El partit carca


Hi ha molta gent convergent que et diu aquests dies que ells estan per un estat català, però cal avançar dins les línies del plausible. Això és, mentre no ens diguin el contrari, intervenir en la política espanyola via pactisme pujolista versió 2.0, per gratar alguna competència menor que a Madrid tinguin per ventura cedir-nos, en exercici del pacte de la Moncloa que inclou un Estatut que legitima la via plenament autonomista i de cessió de la nostra sobirania segrestada per Madrid durant una altra generació. El possibilisme de CiU vol dir que se segueix l’estratègia de mantenir intactes els pactes de la transició i legitimar l’espoli fiscal i el reconeixement que, de nació, només n’hi ha una. És a dir, poca cosa, poqueta coseta ens oferiran com a proposta electoral. Perquè poqueta coseta es pot oferir a hores d’ara si no es vol trencar cap plat i es vol continuar fent de bon minyó i acatant les ordres que arribin dels veterans dirigents d’Unió que fan la viu viu, i potser altres coses, a Madrid. El de sempre, vaja.

La via del plausible, possibilista, la via directa a la majoria absoluta, la tenen davant dels nassos. És ben simple. Aquests dies que ens visiten diputats escocesos, aquests dies que tornem a les urnes, aquests dies que sabem que continuarem a la Unió Europea en igualtat de condicions respecte als espanyols un cop ens decidim a donar el pas, els convergents, només han de fer una cosa per a guanyar folgadament. Ho tenen davant dels nassos, en Madí ho té davant dels seus morros:

La via a la majoria absoluta consisteix a emplaçar els catalans a una legislatura en la que es convoqui un referèndum d’autodeterminació vinculant. Consisteix a moure les peces de la poderosa maquinària convergent per a establir un calendari de converses i contactes amb les ambaixades, amb la Unió Europea, amb els líders dels partits europeus, etcètera. Consisteix a explicar que es demanarà l’ingrés immediat a la U.E un cop guanyat el referèndum. Consisteix a fer campanya activa pel sí arreu del país, tot explicant fins on pot arribar Catalunya amb un estat dins Europa. Si de debò han renovat càrrecs i hi han posat sobiranistes, si de debò hi ha un canvi generacional que vagi més enllà de l’estètica 2.0 haurien de passejar-se per Catalunya explicant quina és la seva proposta  d’Estat Català. Haurien de reunir-se amb els empresaris i líders sindicals de Catalunya per explicar que passarà el dia després del sí. I també consisteix en donar-los suport actiu i explicar quines seran les línies mestres a seguir. Consisteix en crear l’Agència Tributària de Catalunya hi hagi o no l’assentiment espanyol. Renovar idees consisteix en posar-se a treballar per la llibertat de Catalunya d’una vegada per totes i no explicar sopars de duro i evocar sentimentalismes fàcils i drets a decidir descafeïnats i estèrils. Renovar ideals i compromís amb Catalunya vol dir, avui que sabem per primer cop en tres segles que la independència depèn per primer cop de nosaltres mateixos, en no enganyar més la gent i explicar aquesta veritat. Consisteix en transmetre confiança en el tot és possible i plantar una mica de cara. El patriotisme és això, avui. Deixar de perdre el temps i fer-lo perdre a la resta de catalans que volen la llibertat.

CiU ha envellit. Les seves propostes i el seu projecte de país ha quedat antiquat per la via dels fets. La societat civil catalana ha madurat, ells han envellit. Hi posen joves, homosexuals, i fan campanya amb una estètica moderna. Però CiU sembla un partit carca i espanyol. Ser autonomista, avui, amb les possibilitats que se’ns posen per davant, sona a velles batalles postfranquistes.  Sona a batalles que han quedat lluny en l’imaginari col·lectiu. Els catalans i catalanes, els que ens sentim catalans, ja no ens alimenten les molles, no ens alimenten les molles espanyoles. Volem la llibertat. Dins aquesta Europa democràtica, i agermanats amb tots els pobles del món, amb igualtat de condicions a la resta de nacions. Ara és possible. Si se’n volen adonar, i de debò volen fer el pas, ens hi trobaran. Seria la veritable modernització que necessiten. És ben simple si es vol entendre, és clar.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats