Cap a Ginebra, suplicants.


Sí, suplicants com en el segle II aC els nostres avantpassats emporitans enfilaven cap el temple d’Asclepli, el déu guaridor, per buscar la complicitat de la divinitat en els afers que els empenyien cap a un destí orb. 

El nostre Asclepi emporità, de sobrenom l’Esculapi d’Empúries, també va anar a Ginebra, suplicant, buscant salvar una part de la nostra història. Va marxar escapolint-se de la follia dels feixistes espanyols al final de la guerra civil. Els governants -que no gestors- d’aleshores van treballar en condicions extremes per salvar la peça més emblemàtica de l’arqueologia catalana, l’escultura grega més bella de la mediterrània occidental.

Asclepli, va anar a la seu de les Nacions Unides de Ginebra (aleshores Palau de la Societat de les Nacions), l’any 1939, des del 9 de febrer fins el 9 de maig. En aquests tres mesos es va succeir la desfeta històrica del nostre poble de la que ens en sortirem quan assolim la llibertat. L’Asclepi, de sobrenom l’Esculapi d’Empúries,va marxar evacuat juntament amb una important quantitat de les peces més significatives del nostre passat que configuraven -i encara ho fan- el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el museu que havia creat un dels grans intel.lectuals de la nostra nació, reconegut arreu del món, Pere Bosch Gimpera. El mateix museu que ara la conselleria de Cultura i MMCC de l’actual Generalitat de Catalunya s’ha entestat en desmuntar, dissolent-lo en un projecte faraònic i desfasat que no té ni el suport del col.lectiu d’arqueòlegs, historiadors ni museòlegs, ni tan sols el de l’Institut d’Estudis Catalans. Però ara no vull parlar d’aquesta bestiesa històrica. Prometo fer-ho un altre dia.

La Generalitat de Catalunya de la II República Espanyola va tenir la preocupació, en plena guerra civil, de posar en marxa una sèrie de mesures per tal de protegir el patrimoni cultural del país. No només el de titularitat pública, sinó també el privat, atès que ambdós són, en definitiva, el que ens configuren, també, com a poble. Sí, aquella Generalitat que va canviar de govern un munt de vegades durant la guerra,  va tenir visió d’estat en aquest sentit, com també ho va tenir el govern de la II República, tot i que cadascú treballés pel seu compte. I es va salvar de les bombes i la destrucció folla, el patrimoni cultural que ara tenim, gaudim i admirem. Corrien altres temps.  Si Ventura Gassol, Pere Bosch Gimpera, Pi i Sunyer -per citar-ne alguns- veiessin el que estem fent ara amb el patrimoni, com la Sagrada Família -per citar un exemple- sospito que es moririen de nou, però aquesta vegada de vergonya.

Però tornem a l’Asclepi, de sobrenom l’Esculapi d’Empúries.  Només iniciada la guerra, la Generalitat de Catalunya ja va prendre mesures de protecció del patrimoni, buidant vitrines dels museus, encaixant el material exposat, traslladant-lo als llocs més segurs dels museus, i les peces que no es podien traslladar per les seves dimensions o característiques, se les protegia amb sacs de terra o bé, fins i tot, construint murs amb totxanes. Però quan la tràgica desfeta de la II República ja era irreversible, es va traslladar al Mas Perxés d’Agullana –convertit també aleshores en seu de la Conselleria de Cultura- molts dels tresors del patrimoni català, més de dues-centes caixes que contenien materials arqueològics del Museu d’Arqueologia de Catalunya.  A principis del mes de febrer de 1939, aquest patrimoni cultural, juntament amb d’altres dipositats a Darnius, van emprendre el breu exili fins al palau de la Societat de Nacions, a Ginebra.

L’Asclepi, lògicament, va ser exposat a les sales de la Societat de les Nacions tots els honors, no pas com un exiliat, amb sinó com un tresor que calia honorar. I va tornar a Barcelona, amb la resta del patrimoni que l’acompanyava el dia 9 de maig després que es lliurés oficialment a Pablo de Churruca, ministre d’Espanya.

A Ginebra era un tresor, arribat aquí, una possessió d’España.

El dia 1 d’abril de l’any 1939 la tragèdia s’havia consolidat en el nostre poble, i també, en els pobles veïns. I, tot i que molt lluny del que van patir les generacions que ens han precedit, davant de les quals només puc mostrar el més profund respecte, la tragèdia encara no ha arribat a la seva fí.

Per tant, anem a Ginebra, a la seu de les Nacions Unides el dia 8 de maig, suplicants, com els nostres avantpassats emporitans enfilaven cap el temple d’Asclepli, el déu guaridor, per buscar la complicitat del món en la nostra lluita dels afers que ens portaran cap a un destí que deixarà de ser orb el mateix dia que els diputats del Parlament de Catalunya elegits en les properes eleccions duguin a terme la declaració unilateral de la independència de Catalunya. 

Enviat per Montserrat Tudela associada a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats