Arxiu categoria Opinió

Enquestes

Apreciats companys i companyes:

Com podeu observar darrerament en els mitjans de comunicació, no paren de sortir enquestes (totes elles, per cert,  amb mostres ridícules de 1000 persones) en les quals diuen que no obtindrem representació parlamentària.

Des de Reagrupament volem fer un advertiment a tots els catalans i catalanes per a que no caiguin en la trampa i no facin cas del que pretén l´”establishment”: desmobilitzar el independentisme i anul·lar la única candidatura que realment els hi fa mal i els hi molesta: Reagrupament.

Després de 23 anys de CIU venent-se a Espanya per poder tenir poder econòmic i de 7
anys d’un tripartit que ha espanyolitzat Catalunya més que mai (anuncis en castellà a TV3, Zapatero al balcó de la Generalitat, Estatut patètic, espoliació fiscal desorbitat, etc..) ha arribat l’hora de la Independència. Però la Independència de veritat, no la de broma. I la única opció real i seriosa som nosaltres.

És per això que tot els sistema mediàtic de ràdios, diaris i televisions venudes a la
colonització espanyola no paren de dir-nos el que “ells” volen que passi: que no obtindrem representació, que no val la pena votar-nos…

I és per això, que, des de Reagrupament fem una crida a tothom a no creure el que ens diuen aquesta colla de mentiders venuts a Espanya; a no fer-los el joc; a no donar crèdit a les seves fal·làcies i a, en definitiva, el dia 28, anar a votar a Reagrupament amb el cap ben alt, orgullosos de ser catalans i catalanes i sabent que tots junts obtindrem un molt bon resultat.

No us creieu tot el que us diuen!
Confieu en vosaltres i en Catalunya!!

Companys i companyes: Visca la
nostra nació. Visca Catalunya!!!

Enviat per Jordi Ferrer associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

«A Arenys de Munt li fan el buit amb les subvencions des del referèndum »

Entrevista a Carles Móra. L’alcalde d’Arenys de Munt i capdavanter de Reagrupament reconeix que la Diputació, Generalitat i Estat central li retallen subvencions per impulsar les consultes sobiranistes. “La diferència de Solidaritat amb Reagrupament és la regeneració que proposem” assegura

Carles Móra i Tuxans (Arenys de Munt,1955) Alcalde mediàtic del primer municipi que va organitzar una consulta sobiranista. Fa 30 anys que es dedica a la docència. Ara forma part de les llistes de Reagrupament per Barcelona. Home pacient està convençut que Reagrupament ofereix alguna cosa més que independència, “la independència per dur el país a l’excel·lència” en diu. Es queixa que les administracions del PSC li fan el buit a nivells d’ajuts des del referèndum i insisteix que la unitat amb Solidaritat es va intentar fins el darrer minut.

-Bé, alcalde, vostè governa al poble que ha començat la nova dinàmica independentista

Sí, però  ens adonem que de manera barroera patim una persecució màxima als companys que continuen la feina. Per exemple Tarragona Decideix, a qui els van amenaçar amb multar-los si posaven cartells o un obligat silenci als mitjans subvencionats. Estem esfereïts, perquè veus que no estan de punyetes, perquè van atacar la mateixa gent que ells representen. Per una banda, estem molt contents, amb gran autoestima, però per altra preocupats perquè el poder està atacant aquest moviment nascut a Arenys de Munt

-Què vol dir? Què  Arenys de Munt és una víctima, perd subvencions per exemple de la Diputació, de l’Estat central o d’administracions dominades pel PSC?

Sí, sí, hi ha força desafecció cap Arenys de Munt dels partits que ostenten el poder a la Generalitat i a l’Estat espanyol. A nivell de poble i d’alcalde devem estar entre els 3 primers llocs de la llista negra de la Generalitat i l’Estat. Et fan el buit amb força llocs i plataformes, amb algunes administracions supramunicipals, que ens posen un escull, franquejable, però un escull que és difícil de superar a nivell material, econòmic. Es nota molt en els ajuts que s’haurien de repartir d’una manera equitativa a tots els pobles, i només reparteixen exclusivament al logo de partit i pedregi. Nosaltres com  partit municipalista no en traiem cap benefici. Ens fan el buit.

- Alcalde vostè és un capdavanter de Reagrupament, però va ser un defensor de la unitat amb SI, això no ha estat possible…

Sí. Ho veig malament, nosaltres sempre intentem fer governs de concentració, som un partit basat en el teixit social, i és possible que el nostre partit acabi esdevenint una associació cívica. És més fàcil empènyer la gent des de les entitats socials que no pas des de la política. Hem intentat la unitat de totes les maneres possibles, ens van reunir fins a darrera hora a Puigcerdà amb els representants de la plataforma que volia la unitat. Vam fer oferiments sense ser garrepes, i sense fissures. Fins i tot, el representant de Solidaritat, Lluís Bosch, va deixar de militar-hi perquè encara espera la resposta d’Alfons  López Tena. Les coses s’han de dir clares: Rcat va intentar fins l’últim minut arribar a un acord, les nostres llistes són movibles. El primer és Catalunya.
- Així a la vista de la divisió que diferencia Reagrupament de Solidaritat si el projecte finalista és el mateix?

Jo demano que es voti independentisme, sigui qui sigui, però que el vot sigui independentista. Dit això, hi ha una diferència bàsica, i és la regeneració política. Aquest país la de moure el treball, els valors, el respecte, la feina ordenada, l’ordre i la capacitat de decisió. I aquest és el valor afegit de Reagrupament.

- Així és indestriable la independència que la regeneració, o una abans de l’altre?

Han d’anar totes dues de bracet. Construir un país amb els mals hàbits d’ara seria una tasca deficitària, volem la Catalunya de l’excel·lència. Som persones normals, som persones del poble que vol treballar pel poble. Una Catalunya neta, culta i desvetllada com deia Salvador Espriu.

-Si les enquestes l’encerten hi haurà una clara majoria sobiranista al Parlament?

Es refereix a CiU?

-Per exemple

El projecte de CiU no el menystenim, però no podrà tirar endavant, coneixen de sobres les reaccions de l’Estat espanyol. El concert no l’acceptaran.

-Però hi donarien suport?

Estem més propers d’en Mas que d’en Montilla.

-I al concert?

Insisteixo que s’ha d’aconseguir però no s’assolirà. L’exemple el tenim amb l’ofensiva judicial contra el català d’aquesta setmana. És desgranar la sentència de l’Estatut que atenta contra la línia de flotació del vaixell Catalunya.

- Formaria grup parlamentari amb ERC i SI?

Si l’objectiu és la independència, sense figures, aniríem plegats, sí. Ara bé, a la mínima fissura ho denunciaríem. La nostra disciplina és molt autoexigent, primer és prioritzar Catalunya. Jo deixo de ser alcalde d’aquí set mesos, per deontologia, això no és un joc. Ho dic com exemple que  volem un Parlament transparent per un estat independent, cosit amb bons hàbits i vertebrat a través de la bona feina.

-Si el 28 no obtenen representació?

Seguirem lluitant pel país a través del teixit associatiu i tornarem a les nostres respectives feines

Carles Móra, Publicat a Nació Digital

,

No hi ha Comentaris

El 28-N, tu tries: o autonomia o independència

En el moment històric en què som ara ens toca triar, potser ja d’una manera definitiva, si el que volem per al nostre país és ser espanyols; és a dir, ser ja per sempre més una comunitat autònoma espanyola de règim comú, o si estem disposats a tenir un estat propi que pugui donar resposta als nostres reptes com a país.

Els catalans hem viscut alegrement d’il·lusions des de fa molts anys, però l’Estat espanyol s’ha encarregat de deixar-nos clar, en aquests últims mesos, que les nostres il·lusions –federalisme, concert econòmic, plurinacionalitat…-  no seran mai possibles dins d’una Espanya cada dia més reforçada. En aquest sentit, el 28 de novembre serà un moment clau, en el qual els ciutadans d’aquest país podrem dir amb tota llibertat el que volem per a la nostra nació. Si aquell vespre el Parlament és ple de diputats autonomistes, això voldrà dir que ja ens està bé la situació d’espoli i humiliació a què ens tenen sotmesos. Si, en canvi, els independentistes som majoria, estarem en condicions d’esdevenir un poble lliure, un nou estat de la Unió Europea, en qüestió de poc temps.

De vegades sembla que els catalans estiguem afectats per una mena d’amnèsia col·lectiva. No fa gaire, el govern de la Generalitat i els partits que li donen suport ens volien convèncer que s’havia aconseguit el millor acord de finançament de la història. Ara, quan tan sols han passat uns mesos, la Generalitat ha d’emetre bons perquè està tècnicament en una situació de fallida. I tot això mentre es va generant un dèficit cada vegada més gran que, a la llarga, provocarà que els pocs recursos econòmics que som capaços de gestionar es destinin, gairebé exclusivament, a pagar aquest deute.

Un altre aspecte que demostra aquest nivell d’il·lusió en què hem viscut i que ara sembla que no vulguem reconèixer és el nombre rècord de tancament de fàbriques de “baix valor afegit”. Des de la Generalitat se’ns deia que això responia a un millor nivell de la nostra economia que no admetia ja treballs de baixa qualificació i sous reduïts; que nosaltres ja havíem entrat en l’etapa del R+D i que les fàbriques que necessitaven mà d’obra “poc qualificada” havien de marxar a països amb economies que nosaltres ja havíem superat. No fa gaire, però, el president de la Generalitat va haver d’anar a la Xina a suplicar que fàbriques d’aquesta mena  –una cadena de muntatge de vehicles- tornessin a instal·lar-se a Catalunya en una demostració clara que el nostre nivell com a país està caient en picat.

Davant d’això, Reagrupament proposa un pla basat en tres receptes bàsiques que s’han resumit en l’eslògan “Independència, democràcia i treball”. D’una banda, la necessitat de la independència, ja que només amb un estat propi serem capaços de disposar de les eines necessàries per capgirar la situació i apostar per un sistema econòmic adequat al nostre teixit productiu. És vital, també, afrontar un procés de regeneració democràtica, amb accions legislatives que afavoreixin la transparència i el control de la gestió pública, la limitació de mandats, una llei electoral basada en circumscripcions petites, un règim dur d’incompatibilitats, una simplificació i racionalització de l’administració, una austeritat pressupostària i un llarg etcètera de mesures que ens donaran aquest plus de seriositat que ens permetrà anar pel món amb orgull. Finalment, cal recuperar l’exigència màxima en la feina ben feta, en els valors de l’esforç, l’excel·lència i la justa recompensa. Hem de treballar més i més bé, per poder ser un país millor i amb més qualitat de vida.

Ara per ara, però, el primer repte és entrar amb força al Parlament el 28 de novembre. O un Parlament autonomista o un d’independentista, o més Espanya o la llibertat, tu tries.

Joan Carretero, Publicat a Nació Digital

,

No hi ha Comentaris

Reagrupament, un projecte unitari

D’ençà del dia de la seva creació, Reagrupament sempre ha estat un projecte unitari, ha tingut la intenció de sumar, d’unir totes aquelles persones que volem que Catalunya es constitueixi com a estat i que, com és evident, no trobem en cap de les formacions polítiques avui parlamentàries la resposta als nostres anhels de llibertat i sobirania.

Per tant, Reagrupament neix com a associació, però amb la ferma voluntat d’esdevenir protagonista en les pròximes eleccions. I neix, com he dit, amb una vocació unitària, amb la intenció de posar fi a la dispersió de sigles que sempre ha caracteritzat l’independentisme català. I fins avui hem fet molt bona feina i tots i cadascun dels nostres associats n’han d’estar orgullosos. Som avui un moviment fort, producte de la transversalitat ideològica que sempre hem defensat però alhora cohesionat i ben implantat al territori.

En els últims anys hem sumat i hem sumat molt, i hem desautoritzat tots aquells que, per desprestigiar-nos, ens han volgut penjar l’etiqueta de ser una escissió d’Esquerra. Res més lluny de la realitat, els números són clars: dels nostres actualment més de 3.400 associats, un 70% no havien militat mai en cap organització política i el 30% restant prové de diferents partits. Per tant, hem avançat molt en el camí de la unitat independentista i ho hem fet treballant des de la base, trepitjant el carrer i recorrent la geografia del nostre país explicant les nostres propostes a tothom que ens ha volgut venir a escoltar i hem aplegat a les nostres files bons professionals; com diem tot sovint, Reagrupament no vol professionals de la política però sí bons professionals que volen dedicar uns anys de la seva vida a fer política pel seu país.

Som, per tant, un moviment que ha fet fins avui tres assemblees nacionals amb una alta participació d’associats, uns associats que no han exercit de figurants sinó que han intervingut, han participat i han pogut dir la seva sempre que han volgut. Hem demostrat que tenir una direcció forta no és contradictori amb disposar d’una base activa i amb ganes d’intervenir, de treballar i de mobilitzar-se. Hem omplert, pagant expressament cada associat de la seva butxaca, tres cops el Palau de Congressos en tres assemblees que han servit per, primer, dotar-nos d’uns reglaments i d’una junta directiva nacional; segon, d’un full de ruta que hem denominat “Organitzant el nostre futur lliure”, en què van participar més de 600 associats, i, tercer, aprovar unes candidatures que van tenir el suport del 90% dels assistents, i de més del 90% en els casos de les circumscripcions de Lleida i Girona. És a dir, tots els passos que hem anat fent s’han fonamentat en la participació dels associats i en un suport àmpliament majoritari, i val la pena recordar-ho quan d’altres que no se sap encara qui ha elegit pretenen erigir-se en portaveus de la democràcia interna i de la transparència i, des d’altres organitzacions , ens volen donar lliçons no se sap ben bé de què.

Dimarts passat, al Fossar de les Moreres, un grup de patriotes, d’independentistes de pedra picada van fer una crida a la unitat independentista, a l’entesa amb vista al 28 de novembre. I jo agraeixo sincerament el seu esforç, la seva il·lusió perquè en les pròximes eleccions l’independentisme català assoleixi uns grans resultats i jo comparteixo de ple aquesta il·lusió, però els he de dir que ha passat molt temps d’ençà que el 31 de juliol a Arenys de Munt vaig fer una proposta de coalició a Joan Puigcercós i Joan Laporta, en una sala plena de gom a gom d’una munió de persones que avui en poden ser testimonis. Des d’aquell dia, no hi ha hagut cap resposta seriosa a aquesta iniciativa, tot han estat subterfugis, menyspreus i fugides d’estudi.

Des de llavors, Reagrupament ha continuat afegint suports al seu projecte: Suma Independència, el Bloc Sobiranista Català… i encara som a temps de continuar sumant. Tots els candidats de Reagrupament tenim clar, i hi ha un mandat de la tercera assemblea nacional que així ho diu, que estem disposats a fer un pas enrere a favor de la unitat si és que realment aquesta unitat s’ho val. Però penseu una cosa, el 28 de novembre és molt important, segur que sí, però encara ho és més el 29 de novembre. Probablement en aquestes eleccions no s’assolirà un mínim de 68 diputats disposats a proclamar la independència des del Parlament de Catalunya; justament per això és molt important, és bàsic i fonamental, que l’endemà de les eleccions els nostres diputats tinguin clar què anem a fer al Parlament. No només haurem de fer molta pedagogia del procés cap a la independència dins i fora del Parlament, sinó també deixar clar que no ens deixem comprar ni per cap càrrec, ni per cap sou, ni per cap comissió o prebenda; que no participarem de cap manera en la gestió d’una comunitat autònoma espanyola a la qual falten 22.000 milions d’euros en el seu pressupost, cosa que ens anul·la com a país, i que les nostres idees d’independència i regeneració democràtica són la nostra única raó de ser. Al Parlament, els diputats de Reagrupament hauran de treballar per posar els fonaments de la Catalunya Estat. Nosaltres hi estem disposats, no sé si tothom està en condicions de poder dir el mateix.

Joan Carretero

No hi ha Comentaris

Més enllà del 3%

L’electorat independentista, almenys aquella part que té ganes de votar alguna cosa nova en els comicis del 28-N, demana unitat. I jo hi estic d’acord. Cal el màxim d’unitat possible per assolir els millors resultats possibles, uns resultats que permetin que l’independentisme polític faci un pas endavant i sigui determinant a la cambra catalana si pot ser aquesta mateixa legislatura o, a tot estirar, en la següent. Ara bé, si la unitat absoluta no s’aconsegueix, què faran els electors que volen votar per la independència en aquests comicis? I és aquí on comencen a sorgir diferents iniciatives amb algunes de les quals no puc estar gens d’acord, ja que, tal com es plantegen, poden acabar beneficiant formacions que no tenen com a prioritat la independència del país o fins i tot aquelles que hi estan en contra.
Doncs bé, analitzem algunes d’aquestes propostes. Gent de bona fe planteja, per exemple, que, si les formacions independentistes no s’entenen, els electors partidaris d’aquesta opció s’haurien de quedar a casa per donar una lliçó als seus dirigents. A mi això em sembla, francament, una rebequeria, una criaturada que en aquests moments, en plena ofensiva espanyolitzadora, el país no es pot permetre, ja que l’objectiu, ja sigui a través d’una sola candidatura o de dues, tres o quatre, ha de ser que al Parlament de Catalunya hi hagi el màxim nombre de diputats disposats a proclamar la independència del nostre país. Si els catalans que volen la independència es queden a casa, anem malament! En la mateixa línia, algun col·lectiu ha proposat de fer vot nul; és a dir, posar una papereta dels uns i dels altres juntes dins el mateix sobre. Si voleu, és una idea més imaginativa que l’anterior però el resultat final seria igual de catastròfic: rebaixar el suport a l’independentisme per fer una acció del tot testimonial i inútil. I finalment, almenys per ara, també hi ha els defensors del ‘vot útil’; aquells que sostenen que, com que els independentistes no s’entenen, val més tornar al vot ’segur’ dels actuals partits parlamentaris auto-anomenats ’sobiranistes’. Deixant de banda si aquests ‘angelets’ que ho proposen tenen alguna cosa a veure amb el fet que els independentistes ‘no s’entenguin’, ens hauríem de preguntar en què beneficiaria l’independentisme votar una candidatura, els dirigents de la qual, dia sí dia també, només obren la boca per insistir a dir que no són independentistes, que no estan a favor d’un estat català i que la sobirania per a ells no és una prioritat,o uns altres que ja han demostrat que només parlen d’independència quan s’acosten les eleccions i que després regalen les institucions precisament als enemics de la sobirania i de les llibertats nacionals de Catalunya amb el simple i ximple argument que ‘també són gent d’esquerres’.

Perdoneu el meu pragmatisme, però jo crec que, si al final no hi ha una sola candidatura independentista, és millor que n’hi hagi dues o tres que no pas cap. Després de tot el que ha passat darrerament, de tots els atacs dels espanyols, de la destrossa de l’Estatut, de la mobilització d’un milió i mig de persones el 10-J, després que més de mig milió de catalans hagin votat en les consultes… si ara hem d’estar patint per la barrera del 3% i per la llei d’Hont potser és que aquest país no es mereix la llibertat, no es mereix la independència. El 28 de novembre voteu qui us agradi més, aquell que us inspiri més confiança, el que considereu més seriós i que defensa una proposta més creïble i coherent, però voteu independentista i segur que tots anirem molt més enllà del 3%.

No hi ha Comentaris

Ahir va ser un gran dia!

Vaig acabar molt satisfet de la Diada d’ahir. La veritat és que viure dies com aquest renova els ànims i impulsa les ganes de treballar per al país. El dia va començar amb el patètic espectacle orquestrat pels partits polítics amb representació parlamentària davant el monument a Casanovas. Per a impedir les escridassades d’anys anteriors, van decidir augmentar el “perímetre de seguretat” per així no ser sotmesos a l’opinió de la gent. Una actitud que demostra la seva covardia. Allò d’ahir va ser una constatació del seu dia a dia: es van allunyar, per voluntat pròpia, del poble. Com sempre, davant de l’Arc de Triomf, una bona colla d’entitats ens mostraven la seva feina diària. El país és viu. Pel migdia, Reagrupament tenia previst organitzar un acte, com l’any passat, d’homenatge al General Moragues. Un cop més, però, els socialistes van provar de boicotejar-lo. L’any passat, en un gest intolerable, van enviar a dos treballadors de l’ajuntament (sí, en un dia festiu!!) que, davant la incredulitat de tots, van començar a fer sonar les seves màquines just quan començaven els discursos polítics. Després de les nostres queixes, van marxar. Aquest any, l’Autoritat Portuària pretenia fer pagar a l’associació per a l’acte. Finalment, els parlaments han tingut lloc al Pla de Palau, on s’ha celebrat un dinar on hi havia més de 500 persones.

Per la tarda, la tradicional manifestació amb inci a la plaça Urquinaona. Allà, hem pogut veure els blocs dels tres partits independentistes que concorreran a les eleccions: Reagrupament, Solidaritat i Esquerra. Em va impactar en especial la poca gent que hi havia en el d’aquests últims. Mai havia vist el seu espai tan buit. Pel que fa als altres dos, va sorprendre positivament la gran capacitat de mobilització dels reagrupats, que vam ser els que més gent vam portar. Pel que fa a Solidaritat, el Joan Laporta va marxar a veure el partit del Barça (?!). Vist el resultat, s’hauria pogut quedar allà. Finalment, el dia va cloure amb un concert d’At Versaris amb Asstrio, Els Pets i Els Amics de les Arts. Tot i que sóc fan d’aquests últims, vaig marxar poc després que comencessin a tocar els de Constantí. Estava ja força cansat. Però vaig tornar a casa content, satisfet. Ahir va ser un gran dia!

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Esperances i poca fe

Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible. Fins i tot crec que s’ha engegat un moviment de fons a favor de la independència, sòlid però de dimensions encara modestes, que arrenca del profund convenciment que, a la vista d’allò a què ens convida Espanya, aquesta és l’única sortida racional i digna. I crec que l’independentisme que ara creix és nou: incorporacions fermes, lideratges incipients, idees tendres. Un independentisme més cívic que estrictament polític, com el que representava ERC. En definitiva, noves esperances en un país que encara confia poc en ell mateix… Tot convida a tornar a cantar la vella i extraordinària cançó (1964) de Raimon D’un temps, d’un país: “Cante les esperances, i plore la poca fe”, i que podria esdevenir ben bé l’emblema d’aquests nous temps de represa nacional.

Però, amb la mateixa convicció, sabem que la independència no és un destí que hagi d’arribar passi el que passi ni, és clar, que estigui a punt de caure’ns del cel. Pot no arribar mai, podem perdre’n l’oportunitat i, segons quin perfil polític acabés presentant, pot arribar a deixar de ser una aspiració raonable per als catalans. No tots els independentismes ni totes les independències són santes i bones. O la independència està vinculada a unes aspiracions ètiques i socials admirables i universals, a un projecte de progrés material i moral que s’afegeixi al del conjunt de la humanitat, o l’esforç titànic que exigirà no tindrà cap sentit.

En qualsevol cas, cal tenir molt en compte que la independència, quan arribi, haurà estat resultat d’un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans –sí, també penso en la resta de Països Catalans– només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d’altra banda, que no tan sols s’expressa amb el resultat electoral d’un sol dia ni d’un referèndum, sinó que implica l’adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d’agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta.

Lamento molt haver de tornar a repetir idees dites i repetides fins a l’avorriment. Però és que a la vista de l’esbojarrament amb què alguns moviments, partits, plataformes i ectoplasmes independentistes –uns d’arnats i d’altres de fets i deixats estar– s’han llançat al damunt d’una hipotètica onada de vot independentista, és clar que hi ha qui ha perdut l’enteniment. Tranquils: a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya. Els “ara o mai”, s’acaben amb “mai”. I si jo tingués cap responsabilitat política en aquest espai polític, aquestes eleccions les deixaria passar de llarg. Les improvisacions es paguen cares i porten a una de les situacions que més incomoden els catalans: a fer el ridícul.

Pel meu parer, tot ve d’una mala interpretació dels esdeveniments dels darrers temps. L’èxit de les consultes per a la independència, tot i la claredat de la pregunta que s’hi feia, es deu a diversos factors que no tots parteixen d’un mateix sentiment polític ni tots conflueixen en un mateix objectiu situat en el mateix moment. N’hi ha que se n’han apropiat, abusivament, simplificant-ne el sentit a favor del seu projecte personal. En tinc prou testimonis com per atrevir-me a dir-ho. I és el cas de la manifestació del 10 de juliol: de la fàcil confluència “contra” alguna cosa precisa –en aquest cas, la sentència del Tribunal Constitucional– mai no se’n pot deduir la unitat a favor d’una mateixa resposta. Algú es va inventar que, amb la manifestació, els catalans exigien unitat a favor… això: a favor de què? No se sap. Els mateixos partits parlamentaris van caure al parany d’una hipotètica demanda d’unitat. Hi havia indignació per la sentència, sí, però també irritació contra la inoperància de la mateixa política, moltes ganes de dir que ja n’hi ha prou de provocacions, una profunda necessitat de sortir del clima depressiu dels darrers mesos… I també els crits d’independència van funcionar com a expressió d’un projecte polític per a alguns assistents, sí, però també com a canalització de tota la resta de malestars de la majoria.

La meva opinió és que les eleccions faran baixar els fums dels oportunistes que han analitzat la realitat catalana amb una eufòria equivocada, i a favor seu. Improvisacions com Solidaritat Catalana, es pagaran cares. Per la seva banda, Reagrupament, l’oferta més madura, va estar badant durant mig any i ara es troba davant d’una ràtzia electoral arrauxada. Que mantingui la calma i la serenitat. La unitat, a hores d’ara, no és la primera urgència del nou independentisme, en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència. Ho és una radicalitat democràtica, que no té res a veure amb unes primàries inventades en una nit d’insomni. I si encara no hagués arribat el moment electoral d’aquesta nova realitat, que esperi, que també és una gran virtut política.

Salvador Cardús i Ros

Publicat a l’Avui.cat

,

No hi ha Comentaris

SENSE POR

No veig quin problema hi hauria d’haver per sotmetre els candidats de la llista electoral de Reagrupament Independentista novament a votació en un acte conjunt amb Solidaritat Catalana per a la constitución de les llistes electorals de la candidatura independentista que es presentaria a les properes eleccions del Parlament de Catalunya.

Entenc que hi poden haver moltes raticències al respecte, sobretot per aquells que encapçalen les llistes. També entenc que l’emergència sobtada de Solidaritat Catalana, amb un discurs idèntic al de Reagrupament, sembla una provocació gairebé intolerable sobretot davant l’arrogància mostrats envers la nostre associació. Però crec que ara cal ser generosos i conseqüents amb el nostre objectiu, la independència de Catalunya, i fer els passos necessaris per arribar-hi; que tal com ja han dit alguns, ens haurem d’empassar molts gripaus durant el camí!

Si Reagrupament té realment la força que diu tenir (en nombre d’afiliats i simpatitzants), no hauria de tenir por a posar les seves llistes a votació, ja que apel.lant al volt d’aquells que creuen en aquesta organització, seria del tot raonable pensar que molts dels actuals membres de les llistes sortissin escollits i per tant formessin part, també, de les noves llistes del partit independentista que es presenti a les eleccions.

No podem oblidar que la votació de candidats individuals per a formar part de les llistes electorals era la idea inicial de Reagrupament, la qual per raons que desconec no s’arribà a materialitzar mai, ans es va reformular, i que ara ha estat rescatada, diuen  (perquè encara no sabem com), per Solidaritat Catalana.

Si Reagrupament accepta el joc desmostrarà una fortalesa davant els seus seguidors i la resta de l’electorat i alhora un retorn a la seva lluita per la regeneració democràtica que ara sembla que encarni el grup Solidaritat Catalana, però que recordem, fou impulsada per Reagrupament ara fa més d’un any.

Voldria, des de la meva posició de membre de reagrupament animar a la reflexió, la congruència i la valentia per sintonitzar dos projectes que, tot i tenir tarannàs diferents,  en essència lluiten pel mateix, exactament el mateix: independència i regeneració democràtica. La feina de Reagrupament no haurà estat en va, malgrat pugui ser fagocitada (com alguns diuen), i cal que les negociacions s’enfoquin més a defensar la Constitució i el programa electoral que entre tots hem escrit, i definir comportaments sincrònics al sí del Parlament.

Enviat per Ariadna Benet associat a Reagrupament – Sant Martí.

6 Comentaris

Joan Carretero, dignitat i país

En una Catalunya que es troba en fallida econòmica -víctima de l’espoli més escandalós de tot el planeta- i en un estat d’immensa frustració per culpa d’una classe política infantívola i covarda, sense cap més horitzó nacional que les properes eleccions, les recents declaracions de Joan Carretero al diari Avui són una finestra d’aire pur. No és estrany que sigui demonitzat per tots els poders fàctics -el pitjor encara ha d’arribar- i que els grans diaris catalans pensats en espanyol silenciïn tot allò que té a veure amb Reagrupament, començant pel seu programa social de 59 pàgines [PDF] que parla, entre altres coses, del món agrícola, de sòl i habitatge, de planificació ambiental, de la immigració, de la igualtat de gènere, de la llengua i dels mitjans de comunicació. No, no és gens estrany.

D’una banda, ens trobem amb Artur Mas, que titlla d’immadurs els catalans -inclosos els seus propis votants- per tal d’amagar que en realitat és ell qui no està madur per liderar la independència de Catalunya -no tenen res a dir, sobre això, les JNC?-, i, de l’altra, en una cada cop més espanyolitzada Acampada Jove -la genuflexió de les JERC davant la direcció del seu partit no pot ser més escandalosa-, ens trobem amb Joan Puigcercós, que fa una crida a la “insubmissió”. Cosa que sobta força, ja que va ser precisament ell qui, submisament, va penjar la bandera espanyola que encara oneja a Governació i qui ha avergonyit bona part del país amb la seva submissió al Partit Socialista. Per sort, mentrestant, Joan Carretero parla amb una claredat i un desacomplexament insòlits en un polític català. Vegem-ne alguns fragments:

“Tothom sap que el PSC, com a tal, no existeix. És una ficció més de la política catalana. [...] La política catalana és una ficció: no hi ha recursos, no hi ha competències… I ara, amb el capítol de l’Estatut, totes les fal·làcies d’aquests trenta anys han quedat al descobert. Tothom ha quedat atrapat en el seu propi discurs. Tothom és víctima de la seva pròpia ficció.”

Sobre la roja: “Jo sempre vaig amb els qui van contra Espanya. I no m’he de justificar.”

“Un país no avança només amb manifestacions. Si això no té una translació a la composició política del Parlament, no servirà de res. [...] A Madrid ja s’hi han acostumat, que fem manifestacions de tant en tant. Els és igual que siguem un o dos milions. Saben que al cap d’uns dies tots fem vida normal i no passa res. A Madrid només els pot impressionar una majoria parlamentària.”

“Un referèndum no serveix de res. La independència no vindrà per un referèndum. L’hem de proclamar. Actualment, una proclama d’uns diputats elegits democràticament, en una Europa democràtica, té un altre valor. I internacionalment se’ns reconeixerà. Una altra cosa és que llavors hàgim de fer un referèndum, però serà després, no abans. Som ciutadans europeus com els altres, i ho tenim tot a favor.”

Joan Carretero, no hi ha dubte, és una rara avis en la política catalana. La seva dignitat com a català, posant els drets nacionals del país sempre per davant dels interessos de partit, dient les coses pel seu nom i no agenollant-se ni demanant perdó a Espanya, com li exigia la Generalitat el 2006 per haver dit que Zapatero “és un espanyolista demagog” -ara ho diu tothom-, es troba als antípodes de la provinciana política catalana. Aquí estem tan acostumats a besar els peus del maltractador i a fer gestos grandiloqüents que no passen de la pura rebequeria, que ens escandalitza la desinhibició i l’assertivitat. Per sort, però, les coses han començat a canviar i és la societat civil qui, avergonyida de la seva classe política, està agafant les regnes del país. Vénen dies molt importants per a Catalunya.

Victor Alexandre.cat

No hi ha Comentaris

Vomitiu: 14 milions d’€ paga l’estat a 23 futbolistes

Cap selecció de les 32 que van participar al mundial de futbol havia de cobrar, ni de lluny, una xifra similar. Cal pensar que l’atur a l’estat espanyol és del 20 % mentre la mitjana de la Unió Europea és del 10 %. Cal pensar que l’endeutament és del 11 % i el màxim permés és del 3 %.

Caldria memoritzar aquesta xifra: 14 milions d’€ per quan el govern del PSOE ens vingui amb més retallades socials i “ajustos”. Cada jugador s’embutxacarà 600.000 €. Alguns espanyolistes, mentiders com sempre, argumenten que ho paguen patrocinadors. Com bé argumenta de forma excel·lent Miquel Quintana, això és fals.  Altres espanyolistes, manipuladors com sempre, diuen llavors que qui ho paga és la federació. El mateix Quintana demostra que la federació es financia mitjançant l’estat espanyol. Per tant els diners surten de tots nosaltres.

Quan algú us comenti la seva alegria per guanyar un mundial se li poden recordar aquestes dades. El somriure se li esborrarà de la boca. Si té cervell, doncs molts dels qui ho celebren no semblen tenir-ho com vam veure amb les destrosses que van fer a diversos indrets i, sospitosament, ha amagat la premsa. De moment la CUP ha demanat la dimissió de la gran incompetent Assumpta Escarp (PSOE, com no) que va dir que la pantalla era per evitar incidents. Per cert, quan ha costat la pantalla de Montjuic?. Cal recordar que Hereu fa només un mes agraïa per carta als funcionaris el “sacrifici” i parlava de “dràstiques mesures de control del dèficit i reducció de la despesa”.

De moment a pagar i callar. A la tardor venen eleccions.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris