Arxiu abril, 2010

La vergonyosa elecció d’Enric Marín

Dijous 15 d’abril vam assistir a una altra pàgina vergonyosa de la nostra autonomia i del govern format per PSOE, Iniciativa i ERC …amb la participació decisiva dels darrers. Sense ells res d’aquests darrers anys de vergonya hagués estat possible. Esquerra amb 21 diputats tenia la única clau del govern. Podia haver decidit el futur de Catalunya, haver fet una oposició independentista responsable com va fer l’SNP escocès o fa actualment l’N-VA de Flandes. Va optar per pactar amb els enemics de la independència i els resultats són visibles .

El Parlament nomenà aquest dijous Enric Marín i Otto nou president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) després de la dimissió d’Albert Sàez. El resum és senzill:

Primer: A. Sàez, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals marxa de sobte per anar-se’n al diari filo-socialista “El Periódico”. Aquest gest demostra ja el seu nivell d’equanimitat: zero.

Segon: El tripartit opta per un altre republicà, E. Marín, pel càrrec. Com no obté els suports necessaris establerts per la llei passa al tercer pas, el de la ignomínia.

Tercer: el tripartit unilateralment canvia la llei perquè no calguin dos terços del Parlament per elegir el substitut d’un membre dimissionari.

Quart: Es vota i Marín  és escollit president de la Corporació.

CiU, amb raó, ha criticat el procés mentre PSOE-ERC-ICV diuen que així evitaven la ”paràl.lisi” de la Corporació. Seguint aquest argument es podria escollir, demà mateix, un nou tribunal constitucional. Seguint aquest argument no cal consens per a res. Tot queda paral.litzat si, enlloc de cercar el consens imposes candidats de perfil partidista. I Marín el té, només cal recordar el seu molt recent contra Laporta i Reagrupament Independentista en un article agressiu. Ahir va cobrar el que li pertocava per fer-ho.

En menys de mig any hi haurà eleccions. 

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris

Cap a Ginebra, suplicants.

Sí, suplicants com en el segle II aC els nostres avantpassats emporitans enfilaven cap el temple d’Asclepli, el déu guaridor, per buscar la complicitat de la divinitat en els afers que els empenyien cap a un destí orb. 

El nostre Asclepi emporità, de sobrenom l’Esculapi d’Empúries, també va anar a Ginebra, suplicant, buscant salvar una part de la nostra història. Va marxar escapolint-se de la follia dels feixistes espanyols al final de la guerra civil. Els governants -que no gestors- d’aleshores van treballar en condicions extremes per salvar la peça més emblemàtica de l’arqueologia catalana, l’escultura grega més bella de la mediterrània occidental.

Asclepli, va anar a la seu de les Nacions Unides de Ginebra (aleshores Palau de la Societat de les Nacions), l’any 1939, des del 9 de febrer fins el 9 de maig. En aquests tres mesos es va succeir la desfeta històrica del nostre poble de la que ens en sortirem quan assolim la llibertat. L’Asclepi, de sobrenom l’Esculapi d’Empúries,va marxar evacuat juntament amb una important quantitat de les peces més significatives del nostre passat que configuraven -i encara ho fan- el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el museu que havia creat un dels grans intel.lectuals de la nostra nació, reconegut arreu del món, Pere Bosch Gimpera. El mateix museu que ara la conselleria de Cultura i MMCC de l’actual Generalitat de Catalunya s’ha entestat en desmuntar, dissolent-lo en un projecte faraònic i desfasat que no té ni el suport del col.lectiu d’arqueòlegs, historiadors ni museòlegs, ni tan sols el de l’Institut d’Estudis Catalans. Però ara no vull parlar d’aquesta bestiesa històrica. Prometo fer-ho un altre dia.

La Generalitat de Catalunya de la II República Espanyola va tenir la preocupació, en plena guerra civil, de posar en marxa una sèrie de mesures per tal de protegir el patrimoni cultural del país. No només el de titularitat pública, sinó també el privat, atès que ambdós són, en definitiva, el que ens configuren, també, com a poble. Sí, aquella Generalitat que va canviar de govern un munt de vegades durant la guerra,  va tenir visió d’estat en aquest sentit, com també ho va tenir el govern de la II República, tot i que cadascú treballés pel seu compte. I es va salvar de les bombes i la destrucció folla, el patrimoni cultural que ara tenim, gaudim i admirem. Corrien altres temps.  Si Ventura Gassol, Pere Bosch Gimpera, Pi i Sunyer -per citar-ne alguns- veiessin el que estem fent ara amb el patrimoni, com la Sagrada Família -per citar un exemple- sospito que es moririen de nou, però aquesta vegada de vergonya.

Però tornem a l’Asclepi, de sobrenom l’Esculapi d’Empúries.  Només iniciada la guerra, la Generalitat de Catalunya ja va prendre mesures de protecció del patrimoni, buidant vitrines dels museus, encaixant el material exposat, traslladant-lo als llocs més segurs dels museus, i les peces que no es podien traslladar per les seves dimensions o característiques, se les protegia amb sacs de terra o bé, fins i tot, construint murs amb totxanes. Però quan la tràgica desfeta de la II República ja era irreversible, es va traslladar al Mas Perxés d’Agullana –convertit també aleshores en seu de la Conselleria de Cultura- molts dels tresors del patrimoni català, més de dues-centes caixes que contenien materials arqueològics del Museu d’Arqueologia de Catalunya.  A principis del mes de febrer de 1939, aquest patrimoni cultural, juntament amb d’altres dipositats a Darnius, van emprendre el breu exili fins al palau de la Societat de Nacions, a Ginebra.

L’Asclepi, lògicament, va ser exposat a les sales de la Societat de les Nacions tots els honors, no pas com un exiliat, amb sinó com un tresor que calia honorar. I va tornar a Barcelona, amb la resta del patrimoni que l’acompanyava el dia 9 de maig després que es lliurés oficialment a Pablo de Churruca, ministre d’Espanya.

A Ginebra era un tresor, arribat aquí, una possessió d’España.

El dia 1 d’abril de l’any 1939 la tragèdia s’havia consolidat en el nostre poble, i també, en els pobles veïns. I, tot i que molt lluny del que van patir les generacions que ens han precedit, davant de les quals només puc mostrar el més profund respecte, la tragèdia encara no ha arribat a la seva fí.

Per tant, anem a Ginebra, a la seu de les Nacions Unides el dia 8 de maig, suplicants, com els nostres avantpassats emporitans enfilaven cap el temple d’Asclepli, el déu guaridor, per buscar la complicitat del món en la nostra lluita dels afers que ens portaran cap a un destí que deixarà de ser orb el mateix dia que els diputats del Parlament de Catalunya elegits en les properes eleccions duguin a terme la declaració unilateral de la independència de Catalunya. 

Enviat per Montserrat Tudela associada a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Les pensions dels diputats espanyols

Ara que es planteja, des de l’estat espanyol, ampliar als 67 anys l’edat de jubilació dels catalans del sud, caldria aclarir quines són les condicions de jubilació dels diputats espanyols.
Els diputats i senadors del l’estat espanyol tenen dret al 100 % de la pensió màxima…amb 11 anys treballant. Encara més: amb 7 anys s’enduen el 80 % de la pensió màxima segons recull el capítol primer del BOGC en els seus articles 2 i 3. No és l’únic privilegi d’una casta que mai, a la història, ha reduït els seus privilegis en res. Ni crisi ni històries. Hi ha molts exemples com que l’estat paga la seguretat social dels diputats o senadors que perdin l’escó abans dels 55 anys i no trobin cap altra ocupació.
Quan el govern del PSOE ha proposat ampliar les condicions de jubilació això no ha afectat els diputats. Les pensions dels mortals depenen de la seguretat social i les de la casta depenen del pressupost del congrés per un giravolt legal. Surten del mateix lloc però és blinden i es fa veure que no. En el reglament de les pensions dels diputats, aprovat el 2006, es garanteix cobrar la pensió més alta. En el cas de que un senador o diputat no hi arribi les Corts espanyoles s’ocupen de pagar el complement.
Si un membre de les càmeres mor i fou diputat o senador més de 7 anys la seva parella i fills reben una ajuda equivalent a dos mesos per cada any d’exercici.
Cap d’aquestes condicions es modificarà ara amb la crisi. Els diputats guanyen fins a 18.000 € al mes però a això s’ha sumar les dietes de fins a 120 € al dia (150 si surten fora de l’estat), 250 € al mes per a taxis…En tot l’any 2010 només hi haurà 45 sessions a la cambra…i a la majoria ni tant sols es presenta un terç dels diputats espanyols.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

El Barça i la política nacional

La renúncia d’Alfons Godall a la presidència del FC Barcelona ha estat una mala notícia per als interessos del club i també per a la projecció internacional de Catalunya. Ell hauria estat un bon continuador del projecte de Joan Laporta, l’home que ja és el millor president de la història, tant en clau esportiva com en clau política. De fet, aquesta última, és a dir, la recatalanització del Barça, mai no hauria estat possible sense la intel·ligència amb què s’ha treballat en clau esportiva. De la mateixa manera que un president és el responsable màxim dels fracassos d’un club, també n’és dels seus èxits. I és de justícia reconèixer que mai cap altre president no havia aconseguit tants títols en totes les seccions i en un espai tan breu de temps, i encara menys que en aquest període l’equip de futbol fos proclamat el millor equip del món. Això no té preu i en qualsevol nació amb un mínim d’autoestima i amb un club tan representatiu com el Barça aquest president gaudiria d’un reconeixement públic. Però tractant-se de Catalunya, un país que té com a principals trets caracterològics l’egoisme, l’enveja, la malfiança, la mesquinesa, la sornegueria, el complex d’inferioritat i la manca d’horitzons, és ben normal que se’l blasmi. I encara més si l’home en qüestió, com Joan Laporta, no concep per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el de la plena llibertat, la llibertat que només tenen les nacions amb Estat propi. Llavors la guerra contra ell ja no té límits i tot s’hi val per escarnir-lo. Cal fer-ho per impedir que la seva probable carrera política pugui desmuntar la praxi conservadora de peix al cove que els partits tradicionals tenen prevista fins a l’any 3000. Diuen que el Barça no s’ha de barrejar amb la política, però tots ells, ves per on, intenten col·locar els seus submarins a la presidència.

Per això ja fa temps que els futurs damnificats per l’entrada de Joan Laporta i de Reagrupament al Parlament han obert foc a discreció contra el president del Barça i Joan Carretero i -fent seu el discurs de la caverna, ves quina casualitat- ho estan provant tot: pressions, intimidacions, desqualificacions personals, intents encoberts de compra de voluntats… Tot s’hi val davant la possibilitat que una força parlamentària insubmisa pugui posar en perill les cireres genuflexes que alguns remenen a Catalunya des de sempre. Tot s’hi val per a impedir que el nostre Parlament deixi de ser el pati on un poble infantívol juga a imaginar-se que és gran i que esdevingui la cambra legislativa d’una veritable nació adulta. És la lluita de la por. La por de l’autoodi català, que detesta tot allò que eleva l’autoestima nacional; la por dels qui, legítimament, volen la majoria absoluta, però no pas per independitzar Catalunya sinó per gestionar-la regionalment; la por dels qui han trobat en la paraula independència la fórmula màgica per perpetuar-se en la dependència; la por, en definitiva, de la més galdosa, esmarrida, covarda i reaccionària pusil·lanimitat.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

,

No hi ha Comentaris