Arxiu març, 2010

Injustícia amb el President Companys

Finalment, la (in)justícia espanyola no revisarà la condemna al President Lluís Companys. La junta de fiscals del Tribunal Suprem creu que la Llei de la Memòria històrica ja anul·la la sentència i per això es neguen a fer cap pas més. Això és, directament, una mentida. Com recorden des de la Comissió de la Dignitat, es van rebutjar totes les esmenes que demanaven la nul·litat de totes les sentències. Fins i tot, es van rebutjar les esmenes referents a assenyalar com a injustes les condemnes. Aquest fet denota, un cop més, la total incapacitat de l’Estat espanyol de superar la dictadura franquista. Tots els estats europeus que van haver de suportar règims dictatorials en el passat, un cop establerta la democràcia, han fet passos en aquest aspecte. El problema que ens trobem és que l’Estat espanyol no és vertaderament democràctic.

Pel que fa a la reacció dels partits catalans, el Psc-PSOE, Icv-euia i CiU han aplaudit aquesta mesura inútil, insuficient i buida de contingut. El President Montilla ha arribat a dir que aquest ha estat un gest “sense precedents”. Quina vergonya de President! Què incapaç! Quant n’hauria d’aprendre del President Companys! L’únic partit que ha mostrat el seu rebuig ha estat Esquerra, seguint en la línia crítica que ja havia demostrat en tot el procés de la Llei de la Memòria Històrica. El Conseller Saura ha assegurat que és un “èxit per a Catalunya” i CiU un pas per a reparar la figura del President. Penós. Potser algú els hauria d’explicar que per cancel·lar els antecedents penals de Companys i tants d’altres condemnats injustament cal la sentència d’un tribunal que les anul·li. Una simple llei no serveix per a res.
En fi, que l’únic president democràtic d’Europa afusellat no tindrà, per part de les institucions de l’Estat espanyol, la reparació que es mereix. Una vergonya que demostra fins a quin punt aquest Estat es troba a anys llum de les democràcies occidentals avançades. Un insult a Companys i, també, una falta de respecte a tot Catalunya. Pretenen robar-nos, fins i tot, la nostra dignitat.

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

1 Comentari

Falsa destitució

Aquesta setmana els mitjans han titulat que l’alcalde Hereu havia destituït el Miguel Ángel Martín, el personatge que va insultar a la Mònica Terribas, dels seus càrrecs. Aquesta afirmació, però, no és del tot certa. L’alcalde barceloní només ha fet dimitir a aquest insultador dels càrrecs de conseller i vicepresident del Consell de Sant Martí. Ara bé, el manté com a gerent de l’Institut Metropolità del Taxi, càrrec pel qual cobra… més de 100.000 euros! Cal recordar que els polítics, per molts càrrecs que tinguin i acumulin, per llei, només en poden cobrar per un. Normalment, és el que majors ingressos els reporta. Per la resta només poden cobrar dietes. Per tant, aquest socialista no perdrà res amb aquesta destitució. Per a continuar guanyant el mateix que abans, només cal que s’augmenti les dietes del càrrec que li queda i tan feliç. Igualment, encara que no ho fes, 100.000 euros ja són una autèntica barbaritat, i més per l’inoperant tasca que duu a terme. Aquest comportament del Psc-PSOE ja és equiparable al d’una secta.
Aquest és el tall on els serveis informatius de TVC mostren el seu ferm rebuig als atacs a la periodista. Malauradament, tot això no haurà servit per a res. Tot romandrà igual, inclòs el Miguel Ángel Martín, que continuarà rebent un mínim de 100.000 euros anuals dels impostos generats del nostre treball. Quina ràbia! Per cert, tot la gent del Psc-PSOE auto-anomenada (falsament, com hem pogut comprovar arrel d’aquest episodi) feminista, on és? Com és que no han dit res i han restat callats davant uns fets com aquests? Quant de cinisme!

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

1 Comentari

Estatut versus Constitució

Recordo fa uns anys en plenes negociacions entre els partits catalans i els espanyols per  l’Estatut de Catalunya una carta publicada en un diari barceloní en la que un lector demanava només una cosa: que després de tot, l’Estatut que ens deixessin no fos encara pitjor que el que teníem. En aquell moment no vaig poder evitar deixar escapar un somriure per l’ironia, i un sentiment en certa manera d’incredulitat total amb la simple insinuació.

Bé doncs, han passat els anys, i no sé si l’Estatut que ens deixaran serà pitjor del que teníem, però el que queda ben clar és que serà el que ells vulguin que tinguem. Ni més ni menys.

Que avui hi hagi polítics en aquest país, dels nostres, que encara enarvorin l’Estatut i el defensin com a eina de construcció de país per als propers anys, i, a més, uns es diguin nacionalistes, i els altres independentistes, sembla, també, una broma de mal gust. Després s’estranyen que els catalans votin cada dia menys, que hi hagi desafecció política, que tot Déu critiqui aquests personatges mediocres que diuen parlar en interès dels catalans i s’asseuen als seus escons i s’ho miren com si la gent fóssim imbècils siderals d’un país d’ignorants. Si per una cosa podem semblar uns ignorants, els catalans, és per haver permès durant tants anys aquesta casta de polítics sense esma ni projecte de país, sense orgull ni capacitat per defensar-nos, que no creuen en la societat perquè duen anys asseguts en reunions de partit i somniant ocupar un escó per arrogar-se en propietat el paper de moderadors dels nostres interessos, però no tenen contacte real amb el país ni l’escolten. Resulta a hores d’ara patètic que un polític que vol ser president del país, davant d’un moviment com el de les consultes independentistes es quedi a casa i abandoni als milers de voluntaris que hi han treballat, només per un interès molt concret i pensant en la seva victòria electoral, per tacticisme partidista. Igual de penós que veure en Puigcercós, aquells mateixos dies, mirant de sortir a totes les fotos possibles i enarvorant la proclama llibertària que ells mateixos han assassinat posant al capdavant del país un mediocre analfabet, i, a més, espanyolista declarat.

És normal que aquestes coses passin en un país on no tenim llei electoral pròpia, en conseqüència ni llistes obertes, ni circumscripcions petites i uninominals, ni candidats que treballin el seu dia a dia xerrant amb el teixit ciutadà directe. On les campanyes electorals es paguen encara no sabem ben bé amb quins diners i es depenguin d’interessos aliens. I és normal en un país en el que la carrera professional de polític, a més, converteix aquests en autèntics autistes de la realitat del país i uns desastrosos estrategs. I on la premsa lliure és una quimera i tothom viu d’interessos empresarials molt determinats, o pensa i dirigeix el seu missatge pensant en els polítics que els hi donen unes ordres molt determinades.

Mentre el govern espanyol de torn fa caure una pluja de milions d’euros al sud d’Espanya per recollir una bona collita de vots, a Catalunya se li neguen, un cop més, els milions necessaris per a posar a punt les platges del país. I aquí  ningú alça la veu en nom nostre i tots abaixen el cap i s’hi posen pensant que qui dia passa any empeny.

Després, sempre queda el recurs a qualificar tot aquell que vol canviar les coses i recomençar el camí  amb il·lusions renovades, que encara creu en el país i la seva gent, que té confiança en la llibertat, que no vol mirar-s’ho des de casa assegut al sofà, de populista.

Les properes eleccions seran la prova que el país que tenim encara esbufega fort i està reaccionant. Que tenim confiança amb el país i sabem on anem. Que els enganys, les renúncies, els tacticismes interessats i els interessos empresarials d’uns pocs, poderosos, no són impediment per a que s’alci la nostra veu.

Som-hi!

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Mentides arrel del sincrotó

Un dels mentiders més grans de tots els temps, el ZP, va venir a Catalunya a inaugurar el sincrotó, un accelerador de partícules que ha de comportar importants avenços en el món de la ciència. Ho va fer, com sempre, al més pur estil del “Benvingut Mr. Marshall“: “Mireu quina infraestructura més bonica que teniu gràcies a mi!“. Envoltant de tants vassalls, va tenir la indecència d’assegurar que aquesta infraestructura és la mostra de les “grans ” inversions que l’Estat efectua a Catalunya. Per començar, oblida que aquest sincrotó va tirar endavant gràcies a la pressió que la CiU del President Pujol va exercir sobre el PP. És a dir, s’han apropiat d’una obra que ni tan sols van iniciar. Tant la nova terminal de l’aeroport del Prat com l’arribada del TGV van ser acordats en una època anterior. I aquest personatge, amb tota la barra del món, ha pretès patrimonialitzar-ho. És a dir, si la inversió a Catalunya durant l’època del PP ja era penosa, en aquesta època de l’”amic” ZP encara està essent pitjor. Ni l’Aznar més centralista s’emportava tants i tants diners del treball i esforç de tots nosaltres. Però algú pot pensar: “Ei, que tenim un nou Estatut!”. però de què ens està servint? Per ara, només per canviar els horaris d’alguna ruta ferroviària i el color als trens de Rodalies. Perquè la Inspecció de Treball, l’altre transferència de competència que ens han volgut vendre com a “molt important”, és una gran enganyifa. La Generalitat no té veu ni vot per a establir cap marc laboral propi. Com a molt, per a informar. Igual que en el cas dels Rodalies.
A més, aquest fet ha coincidit amb la fi del “deute històric” (?!) que suposadament “pateix” Andalusia. Com pot ser que una de les CCAA que més recursos ha pres de les altres tingui un “deute”? D’on se l’han tret? Finalment, volaran cap a Andalusia 1.200 milions d’euros extres. La inversió de l’Estat en aquest sincrotó ha estat de 100. Això sí, de l’immens i ingent deute fiscal català, que es situa pels 22.000 milions d’euros, res, a seguir tragant i pagant. Necessitem l’Estat propi, i quan més aviat millor. Ja està bé que ens fotin la cartera i la dignitat d’aquesta manera!

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Joan Laporta, amb Reagrupament

Avui s’ha celebrat l’Assemblea Nacional de Reagrupament. El seu objectiu era, entre d’altres, aprovar el document “Organitzant el nostre futur lliure“, que recull el conjunt de propostes de l’Associació en els diferents àmbits. Aquest document ha estat el resultat del treball que 650 associats han realitzat en diverses sectorials. Un exemple, doncs, de dinamisme i participació interna. Destacar que ja hi ha 3.407 associats i que avui ens hem trobat al Palau de Congressos més de 1.350 persones. El text resultant és molt interessant i recull una sèrie de propostes trencadores i que pretenen acabar amb la partitocràcia imperant en el país durant tants anys. Un company reagrupat les condensa perfectament en aquests dos apunts al seu bloc. A més, també, s’ha presentat una Constitució de Catalunya. No és que es pretengui guiar o dir com s’hauria d’organitzar un Estat català. És més, si us la llegiu, veureu que és més aviat curta. Seguint el model anglo-saxó, només conté unes directrius generals. A més, aquesta Constitució serà la primera llei que presentaran els diputats que representin Reagrupament al Parlament de Catalunya. Una forma de deixar clar que no estem ni per Estatuts ni per Concerts Econòmics que mai arribaran. L’única forma de tirar endavant és mitjançant l’Estat propi. A part d’aquests doscuments, s’han posat a votació la nova configuració de la Junta i els informes econòmics i del President, que han estat aprovats per una àmplia majoria.
D’entre els diversos convidats del món econòmic, polític, social o esportiu del país n’ha destacat un: el Joan Laporta. Ha estat l’encarregat d’obrir l’acte amb un discurs en el qual ha destacat la seva total sintonia amb Reagrupament i amb les idees i projecte que defensa. És més, ha tornat ha recordar que se sent “moralment reagrupat”. Ha advertit que cal que anem units, que siguem generosos en l’esforç, que treballem i que siguem capaços de fer front a totes les barbaritats que s’arribaran a dir per part de determinats mitjans (convenientment untats i subvencionats) per a intentar desacreditar-nos i desestabilitzar-nos. Ha desgranat els avantatges que ens suposaria gaudir de l’Estat propi, en una intervenció molt sentida i llargament aplaudida en acabar. Si voleu veure la seva intervenció completa, es troba en aquest enllaç. Concloent, ha estat una Assemblea molt positiva que ha tancat vells problemes, que ens ha reforçat i que ens servirà per a donar un nou impuls. Endavant, ànims i a treballar!

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris

La sociovergència

És perfectament comprensible que el Grupo Godó es posi nerviós davant la possibilitat que en Joan Laporta es presenti a les eleccions, i que ho faci, a més, com a líder de Reagrupament. Primer, perquè ja hi ha enquestes publicades per altres rotatius que donen a l’actual president del Barça un resultat prou important. Segon, perquè només hi ha una possibilitat per a aquest, que és l’opció Reagrupament, ja que muntar un partit nou amb pocs mesos és impossible, i no depèn només de diners; cal militància, cal organitzar i desplegar una logística nacional, una infraestructura, calen quadres de partit, calen persones que duguin anys treballant sobre el terreny… i en Joan no té temps per a tota aquesta tasca i li és més còmode afegir-se a un projecte que, a més, exceptuant dissidències puntuals que busquen més el protagonisme personal que el benefici del país, li obren les portes de bat a bat. Penso per tant que al mes de juny en Laporta podrà, per fi, anunciar el que per a molts ja és a hores d’ara una cosa gairebé mastegada i digerida: serà el líder de Rcat.

La quadratura del cercle és la següent: El tripartit és un cadàver. Res a dir. Convergència és la bicoca per als immobilistes i els grups de poder i empresaris que viuen de la indigència fiscal dels catalans. Ja es freguen les mans. Ahir mateix en Mas els hi oferia en safata tots els canapès i dolços que podrien desitjar i que amb el tripartit –més per incompetència que altra cosa- no havien pogut arribar a imaginar. Si CiU guanya les eleccions, engegarà totes i cadascuna de les infraestructures que li calen al país, i les tornarà a posar en mans de finançament privat, com és lògic perquè de diners no n’hi ha per a res. Així que CiU pactarà amb qui sigui, qui sigui, per a tirar-ho endavant. Si ho pot fer amb el PP, ho farà, si ho pot fer amb Esquerra, ho farà, i si ho pot fer amb el PSC, així es farà. Per tirar endavant el quart cinturó o la MAT tiraran pel dret amb el suport dels grups de poder que viuen des de fa molts anys de nosaltres, concessionàries, caixes d’estalvis… però mai ho faria amb un partit que li posés a sobre la taula el condicionant de situar la independència com a prioritat.

L’única opció, que ningú  es dugui a enganys, per a l’independentisme, és obtenir el millor resultat possible a les properes eleccions, restar a la oposició, i esperar que l’aritmètica ens sigui completament favorable en un termini d’uns 4-8 anys i siguin els altres els que hagin de pactar les condicions per a obtenir la Generalitat amb nosaltres i no a l’inrevés. CiU no voldrà sentir a parlar ni de conya de referèndums, d’enfrontaments amb Madrid, de negociacions amb Europa, d’estructures reals d’estat. Res  d’això serà prioritari. Serà prioritari governar i fer-ho amb qui menys problemes posi per a engegar aquests projectes. I ho faran, si poden, tornant a l’equidistància entre el nacionalisme identitari pujolista i el catalanisme pràctic. Només, per tant, des d’una posició de feblesa, de minoria, CiU estaria siposada a pactar amb Rcat a les properes eleccions per a crear i treballar per a tenir estructures d’estat.  Esquerra va preferir el PSC abans que CiU, però CiU preferiria el PSC abans que els independentistes. I les coses, per a qui no les vulgui veure d’aquesta manera, són així de bèsties i objectivament realistes.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Organitzant el nostre futur lliure: propostes concretes

No haurien de sorprendre els atacs que està rebent Reagrupament Independentista. El document que debatrà a la seva segona assemblea nacional suposa trencar amb el sistema polític que ha marcat els darrers 30 anys i la xarxa d’interessos que hi ha al darrere. Si els mitjans de comunicació i opinadors habituals acostumen a burlar-se o difamar l’associació, pocs, per no dir cap, s’ha molestat a explicar el text “Organitzat el nostre futur lliure”. Són 130 planes on es detalla un programa innovador. La primera part inclou:
 
-        edat mínima de vot als 16 anys
-        aprovació de lleis proposades pel 25 % del cens electoral
-        admissió a tràmit directa de les ILP que tinguin el suport del 1 % del cens o del 10 % de les poblacions
-        representació parlamentària per a l’abstenció activa
-        llistes obertes
-        les donacions als partits seran públiques
-        finançament públic dels partits limitat dràsticament: 0,5 € per vot i 10.000 € per escó
-        prohibició de crèdits bancaris als partits polítics
-        tractament de les fundacions dels partits com els propis partits per evitar finançaments no ètics
-        limitació dels mandats a dues legislatures
-        declaració de béns abans, durant i després de l’exercici de càrrec públic
-        incompatibilitat de càrrecs que s’allargarà a 5 anys després de deixar el càrrec
-        immunitat limitada a l’exercici del càrrec: immunitat no és impunitat
-        prohibició del nomenament de familiars fins a quart grau o per afinitat
-        llei de contractes públics: supressió dels informes, limitació dels assessors, registre de contractes
 
Davant de tot això ja ens podem preparar diumenge per escoltar la premsa “lliure” per ocultar totes aquestes propostes i donar rellevància a qualsevol anècdota sobre als críptics “crítics” agafats amb pinces o si la cortina de l’escenari no era ben posada. Com va dir Carles Móra en un acte: els hem d’entendre i no respondre; molta d’aquesta gent s’estan jugant el seu sou, el menjar de la seva família depèn de mantenir l’statu quo. La resposta ha de ser explicar aquesta bateria de propostes.
 
La segona part del text “Organitzat el nostre futur lliure” de Reagrupament inclou les propostes per a construir un estat sense tenir-lo. Cal afegir que fins a 650 associats i associades han participat en la redacció d’aquest document el que suposa una fita per l’independentisme en general. El text dona les línies generals de com ha ser aquest somni anomenat estat català i possiblement és la primera vegada que veiem, blanc sobre negre, com pot ser aquesta utopia possible.  La segona part inclou:
 
-        un estat amb el cos legislatiu de la Unió Europea
-        economia de mercat i de drets socials
-        davant la crisi no ens hem de situar ni en una òptica liberal ni en una de social demòcrata, sinó en ambdues, ja que ens calen les dues i a més es retroalimenten
-        assegurar el finançament de les empreses consolidant el teixit de les pimes
-        contracte laboral català emulant el model austríac
-        polítiques de conciliació
-        subsidis per desocupació condicionats com el model danès
-        reducció de la dependència del petroli acceptat totes les altres formes d’energia i potenciant  les renovables (1 % a Catalunya, 33 % a Escòcia)
-        xarxa ferroviària mínima catalana, lluny de l’actual
-        eix real transpirinenc
-        substitució d’AENA en la gestió dels aeroports
-        eliminar l’actual manca d’infraestructures en telecomunicacions
-        organització territorial: simplificació i reducció de la despesa pública
-        dret d’autodeterminació de la Vall d’Aran
-        passar del 4,5 % del PIB espanyol dedicat a ensenyament al 7 % com Suècia i el 3 % a R+D (1,61 % actual)
I així centenars de propostes (llengua, defensa,…) per crear un estat modern, democràtic i lliure. L’estat que dibuixa el text seria, serà, necessàriament millor que la situació de prostració i degradació autonòmica actual. I no és només per motius econòmics que cal la independència ja que, com diu el document : “Si la nostra balança fiscal, arribés a ser favorable a Catalunya, com per cert s’esdevé a la Catalunya Nord respecte de França, igualment ens caldria la independència per tal d’assegurar la supervivència de la nostra identitat”.
Motius en sobren, doncs, i “Organitzant el nostre futur lliure” ens dona molt. Fet aquest pas, que per si sol ja ha justificat la creació de Reagrupament, caldrà entre tots pensar un full de ruta per arribar-hi. Precisament divendres Alfons López-Tena ens mostrava un camí molt interessant. Esperem que tota aquesta “pluja d’idees” de l’independentisme català no acabi en res per culpa d’aquells que prefereixen sempre barallar-se amb l’independentista del costat enlloc de fer-ho amb l’unionista que tenen davant.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

3 Comentaris

Diumenge 21 de Març, II Assemblea Nacional de Reagrupament

Podeu accedir al text Organitzant el nostre futur lliure i la resta de documents de la 2a Assemblea Nacional clicant aquíInscriviu-vos a l’assemblea clicant aquí.

Tot a punt per a l’Assemblea

S’estan enllestint a bon ritme els darrers preparatius per a la 2a Assemblea Nacional de Reagrupament d’aquest diumenge. El Segon impuls és el lema triat en al·lusió a la projecció que cal obtenir ara per a bastir una candidatura transversal que concorri a les eleccions d’aquesta tardor. Entre els convidats que ja han confirmat la seva assistència, comptarem amb el president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, entre molts d’altres (vegeu l’escrit de Joan Laporta on s’hi refereix). Recordeu que, si us associeu ara mateix, podreu assistir a l’assemblea (encara que sense dret a vot).

No hi ha Comentaris

“Divide et impera”

“Estic segura que el diumenge vinent, 21 de març, amb un projecte de país a les mans, el projecte de República Catalana, els que hem dit prou serem suficientment intel·ligents per saber que cada una de les nostres accions individuals esdevenen accions col·lectives de transcendència històrica, i per adonar-nos que el nostre esforç, individual i col·lectiu, pot canviar radicalment el futur de les nacions sense estat, assolint la llibertat a les urnes, presentant-nos al món com una nació pacífica, moderna, i preparada.”

Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 es va produir un dels molts episodis sagnants que ha patit el nostre país producte de la necessitat periòdica dels espanyols d’atacar el poble català i les nostres institucions: els bombardejos sobre la ciutat de Barcelona per part de les tropes franquistes.

I aquest fet, com tants d’altres, no s’ensenya a les escoles del meu país, ni a les escoles d’España. I els futurs ciutadans del meu país i els d’España no poden entendre l’absurditat de l’atac sistemàtic a un poble que vol assolir la llibertat.

Els historiadors diuen que Catalunya al 1938 ja havia perdut la guerra, perquè, de fet, vam ser derrotats a partir del 19 de juliol de 1936, l’endemà de la sublevació militar, quan vam caure en el parany del “divide et impera” (divideix i venceràs) creant-se una situació caòtica a l’”oasi català”, amb una guerra civil interna al bàndol republicà, fruit de moltes coses, la més decisiva de les quals, tal vegada va ser la feblesa del comandament del govern de la Generalitat de Catalunya. Així, els primers mesos de guerra es van provocar milers d’assassinats absurds a la rereguarda, acomplint, justament el que l’enemic volia: pulveritzar el bàndol republicà de Catalunya des de dins, aniquilant la possibilitat d’una defensa sòlida de la legalitat democràtica. Com a estratègia de l’exèrcit espanyol, m’he de treure el barret, davant d’aquesta tàctica. Com a ésser humà, només puc que plorar els milers de víctimes innocents que van ser assassinats. Com a catalana, encara oficialment ciutadana del Reino de España, només puc recordar aquesta lliçó d’història i no caure en el mateix parany.

Però com que jo no sóc historiadora, m’agrada fixar-me en la “microhistòria”: el govern de la Generalitat de Catalunya de l’any 1936 podia ser feble, però els assassinats, comesos un a un a la rereguarda eren executats per un ésser humà davant d’un altre ésser humà. Un botxí, una víctima, la suma de les quals va dur-nos a ser un poble esclau.

Vull recordar avui, els bombardejos i els primers mesos de la guerra civil espanyola, perquè tinc la impressió que no hem après suficientment de la nostra pròpia història, cosa que és natural, perquè com aquell qui diu, no la coneixem: bombardejats pels governants d’España que s’han reproduït amb força al llarg d’aquests 72 anys, la defensa de la nació catalana està pulveritzada, destruint-se en la rereguarda, perdent-nos per petites qüestions del dia dia.

I tanmateix aquella derrota que el nostre poble va patir els primers mesos de guerra està a punt de convertir-se en victòria: milers d’independentistes hem decidit dir prou. I ens hem reagrupat, sense conèixer-nos, per assolir pacíficament, intel·ligentment, apassionadament -per què no dir-ho?- la nostra llibertat. Sense exèrcit, sense governants, sense partits. I sense que els agressors i els pulveritzats se n’adonin, la nostra veu ha estat escoltada més enllà de les fronteres. I no només hem aconseguit que s’escolti la nostra veu, sinó que hem fet canviar els discursos electorals de tots els partits que ja estaven escrits en funció de la pròpia autoreproducció, i hem col·locat en el centre del debat polític un objectiu: “Independència”.

Estic segura que el diumenge vinent, 21 de març, amb un projecte de país a les mans, el projecte de República Catalana, els que hem dit prou serem suficientment intel·ligents per saber que cada una de les nostres accions individuals esdevenen accions col·lectives de transcendència històrica, i per adonar-nos que el nostre esforç, individual i col·lectiu, pot canviar radicalment el futur de les nacions sense estat, assolint la llibertat a les urnes, presentant-nos al món com una nació pacífica, moderna, i preparada.

I atès que el diumenge 21 de març és el Dia Mundial de la Poesia, acabo amb Kavafis, traduït per Carles Riba.

Els dos darrers versos, a mi, m’impressionen encara.

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí. 

¿De què ve al Senat aquesta inacció?

¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui. 

¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?

Les dictaran els bàrbars quan vindran. 

¿Per què l’Emperador se’ns ha llevat tan d’hora

o és a seure al portal més gran de la ciutat,

dalt del tron, revestit i portant corona?

És que els bàrbars arribaran avui.

I el nostre Emperador creu que ha de rebre

llur cap. I fins i tot té  preparat,

per dar-l’hi, un pergamí. Alli li ha escrit

una llista de títols i de noms. 

¿Per què els nostres dos còonsols i els pretors van avui

amb togues vermelles, les togues recamades?

¿Perquè porten braçals amb tantes ametistes

i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?

¿Per què han pres avui uns bastons preciosos

amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;

i tot això  són coses que fascinen els bàrbars. 

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre

a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera?

És que els bàrbars arribaran avui;

i són gent que els empipen retòriques i arengues. 

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia

i aquest renou) (Oh, com s’han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les paces

i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.

I uns homes arribats de la frontera

han dit com ja, de bàrbars no se’n veuen enlloc. 

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?

Aquesta gent alguna cosa bé resolia. 


Esperant els bàrbars. Konstandinos P. KAVAFIS (1910)

Enviat per Montserrat Tudela associada a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Hora de passar comptes

L’enquesta publicada per La Vanguardia confirma la tendència al desastre pel tripartit. I, de moment, confirmaria també l’hegemonia de CiU que obtindria una victòria aclaparadora en les eleccions. Si prenguéssim com a fiables els resultats i els extrapoléssim al dia després, l’ensorrament d’Esquerra i els vots que perden aquests, sospito que anirien a parar als convergents. Just quan més independentistes i més actius es mostren, més dessasistits es trobarien i menys alternativa política directe tindrien.

Cal començar a prendre nota de les disfuncions que tenim com a projecte polític i no dur-nos a enganys, perquè amb el suport del 2% de la població no arribem a tenir un sol diputat al Parlament. Just en el moment en el que més independentisme es palpa a la societat d’aquest país des dels anys 30, i més actiu es mostra socialment, menys n’hi hauria a la Cambra catalana. Si no som capaços d’aconseguir el suport d’una part d’aquest electorat, que optaria per un projecte no rupturista, és que realment el món independentista encara no ha madurat prou com per a encapçalar un projecte engrescador per a la societat. La societat catalana és prou madura com per a entendre que per a votar segons qui necessita saber molt més del que ara mateix se’ls hi està posant a sobre de la taula. La gent em dirà que les enquestes no deixen de ser això, pures prospeccions, però també és cert que si esperem miracles o al dia després de les eleccions per a treure conclusions, ja no hi haurà temps per a reaccionar.

En conseqüència, penso que cal fer autocrítica en base als resultats que a dia d’avui obtindríem al Parlament, pensar ràpidament solucions, i plantejar-nos què cal fer per a fer més visible i conseqüent el projecte. Caldria que en Joan Laporta es decidís ja per aclarir el seu projecte polític i Reagrupament plantegés una sortida a aquesta incògnita, tenint en compte que el temps passa volant i en contra nostra. Estem a sis mesos de les eleccions i amb l’estiu pel mig, i tot el temps que no aprofitem ara per a fer campanya, se’ns escola.

Sospito que només fent proclames de declaracions unilaterals d’independència no en tindrem prou per a convèncer una part significativa de ciutadans, i crec que si no tenim mitjans eficients per a arribar a tothom, hauríem de cercar una solució. 

Espero que el dia 21 algunes d’aquestes incògnites puguin quedar resoltes o ens podríem trobar en un carreró  sense possibilitats de sortida.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

1 Comentari