La història es repeteix (?)


A continuació, reprodueixo, un pèl escapçat, un article de Josep Sort, associat a Reagrupament, que és la conferència que va pronunciar a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. Tot i que l’article és una mica antic, el contingut és completament actual.

Malgrat que soni a tòpic, estem vivint moments històrics. Els índexs de confiança o de satisfacció, en els polítics catalans “oficials”, segons els baròmetres igualment “oficials”, són baixíssims. Per altra banda, estem assistint a la mort política de l’autonomisme, que quedarà plenament certificada quan coneguem la sentència del Tribunal Constitucional. En aquest sentit, penso que es dibuixa un escenari que recorda, salvant les distàncies, a tres etapes històriques claus del moviment catalanista.  Em refereixo als períodes que van marcar l’aparició de la Lliga Regionalista (1905-1908), el d‘Esquerra Republicana de Catalunya (1931-32) i, fins i tot, el de la pròpia Convergència i Unió (1978-80). En tots tres processos, forces de diferents procedències ideològiques van arribar a la constatació que calia unir esforços per tirar el país endavant mitjançant la unió i la formació d’un front polític que fes un pas en el procés de reconstrucció nacional. I el feren. I Catalunya, en tots tres moments, en sortí beneficiada, si més no, en termes generals.

Fixeu-vos que en tots tres casos, l’èxit electoral de l’aposta fou immediat. Penso que ara ens trobem en una tesitura semblant. L’únic que ara, el pas endavant que cal fer, és el de l’assoliment de la Independència. És a dir, és el pas clau per esdevenir un país normal, un país sobirà, amb un estat propi.

D’aquí dedueixo que de cara a les eleccions del 2010 -perquè estic segur que l’actual govern no avançarà les eleccions, ni que sigui per esgotar el seu mandat…i les nòmines corresponents- la presència d’una candidatura independentista transversal ha de ser clau per fer aquest pas endavant definitiu. I també, per evitar que es facin passos enrere, que tindrien unes conseqüències molt negatives.

Perquè hi ha algú que dubti que, si sumen, espero que no, però que si sumen, el tercer tripartit està cantat? Oi que no? Si ni se n’amaguen, ja. Està claríssim que si poden, el tornarar a fer.

Perquè, encara que sigui difícil, algú dubta que si els partits espanyols (PSOE i PP) si sumen al Parlament del parc, farien un pacte “a la basca”? Ningú no ho dubta. Hi ha molts poders fàctics que només de pensar-hi ja perden l’oremus. Per sort, aquesta possibilitat, és remota. Però teòricament és possible.

Perquè hi ha algú que dubti que si sumen, esperò que no, però si sumen, CiU i PP, tindrem un nou “Pacte del Majèstic” posat al dia? Jo no ho dubto. I més en un context, de creixement del vot pepero.

Per evitar tots aquests escenaris, la millor garantia és donar suport a una opció transversal que posa l’accent en la consecució el més aviat possible de la independència i que no aspira a perpetuar-se en la “gestió de l’autonomia”.

La consecució d’un ampli suport electoral és un element clau per legitimar el procés independentista, tant a nivell intern, com sobretot de cara a la resta del món (Estats Units, Unió Europea, l’ONU, etc.).

I naturalment, queda un darrer escenari. El de la sociovergència. Aquest només el podrem evitar si aconseguim, perquè no? (que deia en Roca reformista) la majoria absoluta. És un objectiu difícil, però qui apostava per la Lliga, per ERC o per CiU mesos o, fins i tot, setmanes abans de llurs respectives, i cabdals, victòries? Ni el quico!

Així, doncs, faig una crida a participar i a implicar-se en aquest procés de construcció d’una candidatura independentista transversal, que actualment impulsa Reagrupament. No tinc cap dubte que al llarg de les properes setmanes, moltes de les precaucions que encara tenen molts ciutadans, patriotes sincers, s’aniran esvaint. Com a país, com a societat, com a persones, no podem continuar suportant l’escenari actual. La Independència i la correlativa regeneració política que comportarà -en allunyar-nos de la corrupció generalitzada de la política espanyola- són les bases per a la construcció d’una societat més lliure i més justa. Més cohesionada.

Per acabar. No podem destriar els dos eixos, com algú ha fet. Sense la Independència no hi ha possibilitat de fer polítiques de cohesió social, perquè no es tenen els estris que les fan possible (l’estat, el pressupost, etc). Sense un projecte cohesionador que arrossegui molts ciutadans, difícilment, obtindrem una majoria suficient per aconseguir la Independència, perquè no serà un projecte engrescador i solidari.

Josep Sort

(article original publicat al Bloc Gran del Sobiranisme el dia  26 d’agost, amb el títol “Des de Prada de Conflent”, on podreu llegir-hi, a més a més, els comentaris dels lectors).

Els Comentaris estan tancats