El poble és sobirà


Sobirà. Adjectiu. Que és per damunt de tots els altres; suprem.

He volgut començar l’article d’avui amb una definició que es pot trobar al diccionari en línia de l’Enciclopèdia Catalana, per allò d’enraonar donant el sentit estricte a les paraules emprades. Dit això, fa molts anys que no recordo una tornada de vacances tant excitant, políticament parlant, s’entén. Si no en teníem prou amb l’embolic que els magistrats del Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol són a punt de crear arran de la sentència que puguin fer sobre l’Estatut català, per acabar-ho d’adobar, a Arenys de Munt hi han posat la cirereta i, fins i tot, sembla que uns setanta municipis i entitats també s’han interessat per dur a terme la mateixa iniciativa. I tot i així, a la premsa d’aquest país encara podem llegir que enguany s’espera una diada de l’onze de setembre descafeïnada. Sí, i què més!

És molt curiós que a tots els polítics contemporanis se’ls ompli la boca de floretes quan alliçonen la ciutadania sobre els beneficis de pertànyer a un estat de dret. Beneficis que, per altra banda, es fan evidents i que, per tant, no seré jo qui els negui. Tot i així, i per a estalviar-nos circumloquis o eufemismes, trobo interessant i fins i tot necessari recuperar la definició que ens dóna la wikipedia on es pot llegir que un estat esdevé de dret quan la llei és l’instrument preferent per a guiar la conducta dels ciutadans. En altres paraules, que la llei, quan hi és, s’ha de complir. Amb aquest supòsit, el que no pot passar és que alguns polítics treguin les urpes preventivament i facin les pertinents declaracions per a anunciar que els partits hauran d’acatar la sentència del Tribunal Constitucional, sigui quina sigui. I encara més, alguns líders fins i tot demanen que els partits polítics es pronunciïn explícitament sobre la seva acceptació abans que la sentència es faci pública. A veure si ens entenem senyors polítics. El poble de Catalunya és sobirà pel que fa a l’acceptació del seu Estatut (veure definició al començament de l’article). Prova d’això és que un cop l’Estatut va sortir del Parlament de Catalunya, aquest es va posar en referèndum. Molt bé, doncs si ara el Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol el modifica, qui ha de ratificar-ne (o no) el resultat final no són els partits polítics, sinó que a qui li toca pronunciar-se sobre el seu nou contingut és, un cop més, el poble de Catalunya, que per alguna cosa és sobirà en aquesta matèria.

I aquí tornem al concepte tant emprat de l’estat de dret. Senyors polítics, com molt bé saben vostès, l’estat de dret obliga a tothom a complir les lleis, i això els inclou a vostès. I per tant, tot i que fent segons quines proclames no estan fent res il•legal, el que sí estan fent és confondre deliberadament el personal per a enterbolir, encara més, el panorama polític. I en això vostès en són responsables. Per tant, deixin de dir rucades perquè, aquí i ara, cap partit polític té cap obligació de dir res sobre si acceptarà o no el que digui cap tribunal, perquè és al poble de Catalunya, en referèndum, a qui li pertocaria decidir si les modificacions que el Tribunal Constitucional pugui fer sobre el text de l’Estatut de Catalunya són acceptades o no.

En qualsevol cas, no sé per què em molesto picant els dits a tots aquests polítics, perquè sempre acabem arribant al cap del carrer. Catalunya no ha de demanar res a l’Estat espanyol, ja sigui un Estatut d’Autonomia o dos cafès demanats en un tovalló de paper de bar. Perquè la desvinculació de Catalunya de l’Estat espanyol no es demana, s’autoproclama quan hi hagi una majoria suficient al Parlament de Catalunya. Tant senzill com això.

Ferran Rebollar Cervelló

Els Comentaris estan tancats