Arxiu juny, 2010

L’unionisme espanyolista continua el seu procés de substitució al País Basc

El govern del PSOE, recolzat pel PP, a Euskadi continua amb una veritable obsessió per estrangular la identitat basca. Seguint les normes bàsiques d’un procés de substitució basada en la imposició. Des que és al govern basc, el PSOE gairebé no ha impulsat cap política social, en canvi continua una carrera al buit d’iniciatives ultra-nacionalistes espanyoles. Veiem les darreres:
 
- 1) En el marc del que anomenen “normalitat” hispano-espanyolista el govern basc ha començat els tràmits per endegar una programació sobre “corrides” de toros a la televisió pública basca.
- 2) El rei espanyol, l’italià de família francesa Juan Carlos de Borbon, no té per costum assistir a la Copa del rei de bàsket. Vaja, només havia anat una vegada. Amb fructuoses gestions el govern basc del PSOE va aconseguir que la final se celebrés a Bilbao i que el senyor Borbó hi assistís. Com altres iniciatives espanyolistes de Francisco “Patxi” López la jugada va sortir fatal: tota la grada xiulant el monarca, López amb cara de circumstàncies i el Barça humiliant l’espanyolíssim Reial Madrid com mai s’havia vist.
- 3) La policia basca es dedica des de fa alguns mesos a revisar si les banderes espanyoles, com imposa la llei colonial espanyola, són visibles als edificis oficials. El darrer cas ha estat a la diputació de Gipuzkoa. Farts, els partits de la majoria, han decidit posar-hi una placa que diu:”la bandera espanyola és un símbol imposat sota amenaça de sanció a la institució superior de Guipúscoa”.
- 4) En l’obsessió per arraconar el basc a l’ensenyament el PSOE i el PP van denunciar que els pares eren obligats a escolaritzar els fills en euskera. Amb plena llibertat d’elecció s’han trobat que només 300 famílies, un 4 %, han escollit el model A. Aquest model genera analfabets en llengua basca doncs només s’ensenya en castellà.
- 5) En la mateixa línia el govern del PSOE ha anunciat que prepara una reforma del sistema educatiu per tal de tornar a reduir les hores de basc i potenciar les de castellà i anglès. Obsessió?.
- 6) La darrera croada és contra el currículum educatiu basc. El PSOE ha impulsat la seva modificació per “restringir” l’ús del terme Euskal Herria. Quan el Partit Nacionalista Basc va preguntar si el restringien perquè era un concepte fals, la consellera socialista va respondre: “Euskal Herria és per a nosaltres quelcom que existeix, el territori de l’euskera a ambdos costats dels Pirineus (…) això és una profunda convicció arrelada al socialisme basc des de temps immemorials”. El PNV va respondre que llavors no veia motiu per “restringir” l’ús del terme. La consellera socialista sí: el motiu és la “intensa càrrega ideològica” del terme Euskal Herria.
-7) I finalment a principis d’aquest mes el govern del PSOE-PP al País Basc ha decidit imposar, en contra de la resta de partits, que l’equip Euskaltel de ciclisme dugui a tots els seus vehicles el lema, no-nacionalista, “España/Spain”. Casualment aquest cost extra coincideix amb una reducció del 20 % del govern a l’equip ciclista.
 
Quan algú es dedica a perseguir mots, imposar banderes o fer de lacai de reis simplement oblida que som al segle XXI. Llavors succeeix el que ha de succeir: un 70 % de la població vol foragitar-lo del govern. Esperem a veure a qui ilegalitzaran ara per a poder gaudir d’un poder en contra de la clara voluntat popular.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Casos recents de “finançament irregular”: fins al coll

Quan diem que a Catalunya cal una regeneració democràtica ens referim, per exemple, a que no és ètica la forma que tenen els partits de finançar-se. Els casos de corrupció que la premsa ens presenta amb l’eufemisme de “finançament irregular” han esquitxat el gruix dels partits polítics. Els casos més recents han estat veritablement repulsius:

- Convergència rebent sucoses aportacions del Palau de la Música. Fins a 632.000 € per un sol concert que va organitzar la fundació de CDC.
- Colom, també militant convergent, rebent a fons perdut 75.000 € de Millet. Al menys ha tingut el mèrit de retornar-los una vegada descoberta l’empastifada. CDC ho ha anunciat però no ho ha fet.
- Unió rebent una donació anònima il•legal que triplicava el màxim permès. El partit unionista acaba de ser multat amb 270.000 pel tribunal de comptes.
- La fundació del PSOE català rebent 50.000 € de Caixa Catalunya per fer un arxiu.
- La fundació del PSOE català que obté un 83 % del seus ingressos de les administracions públiques; és a dir la financem entre tots!!. Només el 2008 el ministeri espanyol de cultura li va donar prop de 500.000 €.
- Joan Saura finançant les fundacions d’Iniciativa des del govern autonòmic
A aquests caldria afegir casos com els Casinos, Pallerols o el més recent que ha implicat dirigents del PSOE català, la Fundació Catalunya Oberta o de CDC com el cas “Pretoria”. A nivell estatal els casos són encara pitjors com per exemple la teranyina del cas Gürtel. Afegir, en darrer lloc, les subvencions estatals que reben els partits. Només el 2006 van significar 3,3 milions d’€ pel PSOE i una xifra una mica inferior pel PP.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

L’independentisme creix

El nombre de persones a favor de l’Estat propi ha crescut els darrers anys. El continu menyspreu dels partits espanyols sobre Catalunya en matèria sobretot econòmica, social i cultural han tingut un pes molt important en el canvi d’opinió de molts catalans. El passat dissabte, una nova enquesta assegurava que el 48% dels catalans votaríem favorablement a l’Estat propi en cas de celebrar-se un referèndum i només un 35% en contra. La tendència és clara. Una altra dada interessant és comprovar la transversalitat d’aquest independentisme. Hi ha gent a favor de l’Estat propi a Esquerra, CiU, Iniciativa i fins i tot una tercera part dels votants socialistes optarien pel “Sí”. Això té una lectura positiva i una altra de negativa. La positiva, que en el moment de celebrar-se el referèndum gent de totes les opcions polítiques existents faran campanya pel “Sí”, fet que enriquirà el missatge i el dotarà de gran credibilitat. El punt negatiu el trobem en la vehiculació política. Per ara, cap dels partits esmentats ha mostrat prou coratge per a fer el pas de votar a favor de la independència al Parlament. Ja sigui per por, per creure que no és el moment, per considerar que hi ha altres “prioritats” o directament per a no creure-hi. Per exemple, l’Artur Mas ja ha avançat que, amb ell al capdavant del govern catàlà, a la propera legislatura no hi haurà referèndum perquè, segons ell, la societat no està prou “madura” i el Sí sortiria derrotat. Jo crec, però, que sí, que estem madurs. Fets com les Consultes sobre la Independència o aquestes enquestes ho demostren. És per això que em vaig associar a Reagrupament i animo a tothom a fer-ho. Perquè sé que els diputats escollits arrel d’aquesta associació faran aquest pas. Un pas, a més, que pot servir d’empenta per a molts diputats que encara no s’atreveixen a fer-lo. Quant més d’aquest independentisme creixent sigui capaç d’aglutinar Reagrupament, més probabilitats que aquest referèndum oficial es porti a terme. Està a les nostres mans, doncs, amb el nostre treball i el nostre vot, aconseguir que aquest referèndum esdevingui, quan més aviat millor, una realitat.

P.D: He presentat el bloc als Premis Blocs Catalunya. Si voleu, el podeu votar clicant aquest enllaç! Moltes gràcies!

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Tots junts decidim

La quarta onada de Consultes ha acabat, també, amb uns molt bons resultats, tot i que desiguals segons el municipi. En global, del 14,2% (15,7% sobre l’oficial). S’entrava en importants poblacions del Baix Llobregat, segurament el territori on l’independentisme té més complicacions, i es va passar la prova amb nota. Va sobresortir Mataró, amb una participació de quasi el 24% sobre el cens de la Consulta i més del 27% sobre l’oficial. Nou èxit de l’equip de l’Alfons López Tena, que va superar, per exemple, poblacions com Girona. Un altre punt a destacar és l’important percentatge d’immigrants que van votar a la població maresmenca, superant en percentatge fins i tot a Vic. Important que Cornellà superés el 10% i que Sant Feliu arribés al 9% donats els durs impediments per part del govern municipal. En aquest enllaç, tots els resultats municipi per municipi. Lamentar, però, els incidents causats per energúmens que s’oposen a la democràcia. A Mataró, dos homes amb uns modals propis del Torrente van entrar a un col·legi electoral, van insultar els organitzadors i van tirar totes les paperetes pel terra. També a la capital del Maresme La Falange repartia uns pamflets criticant que la Parròquia de Sant Josep cedís l’espai com a col·legi electoral. A Cornellà, persones d’avançada edat van increpar a uns voluntaris que els animaven a anar a votar. Com a curiositat, explicar que a Bellatera, una EMD pertanyent al municipi de Cerdanyola del Vallès, a més d’aconseguir una important participació (del 31,41%) hi van votar la Mònica Terribas i l’Agustí Benedito, candidat a la Presidència del Barça.
Tot això, en el moment que ha quedat vist per sentència el judici contra el Marc Belzunes per a no acudir a una mesa electoral. Un procés, a més, amb algunes irregularitats. Esperem que es faci justícia, es respectin els seus drets i que la sentència sigui favorable.

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

El vot útil: el vot històric

La perspectiva històrica en l’acció política és una de les qualitats que més valoro, juntament amb l’honestedat i la coherència ideològica. I ningú s’escapa de l’acció política, ni els votats ni els votants. Al meu parer, des de fa anys, a Catalunya estem orfes de dirigents que gaudeixin d’aquesta qualitat, com també li passa al Reino de España. I això s’esdevé en un context mundial que està reinventat una nova era, la de la mundialització.

El Reino de España està peregrinant desesperadament per la ruta del seu estil imperialista, històricament desfasat en els temps que li ha tocat de viure i sembla que li hagin saltat els cinyells de la disciplina mental i col.lectiva. L’exemple gràfic d’això és el Tribunal Constitucional de España i l’errada històrica que ell sol ha comès amb la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia, i de la que no pot sortir-se’n ja amb la dignitat institucional que li pertocaria.

A Catalunya, els uns poden posar tots els seus esforços en guanyar les eleccions per tornar a tocar poder. El seu principal actiu és fer fora l’actual fòrmula de tres per un. Poden tenir logos bonics i grats, i polítics preparats. Preparats per a què? Preparats per contribuir a la reordenació de la humanitat portant el seu país a la llibertat? Potser ho estan de preparats, però ja han deixat clar que no en tenen aquesta intenció.

D’altres, poden intentar fer oblidar a l’elector –l’únic ésser humà que interessa a l’actual classe política- que en dues ocasions amb mentalitat provinciana, han convertit en President de la Generalitat de Catalunya a persones d’un partit genuïnament espanyol. Els mateixos que, dient-se independentistes, sense cap necessitat han fet entrar el Ministerio de Cultura de Espanya en els òrgans de govern d’institucions catalanes creades al marge de l’Estat espanyol, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, o el Teatre Nacional o el Liceu, pel sol fet que el Ministerio contribuís econòmicament en aquestes institucions culturals amb uns diners que provenen en bona part del s impostos pagats pels catalans. O que han liquidat el Conseller en Cap, institució genuïnament catalana. Tot plegat trobo força incoherent. Ells mateixos que han signat, acotant el cap i enganyant després els electors, la LOFCA, és a dir, el pitjor dels finançaments que podíem obtenir com a comunitat autònoma del Reino de España.

D’altres són el testimoni persistent de les possibilitats malmeses de relacionar-se amb l’Estat espanyol de manera racional. El desequilibri econòmic, social, i de poder ha generat una situació anòmala en el món i insostenible per la nostra nació. Ep! I alguns d’aquests es diuen d’esquerres.

En aquest panorama polític desorientador per a qualsevol que s’hi fixi, sorgeix i arrela un independentisme tranquil, seriós, i constructiu. I això, és el que ara desorienta els dirigents. Podríem dir que els desorientadors estan desorientats.

Perspectiva històrica és el que ha tingut Reagrupament.  Ha creat un nou escenari històric, una nova llei. Ha posat sobre la taula la declaració unilateral de la independència al Parlament de Catalunya. Ha redactat ja la nova llei que ho permetrà: La Constitució de Catalunya. Ningú podrà negar la coherència ideològica.

L’oportunitat del moment històric és única: al Reino de España ja no se’l creu ningú en el context internacional. El món s’està reinventant sense España ni els espanyols. La fatxenderia imperialista i continua dels seus darrers governants, l’han dut a ser on és.  Un exemple el tenim amb la presidència de torn de la UE. Deixo al lector intel.ligent que li atorgui l’adjectiu.

Els desorientadors desorientats fan circular una  crítica constant vers els reagrupats: no tenim base ideològica. No som de dretes ni d’esquerres de tan transversals. És a dir, que portar el nostre país a la llibertat està mancat d’ideologia.

Transversals? absolutament radicals ! No hi ha proposta electoral més radical: que el sufragi universal permeti fer una legítima, democràtica i legal declaració unilateral de la independència d’un nou Estat al Parlament de Catalunya, en el si de la Unió Europea. Proposta electoral honesta, coherent, i constructora de la història.

D’altres esmenten la por: votar la llista d’independentistes sorgits al marge de l’actual classe política, pot ser llençar el vot.

La meva resposta és sempre la mateixa: fer l’acció política més legítima és a dir, excercir el dret a vot, per portar el nostre país a la llibertat, és rescabalar la nostra dignitat agredida des de fa dècades.  És recuperar el timó de la nostra història. És deixar  de votar per per sobreviure. És  començar votar com a ciutadans de ple dret en la nova era de la mundialització.

I això, no és llençar el vot. És fer un vot històric.

L’altra opció és no votar o votar en blanc. Opcions legítimes. Comprensible veient el  panorama dels votats darrerament. En aquest cas la resposta és : no voteu un partit, voteu la llibertat de la nació catalana.

Amb un estat nou podrem establir les bases per crear de bell nou estructures polítiques transparents al ciutadà, eines de control dels partits, limitacions de mandat de tots els càrrecs electes, abolir el nepotisme institucional… podrem fer el que volguem fer. Posarem els comptadors a zero. Crearem les nostres estructures. El poble català és creatiu, viu, dinàmic i capaç de construir-se ell sol. O no?

Amb la llibertat de la nostra pàtria, amb el rescabalament de la dignitat catalana contribuirem a l’ordenació del món en la pau i el benestar, en el rebuig a la folla cobejança del poder i els antulls de la força imperialista que ens escanya.

Aquesta vegada el vot útil és el vot històric.

Enviat per Montserrat Tudela associada a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Primera tertúlia de Reagrupament de San Martí

El 10 de juny, es va celebrar la primera tertúlia de Reagrupament del districte de Sant Martí, a Barcelona. Es va tractat d’una trobada informal, celebrada al centre de La Farinera. En un ambient distès s’hi va debatre al voltant de diversos temes d’actualitat social, cultural i política. Des de la situació de la llengua, el paper dels nous catalans a la societat actual fins a les possibilitats de l’independentisme català i el seu evident creixement. Tots els participants, fins a una dotzena, van dir-hi la seva. Cal destacar que hi va prendre part persones que no eren membres de l’associació i fins i tot ho eren d’altres moviments independentistes. Un exemple d’obertura i pluralitat.
L’èxit de la iniciativa va suposar que les tertúlies tinguin continuïtat. Així es faran cada segons dijous de mes. La propera serà el 8 de juliol al mateix lloc, La Farinera, Gran Via de les Corts Catalanes, 837 de Barcelona.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

, ,

2 Comentaris

El PSOE continua dilapidant per Espanya: Aena, Adif, Renfe, la selección, el Cervantes, Afganistan…

Les retallades en despesa pública que ha començat a fer el govern del PSOE només afecten alguns sectors. El nacionalisme espanyol que impregna el PSOE no ha tocat els sectors estratègics que són el nervi central de l’actual identitat espanyola.

La única xarxa de trànsit aeri d’Europa, a part de la romanesa, que continua centralitzada és Aena. Els sous no es toquen. El mateix per l’empresa que gestiona pèssimament la xarxa ferroviària, Adif i la pròpia Renfe. No és baixen els sous car el PSOE sap que són un sector puntal de la identitat estatal.

Hi ha més exemples la selecció estatal de futbol serà la més ben pagada del món si guanya el mundial. Coneguda erròniament com “la roja” que és el nom amb que es coneixia i es coneix la selecció xilena. Roja de vergonya en ser la més ben pagada de tot el món en un país on es baixen les pensions i es prohibeix finançar-se els ajuntaments.

A més, hem de continuar mantenint la casa reial, pagant els dispendis d’aquests com un obscè parc mòbil o els disset cavalls del Borbó.

A part hi ha una missió militar absurda a Afganistan. Què hi pinta l’estat espanyol a l’Afganistan amb soldats que en la seva majoria són hispanoamericans?.

I per fi els professors de l’Institut Cervantes que cobren 5.000 € al mes per ensenyar el castellà (i no les altres llengües de l’estat espanyol) a l’exterior o la immensa oficina que aquest institut ha obert a Varsòvia de 700 m2. És de suposar que era imprescindible.

Mentre defensis Espanya el PSOE no et tocarà el sou. A la resta que s’espavilin.

I una gran part de tots aquests costos absurds els paguem els catalans.

Amb tot plegat es fa difícil argumentar que Catalunya ha de continuar essent Espanya.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

El conte del senyor José Luís i el seu amic Duran

Un home tenia dues filles. Com les coses anaven bé, l’home vivia per sobre de les seves possibilitats. Les filles no. L’home fruïa de la vida emborratxant-se i anant-se de creuer tot sovint. Fins i tot anava fent regals a tort i dret sense que ningú li ho demanés. Les coses es van tòrcer i l’home va decidir que prohibia la seva filla petita de gastar diners. A la gran la va deixar continuar com fins llavors amb petits retocs. Ell va posar-se uns texans bruts, va fer veure que s’apretava el cinturó però va continuar anant al club de luxe que feia anys que visitava.

Era un irresponsable respecte a les filles, un mentider que va jurar que no els retallaria la setmanada i era injust retallant les despeses només d’una. Aquest home es deia José Luís i els seu veí, el senyor Durán, encara el va avalar quan va demanar un darrer crèdit.

El que no sabia el senyor Duran era que l’amic José s’ havia gastat també els diners del propi Duran. Era el conte de la llagosta i la formiga però a sobre la llagosta es va endrapar el que la formiga havia guardat. I la formiga encara va dir que li ho permetia per “responsabilitat”.

Aquesta situació no és irreal. El govern espanyol ha prohibit l’endeutament dels ajuntaments però no de comunitats autònomes o del propi govern central. Ho fa de cop i volta. El dia anterior a publicar-ho al BOE el propi José Luís, que tant simpàtic cau al senyor Ridao, afirmava a Elx que no hi hauria retallades socials. Sentia el plaer de mentir a les masses i que aquestes l’aclamessin. De forma més que brillant Jordi Pujol va qualificar Zapatero com un “nou ric ignorant”.

Encara va cometre el nyap de prohibir l’endeutament des del 25 de maig tal com va publicar el BOE. Ho va rectificar al dia 1 de gener en una mostra més del que vol dir incompetència espanyola. Aquest senyor ha dilapidat els diners i ara, per arreglar-ho prohibeix als altres, els ajuntaments, d’endeutar-se. A sobre quan Vic demana no empadronar més gent car no dona l’abast li ho prohibeix. Una darrera dada és prou contundent: del deute públic espanyol un 70 % correspon al del govern central, un 25 % a les autonomies i només un 5 % als ajuntaments. A qui se li prohibeix endeutar-se més?. Als ajuntaments. Aberrant.

Davant de tot això el més normal seria convocar eleccions i demanar responsabilitats penals a aquesta persona. En Duran i Lleida ho va poder fer. Però es va abstenir i va salvar aquest incompetent. Diu que ho va fer per responsabilitat. Ara se’n diu així. Cal suposar que quan Judes va delatar Jesús creia que ho feia per responsabilitat.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

OMPLIM BARCELONA EL 12 DE JUNY!

El dia 12 a Barcelona, la Plataforma pel Dret a Decidir ha convocat una manifestació a favor el dret d’autodeterminació. El punt de reunió és a la Plaça Urquinaona a les 6 de la tarda.

Des de Reagrupament Sant Martí us animen a participar-hi amb les vostres samarretes granes de l’Associació. Qui no la tingui la podrà adquirir allà mateix.

Més informació a: http://www.tenimeldretdedecidir.org/

, ,

No hi ha Comentaris

La fi de la crisi

A Catalunya tenim una alternativa per superar la crisi d’una forma ràpida, molt més ràpida del que suposa seguir a Espanya: la independència

Sobre la crisi que vivim se n’ha escrit molt i en tornarem a llegir molts arguments dels perquè i de com n’hem de sortir. Qualsevol pla per sortir-ne, fracassarà si seguim a Espanya, aquest país que fa inversions milionàries en trens d’alta velocitat que cap més país del món no s’atreveix a fer perquè saben que no és rendible, aquest país que per ajudar les comunitats pobres crea milers de funcionaris, duplicant i triplicant el nivell de Catalunya, o dóna un subsidi agrari tot l’any només treballant dues setmanes, aquest país que construeix milers de quilòmetres d’autovies en àrees on no hi ha gairebé trànsit i oblida aquelles que generen el PIB més alt i en són deficitàries, i aquest país que ajuda la banca privada, inverteix milions d’euros en obres per afavorir les grans empreses constructores espanyoles, i en canvi oblida el petit i mitjà empresari, que genera més llocs de treball i que està arrelat al territori. Qualsevol sortida de la crisi continuant dins aquest país, és inviable o si més no farà tancar milers d’empreses, deixarà a l’atur centenars de milers de persones, i allargarà l’agonia més enllà del que ens mereixem.

Perquè a Catalunya tenim una alternativa per superar la crisi d’una forma ràpida, molt més ràpida del que suposa seguir a Espanya.

Recorda el lector l’efecte que va produir la designació de Barcelona com a seu Olímpica al 92? Després d’uns anys foscos de dictadura i unes quantes devaluacions per intentar mantenir la competitivitat internacional, l’impuls olímpic va suposar un procés il·lusionador per a un país que volia tornar a ser al món, hi havia un objectiu a complir amb nota i es va palesar a totes les capes socials, polítiques i econòmiques. Però també va suposar que moltes empreses d’arreu del món trobessin en Catalunya un país on invertir per fer-hi indústries aprofitant els costos salarials baixos i l’impuls tradicional de l’empresa catalana. Tot plegat va suposar uns anys de creixement econòmic però també social.

Avui aquesta situació ja no és reproduïble, no es pot fer un gran esdeveniment com aquell i en cap cas no suposaria el desenvolupament del moment perquè ara no tenim aquells avantatges que trobaven les empreses que s’implantaven a Catalunya.

Però sí que hi ha un esdeveniment que farà que es produeixi un efecte similar i ens traurà de la crisi de forma ràpida, si ho fem a temps. Es tracta de l’assoliment de la independència de Catalunya. Sens dubte tornarà a ser un procés engrescador que unirà molts sectors, que remourà estructures i permetrà repensar moltes de les qüestions que hem adoptat com a nostres pel fet de ser a Espanya, però que provenen de visions tancades i castellanitzants, res a veure amb el tarannà català. Parlem de tornar als valors clàssics de l’esforç, del treball, de la feina ben feta, en lloc de l’especulació, la televisió escombraria o les baralles dialèctiques dels polítics.

Però més important encara, un nou Estat català serà vist per importants grups empresarials internacionals com a una oportunitat per establir-se aquí, per una banda perquè hi haurà moltes inversions per fer derivades de l’eliminació de l’espoli fiscal i del dèficit acumulat de tants anys d’arraconament clarament premeditat, però per una altra perquè entendran que pocs llocs d’Europa ofereixen una tradició empresarial com la nostra, un alt de coneixement tecnològic, algunes de les millors escoles de negoci del món, i una situació estratègica al sud d’Europa. I també grans grups financers veuran en Catalunya un nínxol de mercat al qual aportar finançament, amb el convenciment que sent fora d’Espanya la capacitat de Catalunya per retornar el capital i interessos serà molt més alta que avui. Aquest finançament és bàsic per evitar el tancament de moltes petites i mitjanes empreses que s’han vist impossibilitades d’obtenir pòlisses i crèdits.

Els catalans hem de fer valer els nostres valors i virtuts per sortir del pou en què hem entrat per pertànyer a Espanya, i ho hem de fer abans que sigui massa tard. Encara hi som a temps, mai no hem estat tan a prop d’assolir-ho, i tampoc mai no hem estat tan a prop de la desaparició de gran part del nostre teixit empresarial de petita i mitjana empresa, la que ha mantingut el pols econòmic de la societat catalana. Per fer-ho només ens queda una via, la independència, i només depèn de nosaltres, del que votem a les properes eleccions.

Joan Canadell (El Punt)

,

No hi ha Comentaris