Reagrupar és avançar


Segueix creixent el número de catalans i catalanes que pensen que Reagrupament és l’única opció seriosa si volem ser independents. Cada acte, cada dia, cada minut, s’hi apunten més i més persones que somien amb una Catalunya lliure, pròspera, democràtica i justa. El procès és lent, naturalment. Costa molt vèncer el desengany i fer que la bona gent que marxà desencisada a casa seva hi torni a la política. Però el degoteig és constant.

Veiem, doncs, com organitzacions independentistes s’integren voluntàriament en el Reagrupament, o refusen presentar-s’hi a les properes eleccions per tal que el partit d’en Joan Carretero tingui més oportunitats. Aquest és l’esperit. Reagrupar-se no vol dir pensar tots el mateix, vol dir sumar, avançar, caminar plegats cap a l’objectiu comú. Aquesta setmana hi ha el congrés del Reagrupament. Allà hi trobareu gent de tota mena i condició. A ningú se li ha demanat què vota, a quin partit ha militat o si és de dretes o d’esquerres. Tan sols es demana si volen la independència o no. Així de senzill.

Com sia que aquest plantejament, unit al de la regeneració de la nostra vida democràtica, fan peça a molta gent, la cosa ha agafat volada i fa estremir als quatre de sempre que no han dubtat en engegar el ventilador.

Calma, molta calma. Aquesta gent hauria de saber que la independència que demanem no és contra ningú, no foragita ningú ni deixa de banda ningú. No és el front monolític espanyolista, que no en deixa passar ni una. És, pel contrari, una abraçada fraternal a tothom que s’hi vulgui apuntar. Els fets demostren que hi ha un canvi a la societat catalana, un canvi potser no tan ràpid com alguns voldríem, però inexorable. Quan alcaldes del PSC recolzen referèndums vers la independència als seus municipis, o la Montserrat Tura fa l’ullet i deixa entreveure que a ella no l’importaria encapçalar el PSC, amb altres paraules, és clar, o en Toni Castells també fa la viu-viu, senyal que en passa alguna cosa.

A CiU, el mateix. La creació de Convergència Independentista de Catalunya dins seu, i la mal dissimulada simpatia vers l’independentisme d’alguns dels seus dirigents de sempre, i no em facin dir noms, si els plau, fa que aquest equilibri del si però no de sempre comenci a trontollar. D’Esquerra… que en podem dir d’Esquerra, si no és que recordin qui són, què són i per què els han votat.

Són petites coses, si volen, però indiquen una certa tendència, una via, un camí, una flaire. Demostren que si sumem, guanyem. Si ens hi posem, som molts més que no pas es pensen els altres. No ens calen ni grans discursos, ni diners prestats pels grans bancs – que desprès es paguen molt cars – ni aparells mastodòntics.

Ens cal sumar, reagrupar les forces nacionals i tirar endavant. El mot d’ordre és, doncs, reagrupar-se. Reagrupament.

Això, és clar, si volem ser independents i no tenir les mans brutes o el cul esquinçat. Amb perdó.

Miquel Giménez

Article publicat el 28/09/09 al diari digital El debat.cat

Els Comentaris estan tancats