Carrasco i Formiguera votaria que sí


El nostre país és tan bèstia que tot es repeteix. L’any 1922, impulsat pel CADCI, el sindicat catalanista, es van proposar la celebració de referèndums als Ajuntaments de Catalunya sobre el Manifest “Catalunya-Nació” a favor de la identitat catalana. Gairebé un 60% van adherir-s’hi –un 75% de la població-. Essent regidor, Carrasco i Formiguera, en plantejar-se la qüestió a Barcelona, va votar, és clar, que sí.

Un parell d’anys després, com tan bé ha explicat el professor Figueras en l’edició del seu Diari de presó (1923-1924) seria denunciat. Una de les moltes represàlies que va suportar perquè, seguint Figueras, fou el “nacionalista català amb més judicis polítics en la seva vida”: tres consells de guerra, dues denúncies miliars i una sanció governativa.

Empresonat en dues ocasions, del penal de Burgos en va sortir un cop; la segona vegada ja no. Carrasco, que sempre es definí com un nacionalista radical, escriu el dimarts 23 d’octubre de 1923 en el seu diari, el dia que va ingressar a la presó amb motiu de la condemna per les caricatures de l´Estevet, “Setmanari Nacionalista i Popular”: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”. Va patir aleshores per aquella condemna 180 dies de captiveri.

Algú dubta ni per una mil·lèsima de segon on hauria estat Carrasco i Formiguera el passat dia 13 de setembre? Algú té cap ombra de sospita de quina posició hauria pres Carrasco i Formiguera quan es decideix votar l’autodeterminació de la seva pàtria? Algú vacil·la en afirmar rotundament que Carrasco i Formiguera estaria avui al costat dels qui impulsen les consultes de sobirania de Catalunya, i no acompanyanant-les, precisament, sinó promovent-les a tot arreu, a qualsevol racó del país i del rerepaís, comprometent-se, valent, audaç, infatigable?

Què passa a Unió Democràtica de Catalunya? Com pot un partit nacionalista, que defensa l’autodeterminació, dubtar, expressar ombres de sospita, vacil·lar en un moment en què la Nació demana a tots els catalanistes un pas endavant? Com pot quedar-se un pas enrere el partit de Carrasco, mig amagat, despistant, com si no anés amb ell la festa?

La història és exigent. Ho és molt, moltíssim amb Unió. La seva història és la història de la dignitat i de la llibertat. Em nego a creure que avui no tenim a Unió Democràtica de Catalunya al davant de tot de les manifestacions per a la independència. Sense Unió no hi som tots. Aquell és el seu lloc, aquell era el lloc de Carrasco i Formiguera.

Quim Torra i Pla

Article publicat a El Matí Digital el 29/09/09

Els Comentaris estan tancats