Arxiu juliol, 2010

Hi som, hi serem

Reagrupament saluda com a signe de vitalitat les noves candidatures que volen bastir-se assumint de forma íntegra els nostres principis bàsics d’independència, regeneració democràtica i treball.

Conscients de la força cohesionadora que estan comportant les nostres propostes en el moviment independentista català, volem compartir-les un cop més amb tots els qui les vulguin considerar pròpies, els fonaments de les quals són els següents:

  • La nació catalana ha d’esdevenir un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.
  • Reagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum.
  • La proposta de Constitució Catalana aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació.
  • La regeneració democràtica de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents:
    • Sistema electoral basat en llistes obertes.
    • Limitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec.
    • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
    • Control, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics.
    • Llei electoral vinculada al territori.

Reagrupament serà present a les properes eleccions i avui s’ha obert un procés de participació per tal que els associats puguin decidir el nom que identifiqui la nostra marca electoral entre els següents:

  • Reagrupament Independentista
  • Catalunya Estat
  • Pàtria i Dignitat

Per a votar (només possible per a qui sigui associat) cal clicar aquí .

Som una candidatura de gent normal en la qual Catalunya és la nostra única raó de ser. Per això, en el moment que esdevinguem un Estat, Reagrupament haurà aconseguit els seus objectius fundacionals i es dissoldrà com a organització.

Visca Catalunya lliure!

, ,

No hi ha Comentaris

Joan Carretero, dignitat i país

En una Catalunya que es troba en fallida econòmica -víctima de l’espoli més escandalós de tot el planeta- i en un estat d’immensa frustració per culpa d’una classe política infantívola i covarda, sense cap més horitzó nacional que les properes eleccions, les recents declaracions de Joan Carretero al diari Avui són una finestra d’aire pur. No és estrany que sigui demonitzat per tots els poders fàctics -el pitjor encara ha d’arribar- i que els grans diaris catalans pensats en espanyol silenciïn tot allò que té a veure amb Reagrupament, començant pel seu programa social de 59 pàgines [PDF] que parla, entre altres coses, del món agrícola, de sòl i habitatge, de planificació ambiental, de la immigració, de la igualtat de gènere, de la llengua i dels mitjans de comunicació. No, no és gens estrany.

D’una banda, ens trobem amb Artur Mas, que titlla d’immadurs els catalans -inclosos els seus propis votants- per tal d’amagar que en realitat és ell qui no està madur per liderar la independència de Catalunya -no tenen res a dir, sobre això, les JNC?-, i, de l’altra, en una cada cop més espanyolitzada Acampada Jove -la genuflexió de les JERC davant la direcció del seu partit no pot ser més escandalosa-, ens trobem amb Joan Puigcercós, que fa una crida a la “insubmissió”. Cosa que sobta força, ja que va ser precisament ell qui, submisament, va penjar la bandera espanyola que encara oneja a Governació i qui ha avergonyit bona part del país amb la seva submissió al Partit Socialista. Per sort, mentrestant, Joan Carretero parla amb una claredat i un desacomplexament insòlits en un polític català. Vegem-ne alguns fragments:

“Tothom sap que el PSC, com a tal, no existeix. És una ficció més de la política catalana. [...] La política catalana és una ficció: no hi ha recursos, no hi ha competències… I ara, amb el capítol de l’Estatut, totes les fal·làcies d’aquests trenta anys han quedat al descobert. Tothom ha quedat atrapat en el seu propi discurs. Tothom és víctima de la seva pròpia ficció.”

Sobre la roja: “Jo sempre vaig amb els qui van contra Espanya. I no m’he de justificar.”

“Un país no avança només amb manifestacions. Si això no té una translació a la composició política del Parlament, no servirà de res. [...] A Madrid ja s’hi han acostumat, que fem manifestacions de tant en tant. Els és igual que siguem un o dos milions. Saben que al cap d’uns dies tots fem vida normal i no passa res. A Madrid només els pot impressionar una majoria parlamentària.”

“Un referèndum no serveix de res. La independència no vindrà per un referèndum. L’hem de proclamar. Actualment, una proclama d’uns diputats elegits democràticament, en una Europa democràtica, té un altre valor. I internacionalment se’ns reconeixerà. Una altra cosa és que llavors hàgim de fer un referèndum, però serà després, no abans. Som ciutadans europeus com els altres, i ho tenim tot a favor.”

Joan Carretero, no hi ha dubte, és una rara avis en la política catalana. La seva dignitat com a català, posant els drets nacionals del país sempre per davant dels interessos de partit, dient les coses pel seu nom i no agenollant-se ni demanant perdó a Espanya, com li exigia la Generalitat el 2006 per haver dit que Zapatero “és un espanyolista demagog” -ara ho diu tothom-, es troba als antípodes de la provinciana política catalana. Aquí estem tan acostumats a besar els peus del maltractador i a fer gestos grandiloqüents que no passen de la pura rebequeria, que ens escandalitza la desinhibició i l’assertivitat. Per sort, però, les coses han començat a canviar i és la societat civil qui, avergonyida de la seva classe política, està agafant les regnes del país. Vénen dies molt importants per a Catalunya.

Victor Alexandre.cat

No hi ha Comentaris

Carretero: “Solidaritat Catalana ens dóna la raó i ho celebrem”

Reagrupament accepta la proposta de converses amb Solidaritat Catalana per la Independència perquè interpreta que representa l’acceptació del full de ruta que assenyala la declaració unilateral d’independència com a via cap a l’Estat propi. Així ho ha assegurat Joan Carretero, en declaracions a aquest diari, hores després de la presentació del projecte de l’expresident del Barça, Joan Laporta, el diputat d’ERC Uriel Bertran i el militant de CDC Alfons López Tena.

“Finalment accepten que el referèndum per declarar la independència no és viable, que l’única via és la declaració d’independència unilateral des del Parlament. Aquest és el nostre full de ruta, i ens donen la raó, cosa que celebrem”, ha destacat Carretero.

L’exconseller espera ara que Reagrupament sigui convocat per parlar sobre l’articulació del projecte. “Jo ja vaig proposar una candidatura transversal fa temps en un article al diari AVUI . No puc estar en desacord amb les meves pròpies idees. Però cal veure com s’articula aquesta idea. Jo crec aquest projecte no és cap brindis al sol, crec que ho deuen tenir ben estudiat, i esperem parlar-ne”, ha afegit.

Carretero, però, també llança un desafiament: “Em sembla perfecte anar tots junts, i espero que ERC i CiU també s’hi apuntin”. Per ara, ERC prepara un comunicat que es difondrà aquest dimarts a la tarda. CDC, en canvi, ja ha avançat que, per ara, no dirà “res” sobre la qüestió, segons els seus portaveus de premsa.

No hi ha Comentaris

Entrevista a Joan Carretero

una setmana després que fos proclamat candidat de Reagrupament a les properes eleccions, l’exconseller analitza els motius pels quals ha decidit encapçalar la candidatura i com veu el país després de la manifestació del 10-J.

Li ha costat fer el pas i presentar-se a les eleccions?

A nivell personal és un pas que jo esperava no haver de fer. Esperava que hi hagués altra gent que es posés al capdavant. Però fa anys que treballàvem perquè hi hagués una candidatura que tingui com a objectiu proclamar la independència des del Parlament de Catalunya, i a hores d’ara no en sortia cap. I nosaltres el que no podíem fer era no presentar-nos. Estem a quatre dies de les eleccions, que es podrien convocar qualsevol matí d’aquests, i havíem de fer el pas. Jo hauria preferit que sortís un altre cap de llista per Girona, però no hi ha sigut.

Josep Maria Terricabras els va dir que no?

És cert que hi vam parlar, però ell ha preferit esperar, i ho hem de respectar.

Es presenta per Girona però el cap de cartell és vostè. Això és el primer cop que passa. Quan Joaquim Nadal, un altre gironí, va ser presidenciable pel PSC, va anar a la llista de Barcelona, per exemple.

És que en aquest país hi ha molts polítics covards. Jo visc a Puigcerdà i em toca presentar-me per Girona. La meva responsabilitat és presentar-me pel territori on visc. I on penso continuar vivint passi el que passi. Si vostè creu que fent-ho així trenquem motllos, potser sí. Ja n’hem trencat alguns i en trencarem més.

Quin component de ressentiment amb ERC hi ha en el fet que es presenti?

Cap ni un. No he tingut mai cap ressentiment cap a ERC. Vaig arribar a la conclusió racional que s’estaven equivocant i vaig decidir plegar. Res més.

S’ha tornat a veure amb Joan Puigcercós?

No. I no tindria cap sentit. Ells porten la seva estratègia i jo la meva. No em sentirà parlar malament d’ERC. Ells han de fer la seva vida i jo la nostra. ERC té una llarga història i ha tingut moments molt bons. I que jo cregui que ara ho estan fent molt malament, si tenen l’aval dels seus militants, jo no n’he de fer res.

ERC s’equivoca?

Crec que sí. Estant al govern ja vaig dir que aquest Estatut era un desastre. I insistir en el tripartit ha estat un greu error, i la prova és la situació en què està el país.

Vostè ha arribat a dir que en el seu currículum mai posaria que va ser conseller del govern…

Això ve de quan jo era al govern, quan feia conya amb el conseller Castells, que el tenia al costat a les reunions de govern, dient-li que jo mai posaria al currículum que havia estat conseller d’aquell govern. Recordi que vaig ser jo, quan era al govern, que vaig dir que allò era el Dragon Khan. No ho vaig dir a posteriori. Ho vaig dir essent-hi. Per això puc fer broma dient això del currículum.

Com veu el govern?

Atrapat. Han triat un camí que ha portat cap a un precipici, i ara costa molt de recular. Estan en una situació d’absoluta indefinició. Els presumptes federalistes ja saben que això és una entelèquia; els encaixistes, també…

El principal partit de govern, el PSC, ha de fer un gir?

Tothom sap que el PSC, com a tal, no existeix. És una ficció més de la política catalana. Jordi Pujol va fer veure que teníem un govern, i el PSC fa veure que són diferents del PSOE; uns altres fan veure que són independentistes… La política catalana és una ficció: no hi ha recursos, no hi ha competències… I ara, amb el capítol de l’Estatut, totes les fal·làcies d’aquests trenta anys han quedat al descobert. Tothom ha quedat atrapat en el seu propi discurs. Tothom és víctima de la seva pròpia ficció. I el més patètic de tots aquests partits és que feia quatre anys que sabien que això passaria i no han estat fent res.

I arriben vostès per arreglar-ho tot? Des del seu punt de vista, es presenten, doncs, en el millor moment?

Ens presentem en el pitjor moment per al país. I amb una gran crisi econòmica. Un país amb l’autoestima per terra i que veu guanyar la roja i no sap com prendre-s’ho. Hi ha qui es consola pensant que hi ha jugadors del Barça. Quin país! Forma part de l’esquizofrènia de la societat catalana.

Vostè anava, és clar, a favor d’Holanda.

Jo sempre vaig amb els que van contra Espanya. I no m’he de justificar. Els espanyols ho tenen fàcil, però nosaltres no.

I aquest pensament, el de Reagrupament, té espai electoral?

És possible que no en tingui cap. I que la societat catalana, malgrat estar com està, encara aposti pel mateix. Però jo sempre he dit que els ciutadans tenen raó. I encara que patim una pallissa, tenen raó. Ho dic abans de les eleccions i ho diré després. Si nosaltres no fem res de bo, continuaré dient que els electors tenen raó. Si els ciutadans de Catalunya volen el mateix, ni que sigui amb proporcions diferents, és que ho volen.

Què ofereixen de diferent, vostès?

Actes de sobirania i d’autodeterminació. Que allò que hàgim de decidir ho decidim al Parlament. I punt.

I vostè creu que la societat catalana va cap aquí. És dels que interpreten que la manifestació de dissabte passat volia dir això?

Va ser un símptoma que hi ha molta gent que no se sent a gust amb la situació, que no se sent còmoda. Hi ha gent que se sent estafada. I surten i criden que no hi estan d’acord. Però només amb manifestacions un país no avança. Si això no té una translació a la composició política del Parlament, no servirà de res. Podrem dir allò de “Jo hi era”, que és molt català, però no servirà de res. D’altra banda, tinguem en compte que a Madrid ja s’hi han acostumat, que fem manifestacions de tant en tant. I a ells els és igual que siguem un o dos milions. Saben que al cap d’uns dies tots fem vida normal i que no passa res. A Madrid només els pot impressionar una majoria parlamentària.

Llavors…

Jo fa molt temps que vaig pronosticar que aquest procés acabaria amb un Estatut pitjor que l’anterior, i ha estat així. Estem pitjor que amb l’Estatut vell. I els partits estan atrapats. Nosaltres som una alternativa absolutament diferent.

Però si al Parlament hi ha finalment una unitat, no troba que serà diferent?

Unitat? Una unitat per fer què? Tots tenen objectius diferents, i no estan d’acord ni en el què ni en el com. Les expressions d’unitat que hi pugui haver són molt boniques, però no serviran de res.

Algú hauria de convocar un referèndum?

Un referèndum no serveix de res. La independència no vindrà per un referèndum. L’hem de proclamar i punt.

Les proclames similars històricament no han acabat bé.

Actualment, una proclama d’uns diputats elegits democràticament, en una Europa democràtica, té un altre valor. I internacionalment se’ns reconeixerà. Una altra cosa és que llavors hàgim de fer un referèndum, però serà després, no abans. Som ciutadans europeus com els altres, i ho tenim tot a favor. Una altra cosa és que tinguem por.

Els nostres dirigents tenen por?

Els dirigents i la ciutadania. Som fruit de la nostra història, i ho hem d’entendre. I hem d’entendre que hi ha una part de
por i una part de comoditat.
Però no s’entendria que després d’un milió i mig de persones al carrer tot quedés igual.

En alguns punts el seu discurs és molt semblant al que li hem sentit fer en algun moment a Joan Laporta, l’expresident del Barça, que ha arribat a dir que se sentia moralment reagrupat. Aniran finalment junts?

Fa mesos que dic que ell seria un molt bon cap de cartell. Però el nostre procés de maduració no té res a veure amb el seu. Nosaltres fa anys que hi treballem, i ell ha decidit anar a la política fa quatre dies. Nosaltres tenim full de ruta, programa electoral… I ara hi ha un procés dificultós fruit d’uns processos de maduració diferents. Si ell vol venir amb nosaltres, però, té la porta oberta de bat a bat.

Què els separa?

A hores d’ara, la diferència fonamental és la fórmula com ens hem de presentar. Nosaltres som algú, tenim personalitat jurídica, milers de persones que paguen unes quotes, i per això pensem en una coalició.

I ell, en el seu partit.

Sí. I aquest és un tema important que ara ens encalla. Però penso que és salvable.

Reagrupament pensa que seria una llàstima no arribar a cap acord amb Laporta?

Crec que seria un error per part de tots dos que no ens acabéssim entenent.

No hi ha un problema de personalismes?

No. És més: em sembla que he començat l’entrevista dient-li que si jo no vaig a les llistes estaria encantat.

Però vostès ja han tancat les llistes.

Ho tenim tot a punt per si hi ha eleccions. Tenim els deures fets. Com he dit sempre, esperem a tothom però no ens encantem per ningú. Per això si demà hi ha eleccions ja hi podem anar.

Fins quan la porta serà oberta?

Fins que els terminis ho permetin. Però també penso que els ciutadans tenen dret a saber amb temps, i no a darrera hora, quines són les seves opcions.

Llavors?

Hi ha processos que maduren. I, com en tots els processos, n’hi ha que maduren bé i n’hi ha que no. I forçar la màquina tampoc és mai bo.

Continua pensant que el president del Barça és més important que el president de la Generalitat?

Ara per ara, per desgràcia sí.

Llavors, potser s’hauria d’haver presentat per a president del Barça, ara que hi ha hagut eleccions, no?

El meu objectiu no és ser president de res. I, suposo que ja ho sap, per ser president del Barça s’han de tenir molts milions. I jo no els tinc.

Té alguna opinió formada sobre Sandro Rossell?

A Laporta se li ha de reconèixer que des del punt de vista esportiu ha estat fantàstic, i això no l’hi podrà treure ningú. Sandro Rossell és un meló per obrir.

Si vostès es presenten, les majories al Parlament poden ser encara més complicades?

Ara ja hi ha un tripartit, que es baralla cada dia. No estem en un país en què tot funcioni meravellosament. A les properes, és possible que no es necessitin coalicions. El Parlament el que ha de reflectir és la realitat d’un país, i si hi ha més o menys partits no té cap més importància.

I si vostès han de decidir, amb qui se sentiran més còmodes?

L’assemblea nostra va refermar que en cap cas entrarem en cap govern. Excepte, és clar, que fos un govern de proclamació de la independència.

Renuncien a influir?

Es pot influir sense ser-hi. Segurament que molt més que no pas essent-hi. I li dic una altra cosa: si nosaltres som decisius, el que no hi haurà és un tercer tripartit. No som equidistants.

Ja els festeja algú?

En absolut. Tothom fa veure que no existim. I si llavors existim formalment, és evident que ens hauran de saludar.

Quants diputats calculen que pot tenir Reagrupament?

Som conscients que podem fer zero diputats, però també que en podem fer uns quants. L’enquesta bona és la del dia de les eleccions.

Si un mèrit té Joan Carretero (Tremp, 1955) és que, com diu ell mateix, és tan crític amb el tripartit ara com quan ell en formava part. I és que l’entrevista no es pot llegir si un no sap que va ser conseller de Governació del 2003 al 2006. Exalcalde de Puigcerdà per ERC (1995-2003), Carretero és metge de professió i, com també diu ell mateix, no té cap pretensió –passi el que passi– de deixar de viure a Puigcerdà. “No ho veus, que aquí s’hi està molt bé?”, em deixa anar quan fem l’entrevista. L’any 2007 funda el corrent crític Reagrupament, del qual ara, desvinculat totalment d’ERC, és el cap de cartell.
 
Publicat a Avui.cat

No hi ha Comentaris

Vomitiu: 14 milions d’€ paga l’estat a 23 futbolistes

Cap selecció de les 32 que van participar al mundial de futbol havia de cobrar, ni de lluny, una xifra similar. Cal pensar que l’atur a l’estat espanyol és del 20 % mentre la mitjana de la Unió Europea és del 10 %. Cal pensar que l’endeutament és del 11 % i el màxim permés és del 3 %.

Caldria memoritzar aquesta xifra: 14 milions d’€ per quan el govern del PSOE ens vingui amb més retallades socials i “ajustos”. Cada jugador s’embutxacarà 600.000 €. Alguns espanyolistes, mentiders com sempre, argumenten que ho paguen patrocinadors. Com bé argumenta de forma excel·lent Miquel Quintana, això és fals.  Altres espanyolistes, manipuladors com sempre, diuen llavors que qui ho paga és la federació. El mateix Quintana demostra que la federació es financia mitjançant l’estat espanyol. Per tant els diners surten de tots nosaltres.

Quan algú us comenti la seva alegria per guanyar un mundial se li poden recordar aquestes dades. El somriure se li esborrarà de la boca. Si té cervell, doncs molts dels qui ho celebren no semblen tenir-ho com vam veure amb les destrosses que van fer a diversos indrets i, sospitosament, ha amagat la premsa. De moment la CUP ha demanat la dimissió de la gran incompetent Assumpta Escarp (PSOE, com no) que va dir que la pantalla era per evitar incidents. Per cert, quan ha costat la pantalla de Montjuic?. Cal recordar que Hereu fa només un mes agraïa per carta als funcionaris el “sacrifici” i parlava de “dràstiques mesures de control del dèficit i reducció de la despesa”.

De moment a pagar i callar. A la tardor venen eleccions.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris

Onze motius d’un independentista per anar a la manifestació

1.     El lema: “Som una nació. Nosaltres decidim”. Cap independentista pot negar que som una nació ni que tenim el dret a decidir nosaltres mateixos sobre el nostre futur.

2.     L’entitat que la convoca: Òmnium Cultural. És una entitat transversal, cívica i amb un llarg historial de defensa de la nació catalana. Amb l’OCB de les Illes i l’ACPV valenciana forma la Federació Llull.

3.     La defensa de la democràcia: Un poble, el català, va aprovar un referèndum un text. Molts vam votar-hi en contra car crèiem que era insuficient. Com a demòcrates, però, hem “d’assumir la veu d’un poble”. I aquesta decisió democràtica és ara mutilada per 6 individus “indisolubles”.

4.     La defensa de la legalitat: el tribunal que ha decidit no és competent. Tenen els càrrec caducats i han estat repetidament recusats.

5.     La crítica a l’estatut: es pot estar en contra d’aquest estatut i, al mateix temps, oposar-se a que des de Madrid tinguin el poder per retallar-lo. Això vol dir “nosaltres decidim”.

6.     Per tàctica: l’independentisme ha d’abandonar el discurs en negatiu i d’oposició a tot. La majoria del poble català serà a la manifestació i l’independentisme ha de començar a tenir vocació de majoria. Cal créixer. I entre els qui es manifestin el 10 de juliol, autonomistes decebuts, hi ha el públic objectiu a qui ens hem de dirigir.

7.     Els nostres: Els qui han convocat la manifestació són dels nostres. Els qui s’hi han oposat, PP i C’anos, són dels altres. I som molts més que ells. Alinear-se amb la majoria ultra-unionista només du a la marginalitat.

8.     Els altres: Fora de Catalunya la manifestació s’entendrà com un cop de força, limitat potser, català. Cal fer-se una pregunta senzilla: el TC ha negat que Catalunya sigui una nació. La manifestació té com a lema “Som una nació”. En quin bàndol estem.

9.     En tot conflicte cal abandonar el purisme sense trair mai les idees. A voltes cal aliar-se amb adversaris més propers per tal de fer front a un enemic. CiU i el PSOE català són adversaris però no enemics.

10.   El mateix dia, a Donostia, l’independentisme basc ha convocat una marxa. El lema?. “Nazio gara. Autodeterminazioa” (Som una nació. Autodeterminació). No és casual. S’està bastint un front comú per trencar Espanya. Ells van sols. Aquí, els autonomistes han de fer veure que s’enutgen abans de repartir-se les engrunes. Però a Euskadi tenen clar que aquesta manifestació no és només de defensa de l’estatut.

11.   L’independentisme ha de saber utilitzar aquesta marxa com una demostració de força mai vista. Si la deixem en mans dels autonomistes serà un greu error. Hi ha d’haver milers d’estelades (amb pal). Aquesta serà la imatge que quedarà. I llavors estarem començant a guanyar.

Hi ha motius, és clar, per no anar-hi. Per exemple no fer el joc als polítics autonomistes acusats de corrupció i culpables de l’atzucac que vivim ara. Provoca certa repulsa compartir manifestació amb el genuflexe Montilla o amb en Mas, qui va vendre aquest estatut a Zapatero. Però en provoca molta més compartir sofà amb els membres del Tribunal C., la senyora Sánchez Camacho o en Rivera.  

El dia que siguem majoria al parlament potser ens podem permetre menysprear oportunitats com aquesta. Mentrestant hem d’aprofitar cada oportunitat per transformar un autonomista en un independentista.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

1 Comentari