La comèdia del Constitucional


Vergonyosa va ser la intervenció del President Montilla al Senat. Bàsicament, el que va fer va ser implorar al PSOE i al PP que renovin el Tribunal Constitucional que re-re-re-retallarà els bocins d’estatutet que encara queden. És a dir, va demanar que els botxins del text fossin uns altres. La seva pretensió: intentar ajornar la sentència fins després de les eleccions catalanes, no fos cas que això pogués passar factura electoral al seu partit. El problema no és de noms, que si uns o uns altres. Perquè, independentment de qui hagi, tots es moren de ganes de ribotar l’estatutet. El PSOE ja ha dit que fins i tot acceptarà els candidats proposats pel PP. El que és intolerable és que 12 funcionaris escollits a dit per dos partits polítics (PSOE i PP) puguin canviar allò que ha votat un poble. Bé, el problema aquí encara ve de més enllà. El que és increible és que aquests dos partits puguin esmenar i decidir sobre un text aprovat el 2005 pel 88% del Parlament català. Directament, el que no és democràtic és que un Estat negui a un país el dret a l’autoderminació. Però aquestes són les normes de “l’Espanya constitucional”. Per tant, des d’un punt de vista “legal”, és així. Que no democràtic, perquè això no passa en cap altra democràcia del planeta. Per tant, l’única forma de sortir de tot això és mitjançant l’Estat propi. I justament això, la possibilitat que el nombre de partidaris a la independència creixi, va ser l’argument que va utilitzar el President per a implorar al PSOE i al PP la renovació del Tribunal. I tot això, amb el Puigcercós aplaudint. Surrealista. A quin planeta viuen? Amb l’excusa de la crisi, el propi ZP, aquest espanyolista demagog, com el va definir perfectament el Joan Carretero quan tothom estava embaladit per les seves falses promeses de l’”Espanya plural”, ha donat per tancat l’estat autonòmic. Que res, que s’ha acabat, que ni federalisme ni obertura ni res. Per tant, els que no estem d’acord amb aquest model caduc, excloent i que tantes pèrdues en el terreny econòmic, social i cultural ens provoca només tenim una alternativa: apostar per l’Estat propi. Ni els propis federalistes es poden creure que això sigui possible. O són autonomistes disfressats o persones que, tot i volent-ho, encara no s’atreveixen a fer el pas cap al sobiranisme. A tots ells, ahir el ZP ho va deixar clar: això és el que hi ha. Fem el pas d’una vegada?

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats