JOSEP MORAGUES I MAS (1669-1715)


Josep Moragues i Mas nasqué a Sant Hilari Sacalm, en el si d’una família pagesa benestant. Va ser el tercer fill de la parella, heretà a l’edat de 16 anys, en morir son pare, el mas i una propietat mitjana. El setembre de 1693 es casà amb Cecília Regàs, filla d’un ciutadà honrat de Girona, propietari del mas Regàs d’Arbúcies.

La brillant carrera d’armes de Josep Moragues, sempre lligada a la defensa de les persones i de les institucions catalanes, li va conferir una projecció popular i una fama que, al final de la Guerra de Successió, el convertirien en la víctima ideal que la repressió filipista utilitzaria per sembrar el pànic entre els resistents potencials.

L’estiu de 1694, l’Exèrcit francès saquejà la vila de Sant Hilari. Moragues matà un sentinella francès abans que els catalans recuperessin la vila el 31 de juliol. A partir d’aquí s’inicià la seva carrera militar. L’any següent el trobem integrat en la companyia de fusellers comandada pel veguer de Vic, Ramon Sala, i Josep Mas de Roda. Durant la primavera de 1695, la companyia actuà amb gran èxit contra els francesos a Navata i a diversos indrets de la Garrotxa: Olot, Besalú i Castellfollit de la Roca.

La guerra conformà en Moragues i en tot el grup dels vigatans dos sentiments forts: un component antifrancès i l’amistat amb el príncep Jordi de Darmstadt. El 17 de maig de 1705 es produí el pacte dels vigatans, que es comprometeren a aixecar 6.000 homes contra Felip de Borbó. Un dels signants fou Josep Moragues. L’acord també facultava Antoni de Peguera i Domènec Perera per concertar amb Anglaterra el pacte de Gènova (20 de juny de 1705), que concretava l’aposta catalana per Carles d’Àustria.

A partir d’aquests fets i dels incidents previs de Manlleu, el virrei filipista, Velasco, intentà, sense èxit, detenir Moragues i la resta dels vigatans. Aquests intervindrien amb èxit en la caiguda de Barcelona a mans dels austriacistes l’octubre de 1705. Carles d’Àustria honorà els vigatans amb la creació de la Reial Guàrdia Catalana, sota la direcció d’Antoni de Peguera, i amb vuit coronels vigatans, un dels quals era Moragues.

La primavera de 1707, Moragues fou nomenat governador de Castellciutat, a la Seu d’Urgell, fet que li suposà l’ascens a general de batalla. Poc després de la seva incorporació morí la seva muller. L’estiu de 1710, Moragues contrauria noves noces amb Magdalena Giralt, membre d’una família benestant de Sort.

Tres anys després, la situació de Moragues era molt difícil. Els intents per aixecar voluntaris a la conca de Tremp no assoliren cap èxit. Davant d’aquesta situació, el 29 de setembre de 1713, hauria de lliurar Castellciutat als filipistes. La capitulació signada per ambdues parts preveia que els defensors podrien sortir lliures de la fortalesa i dándoles libre pasaje hasta dicha ciudad de Barcelona”. Tanmateix, aquest pacte s’ncomplí: els soldats foren humiliats i desarmats, i se’ls impedí d’anar a Barcelona.

Per la seva banda, Moragues es retirà a Sort, però a principis de 1714, tornà a agafar les armes, com testifica el dirigent filipista Matas i Pujol: “Josep Moragues [...] ha vuelto pocos dias ha a sublevarse, hallándose con una partida de sediciosos a las vistas de la Seo de Urgel”.

Quan els filipistes, com a càstig contra Moragues, ocuparen Sort, saquejaren casa seva i s’endugueren a Balaguer la seva família, Moragues i el capità Bonet la rescataren i s’instal·laren a Cardona.

La capitulació de Cardona, del 18 de setembre de 1714, fa esment particular de Moragues. El punt 18 considerava Moragues, la seva família i lse seves tropes compresos en l’indult acordat. Per tal que es fes efectiu, calia que Moragues es presentés a Cardona, però preferí no fer-ho i es retirà a Sort amb la intenció de passar a França. Advertit pel seu cunyat del perill que significaria per a la seva família la seva fugida, desistí de l’intent i es presentà al comandant borbònic de Tremp, que li ordenà de comparèixer immediatament davant el capità general, a Barcelona. Un cop allí, TSerclaes l’instà a presentar-se cada dia a Palau.

El 10 de novembre de 1714 es publicà l’edicte pel qual cap català no podia sortir del país sense passaport oficial. La pena d’incompliment era la mort. Temorós pel seu futur, Moragues intentaria fugir a Mallorca, però va ser traït per dos dels mariners contractats, que el van delatar. La matinada del 22 de març de 1715, 40 soldats el van capturar al peu de Montjuïc, juntament amb altres companys. Els processos van ser molt ràpids i les condemnes s’executaren el dia 27 de març a la tarda. Moragues va ser “arrastrado vivo por las calles por un caballo, degollado, y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima de la Puerta del Mar”, segons comunicava Matas i Pujol a la cort. Jaume Roca i Pau Macip van ser penjats. Els turments previs a què van ser sotmesos tots tres no els van arrencar cap delació. La col·locació del cap de Moragues dins d’una gàbia al portal del Mar indicava per on intentà fugir, i avisava de la sort que podien córrer els fugitius potencials.

Després de patir bandejament, requisa de béns i presó, la vídua, Magdalena Giralt, inicià, el 1725, els esforços per recuperar el cap del marit. Aquesta tasca no finalitzà fins al 1727, dos anys després del tractat de pau entre Felip V i l’Imperi, que suposà l’establiment de relacions diplomàtiques i la presència decisiva, en aquest cas, de l’ambaixador austríac Königsegg. Finalment, el cap de Moragues va ser retirat el 14 o 15 de febrer de 1727, “sin publicidad, ni ruido”, com consta en la comunicació del capità general a la cort, datada el 15 de febrer. Això no obstant, la gàbia es mantenia a lloc. La correspondència que mantingué Königsegg ens permet saber que la gàbia fou despenjada la segona quinzena de març de 1727, però també que l’ambaixador quedava “enterado de lo impracticable que me añade ser la entrega de la cabeza de dicho Moragues a la viuda”.

Josep Catà i Tur / Antoni Muñoz González

Catalunya durant la Guerra de Successió, III: La desfeta i la memòria històrica

Badalona: Ara Llibres, 2006


Aquest breu perfil biogràfic del General Moragues permet adonar-se de la insignificança del monument que té al Pla de Palau: un pal de fusta amb una bandera mig estripada al capdamunt i una placa metàl·lica amb una inscripció al capdavall. A més a més, queda mig tapat pels arbres que hi ha. Passejant per aquell indret vaig anar a espetegar a la plaça on hi ha un monument fantàstic dedicat a Antonio López. Aquest hauria de ser el lloc per a un monument esplèndid a Moragues, un espai ample i amb gran perspectiva. Però les nostres autoritats s’estimen més tenir-hi un traficant d’esclaus.

monument-josep-moragues2

A la placa hi ha aquest text:


A Josep Moragues

(Sant Hilari Sacalm 1669 – Barcelona 1715)

General partidari de l’arxiduc Carles III d’Àustria.

Es va distingir en la guerra de Successió

i va col·laborar des de l’exterior,

en la defensa de Barcelona en el setge de 1714.

Capturat per les tropes de Felip V fou executat

i el seu cap va estar dotze anys tancat en una gàbia

i penjat al Portal de Mar – molt a prop d’aquest lloc-

per advertiment als vençuts.

La seva figura és un símbol de la defensa

de les llibertats dels catalans.

Lo cap d’en Josep Moragues:

Viatger, vingues d’on vingues,

si tens lo cor honrat,

Flecta els genolls i prega,

com fill davant lo cap

del pros Josep Moragues,

lo nostre general.

Àngel Guimerà (1887)


Sobre el poema d’Àngel Guimerà, Ramon Muntaner en va fer una cançó titulada Decapitació XII, al text de la qual afegeix el poema Decapitació XII, de Pere Quart (1932).


Enllaços:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Moragues_i_Mas

http://setembrenegre.blogspot.com/search/label/Hist%C3%B2ria.%20Josep%20Moragues%20i%20Mas

http://www.doommaster.cat/index.php?entry=entry060802-161643

http://www.abadiaeditors.com/index.php?option=com_content&task=view&id=168&Itemid=31

Elvira Martí

Reagrupament BCN-Sants

Els Comentaris estan tancats