Arxiu setembre, 2010

Reagrupament al Poblenou

El passat dijous dia 23, vigília de pont a Barcelona, es va celebrar l’acte “Beneficis de la Independència”  al centre cívic  Can Felipa del barri del Poble Nou del districte de Sant Martí de Barcelona. Va presentar Ariadna Batet, associada a Reagrupament, i hi van participar Joan Canadell, vicepresident del Centre Català de Negocis i candidat de Reagrupament; Enric Canela, fundador i president de Suma Independència i Montserrat Tudela, l’única candidata de Reagrupament pel districte de Sant Martí de Provençals.

Davant d’una cinquantena de persones i acompanyats pel ressò de les traques d’inici de les festes de la ciutat, Joan Canadell va exposar els motius econòmics pels quals Catalunya té com a única sortida viable la independència. El dèficit fiscal que ens manlleva 60 milions d’euros diaris, ço és 22 mil milions d’euros anuals, és un argument de prou pes per tal d’acollir-nos a aquesta possibilitat real de supervivència com a poble.  En el món no hi ha cap país democràtic que suporti un 10% del PIB d’espoli fiscal.

Canadell va plantejar també els dos models econòmics d’Espanya i Catalunya. Mentre que la primera té com a motor econòmic les multinacionals i la política de subvenció –receptora de la UE, d’una banda, i emissora entre la població espanyola de  l’altre-, Catalunya té com a motor econòmic les petites i mitjanes empreses. El futur Estat Català potenciarà el ric teixit industrial i potenciarà les infraestructures, que actualment Espanya ha volgut menystenir deliberadament en territori català.

“Per sortir de la crisi només podem fer-ho a la catalana: amb treball” va afirmar Canadell.  I va recordar que, actualment, fins i tot Rumania té menys atur que Catalunya. El proper govern català haurà de fomentar el treball i no pas el subsidi. I és possible, perquè a Catalunya tenim sectors punters a nivell mundial, com són el sector farmacèutic, el de l’alimentació, el turisme, etc. Caldrà ajudar als emprenedors, recuperar la figura de l’aprenent, etc.

Canadell també va parlar de les polítiques d’immigració que podrem fer quan esdevinguem un estat lliure: caldrà fer un esforç de formació pels nouvinguts instal.lats ja en el país.

Enric Canela va presentar una radiografia del moment actual “els polítics no són “directius” del país, sinó administradors de les engrunes que Espanya ens dóna”, va afirmar, mentre recordava que actualment no hi ha lideratge de país, car els líders han de transmetre valors, també, a més d’unes línies clares de treball pel país.

Canela va mostrar amb estadístiques, la necessitat vital pel país de regeneració democràtica: l’informe anual del World Economic Forum , que analitza 137 Estats. I els classifica per ordre de competitivitat, en diferents aspectes, i es va centrar en tot allò en el que Espanya està sota de la mitjana: poca ètica dels polítics, independència judicial, favoritisme en les decisions de l’administració, malbaratament dels recursos públics, regulació governamental i transparència del govern molt feixuga.

Canela va recordar la solidesa de la “marca” de Reagrupament, que ha estat l’única opció política que ha presentat una sortida realista a l’atzucac actual que tenim: la declaració d’independència al Parlament de Catalunya.

Però també va recordar les febleses de Reagrupament: el silenci en els mitjans de comunicació massius i la manca de fons econòmics per suplir-los.

Finalment, Montserrat Tudela, va iniciar el seu parlament, afegint una “feblesa” que es vol atribuir a Reagrupament des dels mitjans de comunicació que han fet ja la “desconnexió analògica amb Reagrupament”: la divisió de l’independentisme català.

Tudela va donar la seva mirada històrica “tots els cicles històrics comencen i s’acaben. I el cicle estatutari,  es va acabar el dia 28 de juny d’enguany amb la sentència del Tribunal Constitucional  feta en nom del Rey de España”.  I va retrocedir fins a l’11 de setembre de 1977 el dia que milers de ciutadans demanàvem “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. I vam tenir l’amnistia i l’estatut d’autonomia.  I el dia 10 de juliol d’enguany, milers de ciutadans convocats a una manifestació per rescabalar la nostra dignitat nacional, vam cridar unànimement “independència”.  Es donava la circumstància històrica que el mateix dia 10 Reagrupament havia aprovat en assemblea una candidatura electoral -oberta a incorporar d’altres plataformes- de persones disposades a dur al Parlament de Catalunya el full de ruta que ens durà a la llibertat, i que Reagrupament ja havia presentat el passat 21 de març: la proclamació unilateral d’independència, la convocatòria posterior d’un referèndum des del Parlament de Catalunya per aprovar la Constitució de Catalunya. Procediment que mateix mes de juliol, el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, -la màxima instància judicial de la ONU-  va concloure que no violava el dret internacional després que Kosovo assolís així la seva independència.

Montserrat Tudela va afirmar “És evident que el dia 10 de juliol al vespre, alguns poders fàctics del país, espantats, van decidir bombardejar la nostra proposta històrica viable i possible, amb una estratègia que ha funcionat sempre: divide et impera. I al cap de pocs dies, aquesta maniobra es va consolidar. I a continuació, els mitjans de comunicació han atribuït reiteradament i insistentment a Reagrupament la divisió de l’independentisme. Però els independentistes catalans som persones intel·ligents i ens adonem de les tàctiques bel·ligerants que es produeixen, i sobretot, tenim un desig de llibertat consolidat entre la ciutadania”.

I va recordar que a les properes eleccions només hi ha dues possibles alternatives de vot: votar per seguir sotmesos a la Constitución Española, administrant les restes del naufragi,  o votar per la Constitució Catalana, que ens durà a la plenitud nacional.

Ambdues opcions disposaran de diverses paperetes per a l’elector. Tudela va recomanar al públic comprovar les promeses electorals de tothom a la llum d’ambdós textos constitucionals.

Tudela també va parlar de la crisi, que no és només econòmica, sinó també d’ensenyament, en el que suspenem en totes les estadístiques; crisi de cultura, que hem deixat de ser capdavanters en tots els sectors i crisi de governabilitat, en la que els darrers casos de corrupció són només la punta d’un iceberg d’un sistema que no funciona per manca de rigor democràtic i per l’absència de mecanismes de control de la classe política. “La independència només l’entenem amb regeneració democràtica, perquè volem, sobretot, ser un Estat lliure”, va dir.

Sigui quin sigui el resultat de les properes eleccions, el cicle històric estatutari ha acabat. Podem posar-hi punt final el 28 de novembre, o podem endarrerir-lo més. Aquesta vegada, només depèn de nosaltres.

No hi ha Comentaris

Més enllà del 3%

L’electorat independentista, almenys aquella part que té ganes de votar alguna cosa nova en els comicis del 28-N, demana unitat. I jo hi estic d’acord. Cal el màxim d’unitat possible per assolir els millors resultats possibles, uns resultats que permetin que l’independentisme polític faci un pas endavant i sigui determinant a la cambra catalana si pot ser aquesta mateixa legislatura o, a tot estirar, en la següent. Ara bé, si la unitat absoluta no s’aconsegueix, què faran els electors que volen votar per la independència en aquests comicis? I és aquí on comencen a sorgir diferents iniciatives amb algunes de les quals no puc estar gens d’acord, ja que, tal com es plantegen, poden acabar beneficiant formacions que no tenen com a prioritat la independència del país o fins i tot aquelles que hi estan en contra.
Doncs bé, analitzem algunes d’aquestes propostes. Gent de bona fe planteja, per exemple, que, si les formacions independentistes no s’entenen, els electors partidaris d’aquesta opció s’haurien de quedar a casa per donar una lliçó als seus dirigents. A mi això em sembla, francament, una rebequeria, una criaturada que en aquests moments, en plena ofensiva espanyolitzadora, el país no es pot permetre, ja que l’objectiu, ja sigui a través d’una sola candidatura o de dues, tres o quatre, ha de ser que al Parlament de Catalunya hi hagi el màxim nombre de diputats disposats a proclamar la independència del nostre país. Si els catalans que volen la independència es queden a casa, anem malament! En la mateixa línia, algun col·lectiu ha proposat de fer vot nul; és a dir, posar una papereta dels uns i dels altres juntes dins el mateix sobre. Si voleu, és una idea més imaginativa que l’anterior però el resultat final seria igual de catastròfic: rebaixar el suport a l’independentisme per fer una acció del tot testimonial i inútil. I finalment, almenys per ara, també hi ha els defensors del ‘vot útil’; aquells que sostenen que, com que els independentistes no s’entenen, val més tornar al vot ’segur’ dels actuals partits parlamentaris auto-anomenats ’sobiranistes’. Deixant de banda si aquests ‘angelets’ que ho proposen tenen alguna cosa a veure amb el fet que els independentistes ‘no s’entenguin’, ens hauríem de preguntar en què beneficiaria l’independentisme votar una candidatura, els dirigents de la qual, dia sí dia també, només obren la boca per insistir a dir que no són independentistes, que no estan a favor d’un estat català i que la sobirania per a ells no és una prioritat,o uns altres que ja han demostrat que només parlen d’independència quan s’acosten les eleccions i que després regalen les institucions precisament als enemics de la sobirania i de les llibertats nacionals de Catalunya amb el simple i ximple argument que ‘també són gent d’esquerres’.

Perdoneu el meu pragmatisme, però jo crec que, si al final no hi ha una sola candidatura independentista, és millor que n’hi hagi dues o tres que no pas cap. Després de tot el que ha passat darrerament, de tots els atacs dels espanyols, de la destrossa de l’Estatut, de la mobilització d’un milió i mig de persones el 10-J, després que més de mig milió de catalans hagin votat en les consultes… si ara hem d’estar patint per la barrera del 3% i per la llei d’Hont potser és que aquest país no es mereix la llibertat, no es mereix la independència. El 28 de novembre voteu qui us agradi més, aquell que us inspiri més confiança, el que considereu més seriós i que defensa una proposta més creïble i coherent, però voteu independentista i segur que tots anirem molt més enllà del 3%.

No hi ha Comentaris

Beneficis de la Independència

Dijous 23 de setembre 20’30h al Centre Cívic Can Felipa (c/ Pallars 277) conferència amb Montserrat Tudela (Candidata nº3 de Reagrupament per Barcelona), Enric Canela (Suma Independència) i Joan Canadell (Secretari general del Cercle Català de Negocis i candidat a Reagrupament per Barcelona).

L’assistència és lliure. Us hi esperem.

,

No hi ha Comentaris

Reagrupament a les Festes del Poblenou

Diumenge 19 de setembre, a dos quarts de dues, farem el dinar de germanor de Reagrupament Sant Martí en motiu de les festes de Poble Nou. L’acte és obert. Es farà al Restaurant Metropol de la Rambla del Poblenou, 74. Al dinar podrem gaudir d’unes paraules de la Montserrat Tudela, número 3 de la llista de Reagrupament per Barcelona. El preu del menú és de 15€. Preguem confirmació.

Reagrupament Sant Martí també serà present a les festes amb una parada a la Rambla del Poblenou, dijous i divendres a la tarda i dissabte matí i tarda. Tothom que vulgui conèixer de primera mà la proposta de Reagrupament està convidat.

Per reservar plaça pel dinar o per col·laborar amb la parada informativa contacteu amb bcn-santmarti@reagrupament.cat

,

No hi ha Comentaris

Ahir va ser un gran dia!

Vaig acabar molt satisfet de la Diada d’ahir. La veritat és que viure dies com aquest renova els ànims i impulsa les ganes de treballar per al país. El dia va començar amb el patètic espectacle orquestrat pels partits polítics amb representació parlamentària davant el monument a Casanovas. Per a impedir les escridassades d’anys anteriors, van decidir augmentar el “perímetre de seguretat” per així no ser sotmesos a l’opinió de la gent. Una actitud que demostra la seva covardia. Allò d’ahir va ser una constatació del seu dia a dia: es van allunyar, per voluntat pròpia, del poble. Com sempre, davant de l’Arc de Triomf, una bona colla d’entitats ens mostraven la seva feina diària. El país és viu. Pel migdia, Reagrupament tenia previst organitzar un acte, com l’any passat, d’homenatge al General Moragues. Un cop més, però, els socialistes van provar de boicotejar-lo. L’any passat, en un gest intolerable, van enviar a dos treballadors de l’ajuntament (sí, en un dia festiu!!) que, davant la incredulitat de tots, van començar a fer sonar les seves màquines just quan començaven els discursos polítics. Després de les nostres queixes, van marxar. Aquest any, l’Autoritat Portuària pretenia fer pagar a l’associació per a l’acte. Finalment, els parlaments han tingut lloc al Pla de Palau, on s’ha celebrat un dinar on hi havia més de 500 persones.

Per la tarda, la tradicional manifestació amb inci a la plaça Urquinaona. Allà, hem pogut veure els blocs dels tres partits independentistes que concorreran a les eleccions: Reagrupament, Solidaritat i Esquerra. Em va impactar en especial la poca gent que hi havia en el d’aquests últims. Mai havia vist el seu espai tan buit. Pel que fa als altres dos, va sorprendre positivament la gran capacitat de mobilització dels reagrupats, que vam ser els que més gent vam portar. Pel que fa a Solidaritat, el Joan Laporta va marxar a veure el partit del Barça (?!). Vist el resultat, s’hauria pogut quedar allà. Finalment, el dia va cloure amb un concert d’At Versaris amb Asstrio, Els Pets i Els Amics de les Arts. Tot i que sóc fan d’aquests últims, vaig marxar poc després que comencessin a tocar els de Constantí. Estava ja força cansat. Però vaig tornar a casa content, satisfet. Ahir va ser un gran dia!

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Esperances i poca fe

Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible. Fins i tot crec que s’ha engegat un moviment de fons a favor de la independència, sòlid però de dimensions encara modestes, que arrenca del profund convenciment que, a la vista d’allò a què ens convida Espanya, aquesta és l’única sortida racional i digna. I crec que l’independentisme que ara creix és nou: incorporacions fermes, lideratges incipients, idees tendres. Un independentisme més cívic que estrictament polític, com el que representava ERC. En definitiva, noves esperances en un país que encara confia poc en ell mateix… Tot convida a tornar a cantar la vella i extraordinària cançó (1964) de Raimon D’un temps, d’un país: “Cante les esperances, i plore la poca fe”, i que podria esdevenir ben bé l’emblema d’aquests nous temps de represa nacional.

Però, amb la mateixa convicció, sabem que la independència no és un destí que hagi d’arribar passi el que passi ni, és clar, que estigui a punt de caure’ns del cel. Pot no arribar mai, podem perdre’n l’oportunitat i, segons quin perfil polític acabés presentant, pot arribar a deixar de ser una aspiració raonable per als catalans. No tots els independentismes ni totes les independències són santes i bones. O la independència està vinculada a unes aspiracions ètiques i socials admirables i universals, a un projecte de progrés material i moral que s’afegeixi al del conjunt de la humanitat, o l’esforç titànic que exigirà no tindrà cap sentit.

En qualsevol cas, cal tenir molt en compte que la independència, quan arribi, haurà estat resultat d’un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans –sí, també penso en la resta de Països Catalans– només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d’altra banda, que no tan sols s’expressa amb el resultat electoral d’un sol dia ni d’un referèndum, sinó que implica l’adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d’agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta.

Lamento molt haver de tornar a repetir idees dites i repetides fins a l’avorriment. Però és que a la vista de l’esbojarrament amb què alguns moviments, partits, plataformes i ectoplasmes independentistes –uns d’arnats i d’altres de fets i deixats estar– s’han llançat al damunt d’una hipotètica onada de vot independentista, és clar que hi ha qui ha perdut l’enteniment. Tranquils: a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya. Els “ara o mai”, s’acaben amb “mai”. I si jo tingués cap responsabilitat política en aquest espai polític, aquestes eleccions les deixaria passar de llarg. Les improvisacions es paguen cares i porten a una de les situacions que més incomoden els catalans: a fer el ridícul.

Pel meu parer, tot ve d’una mala interpretació dels esdeveniments dels darrers temps. L’èxit de les consultes per a la independència, tot i la claredat de la pregunta que s’hi feia, es deu a diversos factors que no tots parteixen d’un mateix sentiment polític ni tots conflueixen en un mateix objectiu situat en el mateix moment. N’hi ha que se n’han apropiat, abusivament, simplificant-ne el sentit a favor del seu projecte personal. En tinc prou testimonis com per atrevir-me a dir-ho. I és el cas de la manifestació del 10 de juliol: de la fàcil confluència “contra” alguna cosa precisa –en aquest cas, la sentència del Tribunal Constitucional– mai no se’n pot deduir la unitat a favor d’una mateixa resposta. Algú es va inventar que, amb la manifestació, els catalans exigien unitat a favor… això: a favor de què? No se sap. Els mateixos partits parlamentaris van caure al parany d’una hipotètica demanda d’unitat. Hi havia indignació per la sentència, sí, però també irritació contra la inoperància de la mateixa política, moltes ganes de dir que ja n’hi ha prou de provocacions, una profunda necessitat de sortir del clima depressiu dels darrers mesos… I també els crits d’independència van funcionar com a expressió d’un projecte polític per a alguns assistents, sí, però també com a canalització de tota la resta de malestars de la majoria.

La meva opinió és que les eleccions faran baixar els fums dels oportunistes que han analitzat la realitat catalana amb una eufòria equivocada, i a favor seu. Improvisacions com Solidaritat Catalana, es pagaran cares. Per la seva banda, Reagrupament, l’oferta més madura, va estar badant durant mig any i ara es troba davant d’una ràtzia electoral arrauxada. Que mantingui la calma i la serenitat. La unitat, a hores d’ara, no és la primera urgència del nou independentisme, en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència. Ho és una radicalitat democràtica, que no té res a veure amb unes primàries inventades en una nit d’insomni. I si encara no hagués arribat el moment electoral d’aquesta nova realitat, que esperi, que també és una gran virtut política.

Salvador Cardús i Ros

Publicat a l’Avui.cat

,

No hi ha Comentaris