Arxiu setembre, 2009

Candidatures de Reagrupament

Dissabte que ve és el 1er Congrés de Reagrupament, moment clau d’un projecte amb dos eixos fonamentals: independència i regeneració democràtica. En el Congrés també s’escollirà la nova direcció de Reagrupament: s’han presentat 72 candidats, i s’han d’escollir 18. Es vota directament al candidat, sense llistes tancades, arriscat però coherent amb la reivindicació de llistes obertes de Reagrupament.

He revisat les credencials dels 72 candidats i la veritat és que n’hi ha moltes persones amb molta qualitat, preparació i compromís. Durant els propers dies aniré comentant alguns dels candidats que es presenten. És només una aproximació personal a alguns candidats que conec o que, sense conèixer-los, penso que val la pena tenir-los en compte. Dit això, recomano a tots els associats de Reagrupament que, més enllà d’aquest escrit, revisin la llista de tots els candidats i preguntin a altres companys quins candidats coneixen i quins recomanen votar.

Avui vull començar per les dones: malauradament es presenten poques, però les que conec em generen una gran confiança. Com la Rut Carandell, advocada i mediadora, mare de família, i motor de Reagrupament des dels inicis; la Imma Prat, la mare de l’Eloi, de Sant Vicenç dels Horts, filòloga catalana que, entre moltes virtuts, diu sempre el que pensa; o la Caritat Garcia (advocada, Terres de l’Ebre), la Sandra Lomas (llicenciada en Història i Comunicació, Baix Camp) o la Carme Roure (Metge i Odontòloga, Lleida), que porten (molts) mesos treballant pel projecte de Reagrupament. Només tinc bones paraules per totes elles, i penso que farien una gran feina.

També es presenta Imma Bellafont, d’Osona,fundadora i directora de la llibreria La Tralla i presidenta del Gremi de llibreters de Catalunya. No la conec personalment però en tinc molt bones referències bones. I també hi ha altres candidates que no conec, com la Laia Cubells, la Isabel Farré o l’Esther Ponsa, però que us animo a que llegiu les seves credencials i valoreu també la possibilitat de votar-les.

Sempre he estat en contra de les quotes, però seria bo que la nova junta de Reagrupament tingués una alta presència femenina. I això sí, votar-les, a ella i a qualsevol candidat, per les seves credencials.

P.D. Jo no em presento, no sigui que sortís (!) és quedés sense entrar a la Junta de Reagrupament algú molt més preparat que jo. Dit això hi ha feina per tots, per mi, per tots els associats que no es presenten, i per tots els candidats que, malauradament, no sortiran escollits.

Si us plau, mireu amb atenció a dos candidats a la Junta de Rreagrupament que combinen preparació, compromís i no militància prèvia en partits polítics: Xavier Palet i Gabriel Borràs.

Xavier Palet és un metge especialista en gestió hospitalària que ha demostrat una gran capacitat i compromís en l’organització de la 1a Assemblea de Reagrupament. Afable, molt llest i amb les idees clares, no ha militat fins ara enlloc: tant de bo surti escollit, té molt a aportar.

Amb el Gabriel Borràs he coincidit vàries vegades en els darrers anys: m¡ha agradat sempre molt la seva visió i ambició de país i la seva coherència. A l’igual que molts dels candidats a la Junta de Reagrupament, té una gran preparació i una exitosa carrera professional. La seva aportació a la Junta de Reagrupament seria sens dubte molt valuosa.

I no perdeu de vista altra gent, com els líders de Catalunya Estat Lliure, els promotors de la ILP per un referèndum d’autodeterminació que la mesa del Parlament de Catalunya va rebutjar. Es presenten el David Vinyals, el Marc Viñoles, el Roger Granados i l’Ignasi Planas, tots ells procedents de Convergència. És destacable que persones vincules a plataformes o entitats sobiranistes optin per Reagrupmanet. El fet de venir de Convergència enriqueix Reagrupament (a l’igual que ho fan col·lectius provinents d’Esquerra, d’altres partits, o que no han militat enlloc). I la seva experiència activista serà sens dubte de gran vàlua.

En conclusió, persones amb i sense militància política prèvia, a punt per continuar treballant pel projecte de Reagrupament.

Revisa les credencials de tots els candidats, t’ho recomano. Fes-ho anant a Candidatures.

Salvador Garcia

Articles (I i II) publicats al bloc de Salvador Garcia i al digital Directe!cat el 29/09/09

No hi ha Comentaris

L’home i la llengua són exactament el mateix

Al PSc (així, amb la “c” petita i minúscula) li agrada especialment la paraula “autogovern”. La il·lusió de governar-nos nosaltres mateixos. I veu una especial animadversió del PP envers aquesta mena d’”autogovern”. Per al pamflet oficial del PSc, El Periódico, Catalunya no és altra cosa sinó una comunitat autònoma. Això i res més. És que és mentida que ens governem nosaltres mateixos. Aquest partit, anomenat socialista, ostenta la presidència de Catalunya, però obeeix els dictats del PSOE. Per tant, no ens autogovernem. Ens governen. Tot és una pura fal·làcia. Només ens autogovernarem quan deixem d’autogovernar-nos, és a dir, quan hi hagi un Govern de Catalunya que no depengui dels designis d’Espanya, ni obeeixi la seva política fiscal, social i lingüística. I aleshores ens governarem, que és el que fan els països normals. Mentrestant, l’autogovern és tan sols una paraula que actua de paraigües, però que no vol dir res. Potser l’única cosa que distingeix el PSOE del PP és la tolerància lingüística dels primers. Però que no passa de ser tolerància. Penso en uns mots de Joan Solà. Mots que es troben a faltar en els polítics professionals. Mots directes, sense por, al moll de l’os. “Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula. Jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya (PSOE i PP) no vol acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. Aquesta és la qüestió”. “¿Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que estima però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Hem de reaccionar i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació, i de la humiliació”. “Una llengua és una parla i un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És això”. Senyores i senyors: el famós autogovern hauria de començar per aquí. I fins ara cap no ho ha fet. Una parla i una sólida i veritable llei d’ensenyament, o d’educació, com vulguin. I un exèrcit.

Miquel Colomer

Article publicat a El Matí Digital el 29/09/09

No hi ha Comentaris

Carrasco i Formiguera votaria que sí

El nostre país és tan bèstia que tot es repeteix. L’any 1922, impulsat pel CADCI, el sindicat catalanista, es van proposar la celebració de referèndums als Ajuntaments de Catalunya sobre el Manifest “Catalunya-Nació” a favor de la identitat catalana. Gairebé un 60% van adherir-s’hi –un 75% de la població-. Essent regidor, Carrasco i Formiguera, en plantejar-se la qüestió a Barcelona, va votar, és clar, que sí.

Un parell d’anys després, com tan bé ha explicat el professor Figueras en l’edició del seu Diari de presó (1923-1924) seria denunciat. Una de les moltes represàlies que va suportar perquè, seguint Figueras, fou el “nacionalista català amb més judicis polítics en la seva vida”: tres consells de guerra, dues denúncies miliars i una sanció governativa.

Empresonat en dues ocasions, del penal de Burgos en va sortir un cop; la segona vegada ja no. Carrasco, que sempre es definí com un nacionalista radical, escriu el dimarts 23 d’octubre de 1923 en el seu diari, el dia que va ingressar a la presó amb motiu de la condemna per les caricatures de l´Estevet, “Setmanari Nacionalista i Popular”: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”. Va patir aleshores per aquella condemna 180 dies de captiveri.

Algú dubta ni per una mil·lèsima de segon on hauria estat Carrasco i Formiguera el passat dia 13 de setembre? Algú té cap ombra de sospita de quina posició hauria pres Carrasco i Formiguera quan es decideix votar l’autodeterminació de la seva pàtria? Algú vacil·la en afirmar rotundament que Carrasco i Formiguera estaria avui al costat dels qui impulsen les consultes de sobirania de Catalunya, i no acompanyanant-les, precisament, sinó promovent-les a tot arreu, a qualsevol racó del país i del rerepaís, comprometent-se, valent, audaç, infatigable?

Què passa a Unió Democràtica de Catalunya? Com pot un partit nacionalista, que defensa l’autodeterminació, dubtar, expressar ombres de sospita, vacil·lar en un moment en què la Nació demana a tots els catalanistes un pas endavant? Com pot quedar-se un pas enrere el partit de Carrasco, mig amagat, despistant, com si no anés amb ell la festa?

La història és exigent. Ho és molt, moltíssim amb Unió. La seva història és la història de la dignitat i de la llibertat. Em nego a creure que avui no tenim a Unió Democràtica de Catalunya al davant de tot de les manifestacions per a la independència. Sense Unió no hi som tots. Aquell és el seu lloc, aquell era el lloc de Carrasco i Formiguera.

Quim Torra i Pla

Article publicat a El Matí Digital el 29/09/09

No hi ha Comentaris

Reagrupar és avançar

Segueix creixent el número de catalans i catalanes que pensen que Reagrupament és l’única opció seriosa si volem ser independents. Cada acte, cada dia, cada minut, s’hi apunten més i més persones que somien amb una Catalunya lliure, pròspera, democràtica i justa. El procès és lent, naturalment. Costa molt vèncer el desengany i fer que la bona gent que marxà desencisada a casa seva hi torni a la política. Però el degoteig és constant.

Veiem, doncs, com organitzacions independentistes s’integren voluntàriament en el Reagrupament, o refusen presentar-s’hi a les properes eleccions per tal que el partit d’en Joan Carretero tingui més oportunitats. Aquest és l’esperit. Reagrupar-se no vol dir pensar tots el mateix, vol dir sumar, avançar, caminar plegats cap a l’objectiu comú. Aquesta setmana hi ha el congrés del Reagrupament. Allà hi trobareu gent de tota mena i condició. A ningú se li ha demanat què vota, a quin partit ha militat o si és de dretes o d’esquerres. Tan sols es demana si volen la independència o no. Així de senzill.

Com sia que aquest plantejament, unit al de la regeneració de la nostra vida democràtica, fan peça a molta gent, la cosa ha agafat volada i fa estremir als quatre de sempre que no han dubtat en engegar el ventilador.

Calma, molta calma. Aquesta gent hauria de saber que la independència que demanem no és contra ningú, no foragita ningú ni deixa de banda ningú. No és el front monolític espanyolista, que no en deixa passar ni una. És, pel contrari, una abraçada fraternal a tothom que s’hi vulgui apuntar. Els fets demostren que hi ha un canvi a la societat catalana, un canvi potser no tan ràpid com alguns voldríem, però inexorable. Quan alcaldes del PSC recolzen referèndums vers la independència als seus municipis, o la Montserrat Tura fa l’ullet i deixa entreveure que a ella no l’importaria encapçalar el PSC, amb altres paraules, és clar, o en Toni Castells també fa la viu-viu, senyal que en passa alguna cosa.

A CiU, el mateix. La creació de Convergència Independentista de Catalunya dins seu, i la mal dissimulada simpatia vers l’independentisme d’alguns dels seus dirigents de sempre, i no em facin dir noms, si els plau, fa que aquest equilibri del si però no de sempre comenci a trontollar. D’Esquerra… que en podem dir d’Esquerra, si no és que recordin qui són, què són i per què els han votat.

Són petites coses, si volen, però indiquen una certa tendència, una via, un camí, una flaire. Demostren que si sumem, guanyem. Si ens hi posem, som molts més que no pas es pensen els altres. No ens calen ni grans discursos, ni diners prestats pels grans bancs – que desprès es paguen molt cars – ni aparells mastodòntics.

Ens cal sumar, reagrupar les forces nacionals i tirar endavant. El mot d’ordre és, doncs, reagrupar-se. Reagrupament.

Això, és clar, si volem ser independents i no tenir les mans brutes o el cul esquinçat. Amb perdó.

Miquel Giménez

Article publicat el 28/09/09 al diari digital El debat.cat

No hi ha Comentaris

La història es repeteix (?)

A continuació, reprodueixo, un pèl escapçat, un article de Josep Sort, associat a Reagrupament, que és la conferència que va pronunciar a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. Tot i que l’article és una mica antic, el contingut és completament actual.

Malgrat que soni a tòpic, estem vivint moments històrics. Els índexs de confiança o de satisfacció, en els polítics catalans “oficials”, segons els baròmetres igualment “oficials”, són baixíssims. Per altra banda, estem assistint a la mort política de l’autonomisme, que quedarà plenament certificada quan coneguem la sentència del Tribunal Constitucional. En aquest sentit, penso que es dibuixa un escenari que recorda, salvant les distàncies, a tres etapes històriques claus del moviment catalanista.  Em refereixo als períodes que van marcar l’aparició de la Lliga Regionalista (1905-1908), el d‘Esquerra Republicana de Catalunya (1931-32) i, fins i tot, el de la pròpia Convergència i Unió (1978-80). En tots tres processos, forces de diferents procedències ideològiques van arribar a la constatació que calia unir esforços per tirar el país endavant mitjançant la unió i la formació d’un front polític que fes un pas en el procés de reconstrucció nacional. I el feren. I Catalunya, en tots tres moments, en sortí beneficiada, si més no, en termes generals.

Fixeu-vos que en tots tres casos, l’èxit electoral de l’aposta fou immediat. Penso que ara ens trobem en una tesitura semblant. L’únic que ara, el pas endavant que cal fer, és el de l’assoliment de la Independència. És a dir, és el pas clau per esdevenir un país normal, un país sobirà, amb un estat propi.

D’aquí dedueixo que de cara a les eleccions del 2010 -perquè estic segur que l’actual govern no avançarà les eleccions, ni que sigui per esgotar el seu mandat…i les nòmines corresponents- la presència d’una candidatura independentista transversal ha de ser clau per fer aquest pas endavant definitiu. I també, per evitar que es facin passos enrere, que tindrien unes conseqüències molt negatives.

Perquè hi ha algú que dubti que, si sumen, espero que no, però que si sumen, el tercer tripartit està cantat? Oi que no? Si ni se n’amaguen, ja. Està claríssim que si poden, el tornarar a fer.

Perquè, encara que sigui difícil, algú dubta que si els partits espanyols (PSOE i PP) si sumen al Parlament del parc, farien un pacte “a la basca”? Ningú no ho dubta. Hi ha molts poders fàctics que només de pensar-hi ja perden l’oremus. Per sort, aquesta possibilitat, és remota. Però teòricament és possible.

Perquè hi ha algú que dubti que si sumen, esperò que no, però si sumen, CiU i PP, tindrem un nou “Pacte del Majèstic” posat al dia? Jo no ho dubto. I més en un context, de creixement del vot pepero.

Per evitar tots aquests escenaris, la millor garantia és donar suport a una opció transversal que posa l’accent en la consecució el més aviat possible de la independència i que no aspira a perpetuar-se en la “gestió de l’autonomia”.

La consecució d’un ampli suport electoral és un element clau per legitimar el procés independentista, tant a nivell intern, com sobretot de cara a la resta del món (Estats Units, Unió Europea, l’ONU, etc.).

I naturalment, queda un darrer escenari. El de la sociovergència. Aquest només el podrem evitar si aconseguim, perquè no? (que deia en Roca reformista) la majoria absoluta. És un objectiu difícil, però qui apostava per la Lliga, per ERC o per CiU mesos o, fins i tot, setmanes abans de llurs respectives, i cabdals, victòries? Ni el quico!

Així, doncs, faig una crida a participar i a implicar-se en aquest procés de construcció d’una candidatura independentista transversal, que actualment impulsa Reagrupament. No tinc cap dubte que al llarg de les properes setmanes, moltes de les precaucions que encara tenen molts ciutadans, patriotes sincers, s’aniran esvaint. Com a país, com a societat, com a persones, no podem continuar suportant l’escenari actual. La Independència i la correlativa regeneració política que comportarà -en allunyar-nos de la corrupció generalitzada de la política espanyola- són les bases per a la construcció d’una societat més lliure i més justa. Més cohesionada.

Per acabar. No podem destriar els dos eixos, com algú ha fet. Sense la Independència no hi ha possibilitat de fer polítiques de cohesió social, perquè no es tenen els estris que les fan possible (l’estat, el pressupost, etc). Sense un projecte cohesionador que arrossegui molts ciutadans, difícilment, obtindrem una majoria suficient per aconseguir la Independència, perquè no serà un projecte engrescador i solidari.

Josep Sort

(article original publicat al Bloc Gran del Sobiranisme el dia  26 d’agost, amb el títol “Des de Prada de Conflent”, on podreu llegir-hi, a més a més, els comentaris dels lectors).

No hi ha Comentaris

Per què sóc d´El Matí i de Reagrupament

Em comentava l’altre dia un bon amic, com pots estar a El Matí i a Reagrupament alhora?. No vaig dubtar: “La manera natural d’expressar-me políticament estant a El Matí, per mi, és votant Reagrupament”. Si em permeten, potser és un bon moment per desenvolupar una mica més el tema.

Ha arribat un moment en la vida política del país en què cada un de nosaltres s’ha de sentir interpel•lat. Davant del destí de la nació, a cada un se’ns demana prendre decisions. I amb el màxim respecte al que qualsevol company d´El Matí decideixi fer, jo opto per donar suport a Reagrupament.

Entenc les possibles reticències sobre la “ideologia” de Reagrupament. Sembla com si la independència i la regeneració política no fossin suficients. Però, en canvi, al meu entendre, l’atractiu de Reagrupament com opció electoral és precisament aquest, la inversió de la discussió política a casa nostra. Ja no és més “catalanisme de dretes” o “catalanisme d’esquerres” (si algú a Catalunya sap què significa exactament aquestes coses), ni “liberalisme” o “socialdemocràcia”, ni tan sols “democràcia-cristiana” o “socialisme”, avui la batalla és “unionisme” o “independentisme”, Espanya o Catalunya, província o Estat. Quan la pàtria viu un moment d’urgència nacional, quan es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, quan estan sonant totes les alarmes alhora per la nostra supervivència com a poble, la discussió ideològica no pot ser en cap cas l’eix que ens separi, pel seu damunt hi ha el destí de Catalunya. Els meus adversaris polítics són tots aquells que no volen la sobirania plena del nostre país, és a dir, que onegi la bandera catalana, ben dreta, ben alta, ben sola a la Capitania Militar.

Vol dir això que sóc un descerebrat ideològic polític (i agafin-ho només com una pregunta retòrica, no cal que contestin)? Que no tinc les meves opinions sobre el Quart Cinturó o la política educativa?. Naturalment que sí, i penso defensar-les amb les ungles i les dents. Però jo no estic a Reagrupament per a discutir aquestes coses, estic per a sumar per a la independència.

Carrasco i Formiguera ha estat sempre el meu màxim símbol polític. Per això sóc d´El Matí, perquè hi veig la seva mateixa passió pel futur de Catalunya, i perquè aquí s’escriu, s’opina i es discuteix en llibertat. M’agradaria pensar que no m’equivoco si dono suport a Reagrupament exactamente pels mateixos motius.

Quim Torra

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=597

No hi ha Comentaris

Sobre la consulta d’Arenys de Munt

Amb freqüència em causa sorpresa el comportament dels qui s’omplen la boca parlant de democràcia. Alguns d’aquests suposats demòcrates critiquen les manifestacions democràtiques de la ciutadania catalana al demanar l’opinió sobre la independència del nostre país i menyspreen  a ciutadans que volen reflexionar i expressar democràticament  el que més els hi convé com a poble.

No queda ocult que aquests crítics aplaudeixen d’alguna manera als qui estan a la seva altura, ja que em disgusta i no es pot prendre amb lleugeresa la manifestació dels falangistes a Arenys de Munt. Em pregunto perquè encara existeixen partits polítics d’aquest tipus que es permeten manifestar-se en contra d’un acte cívic i democràtic a Catalunya.

Els homes i dones de totes les generacions que van votar la consulta d’Arenys van fer sentir la seva veu i van expressar que ni la situació actual política ni el present estat de les autonomies són preferibles a la plena sobirania d’un estat propi. Qui voldria una situació on els pirates dominen el mar de la política?

Ara altres Ajuntaments catalans prenen l’iniciativa d’Arenys. Aquest fet significa, malgrat no els hi agradi als suposats crítics federalistes, que la ciutadania catalana lluita dins dels seus murs per defensar el seu territori i per provocar els canvis polítics necessaris per arribar a la independència del nostre país. Els temps han canviat i ja no es tem el futur ni el passat, la prova és que els bàrbars falangistes només van poder aguantar una horeta la pressió del poble i van haver de sortir amb la cua entre les cames d’Arenys.

Al reflexionar sobre la consulta d’Arenys és just alegrar-se per la pobresa política espanyola enviant advocats de l’estat ex-falangistes i grups d’ultra dreta a boicotejar un acte cívic i democràtic. Raonant d’aquesta manera es descobrirà que aquests tipus d’accions són més avantatjoses per nosaltres els independentistes. Perquè, com no hem de créixer, cada vegada més, davant d’aquesta classe d’accions?

En resum, puc dir que a l’examinar les actuacions de la ciutadania catalana quedar clar que es poden destruir les opressions del present i que cal emular l’iniciativa d’Arenys a tot el territori.  No ens deixem enganyar per enquestes i declaracions falses, cal aspirar a l’ independència perquè la nostra situació actual davant de l’estat espanyol i Europa ens ho permet. El nostre poder per aconseguir aquest honor neix dels ciutadans normals i corrents,no de cap classe política manipulada. És per això, que aconsello i animo a tots i totes a que parlem i escrivim allà on arribi la nostra influència, per inclinar cap a l’ independentisme a la major part de la ciutadania catalana.

Ernest Bernat i Capdevila

No hi ha Comentaris

Lliçons americanes

Lliçons americanes

No hi ha Comentaris

El poble és sobirà

Sobirà. Adjectiu. Que és per damunt de tots els altres; suprem.

He volgut començar l’article d’avui amb una definició que es pot trobar al diccionari en línia de l’Enciclopèdia Catalana, per allò d’enraonar donant el sentit estricte a les paraules emprades. Dit això, fa molts anys que no recordo una tornada de vacances tant excitant, políticament parlant, s’entén. Si no en teníem prou amb l’embolic que els magistrats del Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol són a punt de crear arran de la sentència que puguin fer sobre l’Estatut català, per acabar-ho d’adobar, a Arenys de Munt hi han posat la cirereta i, fins i tot, sembla que uns setanta municipis i entitats també s’han interessat per dur a terme la mateixa iniciativa. I tot i així, a la premsa d’aquest país encara podem llegir que enguany s’espera una diada de l’onze de setembre descafeïnada. Sí, i què més!

És molt curiós que a tots els polítics contemporanis se’ls ompli la boca de floretes quan alliçonen la ciutadania sobre els beneficis de pertànyer a un estat de dret. Beneficis que, per altra banda, es fan evidents i que, per tant, no seré jo qui els negui. Tot i així, i per a estalviar-nos circumloquis o eufemismes, trobo interessant i fins i tot necessari recuperar la definició que ens dóna la wikipedia on es pot llegir que un estat esdevé de dret quan la llei és l’instrument preferent per a guiar la conducta dels ciutadans. En altres paraules, que la llei, quan hi és, s’ha de complir. Amb aquest supòsit, el que no pot passar és que alguns polítics treguin les urpes preventivament i facin les pertinents declaracions per a anunciar que els partits hauran d’acatar la sentència del Tribunal Constitucional, sigui quina sigui. I encara més, alguns líders fins i tot demanen que els partits polítics es pronunciïn explícitament sobre la seva acceptació abans que la sentència es faci pública. A veure si ens entenem senyors polítics. El poble de Catalunya és sobirà pel que fa a l’acceptació del seu Estatut (veure definició al començament de l’article). Prova d’això és que un cop l’Estatut va sortir del Parlament de Catalunya, aquest es va posar en referèndum. Molt bé, doncs si ara el Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol el modifica, qui ha de ratificar-ne (o no) el resultat final no són els partits polítics, sinó que a qui li toca pronunciar-se sobre el seu nou contingut és, un cop més, el poble de Catalunya, que per alguna cosa és sobirà en aquesta matèria.

I aquí tornem al concepte tant emprat de l’estat de dret. Senyors polítics, com molt bé saben vostès, l’estat de dret obliga a tothom a complir les lleis, i això els inclou a vostès. I per tant, tot i que fent segons quines proclames no estan fent res il•legal, el que sí estan fent és confondre deliberadament el personal per a enterbolir, encara més, el panorama polític. I en això vostès en són responsables. Per tant, deixin de dir rucades perquè, aquí i ara, cap partit polític té cap obligació de dir res sobre si acceptarà o no el que digui cap tribunal, perquè és al poble de Catalunya, en referèndum, a qui li pertocaria decidir si les modificacions que el Tribunal Constitucional pugui fer sobre el text de l’Estatut de Catalunya són acceptades o no.

En qualsevol cas, no sé per què em molesto picant els dits a tots aquests polítics, perquè sempre acabem arribant al cap del carrer. Catalunya no ha de demanar res a l’Estat espanyol, ja sigui un Estatut d’Autonomia o dos cafès demanats en un tovalló de paper de bar. Perquè la desvinculació de Catalunya de l’Estat espanyol no es demana, s’autoproclama quan hi hagi una majoria suficient al Parlament de Catalunya. Tant senzill com això.

Ferran Rebollar Cervelló

No hi ha Comentaris

Inici d’un viatge cap a la sobirania catalana

En la primera assemblea nacional de Reagrupament del proper 3 d’octubre, els companys i companyes afiançarem la nostra decisió de dedicar-nos a la llibertat del nostre poble. Assumint sense possibilitat de tornada un compromís de llibertat forjat amb el caràcter ferm i democràtic dels catalans, per tal de protegir la nostra nació de l’agressió externa i tirànica de l’estat espanyol.

Tenim al nostre favor que el passat sempre persisteix en el futur i fa possible la continuïtat de la memòria, l’homenatge a Moragues el dia onze n’és una mostra.

És per aquesta raó històrica que sabem que si qualsevol persona o estat intenta modelar el nostre caràcter i reformar la naturalesa del nostre poble, ben segur, que va errat i no és empresa fàcil de dur a terme.

Així doncs, Reagrupament ha guanyat influència i credibilitat en els cors i la ments dels catalans. Tots plegats hem de esforçar-nos per guiar amb bon ritme el nostre poble cap al port que ens pertany per dret de nació i del bé comú.

Cal renovar la vida política del nostre país. La feblesa crònica de la consciència de l’actual classe política que ha acceptat pràctiques clientelars, polítiques de favors, que només s’ha preocupat d’ocupar el govern i de protegir la cadira, ens ha portat a un desgavell que és pressa fàcil per un estat depredador com és l’espanyol.

Dues són les vies per entrar en política: una lenta, segura, pam a pam, l’altra brillant, destinada a la glòria, però que comporta riscos. Reagrupament aposta per la segona perquè tots i totes estem farts dels discursos buits que nos ens porten a res concret.

En efecte, som debutants però audaços i estem convençuts d’obtenir el triomf. Aquells que vam madurar a poc a poc la seva irrupció en el món de la política s’han acabat musteint entorn d’unes veus cada vegada més i més espanyolistes.

Així companys i companyes, el proper dia 3 d’octubre serà l’inici d’una travessia cap a la llibertat i la independència de la nostra pàtria. Algú deia que la naturalesa ens deixa lliures i sense lligams, però som nosaltres els que ens posem cadenes. A aquest algú li respondrem que els catalans com bé diu el nostre himne nacional quan convé seguem cadenes.

Malgrat tot, el nostre país no és etern i necessitem l’esforç de tots i totes per escollir el nostre futur com a poble. Cal demostrar la nostra presència arreu del país i participar amb veu i vot a l’assemblea convocada el dia 3 d’octubre.

Ernest Bernat i Capdevila

No hi ha Comentaris