El vot útil: el vot històric


La perspectiva històrica en l’acció política és una de les qualitats que més valoro, juntament amb l’honestedat i la coherència ideològica. I ningú s’escapa de l’acció política, ni els votats ni els votants. Al meu parer, des de fa anys, a Catalunya estem orfes de dirigents que gaudeixin d’aquesta qualitat, com també li passa al Reino de España. I això s’esdevé en un context mundial que està reinventat una nova era, la de la mundialització.

El Reino de España està peregrinant desesperadament per la ruta del seu estil imperialista, històricament desfasat en els temps que li ha tocat de viure i sembla que li hagin saltat els cinyells de la disciplina mental i col.lectiva. L’exemple gràfic d’això és el Tribunal Constitucional de España i l’errada històrica que ell sol ha comès amb la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia, i de la que no pot sortir-se’n ja amb la dignitat institucional que li pertocaria.

A Catalunya, els uns poden posar tots els seus esforços en guanyar les eleccions per tornar a tocar poder. El seu principal actiu és fer fora l’actual fòrmula de tres per un. Poden tenir logos bonics i grats, i polítics preparats. Preparats per a què? Preparats per contribuir a la reordenació de la humanitat portant el seu país a la llibertat? Potser ho estan de preparats, però ja han deixat clar que no en tenen aquesta intenció.

D’altres, poden intentar fer oblidar a l’elector –l’únic ésser humà que interessa a l’actual classe política- que en dues ocasions amb mentalitat provinciana, han convertit en President de la Generalitat de Catalunya a persones d’un partit genuïnament espanyol. Els mateixos que, dient-se independentistes, sense cap necessitat han fet entrar el Ministerio de Cultura de Espanya en els òrgans de govern d’institucions catalanes creades al marge de l’Estat espanyol, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, o el Teatre Nacional o el Liceu, pel sol fet que el Ministerio contribuís econòmicament en aquestes institucions culturals amb uns diners que provenen en bona part del s impostos pagats pels catalans. O que han liquidat el Conseller en Cap, institució genuïnament catalana. Tot plegat trobo força incoherent. Ells mateixos que han signat, acotant el cap i enganyant després els electors, la LOFCA, és a dir, el pitjor dels finançaments que podíem obtenir com a comunitat autònoma del Reino de España.

D’altres són el testimoni persistent de les possibilitats malmeses de relacionar-se amb l’Estat espanyol de manera racional. El desequilibri econòmic, social, i de poder ha generat una situació anòmala en el món i insostenible per la nostra nació. Ep! I alguns d’aquests es diuen d’esquerres.

En aquest panorama polític desorientador per a qualsevol que s’hi fixi, sorgeix i arrela un independentisme tranquil, seriós, i constructiu. I això, és el que ara desorienta els dirigents. Podríem dir que els desorientadors estan desorientats.

Perspectiva històrica és el que ha tingut Reagrupament.  Ha creat un nou escenari històric, una nova llei. Ha posat sobre la taula la declaració unilateral de la independència al Parlament de Catalunya. Ha redactat ja la nova llei que ho permetrà: La Constitució de Catalunya. Ningú podrà negar la coherència ideològica.

L’oportunitat del moment històric és única: al Reino de España ja no se’l creu ningú en el context internacional. El món s’està reinventant sense España ni els espanyols. La fatxenderia imperialista i continua dels seus darrers governants, l’han dut a ser on és.  Un exemple el tenim amb la presidència de torn de la UE. Deixo al lector intel.ligent que li atorgui l’adjectiu.

Els desorientadors desorientats fan circular una  crítica constant vers els reagrupats: no tenim base ideològica. No som de dretes ni d’esquerres de tan transversals. És a dir, que portar el nostre país a la llibertat està mancat d’ideologia.

Transversals? absolutament radicals ! No hi ha proposta electoral més radical: que el sufragi universal permeti fer una legítima, democràtica i legal declaració unilateral de la independència d’un nou Estat al Parlament de Catalunya, en el si de la Unió Europea. Proposta electoral honesta, coherent, i constructora de la història.

D’altres esmenten la por: votar la llista d’independentistes sorgits al marge de l’actual classe política, pot ser llençar el vot.

La meva resposta és sempre la mateixa: fer l’acció política més legítima és a dir, excercir el dret a vot, per portar el nostre país a la llibertat, és rescabalar la nostra dignitat agredida des de fa dècades.  És recuperar el timó de la nostra història. És deixar  de votar per per sobreviure. És  començar votar com a ciutadans de ple dret en la nova era de la mundialització.

I això, no és llençar el vot. És fer un vot històric.

L’altra opció és no votar o votar en blanc. Opcions legítimes. Comprensible veient el  panorama dels votats darrerament. En aquest cas la resposta és : no voteu un partit, voteu la llibertat de la nació catalana.

Amb un estat nou podrem establir les bases per crear de bell nou estructures polítiques transparents al ciutadà, eines de control dels partits, limitacions de mandat de tots els càrrecs electes, abolir el nepotisme institucional… podrem fer el que volguem fer. Posarem els comptadors a zero. Crearem les nostres estructures. El poble català és creatiu, viu, dinàmic i capaç de construir-se ell sol. O no?

Amb la llibertat de la nostra pàtria, amb el rescabalament de la dignitat catalana contribuirem a l’ordenació del món en la pau i el benestar, en el rebuig a la folla cobejança del poder i els antulls de la força imperialista que ens escanya.

Aquesta vegada el vot útil és el vot històric.

Enviat per Montserrat Tudela associada a Reagrupament – Sant Martí.

Els Comentaris estan tancats