El Barça i la política nacional


La renúncia d’Alfons Godall a la presidència del FC Barcelona ha estat una mala notícia per als interessos del club i també per a la projecció internacional de Catalunya. Ell hauria estat un bon continuador del projecte de Joan Laporta, l’home que ja és el millor president de la història, tant en clau esportiva com en clau política. De fet, aquesta última, és a dir, la recatalanització del Barça, mai no hauria estat possible sense la intel·ligència amb què s’ha treballat en clau esportiva. De la mateixa manera que un president és el responsable màxim dels fracassos d’un club, també n’és dels seus èxits. I és de justícia reconèixer que mai cap altre president no havia aconseguit tants títols en totes les seccions i en un espai tan breu de temps, i encara menys que en aquest període l’equip de futbol fos proclamat el millor equip del món. Això no té preu i en qualsevol nació amb un mínim d’autoestima i amb un club tan representatiu com el Barça aquest president gaudiria d’un reconeixement públic. Però tractant-se de Catalunya, un país que té com a principals trets caracterològics l’egoisme, l’enveja, la malfiança, la mesquinesa, la sornegueria, el complex d’inferioritat i la manca d’horitzons, és ben normal que se’l blasmi. I encara més si l’home en qüestió, com Joan Laporta, no concep per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el de la plena llibertat, la llibertat que només tenen les nacions amb Estat propi. Llavors la guerra contra ell ja no té límits i tot s’hi val per escarnir-lo. Cal fer-ho per impedir que la seva probable carrera política pugui desmuntar la praxi conservadora de peix al cove que els partits tradicionals tenen prevista fins a l’any 3000. Diuen que el Barça no s’ha de barrejar amb la política, però tots ells, ves per on, intenten col·locar els seus submarins a la presidència.

Per això ja fa temps que els futurs damnificats per l’entrada de Joan Laporta i de Reagrupament al Parlament han obert foc a discreció contra el president del Barça i Joan Carretero i -fent seu el discurs de la caverna, ves quina casualitat- ho estan provant tot: pressions, intimidacions, desqualificacions personals, intents encoberts de compra de voluntats… Tot s’hi val davant la possibilitat que una força parlamentària insubmisa pugui posar en perill les cireres genuflexes que alguns remenen a Catalunya des de sempre. Tot s’hi val per a impedir que el nostre Parlament deixi de ser el pati on un poble infantívol juga a imaginar-se que és gran i que esdevingui la cambra legislativa d’una veritable nació adulta. És la lluita de la por. La por de l’autoodi català, que detesta tot allò que eleva l’autoestima nacional; la por dels qui, legítimament, volen la majoria absoluta, però no pas per independitzar Catalunya sinó per gestionar-la regionalment; la por dels qui han trobat en la paraula independència la fórmula màgica per perpetuar-se en la dependència; la por, en definitiva, de la més galdosa, esmarrida, covarda i reaccionària pusil·lanimitat.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

,

Els Comentaris estan tancats