“Divide et impera”


“Estic segura que el diumenge vinent, 21 de març, amb un projecte de país a les mans, el projecte de República Catalana, els que hem dit prou serem suficientment intel·ligents per saber que cada una de les nostres accions individuals esdevenen accions col·lectives de transcendència històrica, i per adonar-nos que el nostre esforç, individual i col·lectiu, pot canviar radicalment el futur de les nacions sense estat, assolint la llibertat a les urnes, presentant-nos al món com una nació pacífica, moderna, i preparada.”

Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 es va produir un dels molts episodis sagnants que ha patit el nostre país producte de la necessitat periòdica dels espanyols d’atacar el poble català i les nostres institucions: els bombardejos sobre la ciutat de Barcelona per part de les tropes franquistes.

I aquest fet, com tants d’altres, no s’ensenya a les escoles del meu país, ni a les escoles d’España. I els futurs ciutadans del meu país i els d’España no poden entendre l’absurditat de l’atac sistemàtic a un poble que vol assolir la llibertat.

Els historiadors diuen que Catalunya al 1938 ja havia perdut la guerra, perquè, de fet, vam ser derrotats a partir del 19 de juliol de 1936, l’endemà de la sublevació militar, quan vam caure en el parany del “divide et impera” (divideix i venceràs) creant-se una situació caòtica a l’”oasi català”, amb una guerra civil interna al bàndol republicà, fruit de moltes coses, la més decisiva de les quals, tal vegada va ser la feblesa del comandament del govern de la Generalitat de Catalunya. Així, els primers mesos de guerra es van provocar milers d’assassinats absurds a la rereguarda, acomplint, justament el que l’enemic volia: pulveritzar el bàndol republicà de Catalunya des de dins, aniquilant la possibilitat d’una defensa sòlida de la legalitat democràtica. Com a estratègia de l’exèrcit espanyol, m’he de treure el barret, davant d’aquesta tàctica. Com a ésser humà, només puc que plorar els milers de víctimes innocents que van ser assassinats. Com a catalana, encara oficialment ciutadana del Reino de España, només puc recordar aquesta lliçó d’història i no caure en el mateix parany.

Però com que jo no sóc historiadora, m’agrada fixar-me en la “microhistòria”: el govern de la Generalitat de Catalunya de l’any 1936 podia ser feble, però els assassinats, comesos un a un a la rereguarda eren executats per un ésser humà davant d’un altre ésser humà. Un botxí, una víctima, la suma de les quals va dur-nos a ser un poble esclau.

Vull recordar avui, els bombardejos i els primers mesos de la guerra civil espanyola, perquè tinc la impressió que no hem après suficientment de la nostra pròpia història, cosa que és natural, perquè com aquell qui diu, no la coneixem: bombardejats pels governants d’España que s’han reproduït amb força al llarg d’aquests 72 anys, la defensa de la nació catalana està pulveritzada, destruint-se en la rereguarda, perdent-nos per petites qüestions del dia dia.

I tanmateix aquella derrota que el nostre poble va patir els primers mesos de guerra està a punt de convertir-se en victòria: milers d’independentistes hem decidit dir prou. I ens hem reagrupat, sense conèixer-nos, per assolir pacíficament, intel·ligentment, apassionadament -per què no dir-ho?- la nostra llibertat. Sense exèrcit, sense governants, sense partits. I sense que els agressors i els pulveritzats se n’adonin, la nostra veu ha estat escoltada més enllà de les fronteres. I no només hem aconseguit que s’escolti la nostra veu, sinó que hem fet canviar els discursos electorals de tots els partits que ja estaven escrits en funció de la pròpia autoreproducció, i hem col·locat en el centre del debat polític un objectiu: “Independència”.

Estic segura que el diumenge vinent, 21 de març, amb un projecte de país a les mans, el projecte de República Catalana, els que hem dit prou serem suficientment intel·ligents per saber que cada una de les nostres accions individuals esdevenen accions col·lectives de transcendència històrica, i per adonar-nos que el nostre esforç, individual i col·lectiu, pot canviar radicalment el futur de les nacions sense estat, assolint la llibertat a les urnes, presentant-nos al món com una nació pacífica, moderna, i preparada.

I atès que el diumenge 21 de març és el Dia Mundial de la Poesia, acabo amb Kavafis, traduït per Carles Riba.

Els dos darrers versos, a mi, m’impressionen encara.

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí. 

¿De què ve al Senat aquesta inacció?

¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui. 

¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?

Les dictaran els bàrbars quan vindran. 

¿Per què l’Emperador se’ns ha llevat tan d’hora

o és a seure al portal més gran de la ciutat,

dalt del tron, revestit i portant corona?

És que els bàrbars arribaran avui.

I el nostre Emperador creu que ha de rebre

llur cap. I fins i tot té  preparat,

per dar-l’hi, un pergamí. Alli li ha escrit

una llista de títols i de noms. 

¿Per què els nostres dos còonsols i els pretors van avui

amb togues vermelles, les togues recamades?

¿Perquè porten braçals amb tantes ametistes

i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?

¿Per què han pres avui uns bastons preciosos

amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;

i tot això  són coses que fascinen els bàrbars. 

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre

a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera?

És que els bàrbars arribaran avui;

i són gent que els empipen retòriques i arengues. 

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia

i aquest renou) (Oh, com s’han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les paces

i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.

I uns homes arribats de la frontera

han dit com ja, de bàrbars no se’n veuen enlloc. 

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?

Aquesta gent alguna cosa bé resolia. 


Esperant els bàrbars. Konstandinos P. KAVAFIS (1910)

Enviat per Montserrat Tudela associada a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats