Arxiu febrer, 2010

Ja no ens humiliem per ser lliures, ara treballem

Ho hem provat tot per ser lliures: les guerres, les monarquies, les repúbliques. I no ens n’hem sortit.

Ara, entrat el segle XXI, el darrer intent és l’independentisme tranquil, com el nostre, com el de milers de ciutadans que aquest diumenge aniran a votar, democràticament, amb tota la coacció que és capaç de generar l’amo del món: els mitjans de comunicació, que han decidit menysprear les consultes fetes amb tranquil·litat, i amb milers d’hores de ciutadans demòcrates, elegants, amb joc net.

Sí, “elegants”. Enmig de tanta escombraria vomitiva que es llença ferotjement a les persones que públicament no només es declaren independentistes, sinó que a més, treballen per assolir la independència, i ho fan al marge de l’stablishment del poder, és un alè d’esperança per aquests mesos que ens queden per fer un altre intent d’assolir la llibertat, aquesta vegada des del Parlament de Catalunya, omplint-lo de diputats electes que estiguin disposats a fer una declaració unilateral d’independència, i iniciar així la tasca diplomàtica en el sí de la Unió Europea.

El 28 F representa moltes coses: en primer lloc, que seguim essent un poble amb desig de llibertat.  Un desig que ha deixat de ser teòric i que ha passat a la pell de molts catalans que s’han arremangat sense por enmig de l’anestèsia generalitzada d’un país que semblava tocat a mort per les derrotes, enganys i menyspreus per part dels qui havíem confiat a les urnes.

En segon lloc és la mostra que el camí que han fet altres no ha estat inútil. La història de la nostra llibertat té una gernació de ciutadans íntegres, educats, generosos i sense por capaços de seguir buscant vies per assolir-la. El 28 F posa nerviosos a molts, que -amb sort- callaran, però maleiran una cosa: ja no ens humiliem per reclamar la nostra llibertat. Treballem per assolir-la.

En tercer lloc, és una lliçó. Una lliçó de democràcia, civisme i humanitat. Una lliçó impartida per la societat civil, a la que s’acusava d’estar absent. Una lliçó davant el món, que per sort, s’ha fet més proper amb la globalització.

Un món que aviat acceptarà la nostra llibertat.

El 28 F és també una clatellada per a molts polítics que es pregonen d’esquerres i , en canvi, el que fan és gestionar el capital ideològic de la dreta. A hores d’ara quin qualificatiu atorgar d’alguns partits que es diuen d’esquerres o demòcrates quan van rebutjar al Parlament de Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular que demanava fer un referèndum per preguntar a la població si volia ser independent? Tan se val. El poble els ha donat una lliçó.

És evident que cal una regeneració de la classe política. És evident que avui dia als professionals del poder actual ja no el podem creure. És evident que cal una regeneració democràtica.

Gràcies a tots els que han treballat perquè el 28 F esdevingui tot això i milers de ciutadans catalans puguin, lliurement i democràtica, expressar la seva voluntat a les urnes en ser preguntats :

ESTÀ VOSTÈ D’ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA? 

Enviat per Montserrat Tudela associada a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

“La Casta”, de polítics espanyols, que hem de mantenir

El llibre “La casta” del periodista Daniel Montero ja ha arribat a la tercera edició. Descriu els privilegis i corrupcions que, com una plaga, s’han estès a la política estatal espanyola. Montero conclou que una casta de 80.000 persones viu de forma luxosa aprofitant-se de 40 milions de súbdits. El sistema és similar al de les antigues castes guerreres, celtes, germàniques o hindús amb la diferència que la casta espanyola es notablement paràsita mentre les anteriors combatien contra enemics exteriors i defensaven la comunitat a canvi dels seus privilegis.
 
Algú dirà que els polítics són necessaris. I tindrà raó però la qüestió és doble ¿són necessàris encara que siguin notablement incompetents?. Quin límit tenen els seus privilegis?. Per exemple, ¿són necessaris encara que el seu absentisme sigui aberrant, només cal observar el parlament espanyol, i no tingui cal control?. Cal pensar que un diputat pot cobrar els 4 anys de legislatura sense posar mai els peus al parlament ni fer una sola proposta. De fet la majoria no fan cap proposició…en 4 anys.
 
Les xarxes d’interessos són admisibles?. Montero explica com el fill d’Alfonso Guerra va ser nomenat assistent d’un eurodiputat del PSOE sense cap mèrit aparent. No és un cas aïllat: hi ha fins a 1.200 assistents espanyols d’aquest tipus que suposen 140 milions d’€. El germà d’Ana Botella, José, fou nomenat funcionari de la delegació a la UE i en 2 anys es va blindar el sou. Vidal Quadras va contractar a Albert Fuertes, el seu cunyat.
L’actual president espanyol és l’únic de la UE al que se li paguen les vacances. I no va sol. Una cort de 100 persones l’acompanyen i cobren 200.000 € en dietes per menys d’un mes. Un darrer capítol: les indemnitzacions. Una gran part de polítics espanyols cobren sucoses quantitats a canvi de…no fer res. L’ex-president de la Generalitat, J. Pujol, cobra 77.000 € cada any com a ex-president. Ho farà fins el 2014 i després cobrarà 58.000 € de per vida. El seu homòleg i amic, Aznar, ha estat l’únic ex-president espanyol que ha demanat un sou vitalici de 74.000 €. Al mateix temps rebia un altre sou d’un grup comunicatiu dels EUA. El sou vitalici li van refusar però a canvi li van augmentar a 220.000 el que rep provisionalment. També l’actual ministre Chaves cobra 81.000 € per la seva feina. A aquesta xifra cal sumar-hi 46.000 com a “compensació” per haver deixat de ser president d’Andalusia. Un darrer cas és Leire Pajín qui ja ha rebut una indemnització de 85.000 € pel seu anterior càrrec institucional. Ara treballa pel PSOE i el concepte d’acomiadament hauria de ser “baixa voluntària” doncs va marxar per voluntat pròpia.
 
Com a continuació del resum de “La Casta” podem parlar dels privilegis que tenen els 80.000 càrrecs institucionals espanyols. Cal repetir que, per una feina, sense cap control i on l’absentisme és notable. Els senadors, per exemple, tenen 1.700.000 € per a despeses de mòbil a la seva disposició, els diputats que no són de Madrid 1.820 € mensuals en concepte d’allotjament lliures d’impostos: hi ha 12 milions de súbdits espanyols que cobren menys d’aquesta xifra cada mes. Les multes de tràfic els hi paga l’estat i amb recàrrec, no tenen cap límit de despesa en menjar, el congrés es va gastar en regals nadalencs la xifra de 160.000 € anant la majoria de regals a càrrecs electes, les retencions als diputats són només del 4,5 % doncs la majoria del seu sou és exempt de tributar, els diputats reben 5 milions d’€ en concepte de viatges en tren, avió o vaixell i així un llarg etcètera.
Daniel Montero afegeix que dues terceres parts dels diputats treballen, i cobren, simultàniament del sector privat. El cost global de “la casta” és de 720 milions d’€. Es gasta tres vegades més en aquesta gent que en mantenir el patrimoni estatal. No és d’estranyar, doncs, que defensin els seus càrrecs amb ungles i dents així com subvencionant una premsa addicta que reflecteixi la realitat com ells volen.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Desmentiment

Reagrupament desmenteix de forma contundent i clara l’autoria i el contingut del comunicat enviat per algú, a hores d’ara desconegut, als mitjans de comunicació en nom de l’associada Sandra Lomas.

Reagrupament interposarà accions legals per suplantació de personalitat, delicte informàtic, coaccions, amenaces, delictes contra l’honor i la imatge, i en farà coresponsable a tots aquells mitjans que se’n facin ressò sense contrastar l’autoria del comunicat, cosa que sí que, per altra banda, han fet els mitjans d’informació seriosos.

Aquest fet ens confirma el que ja sabem i que es fa cada cop més evident. I és que hi ha molts interessos corporatius, econòmics, electorals, polítics i personals als qui l’èxit dels postulats de Reagrupament els fa molta nosa: la independència i la regeneració democràtica. I que estan disposats a actuar sense cap mena d’escrúpol.

Si darrera d’aquesta intoxicació o guerra bruta hi ha els serveis secrets espanyols, partits polítics o interessos personals estem segur que una investigació policial ho podrà aclarir.

El que és clar és que no tolerarem que aquestes accions continuïn amb impunitat, no ho permetrem  i que no se’n sortiran.

Els reagrupats hem de ser forts  i estar  preparats per a tot. No és la primera acció de les que patirem. Sabem que la nostra lluita és contra enemics molt poderosos, però hem de ser valents i deixar clar que cap associat de bona fe els farà el joc donant cap mena de credibilitat a intoxicacions tan barroeres.

No hi ha Comentaris

El partit carca

Hi ha molta gent convergent que et diu aquests dies que ells estan per un estat català, però cal avançar dins les línies del plausible. Això és, mentre no ens diguin el contrari, intervenir en la política espanyola via pactisme pujolista versió 2.0, per gratar alguna competència menor que a Madrid tinguin per ventura cedir-nos, en exercici del pacte de la Moncloa que inclou un Estatut que legitima la via plenament autonomista i de cessió de la nostra sobirania segrestada per Madrid durant una altra generació. El possibilisme de CiU vol dir que se segueix l’estratègia de mantenir intactes els pactes de la transició i legitimar l’espoli fiscal i el reconeixement que, de nació, només n’hi ha una. És a dir, poca cosa, poqueta coseta ens oferiran com a proposta electoral. Perquè poqueta coseta es pot oferir a hores d’ara si no es vol trencar cap plat i es vol continuar fent de bon minyó i acatant les ordres que arribin dels veterans dirigents d’Unió que fan la viu viu, i potser altres coses, a Madrid. El de sempre, vaja.

La via del plausible, possibilista, la via directa a la majoria absoluta, la tenen davant dels nassos. És ben simple. Aquests dies que ens visiten diputats escocesos, aquests dies que tornem a les urnes, aquests dies que sabem que continuarem a la Unió Europea en igualtat de condicions respecte als espanyols un cop ens decidim a donar el pas, els convergents, només han de fer una cosa per a guanyar folgadament. Ho tenen davant dels nassos, en Madí ho té davant dels seus morros:

La via a la majoria absoluta consisteix a emplaçar els catalans a una legislatura en la que es convoqui un referèndum d’autodeterminació vinculant. Consisteix a moure les peces de la poderosa maquinària convergent per a establir un calendari de converses i contactes amb les ambaixades, amb la Unió Europea, amb els líders dels partits europeus, etcètera. Consisteix a explicar que es demanarà l’ingrés immediat a la U.E un cop guanyat el referèndum. Consisteix a fer campanya activa pel sí arreu del país, tot explicant fins on pot arribar Catalunya amb un estat dins Europa. Si de debò han renovat càrrecs i hi han posat sobiranistes, si de debò hi ha un canvi generacional que vagi més enllà de l’estètica 2.0 haurien de passejar-se per Catalunya explicant quina és la seva proposta  d’Estat Català. Haurien de reunir-se amb els empresaris i líders sindicals de Catalunya per explicar que passarà el dia després del sí. I també consisteix en donar-los suport actiu i explicar quines seran les línies mestres a seguir. Consisteix en crear l’Agència Tributària de Catalunya hi hagi o no l’assentiment espanyol. Renovar idees consisteix en posar-se a treballar per la llibertat de Catalunya d’una vegada per totes i no explicar sopars de duro i evocar sentimentalismes fàcils i drets a decidir descafeïnats i estèrils. Renovar ideals i compromís amb Catalunya vol dir, avui que sabem per primer cop en tres segles que la independència depèn per primer cop de nosaltres mateixos, en no enganyar més la gent i explicar aquesta veritat. Consisteix en transmetre confiança en el tot és possible i plantar una mica de cara. El patriotisme és això, avui. Deixar de perdre el temps i fer-lo perdre a la resta de catalans que volen la llibertat.

CiU ha envellit. Les seves propostes i el seu projecte de país ha quedat antiquat per la via dels fets. La societat civil catalana ha madurat, ells han envellit. Hi posen joves, homosexuals, i fan campanya amb una estètica moderna. Però CiU sembla un partit carca i espanyol. Ser autonomista, avui, amb les possibilitats que se’ns posen per davant, sona a velles batalles postfranquistes.  Sona a batalles que han quedat lluny en l’imaginari col·lectiu. Els catalans i catalanes, els que ens sentim catalans, ja no ens alimenten les molles, no ens alimenten les molles espanyoles. Volem la llibertat. Dins aquesta Europa democràtica, i agermanats amb tots els pobles del món, amb igualtat de condicions a la resta de nacions. Ara és possible. Si se’n volen adonar, i de debò volen fer el pas, ens hi trobaran. Seria la veritable modernització que necessiten. És ben simple si es vol entendre, és clar.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

BSM contra Reagrupament

El proper 23 d’abril la sala Palau Sant Jordi Club acollirà el nou festival ‘Escena BCN’, que tal com informem aquest dimarts, vol promoure la música ‘made in Catalunya’ des del cosmopolitanisme més ranci i barceloní, és a dir, contractant tan sols un ridícul 30% de grups que canten en català.

Però l”Escena BCN’ és molt més que això, i amb la presentació del festival finalment s’ha conegut a qui ha atorgat l’Ajuntament de Barcelona, a través de l’empresa municipal BSM, l’autorització per utilitzar les instal·lacions del Palau Sant Jordi el proper 23 d’abril, després que deneguessin la prereserva a Reagrupament, que pretenia organitzar-hi una festa multitudinària.

Fem memòria: a mitjans de novembre l’Associació de Joan Carretero va denunciar que el PSC, a través de l’Ajuntament de Barcelona, els havia denegat el lloguer del Palau Sant Jordi pel fet de tractar-se d’una formació independentista. Segons els responsables de Reagrupament, des del 13 d’octubre disposaven d’una prereserva per tal de celebrar un gran acte al Palau Sant Jordi coincidint amb la Diada de Sant Jordi de 2010, però els responsables de BSMSA, l’empresa municipal que gestiona les instal·lacions, van denegar-los la prereserva quan van identificar-se com a independentistes, amb l’argument que hi ha altres promotors interessats en llogar el Palau aquella data.

Segons s’ha pogut saber ara i a l’espera de conèixer si es celebrarà algun esdeveniment a la pista gran, el lloguer de la sala petita del Sant Jordi se l’ha endut aquest festival, que segons ha pogut saber directe!cat és iniciativa d’un promotor d’Alacant sense experiència al Principat. Amb tot, rere l”Escena BCN’ hi hem vist el rastre de l’Ajuntament de Barcelona en una sèrie de detalls que no podem obviar.

Tot i que el web d”Escena BCN’ no compta encara amb el llistat complet de patrocinadors i col·laboradors, hem pogut saber que esperen rebre subvencions tant de la Generalitat com de l’Ajuntament de Barcelona, aquestes últimes des de l’ICUB i possiblement des de la pròpia empresa que gestiona el Sant Jordi, BSMSA. Un altre detall que no podem passar per alt són els elevats costos d’un festival d’aquestes característiques, al voltant dels 100.000 euros, una xifra inassolible sense subvencions.

Un altre detall que denota el vincle d”Escena BCN’ amb l’Ajuntament és la venda d’entrades anticipades al Palau de la Virreina, la seu de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament, on només s’acostumen a vendre aquelles entrades d’espectacles i festivals promoguts pel consistori. Per acabar de lligar caps, les dates. Segons ha pogut saber directe!cat, la gestació d”Escena BCN’ es remunta al novembre passat, molt posterior a la prereserva que va realitzar Reagrupament a l’octubre. D’aquesta manera, es confirmaria que l’anulació de la prereserva de Reagrupament tindria motius polítics i no pas d’agenda. 

Publicat al directe.cat.

1 Comentari

Euronews, la pancarta i l’urna

El canal Euronews dedica un reportatge al creixement de l’independentisme a Catalunya. El ressò internacional és molt positiu, és la principal conseqüència del clima polític del País, especialment de l’onada de consultes sobiranistes. Consultes que mereixen tot el suport però que s’han de veure com un instrument propagandístic ja que cal legitimar-les amb l’ús de la democràcia.
De res serviria tota aquesta feina si en arribar a les eleccions “autonòmiques” la resposta de les urnes fos un Parlament amb una composició paral•lela a la d’avui.
Euronews dóna la representació de les veus contraries a la independència a personatges de la talla d’Albert Ribera, Francesc de Carreras, Francisco Caja, o l’Albert Boadella. Independentment de l’opinió política que em mereixen els hi puc reconèixer la virtut de parlar clar. Algú s’imagina quines respostes obtindríem dels Montilla, Mas o Saura? La més absoluta i ofensiva ambigüitat. Això suposant que Euronews, amb bon criteri, no hagués intentat parlar amb ells per realitzar el reportatge. Probablement la resposta llavors va ser “no comment”. Ja se sap qui es mou no surt a la foto.
Em deixo expressament als meus excompanys d’ERC, Uriel Beltran inclòs. Amb ells, la resposta és inequívoca. El problema és que a l’hora d’actuar, per moltes ILP que es plantegin, prima l’estratègia. La estratègia actual és la política del “mentrestant”, hereva de la política de “la pluja fina”, i amb això podem aguantar trenta anys més.
El problema és que jo ja no tinc ni temps ni paciència, i intueixo que no sóc l’únic. En les properes eleccions “autonòmiques” el meu vot serà per qui presenti una proposta clara. Cal desplaçar el terreny de joc de la pancarta a l’urna.

Enviat per Jordi A. associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris

Colomer també denuncia la partitocràcia

Josep M. Colomer és el president de la comissió sobre la llei electoral catalana. La comunitat autònoma de Catalunya és l’única de tot l’estat espanyol que no té llei electoral pròpia. Davant el bloqueig de PSOE i CiU a fer una llei pròpia Colomer ha fet arribar una nota de premsa on mostra quina és la partitocràcia que patim avui els i les catalanes. Colomer és professor de política del consell superior de investigacions científiques i docent a la UPF després de ser-ho a Washington, Mèxic, Nova York i Chicago. De les seves conclusions es pot destacar:
- “el principal obstacle ha estat la substitució de les llistes tancades i bloquejades per alguna forma de vot que permetés que els electors triessin no només un partit sinó també alguns candidats individuals”
- “els partits polítics estan tancats en ells mateixos i als que controlen l’organització els fa pànic que els ciutadans puguin intervenir en la selecció dels seus representants.”
 
Tothom pot treure les seves conclusions però quan en 30 anys d’immobilisme els aparells dels partits no permeten que Catalunya tingui llei pròpia hi ha un problema. Quan aquests mateixos aparells imposen persones que, en general, mai han treballat en res que no sigui política en tenim un altre. Que els candidats siguin escollits per les seves genuflexions amb l’aparell del partit, enlloc de per cap mèrit ni treball amb els electors, provoca que després el sistema es podreixi. És on som ara. I ells no es volen moure encara que la meitat de la població es negui a votar-los.
 
Aquesta és la nota de premsa complerta:
 
El fracàs de la llei electoral
 
La ponència parlamentària per a la Llei electoral de Catalunya s’ha dissolt sense resultats. No és cert que, com han declarat, el problema principal hagi estat el repartiment dels escons en el territori. Des del primer moment, quan vàrem començar a treballar la Comissió d’Experts, fa quasi tres anys, fins ara, el principal obstacle ha estat la substitució de les llistes tancades i bloquejades per alguna forma de vot que permetés que els electors triessin no només un partit sinó també alguns candidats individuals.
Els partits polítics estan tancats en ells mateixos i als que controlen l’organització els fa pànic que els ciutadans puguin intervenir en la selecció dels seus representants. S’ha perdut una oportunitat no només de millorar la qualitat democràtica del sistema polític de Catalunya. També s’ha demostrat que el Parlament és incapaç d’autogovernar-se, és a dir, de fer la llei que reguli la seva pròpia elecció. Si no poden governar-se ells mateixos, per què demanen més poders d’autogovern?
Atentament,
Josep Maria Colomer, President de la Comissió d’Experts per a la Llei electoral de Catalunya, nomenada pel Govern de la Generalitat el febrer de 2007.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris

28 F

Confesso que davant del silenci informatiu de La Vanguardia i El Periódico, però més del primer que del segon rotatiu, m’exaspero. Per la manca d’informació i transparència. Sobretot pels primers perquè se les donen i es venen com a capdavanters del periodisme de prestigi a Catalunya, i després resulta que només publiquen segons els interessos que els convenen. És molt greu que un diari no publiqui notícies només pel fet que no els hi agraden. I més si, insisteixo, aquests es volen fer passar per prestigiosos i immaculats garants de la puresa informativa del país. Ha passat desapercebuda, per a ells no existeix, la notícia que 26 escriptors catalans, alguns amb projecció internacional, -Sebastià Alzamora, Joaquim Montclús, Miquel de Palol, Josep Miquel Servià, Enric Casasses, Josep Maria Terricabras, Albert Sánchez Piñol, Esther Xargay i Matthew Tree, etcètera- donessin ahir suport a les consultes per la independència del 28 de febrer. Com també hi van passar per alt quan un grup destacat d’actors, algun d’ells també amb una evident projecció i prestigi internacional, van fer el mateix el passat mes de desembre. Val a dir que després publiquen una entrevista a la contraportada del diari en la que en Albert Pla renega de les ànsies de llibertat del nostre poble i es despatxa deixant anar que tots els processos d’independència degeneren en violència, quan, a més,això és completament fals, i quan del que estem parlant precisament és d’una revolta pacífica i d’una impecable qualitat democràtica.

Les passaran magres, però. Aquest mes estan convocats més de tres-cents mil catalans i catalanes a les urnes en uns seixanta municipis més del Principat. És la segona onada de consultes. I el fenomen, lluny d’estancar-se davant d’algunes dificultats, s’ha fet enorme, ha crescut encara més del previst, si era possible imaginar que així fos. I el caire d’aquesta revolta té una importància cabdal pel futur del nostre país. No hi ha enlloc d’Europa un moviment, avui dia, que uneixi centenars de declaracions de suport municipal, milers de voluntaris, centenars de milers de votants-activistes, i públiques mostres de suport d’intel•lectuals de tot tipus. Enlloc, en una societat benestant i rica com la nostra, des de la societat civil, amb l’esforç desinteressat de tanta i tanta gent, s’ha fet mai un intent tan sostingut i consistent per canviar les bases democràtiques d’un país. De lluita per la llibertat, d’una forma tan pacífica i assenyada.

Jo, si fos el Conde de Godó, em preguntaria si el fet que el seu diari amagui reiteradament aquesta realitat, canvia gaire les coses. Podran posar-se un antifaç a la cara, però, evidentment, no canviaran aquesta realitat descrita, ni l’amagaran a la resta. No sou, no us creieu tan importants.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

5 Comentaris

Siguem generosos amb la història de la nostra llibertat

És evident que a Reagrupament tenim un problema: el silenci mediàtic. Silenci mediàtic que els mitjans de comunicació només trencaran per treure’ns en negatiu, com hem pogut comprovar. Reagrupament té moltíssims actius, el més important dels quals són el seus objectius: assolir la independència del nostre país, al Parlament i sense conflicte bèl•lic , i la regeneració democràtica de la política.

Però si no els podem comunicar a la mateixa població que està bombardejada pels milers i milers d’impactes mediàtics que reben d’altres formacions polítiques, no podrem aconseguir que a les properes eleccions el Parlament de Catalunya tingui un nombre suficient de diputats que estiguin disposats a declarar unilateralment la independència i generar un conflicte diplomàtic dins la UE.
I això, no només afecta els reagrupats. No trobo just que una immensa part de la població de la nostra Nació no pugui conèixer l’objectiu de Reagrupament molt més senzill d’explicar del que sembla. Perquè possiblement, si el conegués, s’il•lusionaria amb l’oportunitat històrica que tenim.

I, desenganyem-nos, un dels ingredients de l’èxit electoral és la il•lusió. Il•lusió en forma de rostres, de programa, d’esperança, de confiança, de rebuig d’altres llistes candidates, o de qualsevol altra cosa. Tenim el país que tenim, i ens trobem en el moment històric que ens trobem. Per tant, qualsevol acció que permeti fer arribar l’objectiu de Reagrupament a tota la població de Catalunya, crec que ha de ser benvinguda. Quan siguem un estat independent ja ens podrem permetre el luxe d’abandonar el vaixell si el trobem incòmode, si no estem d’acord en alguna votació assembleària. Ara no ens ho podem permetre.

No em canso de recordar als meus dos fills que la democràcia implica generositat. I que democràcia vol dir la força del poble, entés aquest com a col.lectiu i és justament per això que té força. I els recordo també que generós, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol dir “de noble natura”. I també els recordo que si formem part d’un col.lectiu que es basi en la democràcia, hi ha vegades que potser hem de fer un esforç perquè no compartim amb la majoria alguna acció concreta del grup. Quan votem democràticament, a vegades diem SÍ, i a vegades diem NO. I si guanya el nostre sí, contents, però si en una acció concreta la nostra opinió no és la majoritària, no ens podem enrocar, sinó que hem de fer un acte de generositat i recordar-nos el motiu pel qual formem part del col•lectiu.

Ara cal ser generosos amb la història del nostre poble, amb la nostra història. Cal posar-hi el coll i no abandonar el vaixell per detalls. Cal trencar el silenci mediàtic.

No és just que un nombre elevadíssim de la població de Catalunya no conegui els nostres objectius. No és just que una part de la població de Catalunya pensi que si es declara la independència serem un estat pobre, xenòfob, intransigent, etc. que arribarem al conflicte bèl•lic, que els funcionaris perdran la feina, etc… L’endemà de la declaració unilateral de la Independència per part del Parlament de Catalunya tothom es llevarà i anirà a treballar, els nens a l’escola i els malalts seguiran a l’hospital, i podrem anar a comprar el diari i a fer un café amb els amics.

I és just que això ho sàpiga la població de Catalunya amb dret a vot, perquè Catalunya assolirà la independència al Parlament, no per les armes. Vam tenir el primer Parlament del món, i això, qui ho sap? Quin tant per cent de la població catalana ho sap? És just aquest desconeixement? És just que la immensa majoria de la població de Catalunya no sàpiga que va ser una república democràtica -l’Española- la que va avortar la nostra llibertat? Quin monarca español no ens ha humiliat? Ho hem provat tot per a ser lliures, i la immensa majoria de la població de Catalunya no ho sap.

La immensa majoria de la població de Catalunya no sap que volem la independència per ser lliures, i no per a estar separats. Si algú té una idea per trencar silenci mediàtic que pateix Reagrupament, si us plau, que ho digui. Si no, siguem generosos amb la història de la nostra llibertat. És a dir, amb la Història, i amb la Llibertat.

I deixeu-me que acabi amb un poema de Kavafis, traduït per Carles Riba, un altre desconegut per la immensa majoria de la població, que, injustament, no ha tingut la sort de llegir-lo:

Per a certs homes tanmateix ve un dia
que han de dir el gran Sí o el gran No.
És evident, tot d’una, qui era que tenia
a punt dins seu el Sí, en dir-lo, va endavant
cap a l’honor i la convicció.
Qui ha fet el refús no es penedeix. Si tornen
a preguntar-li, “No” repetirà.
I, amb tot, aquell “No” –l’acte que calia-
l’aterra per tota la vida.

Che fece il gran rifiuto Konstandinos Kavafis (1911)

Enviat per Montserrat Tudela associada a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

La despesa, no-nacionalista, de l’Institut Cervantes

Els mateixos demagogs que critiquen les subvencions de la Generalitat a la llengua catalana, callen o aplaudeixen pel que fa al Cervantes. El pressupost pel 2010 de l’Instituto Cervantes ha superat per primera vegada els 103 milions d’€. El fixatge de Cristiano Ronaldo, considerat una aberració estratosfèrica, va ascendir uns mesos abans a …94 milions d’€. Gairebé 10 milions d’€ menys. On van aquests diners?. Per exemple a unes oficines inaugurades el 2008 a Varsòvia que totalitzen 4.000 m2. L’Institut el paguen tots els ciutadans espanyols. Els castellanoparlants i els que parlen català, basc, gallec, asturià o aragonès. En canvi el 100 % del pressupost es dedica íntegrament a promocionar la llengua castellana, que com tots sabem és una llengua marginal que cal ser promocionada, pel món. Ni un cèntim es dedica a la resta de llengües mentre que una quarta part del seu pressupost el paguem persones que no tenim el castellà com a llengua pròpia i a molts ens rellisca la seva promoció. En arribar al govern, el PSOE va duplicar el pressupost de l’Institut. Aquest any enlloc de tornar-lo a posar als 50 milions d’€ (que ja és una bestiesa) de l’etapa Aznar el PSOE l’ha augmentat un 0,4 %. I un 0,4 % de 100 milions és molt. El PP ha felicitat la decisió del govern. I ERC encara ha anat més lluny: ha votat a favor d’aquest pressupost.
Certament l’Institut Ramon Llull, homologable al Cervantes, té un pressupost de 14 milions d’€. La diferència és que Catalunya suposa el 19 % de la població de l’estat i que el català si viu una situació precària mentre el castellà és una de les llengües més parlades del món. A més Espanya es gasta altres quantitats enormes en defensar la llengua castellana a part del Cervantes.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris