Arxiu etiqueta Opinió

Cap a Ginebra, suplicants.

Sí, suplicants com en el segle II aC els nostres avantpassats emporitans enfilaven cap el temple d’Asclepli, el déu guaridor, per buscar la complicitat de la divinitat en els afers que els empenyien cap a un destí orb. 

El nostre Asclepi emporità, de sobrenom l’Esculapi d’Empúries, també va anar a Ginebra, suplicant, buscant salvar una part de la nostra història. Va marxar escapolint-se de la follia dels feixistes espanyols al final de la guerra civil. Els governants -que no gestors- d’aleshores van treballar en condicions extremes per salvar la peça més emblemàtica de l’arqueologia catalana, l’escultura grega més bella de la mediterrània occidental.

Asclepli, va anar a la seu de les Nacions Unides de Ginebra (aleshores Palau de la Societat de les Nacions), l’any 1939, des del 9 de febrer fins el 9 de maig. En aquests tres mesos es va succeir la desfeta històrica del nostre poble de la que ens en sortirem quan assolim la llibertat. L’Asclepi, de sobrenom l’Esculapi d’Empúries,va marxar evacuat juntament amb una important quantitat de les peces més significatives del nostre passat que configuraven -i encara ho fan- el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el museu que havia creat un dels grans intel.lectuals de la nostra nació, reconegut arreu del món, Pere Bosch Gimpera. El mateix museu que ara la conselleria de Cultura i MMCC de l’actual Generalitat de Catalunya s’ha entestat en desmuntar, dissolent-lo en un projecte faraònic i desfasat que no té ni el suport del col.lectiu d’arqueòlegs, historiadors ni museòlegs, ni tan sols el de l’Institut d’Estudis Catalans. Però ara no vull parlar d’aquesta bestiesa històrica. Prometo fer-ho un altre dia.

La Generalitat de Catalunya de la II República Espanyola va tenir la preocupació, en plena guerra civil, de posar en marxa una sèrie de mesures per tal de protegir el patrimoni cultural del país. No només el de titularitat pública, sinó també el privat, atès que ambdós són, en definitiva, el que ens configuren, també, com a poble. Sí, aquella Generalitat que va canviar de govern un munt de vegades durant la guerra,  va tenir visió d’estat en aquest sentit, com també ho va tenir el govern de la II República, tot i que cadascú treballés pel seu compte. I es va salvar de les bombes i la destrucció folla, el patrimoni cultural que ara tenim, gaudim i admirem. Corrien altres temps.  Si Ventura Gassol, Pere Bosch Gimpera, Pi i Sunyer -per citar-ne alguns- veiessin el que estem fent ara amb el patrimoni, com la Sagrada Família -per citar un exemple- sospito que es moririen de nou, però aquesta vegada de vergonya.

Però tornem a l’Asclepi, de sobrenom l’Esculapi d’Empúries.  Només iniciada la guerra, la Generalitat de Catalunya ja va prendre mesures de protecció del patrimoni, buidant vitrines dels museus, encaixant el material exposat, traslladant-lo als llocs més segurs dels museus, i les peces que no es podien traslladar per les seves dimensions o característiques, se les protegia amb sacs de terra o bé, fins i tot, construint murs amb totxanes. Però quan la tràgica desfeta de la II República ja era irreversible, es va traslladar al Mas Perxés d’Agullana –convertit també aleshores en seu de la Conselleria de Cultura- molts dels tresors del patrimoni català, més de dues-centes caixes que contenien materials arqueològics del Museu d’Arqueologia de Catalunya.  A principis del mes de febrer de 1939, aquest patrimoni cultural, juntament amb d’altres dipositats a Darnius, van emprendre el breu exili fins al palau de la Societat de Nacions, a Ginebra.

L’Asclepi, lògicament, va ser exposat a les sales de la Societat de les Nacions tots els honors, no pas com un exiliat, amb sinó com un tresor que calia honorar. I va tornar a Barcelona, amb la resta del patrimoni que l’acompanyava el dia 9 de maig després que es lliurés oficialment a Pablo de Churruca, ministre d’Espanya.

A Ginebra era un tresor, arribat aquí, una possessió d’España.

El dia 1 d’abril de l’any 1939 la tragèdia s’havia consolidat en el nostre poble, i també, en els pobles veïns. I, tot i que molt lluny del que van patir les generacions que ens han precedit, davant de les quals només puc mostrar el més profund respecte, la tragèdia encara no ha arribat a la seva fí.

Per tant, anem a Ginebra, a la seu de les Nacions Unides el dia 8 de maig, suplicants, com els nostres avantpassats emporitans enfilaven cap el temple d’Asclepli, el déu guaridor, per buscar la complicitat del món en la nostra lluita dels afers que ens portaran cap a un destí que deixarà de ser orb el mateix dia que els diputats del Parlament de Catalunya elegits en les properes eleccions duguin a terme la declaració unilateral de la independència de Catalunya. 

Enviat per Montserrat Tudela associada a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Les pensions dels diputats espanyols

Ara que es planteja, des de l’estat espanyol, ampliar als 67 anys l’edat de jubilació dels catalans del sud, caldria aclarir quines són les condicions de jubilació dels diputats espanyols.
Els diputats i senadors del l’estat espanyol tenen dret al 100 % de la pensió màxima…amb 11 anys treballant. Encara més: amb 7 anys s’enduen el 80 % de la pensió màxima segons recull el capítol primer del BOGC en els seus articles 2 i 3. No és l’únic privilegi d’una casta que mai, a la història, ha reduït els seus privilegis en res. Ni crisi ni històries. Hi ha molts exemples com que l’estat paga la seguretat social dels diputats o senadors que perdin l’escó abans dels 55 anys i no trobin cap altra ocupació.
Quan el govern del PSOE ha proposat ampliar les condicions de jubilació això no ha afectat els diputats. Les pensions dels mortals depenen de la seguretat social i les de la casta depenen del pressupost del congrés per un giravolt legal. Surten del mateix lloc però és blinden i es fa veure que no. En el reglament de les pensions dels diputats, aprovat el 2006, es garanteix cobrar la pensió més alta. En el cas de que un senador o diputat no hi arribi les Corts espanyoles s’ocupen de pagar el complement.
Si un membre de les càmeres mor i fou diputat o senador més de 7 anys la seva parella i fills reben una ajuda equivalent a dos mesos per cada any d’exercici.
Cap d’aquestes condicions es modificarà ara amb la crisi. Els diputats guanyen fins a 18.000 € al mes però a això s’ha sumar les dietes de fins a 120 € al dia (150 si surten fora de l’estat), 250 € al mes per a taxis…En tot l’any 2010 només hi haurà 45 sessions a la cambra…i a la majoria ni tant sols es presenta un terç dels diputats espanyols.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

El Barça i la política nacional

La renúncia d’Alfons Godall a la presidència del FC Barcelona ha estat una mala notícia per als interessos del club i també per a la projecció internacional de Catalunya. Ell hauria estat un bon continuador del projecte de Joan Laporta, l’home que ja és el millor president de la història, tant en clau esportiva com en clau política. De fet, aquesta última, és a dir, la recatalanització del Barça, mai no hauria estat possible sense la intel·ligència amb què s’ha treballat en clau esportiva. De la mateixa manera que un president és el responsable màxim dels fracassos d’un club, també n’és dels seus èxits. I és de justícia reconèixer que mai cap altre president no havia aconseguit tants títols en totes les seccions i en un espai tan breu de temps, i encara menys que en aquest període l’equip de futbol fos proclamat el millor equip del món. Això no té preu i en qualsevol nació amb un mínim d’autoestima i amb un club tan representatiu com el Barça aquest president gaudiria d’un reconeixement públic. Però tractant-se de Catalunya, un país que té com a principals trets caracterològics l’egoisme, l’enveja, la malfiança, la mesquinesa, la sornegueria, el complex d’inferioritat i la manca d’horitzons, és ben normal que se’l blasmi. I encara més si l’home en qüestió, com Joan Laporta, no concep per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el de la plena llibertat, la llibertat que només tenen les nacions amb Estat propi. Llavors la guerra contra ell ja no té límits i tot s’hi val per escarnir-lo. Cal fer-ho per impedir que la seva probable carrera política pugui desmuntar la praxi conservadora de peix al cove que els partits tradicionals tenen prevista fins a l’any 3000. Diuen que el Barça no s’ha de barrejar amb la política, però tots ells, ves per on, intenten col·locar els seus submarins a la presidència.

Per això ja fa temps que els futurs damnificats per l’entrada de Joan Laporta i de Reagrupament al Parlament han obert foc a discreció contra el president del Barça i Joan Carretero i -fent seu el discurs de la caverna, ves quina casualitat- ho estan provant tot: pressions, intimidacions, desqualificacions personals, intents encoberts de compra de voluntats… Tot s’hi val davant la possibilitat que una força parlamentària insubmisa pugui posar en perill les cireres genuflexes que alguns remenen a Catalunya des de sempre. Tot s’hi val per a impedir que el nostre Parlament deixi de ser el pati on un poble infantívol juga a imaginar-se que és gran i que esdevingui la cambra legislativa d’una veritable nació adulta. És la lluita de la por. La por de l’autoodi català, que detesta tot allò que eleva l’autoestima nacional; la por dels qui, legítimament, volen la majoria absoluta, però no pas per independitzar Catalunya sinó per gestionar-la regionalment; la por dels qui han trobat en la paraula independència la fórmula màgica per perpetuar-se en la dependència; la por, en definitiva, de la més galdosa, esmarrida, covarda i reaccionària pusil·lanimitat.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

,

No hi ha Comentaris

Injustícia amb el President Companys

Finalment, la (in)justícia espanyola no revisarà la condemna al President Lluís Companys. La junta de fiscals del Tribunal Suprem creu que la Llei de la Memòria històrica ja anul·la la sentència i per això es neguen a fer cap pas més. Això és, directament, una mentida. Com recorden des de la Comissió de la Dignitat, es van rebutjar totes les esmenes que demanaven la nul·litat de totes les sentències. Fins i tot, es van rebutjar les esmenes referents a assenyalar com a injustes les condemnes. Aquest fet denota, un cop més, la total incapacitat de l’Estat espanyol de superar la dictadura franquista. Tots els estats europeus que van haver de suportar règims dictatorials en el passat, un cop establerta la democràcia, han fet passos en aquest aspecte. El problema que ens trobem és que l’Estat espanyol no és vertaderament democràctic.

Pel que fa a la reacció dels partits catalans, el Psc-PSOE, Icv-euia i CiU han aplaudit aquesta mesura inútil, insuficient i buida de contingut. El President Montilla ha arribat a dir que aquest ha estat un gest “sense precedents”. Quina vergonya de President! Què incapaç! Quant n’hauria d’aprendre del President Companys! L’únic partit que ha mostrat el seu rebuig ha estat Esquerra, seguint en la línia crítica que ja havia demostrat en tot el procés de la Llei de la Memòria Històrica. El Conseller Saura ha assegurat que és un “èxit per a Catalunya” i CiU un pas per a reparar la figura del President. Penós. Potser algú els hauria d’explicar que per cancel·lar els antecedents penals de Companys i tants d’altres condemnats injustament cal la sentència d’un tribunal que les anul·li. Una simple llei no serveix per a res.
En fi, que l’únic president democràtic d’Europa afusellat no tindrà, per part de les institucions de l’Estat espanyol, la reparació que es mereix. Una vergonya que demostra fins a quin punt aquest Estat es troba a anys llum de les democràcies occidentals avançades. Un insult a Companys i, també, una falta de respecte a tot Catalunya. Pretenen robar-nos, fins i tot, la nostra dignitat.

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

1 Comentari

Falsa destitució

Aquesta setmana els mitjans han titulat que l’alcalde Hereu havia destituït el Miguel Ángel Martín, el personatge que va insultar a la Mònica Terribas, dels seus càrrecs. Aquesta afirmació, però, no és del tot certa. L’alcalde barceloní només ha fet dimitir a aquest insultador dels càrrecs de conseller i vicepresident del Consell de Sant Martí. Ara bé, el manté com a gerent de l’Institut Metropolità del Taxi, càrrec pel qual cobra… més de 100.000 euros! Cal recordar que els polítics, per molts càrrecs que tinguin i acumulin, per llei, només en poden cobrar per un. Normalment, és el que majors ingressos els reporta. Per la resta només poden cobrar dietes. Per tant, aquest socialista no perdrà res amb aquesta destitució. Per a continuar guanyant el mateix que abans, només cal que s’augmenti les dietes del càrrec que li queda i tan feliç. Igualment, encara que no ho fes, 100.000 euros ja són una autèntica barbaritat, i més per l’inoperant tasca que duu a terme. Aquest comportament del Psc-PSOE ja és equiparable al d’una secta.
Aquest és el tall on els serveis informatius de TVC mostren el seu ferm rebuig als atacs a la periodista. Malauradament, tot això no haurà servit per a res. Tot romandrà igual, inclòs el Miguel Ángel Martín, que continuarà rebent un mínim de 100.000 euros anuals dels impostos generats del nostre treball. Quina ràbia! Per cert, tot la gent del Psc-PSOE auto-anomenada (falsament, com hem pogut comprovar arrel d’aquest episodi) feminista, on és? Com és que no han dit res i han restat callats davant uns fets com aquests? Quant de cinisme!

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

1 Comentari

Estatut versus Constitució

Recordo fa uns anys en plenes negociacions entre els partits catalans i els espanyols per  l’Estatut de Catalunya una carta publicada en un diari barceloní en la que un lector demanava només una cosa: que després de tot, l’Estatut que ens deixessin no fos encara pitjor que el que teníem. En aquell moment no vaig poder evitar deixar escapar un somriure per l’ironia, i un sentiment en certa manera d’incredulitat total amb la simple insinuació.

Bé doncs, han passat els anys, i no sé si l’Estatut que ens deixaran serà pitjor del que teníem, però el que queda ben clar és que serà el que ells vulguin que tinguem. Ni més ni menys.

Que avui hi hagi polítics en aquest país, dels nostres, que encara enarvorin l’Estatut i el defensin com a eina de construcció de país per als propers anys, i, a més, uns es diguin nacionalistes, i els altres independentistes, sembla, també, una broma de mal gust. Després s’estranyen que els catalans votin cada dia menys, que hi hagi desafecció política, que tot Déu critiqui aquests personatges mediocres que diuen parlar en interès dels catalans i s’asseuen als seus escons i s’ho miren com si la gent fóssim imbècils siderals d’un país d’ignorants. Si per una cosa podem semblar uns ignorants, els catalans, és per haver permès durant tants anys aquesta casta de polítics sense esma ni projecte de país, sense orgull ni capacitat per defensar-nos, que no creuen en la societat perquè duen anys asseguts en reunions de partit i somniant ocupar un escó per arrogar-se en propietat el paper de moderadors dels nostres interessos, però no tenen contacte real amb el país ni l’escolten. Resulta a hores d’ara patètic que un polític que vol ser president del país, davant d’un moviment com el de les consultes independentistes es quedi a casa i abandoni als milers de voluntaris que hi han treballat, només per un interès molt concret i pensant en la seva victòria electoral, per tacticisme partidista. Igual de penós que veure en Puigcercós, aquells mateixos dies, mirant de sortir a totes les fotos possibles i enarvorant la proclama llibertària que ells mateixos han assassinat posant al capdavant del país un mediocre analfabet, i, a més, espanyolista declarat.

És normal que aquestes coses passin en un país on no tenim llei electoral pròpia, en conseqüència ni llistes obertes, ni circumscripcions petites i uninominals, ni candidats que treballin el seu dia a dia xerrant amb el teixit ciutadà directe. On les campanyes electorals es paguen encara no sabem ben bé amb quins diners i es depenguin d’interessos aliens. I és normal en un país en el que la carrera professional de polític, a més, converteix aquests en autèntics autistes de la realitat del país i uns desastrosos estrategs. I on la premsa lliure és una quimera i tothom viu d’interessos empresarials molt determinats, o pensa i dirigeix el seu missatge pensant en els polítics que els hi donen unes ordres molt determinades.

Mentre el govern espanyol de torn fa caure una pluja de milions d’euros al sud d’Espanya per recollir una bona collita de vots, a Catalunya se li neguen, un cop més, els milions necessaris per a posar a punt les platges del país. I aquí  ningú alça la veu en nom nostre i tots abaixen el cap i s’hi posen pensant que qui dia passa any empeny.

Després, sempre queda el recurs a qualificar tot aquell que vol canviar les coses i recomençar el camí  amb il·lusions renovades, que encara creu en el país i la seva gent, que té confiança en la llibertat, que no vol mirar-s’ho des de casa assegut al sofà, de populista.

Les properes eleccions seran la prova que el país que tenim encara esbufega fort i està reaccionant. Que tenim confiança amb el país i sabem on anem. Que els enganys, les renúncies, els tacticismes interessats i els interessos empresarials d’uns pocs, poderosos, no són impediment per a que s’alci la nostra veu.

Som-hi!

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Mentides arrel del sincrotó

Un dels mentiders més grans de tots els temps, el ZP, va venir a Catalunya a inaugurar el sincrotó, un accelerador de partícules que ha de comportar importants avenços en el món de la ciència. Ho va fer, com sempre, al més pur estil del “Benvingut Mr. Marshall“: “Mireu quina infraestructura més bonica que teniu gràcies a mi!“. Envoltant de tants vassalls, va tenir la indecència d’assegurar que aquesta infraestructura és la mostra de les “grans ” inversions que l’Estat efectua a Catalunya. Per començar, oblida que aquest sincrotó va tirar endavant gràcies a la pressió que la CiU del President Pujol va exercir sobre el PP. És a dir, s’han apropiat d’una obra que ni tan sols van iniciar. Tant la nova terminal de l’aeroport del Prat com l’arribada del TGV van ser acordats en una època anterior. I aquest personatge, amb tota la barra del món, ha pretès patrimonialitzar-ho. És a dir, si la inversió a Catalunya durant l’època del PP ja era penosa, en aquesta època de l’”amic” ZP encara està essent pitjor. Ni l’Aznar més centralista s’emportava tants i tants diners del treball i esforç de tots nosaltres. Però algú pot pensar: “Ei, que tenim un nou Estatut!”. però de què ens està servint? Per ara, només per canviar els horaris d’alguna ruta ferroviària i el color als trens de Rodalies. Perquè la Inspecció de Treball, l’altre transferència de competència que ens han volgut vendre com a “molt important”, és una gran enganyifa. La Generalitat no té veu ni vot per a establir cap marc laboral propi. Com a molt, per a informar. Igual que en el cas dels Rodalies.
A més, aquest fet ha coincidit amb la fi del “deute històric” (?!) que suposadament “pateix” Andalusia. Com pot ser que una de les CCAA que més recursos ha pres de les altres tingui un “deute”? D’on se l’han tret? Finalment, volaran cap a Andalusia 1.200 milions d’euros extres. La inversió de l’Estat en aquest sincrotó ha estat de 100. Això sí, de l’immens i ingent deute fiscal català, que es situa pels 22.000 milions d’euros, res, a seguir tragant i pagant. Necessitem l’Estat propi, i quan més aviat millor. Ja està bé que ens fotin la cartera i la dignitat d’aquesta manera!

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Joan Laporta, amb Reagrupament

Avui s’ha celebrat l’Assemblea Nacional de Reagrupament. El seu objectiu era, entre d’altres, aprovar el document “Organitzant el nostre futur lliure“, que recull el conjunt de propostes de l’Associació en els diferents àmbits. Aquest document ha estat el resultat del treball que 650 associats han realitzat en diverses sectorials. Un exemple, doncs, de dinamisme i participació interna. Destacar que ja hi ha 3.407 associats i que avui ens hem trobat al Palau de Congressos més de 1.350 persones. El text resultant és molt interessant i recull una sèrie de propostes trencadores i que pretenen acabar amb la partitocràcia imperant en el país durant tants anys. Un company reagrupat les condensa perfectament en aquests dos apunts al seu bloc. A més, també, s’ha presentat una Constitució de Catalunya. No és que es pretengui guiar o dir com s’hauria d’organitzar un Estat català. És més, si us la llegiu, veureu que és més aviat curta. Seguint el model anglo-saxó, només conté unes directrius generals. A més, aquesta Constitució serà la primera llei que presentaran els diputats que representin Reagrupament al Parlament de Catalunya. Una forma de deixar clar que no estem ni per Estatuts ni per Concerts Econòmics que mai arribaran. L’única forma de tirar endavant és mitjançant l’Estat propi. A part d’aquests doscuments, s’han posat a votació la nova configuració de la Junta i els informes econòmics i del President, que han estat aprovats per una àmplia majoria.
D’entre els diversos convidats del món econòmic, polític, social o esportiu del país n’ha destacat un: el Joan Laporta. Ha estat l’encarregat d’obrir l’acte amb un discurs en el qual ha destacat la seva total sintonia amb Reagrupament i amb les idees i projecte que defensa. És més, ha tornat ha recordar que se sent “moralment reagrupat”. Ha advertit que cal que anem units, que siguem generosos en l’esforç, que treballem i que siguem capaços de fer front a totes les barbaritats que s’arribaran a dir per part de determinats mitjans (convenientment untats i subvencionats) per a intentar desacreditar-nos i desestabilitzar-nos. Ha desgranat els avantatges que ens suposaria gaudir de l’Estat propi, en una intervenció molt sentida i llargament aplaudida en acabar. Si voleu veure la seva intervenció completa, es troba en aquest enllaç. Concloent, ha estat una Assemblea molt positiva que ha tancat vells problemes, que ens ha reforçat i que ens servirà per a donar un nou impuls. Endavant, ànims i a treballar!

Enviat per Albert B. i R. associat a Reagrupament – Sant Martí.

2 Comentaris

La sociovergència

És perfectament comprensible que el Grupo Godó es posi nerviós davant la possibilitat que en Joan Laporta es presenti a les eleccions, i que ho faci, a més, com a líder de Reagrupament. Primer, perquè ja hi ha enquestes publicades per altres rotatius que donen a l’actual president del Barça un resultat prou important. Segon, perquè només hi ha una possibilitat per a aquest, que és l’opció Reagrupament, ja que muntar un partit nou amb pocs mesos és impossible, i no depèn només de diners; cal militància, cal organitzar i desplegar una logística nacional, una infraestructura, calen quadres de partit, calen persones que duguin anys treballant sobre el terreny… i en Joan no té temps per a tota aquesta tasca i li és més còmode afegir-se a un projecte que, a més, exceptuant dissidències puntuals que busquen més el protagonisme personal que el benefici del país, li obren les portes de bat a bat. Penso per tant que al mes de juny en Laporta podrà, per fi, anunciar el que per a molts ja és a hores d’ara una cosa gairebé mastegada i digerida: serà el líder de Rcat.

La quadratura del cercle és la següent: El tripartit és un cadàver. Res a dir. Convergència és la bicoca per als immobilistes i els grups de poder i empresaris que viuen de la indigència fiscal dels catalans. Ja es freguen les mans. Ahir mateix en Mas els hi oferia en safata tots els canapès i dolços que podrien desitjar i que amb el tripartit –més per incompetència que altra cosa- no havien pogut arribar a imaginar. Si CiU guanya les eleccions, engegarà totes i cadascuna de les infraestructures que li calen al país, i les tornarà a posar en mans de finançament privat, com és lògic perquè de diners no n’hi ha per a res. Així que CiU pactarà amb qui sigui, qui sigui, per a tirar-ho endavant. Si ho pot fer amb el PP, ho farà, si ho pot fer amb Esquerra, ho farà, i si ho pot fer amb el PSC, així es farà. Per tirar endavant el quart cinturó o la MAT tiraran pel dret amb el suport dels grups de poder que viuen des de fa molts anys de nosaltres, concessionàries, caixes d’estalvis… però mai ho faria amb un partit que li posés a sobre la taula el condicionant de situar la independència com a prioritat.

L’única opció, que ningú  es dugui a enganys, per a l’independentisme, és obtenir el millor resultat possible a les properes eleccions, restar a la oposició, i esperar que l’aritmètica ens sigui completament favorable en un termini d’uns 4-8 anys i siguin els altres els que hagin de pactar les condicions per a obtenir la Generalitat amb nosaltres i no a l’inrevés. CiU no voldrà sentir a parlar ni de conya de referèndums, d’enfrontaments amb Madrid, de negociacions amb Europa, d’estructures reals d’estat. Res  d’això serà prioritari. Serà prioritari governar i fer-ho amb qui menys problemes posi per a engegar aquests projectes. I ho faran, si poden, tornant a l’equidistància entre el nacionalisme identitari pujolista i el catalanisme pràctic. Només, per tant, des d’una posició de feblesa, de minoria, CiU estaria siposada a pactar amb Rcat a les properes eleccions per a crear i treballar per a tenir estructures d’estat.  Esquerra va preferir el PSC abans que CiU, però CiU preferiria el PSC abans que els independentistes. I les coses, per a qui no les vulgui veure d’aquesta manera, són així de bèsties i objectivament realistes.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

No hi ha Comentaris

Organitzant el nostre futur lliure: propostes concretes

No haurien de sorprendre els atacs que està rebent Reagrupament Independentista. El document que debatrà a la seva segona assemblea nacional suposa trencar amb el sistema polític que ha marcat els darrers 30 anys i la xarxa d’interessos que hi ha al darrere. Si els mitjans de comunicació i opinadors habituals acostumen a burlar-se o difamar l’associació, pocs, per no dir cap, s’ha molestat a explicar el text “Organitzat el nostre futur lliure”. Són 130 planes on es detalla un programa innovador. La primera part inclou:
 
-        edat mínima de vot als 16 anys
-        aprovació de lleis proposades pel 25 % del cens electoral
-        admissió a tràmit directa de les ILP que tinguin el suport del 1 % del cens o del 10 % de les poblacions
-        representació parlamentària per a l’abstenció activa
-        llistes obertes
-        les donacions als partits seran públiques
-        finançament públic dels partits limitat dràsticament: 0,5 € per vot i 10.000 € per escó
-        prohibició de crèdits bancaris als partits polítics
-        tractament de les fundacions dels partits com els propis partits per evitar finançaments no ètics
-        limitació dels mandats a dues legislatures
-        declaració de béns abans, durant i després de l’exercici de càrrec públic
-        incompatibilitat de càrrecs que s’allargarà a 5 anys després de deixar el càrrec
-        immunitat limitada a l’exercici del càrrec: immunitat no és impunitat
-        prohibició del nomenament de familiars fins a quart grau o per afinitat
-        llei de contractes públics: supressió dels informes, limitació dels assessors, registre de contractes
 
Davant de tot això ja ens podem preparar diumenge per escoltar la premsa “lliure” per ocultar totes aquestes propostes i donar rellevància a qualsevol anècdota sobre als críptics “crítics” agafats amb pinces o si la cortina de l’escenari no era ben posada. Com va dir Carles Móra en un acte: els hem d’entendre i no respondre; molta d’aquesta gent s’estan jugant el seu sou, el menjar de la seva família depèn de mantenir l’statu quo. La resposta ha de ser explicar aquesta bateria de propostes.
 
La segona part del text “Organitzat el nostre futur lliure” de Reagrupament inclou les propostes per a construir un estat sense tenir-lo. Cal afegir que fins a 650 associats i associades han participat en la redacció d’aquest document el que suposa una fita per l’independentisme en general. El text dona les línies generals de com ha ser aquest somni anomenat estat català i possiblement és la primera vegada que veiem, blanc sobre negre, com pot ser aquesta utopia possible.  La segona part inclou:
 
-        un estat amb el cos legislatiu de la Unió Europea
-        economia de mercat i de drets socials
-        davant la crisi no ens hem de situar ni en una òptica liberal ni en una de social demòcrata, sinó en ambdues, ja que ens calen les dues i a més es retroalimenten
-        assegurar el finançament de les empreses consolidant el teixit de les pimes
-        contracte laboral català emulant el model austríac
-        polítiques de conciliació
-        subsidis per desocupació condicionats com el model danès
-        reducció de la dependència del petroli acceptat totes les altres formes d’energia i potenciant  les renovables (1 % a Catalunya, 33 % a Escòcia)
-        xarxa ferroviària mínima catalana, lluny de l’actual
-        eix real transpirinenc
-        substitució d’AENA en la gestió dels aeroports
-        eliminar l’actual manca d’infraestructures en telecomunicacions
-        organització territorial: simplificació i reducció de la despesa pública
-        dret d’autodeterminació de la Vall d’Aran
-        passar del 4,5 % del PIB espanyol dedicat a ensenyament al 7 % com Suècia i el 3 % a R+D (1,61 % actual)
I així centenars de propostes (llengua, defensa,…) per crear un estat modern, democràtic i lliure. L’estat que dibuixa el text seria, serà, necessàriament millor que la situació de prostració i degradació autonòmica actual. I no és només per motius econòmics que cal la independència ja que, com diu el document : “Si la nostra balança fiscal, arribés a ser favorable a Catalunya, com per cert s’esdevé a la Catalunya Nord respecte de França, igualment ens caldria la independència per tal d’assegurar la supervivència de la nostra identitat”.
Motius en sobren, doncs, i “Organitzant el nostre futur lliure” ens dona molt. Fet aquest pas, que per si sol ja ha justificat la creació de Reagrupament, caldrà entre tots pensar un full de ruta per arribar-hi. Precisament divendres Alfons López-Tena ens mostrava un camí molt interessant. Esperem que tota aquesta “pluja d’idees” de l’independentisme català no acabi en res per culpa d’aquells que prefereixen sempre barallar-se amb l’independentista del costat enlloc de fer-ho amb l’unionista que tenen davant.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

3 Comentaris