Arxiu juny, 2010

Avui fa 40 anys de la mort de Josep Carner

Avui 4 de juny fa 40 anys de la mort a Brusel·les de Josep Carner. Els meandres de l’exili de la dictadura feixista el van dur allí.

Les institucions catalanes i els mitjans de comunicació, han oblidat l’efemèride. Per quin motiu? Perquè és poeta? Perquè és català? Perquè cal silenciar la nostra cultura? Perquè va participar en un dels moviments que més petjada han deixat en la construcció de la nostra nació, com és el noucentisme? O simplement, perquè ara es promociona la cultura de l’efímer i així tenim més audiències?

És evident que en el moment que siguem un poble normal, és a dir, tinguem un estat, ens caldrà fer un esforç per seguir el fil de la narració de la nostra cultura, després de tants anys de renúncia institucionalitzada.

Pels companys reagrupats, gent de bona fe que han decidit posar-se a treballar per girar el curs de la història, he triat aquest poema “La poma escollida” que expressa, sobretot, tendresa, un dels motors de la bona gent.

 

La poma escollida

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?                   

-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada

i sempre sec, i envejo les nores treballant,

i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

 

I no et sabria péixer com en el temps florit

ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,          

i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen

i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.

 

Lamon fa un gran sospir i li diu:

-Oh ma vida, mos peus són balbs

i sento que se me’n va la llum,                                    

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

 

A1 nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb ‘aspresa.     

Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

Enviat per Montserrat Tudela associada a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

La impunitat de l’abstentisme dels diputats, una excepció espanyola

L’abstentisme és una lacra que pateix la suposada democràcia als Països Catalans. Als Parlaments dels Països Catalans és ben visible en la majoria de sessions però on agafa l’aspecte d’un drama és a la cambra espanyola. És habitual que hi hagi 40 dels 350 diputats.

Entre les mesures que ha impulsat el govern estatal del PSOE, seguit de forma lacaia pel tripartit català, hi ha com estalviar, escanyant els més pobres, però també com recaptar més, escanyant a tort i a dret. Si mirem al nord podem trobar mesures per recaptar més i, al mateix temps millorar la gestió.

Fa un any que el parlament francès va impulsar la mesura de multar els diputats absents sense motiu. No són multes gaire altes, de 300,00 € però milloren la imatge dels polítics. Al parlament europeu es practica una mesura similar. A principis de maig la regió de Provença adoptava la mateixa mesura que ja practiquen altres regions occitanes com Aquitània o Miègjorn-Pirenèus. Els diputats regionals, assimilables als autonòmics, perdran un 15 % del sou si falten mitja jornada i un 30 % si és a jornada completa.

Mentrestant, als parlaments autonòmics catalans continua la impunitat, l’absentisme no té cap càstig i es castiga als que sí treballen. Un altra avantatge de seguir l’exemple espanyol. 

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

La comèdia del Constitucional

Vergonyosa va ser la intervenció del President Montilla al Senat. Bàsicament, el que va fer va ser implorar al PSOE i al PP que renovin el Tribunal Constitucional que re-re-re-retallarà els bocins d’estatutet que encara queden. És a dir, va demanar que els botxins del text fossin uns altres. La seva pretensió: intentar ajornar la sentència fins després de les eleccions catalanes, no fos cas que això pogués passar factura electoral al seu partit. El problema no és de noms, que si uns o uns altres. Perquè, independentment de qui hagi, tots es moren de ganes de ribotar l’estatutet. El PSOE ja ha dit que fins i tot acceptarà els candidats proposats pel PP. El que és intolerable és que 12 funcionaris escollits a dit per dos partits polítics (PSOE i PP) puguin canviar allò que ha votat un poble. Bé, el problema aquí encara ve de més enllà. El que és increible és que aquests dos partits puguin esmenar i decidir sobre un text aprovat el 2005 pel 88% del Parlament català. Directament, el que no és democràtic és que un Estat negui a un país el dret a l’autoderminació. Però aquestes són les normes de “l’Espanya constitucional”. Per tant, des d’un punt de vista “legal”, és així. Que no democràtic, perquè això no passa en cap altra democràcia del planeta. Per tant, l’única forma de sortir de tot això és mitjançant l’Estat propi. I justament això, la possibilitat que el nombre de partidaris a la independència creixi, va ser l’argument que va utilitzar el President per a implorar al PSOE i al PP la renovació del Tribunal. I tot això, amb el Puigcercós aplaudint. Surrealista. A quin planeta viuen? Amb l’excusa de la crisi, el propi ZP, aquest espanyolista demagog, com el va definir perfectament el Joan Carretero quan tothom estava embaladit per les seves falses promeses de l’”Espanya plural”, ha donat per tancat l’estat autonòmic. Que res, que s’ha acabat, que ni federalisme ni obertura ni res. Per tant, els que no estem d’acord amb aquest model caduc, excloent i que tantes pèrdues en el terreny econòmic, social i cultural ens provoca només tenim una alternativa: apostar per l’Estat propi. Ni els propis federalistes es poden creure que això sigui possible. O són autonomistes disfressats o persones que, tot i volent-ho, encara no s’atreveixen a fer el pas cap al sobiranisme. A tots ells, ahir el ZP ho va deixar clar: això és el que hi ha. Fem el pas d’una vegada?

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris