Estatut versus Constitució


Recordo fa uns anys en plenes negociacions entre els partits catalans i els espanyols per  l’Estatut de Catalunya una carta publicada en un diari barceloní en la que un lector demanava només una cosa: que després de tot, l’Estatut que ens deixessin no fos encara pitjor que el que teníem. En aquell moment no vaig poder evitar deixar escapar un somriure per l’ironia, i un sentiment en certa manera d’incredulitat total amb la simple insinuació.

Bé doncs, han passat els anys, i no sé si l’Estatut que ens deixaran serà pitjor del que teníem, però el que queda ben clar és que serà el que ells vulguin que tinguem. Ni més ni menys.

Que avui hi hagi polítics en aquest país, dels nostres, que encara enarvorin l’Estatut i el defensin com a eina de construcció de país per als propers anys, i, a més, uns es diguin nacionalistes, i els altres independentistes, sembla, també, una broma de mal gust. Després s’estranyen que els catalans votin cada dia menys, que hi hagi desafecció política, que tot Déu critiqui aquests personatges mediocres que diuen parlar en interès dels catalans i s’asseuen als seus escons i s’ho miren com si la gent fóssim imbècils siderals d’un país d’ignorants. Si per una cosa podem semblar uns ignorants, els catalans, és per haver permès durant tants anys aquesta casta de polítics sense esma ni projecte de país, sense orgull ni capacitat per defensar-nos, que no creuen en la societat perquè duen anys asseguts en reunions de partit i somniant ocupar un escó per arrogar-se en propietat el paper de moderadors dels nostres interessos, però no tenen contacte real amb el país ni l’escolten. Resulta a hores d’ara patètic que un polític que vol ser president del país, davant d’un moviment com el de les consultes independentistes es quedi a casa i abandoni als milers de voluntaris que hi han treballat, només per un interès molt concret i pensant en la seva victòria electoral, per tacticisme partidista. Igual de penós que veure en Puigcercós, aquells mateixos dies, mirant de sortir a totes les fotos possibles i enarvorant la proclama llibertària que ells mateixos han assassinat posant al capdavant del país un mediocre analfabet, i, a més, espanyolista declarat.

És normal que aquestes coses passin en un país on no tenim llei electoral pròpia, en conseqüència ni llistes obertes, ni circumscripcions petites i uninominals, ni candidats que treballin el seu dia a dia xerrant amb el teixit ciutadà directe. On les campanyes electorals es paguen encara no sabem ben bé amb quins diners i es depenguin d’interessos aliens. I és normal en un país en el que la carrera professional de polític, a més, converteix aquests en autèntics autistes de la realitat del país i uns desastrosos estrategs. I on la premsa lliure és una quimera i tothom viu d’interessos empresarials molt determinats, o pensa i dirigeix el seu missatge pensant en els polítics que els hi donen unes ordres molt determinades.

Mentre el govern espanyol de torn fa caure una pluja de milions d’euros al sud d’Espanya per recollir una bona collita de vots, a Catalunya se li neguen, un cop més, els milions necessaris per a posar a punt les platges del país. I aquí  ningú alça la veu en nom nostre i tots abaixen el cap i s’hi posen pensant que qui dia passa any empeny.

Després, sempre queda el recurs a qualificar tot aquell que vol canviar les coses i recomençar el camí  amb il·lusions renovades, que encara creu en el país i la seva gent, que té confiança en la llibertat, que no vol mirar-s’ho des de casa assegut al sofà, de populista.

Les properes eleccions seran la prova que el país que tenim encara esbufega fort i està reaccionant. Que tenim confiança amb el país i sabem on anem. Que els enganys, les renúncies, els tacticismes interessats i els interessos empresarials d’uns pocs, poderosos, no són impediment per a que s’alci la nostra veu.

Som-hi!

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats