La sociovergència


És perfectament comprensible que el Grupo Godó es posi nerviós davant la possibilitat que en Joan Laporta es presenti a les eleccions, i que ho faci, a més, com a líder de Reagrupament. Primer, perquè ja hi ha enquestes publicades per altres rotatius que donen a l’actual president del Barça un resultat prou important. Segon, perquè només hi ha una possibilitat per a aquest, que és l’opció Reagrupament, ja que muntar un partit nou amb pocs mesos és impossible, i no depèn només de diners; cal militància, cal organitzar i desplegar una logística nacional, una infraestructura, calen quadres de partit, calen persones que duguin anys treballant sobre el terreny… i en Joan no té temps per a tota aquesta tasca i li és més còmode afegir-se a un projecte que, a més, exceptuant dissidències puntuals que busquen més el protagonisme personal que el benefici del país, li obren les portes de bat a bat. Penso per tant que al mes de juny en Laporta podrà, per fi, anunciar el que per a molts ja és a hores d’ara una cosa gairebé mastegada i digerida: serà el líder de Rcat.

La quadratura del cercle és la següent: El tripartit és un cadàver. Res a dir. Convergència és la bicoca per als immobilistes i els grups de poder i empresaris que viuen de la indigència fiscal dels catalans. Ja es freguen les mans. Ahir mateix en Mas els hi oferia en safata tots els canapès i dolços que podrien desitjar i que amb el tripartit –més per incompetència que altra cosa- no havien pogut arribar a imaginar. Si CiU guanya les eleccions, engegarà totes i cadascuna de les infraestructures que li calen al país, i les tornarà a posar en mans de finançament privat, com és lògic perquè de diners no n’hi ha per a res. Així que CiU pactarà amb qui sigui, qui sigui, per a tirar-ho endavant. Si ho pot fer amb el PP, ho farà, si ho pot fer amb Esquerra, ho farà, i si ho pot fer amb el PSC, així es farà. Per tirar endavant el quart cinturó o la MAT tiraran pel dret amb el suport dels grups de poder que viuen des de fa molts anys de nosaltres, concessionàries, caixes d’estalvis… però mai ho faria amb un partit que li posés a sobre la taula el condicionant de situar la independència com a prioritat.

L’única opció, que ningú  es dugui a enganys, per a l’independentisme, és obtenir el millor resultat possible a les properes eleccions, restar a la oposició, i esperar que l’aritmètica ens sigui completament favorable en un termini d’uns 4-8 anys i siguin els altres els que hagin de pactar les condicions per a obtenir la Generalitat amb nosaltres i no a l’inrevés. CiU no voldrà sentir a parlar ni de conya de referèndums, d’enfrontaments amb Madrid, de negociacions amb Europa, d’estructures reals d’estat. Res  d’això serà prioritari. Serà prioritari governar i fer-ho amb qui menys problemes posi per a engegar aquests projectes. I ho faran, si poden, tornant a l’equidistància entre el nacionalisme identitari pujolista i el catalanisme pràctic. Només, per tant, des d’una posició de feblesa, de minoria, CiU estaria siposada a pactar amb Rcat a les properes eleccions per a crear i treballar per a tenir estructures d’estat.  Esquerra va preferir el PSC abans que CiU, però CiU preferiria el PSC abans que els independentistes. I les coses, per a qui no les vulgui veure d’aquesta manera, són així de bèsties i objectivament realistes.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats