. ¿El mateix Comitè de Drets Humans de l’ONU no va acusar Espanya, octubre de 2007, de ser l’única hereva d’una dictadura occidental que n’hagués amnistiat els crims? Recordem que un delegat fins i tot va opinar que pel que fa a impunitat, calia col.locar Espanya al mateix sac que El Salvador.  

Reagrupament, entre d’altres coses, també vol ser una eina per denunciar aquesta mena de circumstàncies davant el món sencer. Ha de ser una eina que lluiti per recuperar el nostre passat com a font de legitimitat nacional i democràtica de cara al futur. No podem acceptar l’aversió dels actuals partits a afrontar-ho. No podem simplement oblidar el passat. En seríem les principals víctimes, un cop més. Ho explica magníficament Francesc Canosa al Singular Digital de diumenge passat quan diu que “Catalunya fracassa perquè s’ha saltat el país d’abans de la Guerra (i el del franquisme, i el d’avui, ens ho saltem tot. No volem saber que hi havia els fonaments, que existeix La Ciutat llunyana. La terra no sabrà mai mentir. Com hi pot haver diàleg si desconeixem la veritat? La terra, la terra no sabrà mai mentir.” I conclou dient que és evident que a la Catalunya actual ja no serveixen els ideals d’un Espriu massa pendent de Sepharad. Ara el que toca és el somni de Martí Pol que ens fa posar-nos “dempeus altra vegada” perquè “se senti la veu de tots solemnement i clara”.  

Aquest és l’esperit que vol recollir Reagrupament. Un Reagrupament que ha denunciat, com cal, que els Papers de Salamanca encara no són aquí. Que ha denunciat la rapinyeria de l’Estat, i la deixadesa de les nostres institucions, en el cas del fons Centelles. En un any en què farà 70 que van afusellar Companys, tampoc no podem deixar que continuï sense anul.lar la seva sentència ni la de tots els altres afusellats per Franco. En lluitar per aquestes coses bàsiques, volem garantir el nostre accés al mateix grau d’higiene democràtica de què gaudeixen la gran majoria d’europeus que mai no acceptarien que hagués depès d’un nét d’un sanguinari Jutge Militar franquista la decisió de si anul.lar o no condemnes d’una dictadura contra partidaris d’una democràcia com ha passat en el cas del Sr. Cándido Conde-Pumpido. Un autèntic escàndol que cap periodista internacional no ha denunciat i això que en d’altres circumstàncies una exclusiva així segurament hagués valgut un premi Pullitzer.

És per allunyar-nos d’aquell món, que no és el nostre, que Reagrupament vol liderar una operació que ha de consistir en recollir els nostres trastos i de traslladar-nos a un nou escenari polític més decent, més respirable i més sostenible. Un escenari on no s’admetin ni l’exclusió lingüística, ni l’espoli fiscal continuat, ni la catalanofòbia estructural, ni la impunitat amb els crims d’una dictadura. Un escenari en què els catalans d’origen i els nouvinguts puguin crear una nova societat dins la Unió Europea, on el respecte i l’autogovern prevaleixin. Un país on els alumnes de les escoles puguin saber on viuen i com ha estat la història del seu poble. Així de senzill. Els partits espanyols ens han mostrat la inviabilitat de qualsevol altra via. I els catalans també. Una declaració unilateral d’independència és l’únic camí que ens deixen. És aquest el gran anhel i la raó de ser de Reagrupament de cara a aconseguir de fer lliure la nostra terra i la seva gent. Moltes gràcies.

Els Comentaris estan tancats