Arxiu febrer, 2010

Espanya, un dels motors d’Europa

Amb la crisi ha caigut un tòpic i un engany perspicaç que l’estat espanyol havia aconseguit fer-nos empassar des que el Partit Popular governava amb una majoria absoluta còmode. Una mentida que li ha esclatat a la cara al govern de Jose Luis Rodriguez Zapatero i que el podria fer perdre qualsevol aspiració a continuar sent president. Ja sabem que una mentida explicada i repetida cent cops no deixa de ser un engany, però mentre aquest engany continua passant com a bo, crea un bluf difícil de fer caure i ens du a tots a seguir-ne el corrent. La propaganda d’estat, en aquest cas convenientment amenitzada, havia fet que ens haguéssim arribat a creure la idea que Espanya s’havia modernitzat, que la seva economia funcionava com a motor d’impuls europeu i mundial. Era una idea adoptada pel propi nacionalisme català en general. Modernitzeu el discurs, modernitzem i adaptem de nou el panorama i el nostre ideari, perquè Espanya és capdavantera a Europa. Ja no serveixen els mateixos esquemes! Ens deien.  Hi va contribuir, a aquesta idea, no només l’espanyolisme, el de dretes i el d’esquerres, amb l’inconvenient per a aquest darrer que, insisteixo, amb la crisi els hi ha esclatat a ells la difamació, hi va contribuir, com dic, una propaganda basada en dades absolutament reals però esbiaixades i que no explicaven, un cop més, tota la veritat, i un catalanisme acollonit pel miracle espanyol. Tot això, amb la guinda dels èxits esportius de la “roja”, l’Alonso, o en Nadal, com a estendart de la propaganda i el culte a l’espanyolisme modern del segle XXI. Europa s’ho mirava amb un cert escepticisme, però calia esperar i veure amb els anys que hi havia de cert en tot allò. Les demandes espanyoles de ser inclosos entre els G8 –Aznar- o els intents tampoc resolts de Zapatero d’aconseguir una cadira pròpia al G20, són la mostra d’aquest escepticisme. Ara fa riure tota aquesta parafernàlia quan els economistes i els països rics veuen que el llast més gran per a l’eurozona és, precisament, aquell qui s’erigia en nou marc referencial econòmic.

Ara potser és fàcil donar les respostes als perquès. Sabem que la crisi a Espanya l’ha causat la bombolla immobiliària, la crisi en el sector de la construcció en general. I altres factors.  Però resulta francament incomprensible, com, tots plegats, ens hem pogut empassar aquesta propaganda i hi hem pogut caure de quatre grapes des de Catalunya, també. Hem tingut autèntic pànic a l’Espanya moderna, por a que Espanya passés Itàlia i s’acostés a França. Reconeixem-ho. Tot era un bluf però mentre el bluf emmetzinat es repetia constantment, no sabíem que havíem de fer des d’aquí.

Ara doncs, més que mai, hem de denunciar el model espanyol productiu i de creixement basat en l’andròmina franquista de la construcció. Mentre s’han fet cases i pisos i no es pensava en l’esclat de la bombolla, tots han rigut les gràcies però ara la situació és que segons la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya, la caiguda de la construcció en el 2009 va ser del 27%, i es preveu pel 2010 una caiguda del 22%. I hem de denunciar amb més fermesa que mai en que s’han invertit els diners de l’espoli fiscal català:  Andalusia té un 70,5% més de funcionaris que Catalunya, malgrat que té menys població ocupada, segons les dades fetes públiques el 2009 pel ministeri d’Administracions Públiques. En concret, gairebé mig milió de persones treballen per a les diferents administracions a Andalusia mentre a Catalunya no arriben a 300.000

Les dades confirmen que Catalunya és la comunitat autònoma amb menys funcionaris en termes relatius, i només un 8,1% de la població ocupada treballa per a l’administració.

El cas ben oposat al de Catalunya és el d’Extremadura, que té més de 92.000 funcionaris, el 22,2% de la població ocupada. O, cosa que és el mateix: dos de cada nou treballadors treballen per a les diferents administracions. La segona en el rànquing és Castella-Lleó (16,1%), seguida d’Andalusia (15,4%) i de Castella-la Manxa (15,2%.). Madrid té 415.158 funcionaris (13,6% de la població ocupada), un 45% més que Catalunya tot i tenir mig milió de treballadors menys.

Sense oblidar la xarxa radial d’autovies més moderna d’Europa, que evidentment no inclou Catalunya, segons es vanten en reconèixer ells mateixos :”La xarxa d’autovies d’Espanya és una de les millors a Europa, amb més quilòmetres per habitant que la majoria de països europeus“, va assegurar Zambrana, cap de la delegació, a mitjans espanyols, a la darrera conferència de Seguretat Viària.

Però, això sí, la COSCE, que aglutina més de 30.000 científics de l’estat espanyol denunciava: “el creixement, pràcticamet nul, dels recursos destinats a la investigació científica en els Presupuestos Generales del Estado 2009. Segons un informe dels seus experts, la pujada es d’un 2,5%, en front al 16% previst en el VI Plan Nacional de I+D+i, vigent fins al 2011.

D’aquests fons, a més, la pujada més important es produeix en el apartat de crèdits reembolsables, que pugen un 5,7%, mentre que les subvencions –les més utilitzades pels investigadors- baixen un 1,5%. D’altra banda, també baixen un 17% els fons de les convocatòries públiques, tot i que, com recorda el president de la COSCE, Joan Ginovart, “bona part d’aquesta partida ja  està adjudicada a projectes concrets”.

I no sé si val la pena recordar les darreres dades d’atur, que situen Espanya fregant el 20 %, molt per sobre d’algunes de les economies a les que suposadament ens acostàvem a passes de gegant: Itàlia 8%, França 7.8%, Alemanya 8.6 %, Àustria 4.7 %. I molt a prop, com sempre, del furgó de cua de la U.E: Irlanda 13.3 %, Grècia més del 20 % d’atur, únic país que supera els espanyols.

Un model doncs, basat en la construcció, les autovies radials de lliure circulació per Espanya, el manteniment d’una enorme xarxa de funcionaris i una nul·la inversió en I+D+I. I a Catalunya, a més, només s’han complert dues de les anteriors condicions i fonaments de l’economia productiva. Un model que s’ha demostrat nefast i torna a posar Espanya, ben merescudament a la cua.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris

Resultats de les eleccions al Comitè Executiu

Resultats de les eleccions al Comitè Executiu de Reagrupament Sant Martí, celebrades dijous 5 de Febrer:

Vots emesos : 23

Vots vàlids : 23

Albert Baile                  23 vots

Joan Carles Canela       23 vots

Francesc Garcia           23 vots

Xavier Bonet                22 vots

Gabriel Domingo         20 vots

Ferran Rotllan             17 vots

Lluís Taberner             14 vots

Entre els membres de la nova Comissió Executiva de Reagrupament Sant Martí, escullen a en Francesc Garcia com a Coordinador i l’ Albert Baile com a Secretari – Tresorer.

No hi ha Comentaris

Comunicat de la Junta Directiva de Reagrupament Independentista

Reunida a Vic, la Junta Directiva de Reagrupament Independentista ha valorat els esdeveniments darrers i, prenent en consideració les mostres de suport que s’han rebut d’arreu del país -molt concretament de l’assemblea de coordinadors comarcals i de districte-, ha acordat reprendre les seves funcions i tasques assignades, seguint amb el mandat obtingut per elecció de tots els associats en l’Assemblea Constituent celebrada el passat 3 d’octubre.

La Junta Directiva i el seu President es refermen en el compromís per la constitució d’una candidatura independentista transversal al més plural possible que tingui com a objectiu aconseguir una majoria parlamentària que aprovi en el termini més breu una declaració d’Independència i que treballi per la regeneració democràtica de Catalunya.

La Junta Directiva de Reagrupament Independentista recorda que l’associació no és un objectiu en ella mateixa. Tots els seus membres treballem des de la generositat, el patriotisme, el compromís i l’acompliment dels objectius.  

La Junta Directiva de Reagrupament Independentista convoca els associats a una Assemblea General el proper 21 de març. L’ordre del dia d’aquesta Assemblea serà aprovat en la propera reunió de la Junta. 

Finalment, la Junta Directiva de Reagrupament Independentista agraeix totes les mostres de suport i d’engrescament que hem rebut i, molt particularment, els nous associats que s’han donat d’alta aquests darrers dies. 

Vic (Osona), 6 de febrer de 2010

No hi ha Comentaris

Els mèdia i Reagrupament

Tinc ganes de passar full pel que fa a la crisi de Reagrupament d’aquests darrers dies. Hi ha hagut molt de soroll i tothom, no sempre jugant net, ha pogut dir-hi la seva. La meva visió personal és prou coneguda. Admeto la crítica per les formes de Joan Carretero, potser s’ha escenificat massa públicament l’enrenou i s’ha estat poc discret. I penso que les més ferotges crítiques han vingut precisament d’aquells dels que hem llegit autèntiques ofrenes florals a la seva figura, d’aquells que el tractaven amb un respecte pràcticament reverencial, com si fos un autèntic messies o salvapàtries. Tot d’una aquella figura, per als que han decidit, ben legítimament, abandonar la lluita en el front Rcat, ha passat a ser un traïdor a les essències democràtiques, i, com a mínim, un aprofitat. El temps ens donarà o traurà raons, i haurem de valorar amb el pas dels mesos, els anys, si les decisions preses han estat en la línia de generar les millors possibilitats per a fer factible que el sobiranisme entri amb força al parlament de Catalunya. Penso que no podem estar contínuament cercant un ideal independentista, tancant i obrint partits, marxant d’aquí o d’allà per segons quines pràctiques, i abandonant les naus sempre a mig camí de la feina feta. Felipe González va aplicar el bisturí, Santiago Carrillo va aplicar el bisturí, Jordi Pujol va aplicar el bisturí, Carod i Puigcercós van aplicar el bisturí, i el PSC ha aplicat el bisturí. No som diferents i si volem créixer lamentablement haurem d’admetre que aquestes pràctiques també ens són pròpies. No m’agrada que hagi de marxar ningú, repeteixo, però penso que la majoria 12 a 4 és prou significativa com per a que els fets s’hagin desenvolupat d’aquesta manera. Segueixo creient que Joan Carretero és el nostre líder i, amb els seus errors i encerts, un patriota en el que podem posar les nostres esperances immediates. Potser m’equivoco, però de moment així ho penso fermament, i si en un futur immediat crec que les seves decisions no van encaminades a l’estratègia que ens convé, hi deixaré de donar suport, se’ns dubte, perquè entre altres coses no em guanyo la vida amb la política.

Per acabar voldria agraïr als mitjans de sempre, molt catalanets ells, la gran cobertura mediàtica que ens han dispensat. La Vanguardia, RAC 1, El Periódico… pel tercer gag al Polónia, per les tertúlies en les que tothom hi ha pogut sucar-hi pa, pel tractament d’en Josep Cuní… només, si em permeten, des d’aquest humil bloc, els hi suggereixo que segueixin cobrint els nostres actes, propostes, decisions futures, informació, amb la meitat d’entusiasme en que ho han vingut fent aquestes darreres 72 hores.  

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris

El sisè exportador d’armes del món

Durant l’any 2008 l’estat espanyol es va convertir en el sisè exportador d’armes del món. Segons explica un informe de Greenpeace, Fundació per la Pau, Intermón/Oxfam i Amnistia Internacional. Fins a 934 milions d’€ segons l’Institut de Recerca per a la Pau d’Estocolm. Només Estats Units, Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit han superat les exportacions espanyoles. La part positiva és que per primer any s’han pogut tenir xifres concretes mercès a la llei de comerç exterior de material de defensa aprovada pel PSOE.

Les armes van a estats com Colòmbia, Israel i Sri Lanka. Aquest darrer ha protagonitzat una carnisseria abominable fent un genocidi de tàmils que encara no s’ha pogut avaluar doncs continua. Un altres dels llocs on es venen armes espanyoles és a l’Àfrica subsahariana on, com tothom sap, necessiten armes doncs van sobrats de tot el demés.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

1 Comentari

Assemblea de Reagrupament – Sant Martí

Aquest dijous, 4 de febrer a les 20h. Assemblea de Reagrupament – Sant Martí  al centre cultural “La Farinera del Clot” (Gran Via de les Corts Catalanes, 837).

ORDRE DEL DIA DE L’ ASSEMBLEA ELECTORAL
a.      Constitució de la Mesa
b.      Elecció del nombre de persones que formen la Comissió Executiva
c.      Elecció dels membres de la Comissió Executiva
d.      Proclamació de la Comissió Executiva

 

Demanem la màxima assistència per treballar per la llibertat i la regeneració democràtica del nostre País.

No hi ha Comentaris

Avui, més forts que ahir

En menys de 48 hores he passat d’un estat d’ànim de perplexitat, sorpresa, ni tan sols m’ha donat temps d’entristir-me gaire, sincerament, a un de confiança i serenor.  Dic el que penso i el que sento, no vull enganyar ningú ni a mi mateix, perquè si un defecte no tinc és el de dir les coses tal com no les veig. Vaig creure en el projecte d’ERC i en vaig ser militant, fins que aquest projecte considerava que havia traït els seus principis rectors i la confiança de la ciutadania, i els cicles electorals sembla que em van donant la raó pel que fa a l’estratègia dels republicans. Molts altres també ho vam veure de la mateixa manera, i milers de catalanistes que estimen el país i mai havien militat enlloc, han construït aquesta associació encapçalada per una persona que va dimitir per dignitat, que ha organitzat desenes d’actes per explicar el seu projecte en hores no lectives, deixant-se l’espinada pels racons del país, i sense cap tipus de cobertura mediàtica. Crec amb en Carretero, no perquè sigui una persona, un polític perfecte, sinó perquè d’una cosa no se’l podrà fer responsable mai: haver traït els seus ideals o no fer tot el que cregui millor pel país, sempre. Només que aquesta premissa la complissin una part important dels nostres polítics, tan professionals ells, la meitat dels nostres problemes fa anys haguessin passat avall.

Reagrupament avui, és més fort que ahir, perquè la militància de base, en un exercici de maduresa política indiscutible, ha resituat el projecte polític en la seva forma primigènia. Entristeix que hagin hagut de plegar quatre persones que han treballat i seguiran treballant pel país. Se’ns dubte. Però més enllà de les formes, aquesta crisi ha reforçat la figura del projecte en tant en quant ha d’estar supeditat a les possibilitats reals d’entrar al Parlament amb la major força possible, i ho ha de fer, a més, amb figures fortes i empenta.

Que ho estem fent bé ho demostra que la immensa majoria dels mitjans ho estan venent com una crisi única i decimonònica. Com quelcom absolutament impropi a la política. Tenen por, ja fa temps que ho vinc dient, i aprofiten i aprofitaran qualsevol escletxa per llençar-se a sobre nostre.

Però la realitat, penseu-hi, és que en cap formació política deixa d’haver-hi crisis i dimissions, gent que plega de la direcció i renovació de càrrecs. Nosaltres no en som una excepció, tot i semblar una cosa molt diferent a ulls dels mitjans.

S’ha imposat el criteri a la direcció  d’una majoria sobre una minoria. Seguirem treballant pel país i deixant a disposició sempre dels millors les opcions per encapçalar el projecte, perquè la voluntat d’en Carretero i dels que estem immersos en aquesta nau no és el protagonisme personal, la projecció  política individual, o les ànsies de fer carrera política, sinó  el bé del país per dur-lo a la llibertat. I els que no ho entenguin així, els que pretenguin que Reagrupament és una plataforma per posar els afins, o creguin que poden convertir l’associació en una altra partit a l’ús, ja saben que aquí no hi tenen un lloc.

Fa pocs dies escrivia sobre la possibilitat que en Joan Laporta encapçalés el nostre projecte i convidava els que no hi estan d’acord a que expressin, més enllà de connotacions personals, els inconvenients d’aquesta possibilitat. A hores d’ara només uns quants, entre els que jo no m’hi compto, saben si aquesta possibilitat existeix de forma tangible. Però més enllà, repeteixo, de personalismes i pors atàviques, crec sincerament que el nostre projecte necessita de personalitats fortes, líders convençuts, i caràcters de ferro forjat. En paraules de Joan Carretero, l’exèrcit ha de seguir les directrius del líder, es necessita disciplina. Perquè una cosa sí és certa. L’independentisme només ha avançat quan n’ha tingut, de personalitats fortes. Sense un comandament, sense un comandament fort no funciona una empresa, no funciona una escola, no funciona una granja, no funciona un partit, i menys un país o un projecte polític. Recordeu sempre l’Avi, que amb els seus encerts i errors, va plantar la llavor que aviat, no en dubteu, recollirem en forma de fruit. El poble va confiar amb ell perquè sabia que n’era mereixedor per patriotisme i dignitat

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

3 Comentaris