Arxiu octubre, 2009

Només ens uneix el sí

A vegades, la fragmentació independentista pot provocar a algú una certa desorientació, desànim, pessimisme. Però quan això passa cal enarborar per damunt de tot la bandera del sí.

Només ens uneix el sí, i això, tanmateix, ens fa enormement forts, gairebé invulnerables. No és un sí qualsevol, el nostre. És un sí a un anhel, a uns valors, a un somni. La claredat d’aquest sí encega. I les seves conseqüències obliguen a molt. El sí a la independència, sense condicions ni prevencions, el sí que és fruit del treball del dia a dia i de la coherència per la llibertat nacional, té una força extraordinària.

En canvi, què uneix al catalanisme unionista avui? Passant per tots els matisos possibles, el catalanisme ja no és, ja no pot ser el moviment de referència que impulsi, dinamitzi i transformi el nostre país. Ha quedat estovat, no resol res, ni anem enlloc. El moment d’urgència nacional que viu el país exigeix buscar una nova ideologia que li doni l’aire i la modernitat que necessita. Potser fins i tot sense voler-ho, la independència ha acabat per representar el projecte que ha retornat el batec al cor de la nació.

Només ens uneix el sí, i per això l´independentisme serà fraternal o no serà. En la transversalitat del moviment independentista rau l’èxit de l’operació. Per què com pot ser un adversari polític de qualsevol independentista algú que vol també la independència de la pàtria? La fraternitat independentista no és cap objectiu, és el mitjà. Però aquest camí que recorrerem junts no es pot fer amb incoherències ni renúncies: el sí és això, dues lletres i prou. I aleshores, com es pot renunciar o aparcar un tros de patriotisme? Com posar-hi condicions? Com no expressar també políticament aquest sentiment?

Som molts els que sentim arribar una nova hora, que és la de tots els que diem que sí, i que practiquem el sí. És la nova hora que lliga l’exemple de tants patriotes que ens ha precedit, amb el nostre compromís d’avui i amb el futur d’un país lliure pels nostres fills. És l’hora de tots els catalans. I no puc sinó recordar a Carrasco i Formiguera, en nom de tants que ens han senyalat el camí a seguir, que va escriure: ”si ajuntem l’esforç de tots, sense por a dificultats i amb la generositat de tots els sacrificis, no haurem de trigar a recollir el fruit i veurem sortir per la nostra Pàtria, per Catalunya, l’alba resplendent de la seva independència”.

Quim Torra

Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme el 19/10/09

No hi ha Comentaris

Emoció grana

Hi ha moments especials, i dissabte va ser un d’ells. No sóc dels que s’emocionen fàcilment (excepte quan parlo de l’Àlex i la Vinyet), però dissabte ho vaig fer. L’Assemblea de Reagrupament va ser l’inici d’una nova etapa, però també la culminació de molta feina feta fins ara.

Van haver-hi moments memorables. La trobada i retrobament amb molts amics i companys de lluita. L’inici amb el cant de la Senyera, i la cloenda amb Els Segadors junt amb la resta del grup promotor. La intervenció de Joan Carretero, que va parlar de valors i actituds, i que va culminar amb tot el Palau de Congressos dret quan va dir que “mai ens agenollarem davant els nostres enemics”; la intervenció de Salvador Cardús, fent de “padrí” de Reagrupament, i recordant la necessitat de fer un independentisme en positiu; en Jordi Comas, fent de speaker, presentant a tots els convidats, i recordant que Reagrupament inclou gent amb moltes sensibilitats (de fet, a tothom que estigui per la independència, la regeneració democràtica i el respecte als drets humans), i que els independentistes que no són de Reagrupament també són sens dubte companys de lluita; o en Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt, apel·lant a una lògica elemental: si volem, podem, només depèn de nosaltres. L’acte, l’organització (excepte el retard en el recompte) i la posada amb escena van demostrar l’alt grau de compromís i professionalitat de Reagrupament.

El projecte és guanyador: independència i regeneració democràtica. Malauradament tenir el millor producte no és sempre garantia d’èxit, però és un gran punt de partida, únic, que cap altre projecte polític té. A mi m’agradaria poder discutir d’altres coses, com d’impostos, estat del benestar o llibertats individuals, però ara no toca prioritzar-ho dins l’agenda política, ja que des de Catalunya no tenim les eines per resoldre aquestes i altres qüestions clau, i si ens dividim per temes esquerra-dreta perdem l’enfoc dels dos grans temes principals. Com deia Joan Carretero, “independència i regeneració democràtica, a algú li sembla poc?”. Per això els diputats de Reagrupament, en alguns temes, tindran llibertat de vot. Independència i regeneració democràtica, els aires juguen a favor d’aquest missatge.

La nova Junta de Reagrupament convida també a l’esperança. Gent molt vàlida, motivada i compromesa, tot i que em sap greu algunes persones que es van quedar fora, com la gent del CEL (Vinyals, Viñoles, Granados i Pla), el Gabriel Borràs, el Jordi Carbonell i molts altres. No passa res, hi ha feina per tots, els que es van presentant i no van sortir elegits i els que no ho vam fer però tenim les moltes ganes i energia per treballar per Reagrupament. Entre els membres de la nova junta, com a vallesà, doble satisfacció: l’elecció de Xavier Palet, de Sant Cugat, el crack que va organitzar l’Assemblea; i la d’Àngel Font, que tot i ser del Maresme manté un estret vincle amb el Vallès a través de la Penya Gastronòmica Separatista del Vallès.

I com deia Joan Carretero, a extendre la marea grana. Per cert, ja ets soci de Reagrupament?

Salvador Garcia-Ruiz

Article publicat el 7/10/09 al bloc Llibertat

No hi ha Comentaris

L’Assemblea de Reagrupament, un èxit esclatant

Quan ja fa més de 24 hores que l’Assemblea Nacional de Reagrupament s’ha acabat, encara em dura el cansament i l’emoció. Ahir vam fer una cosa molt gran. Extraordinària. Tot va anar com la seda. I el resultat polític, segur que el veurem en les properes setmanes i mesos. No tinc cap mena de dubte que a 31 de desembre haurem superat amb escreix els 4.000 reagrupats que l’Emili Valdero va posar com a fita en la seva intervenció.

Tot sembla encarrilat de cara a destrossar totes les previsions de resultats de les eleccions del 2010. Els assistents comentàvem els rumors i notícies que corren darrerament. La més rellevant, una enquesta que dóna als calabresos 9 escons, i a Reagrupament, 15. Poca conya. Però encara són pocs. El tercer tristpartit que si no l’han concebut ja, naturalment a porta tancada, el concebran d’aquí poc, no naixerà pas. Reagrupament ho impedirà, perquè com va matxacar ahir en Joan Carretero, nou president de l’associació, no serem traïdors, ni ens agenollarem davant dels ecspanyols. D’aquí l’atac d’histèria d’un home del règim, mà dreta de Narcís Serra (perill!!!), com és en Joan Tàpia, al Periódico. Fixeu-vos com, seguint el guió sociata que ja es mostra evident, l’equipara a Bossi.

Més, un conegut periodista digital, i amic de velles (i sovint belles) batalles, que acabava de tornar de Brussel.les, afirmava que els euròcrates i l’entorn l’havien cosit a preguntes sobre les consultes de la independència. Segons sembla, a la capital d’Europa segueixen molt de prop tot plegat, i s’ho prenen molt seriosament. Com també va dir en Carretero, els únics que es pensen que la independència de Catalunya no és possible, són els catalans (alguns), començant, és clar pel senyor Artur Mas. A Europa, ho tenen molt clar (tant la possibilitat com la viabilitat econòmica). Precisament, aquesta serà una de les tasques a desenvolupar en els propers mesos.

Això al marge, cal destacar l’organització, la logística, el compromís, el comportament exemplar, la transparència informativa, l’expectació. En Quico, a primera hora em confessava que se sentia rejovenit: “Vaig començar a Reagrupament i torno a Reagrupament”, en referència, òbviament, al partit liderat per Josep Pallach, en els anys setanta. Altres deien que feia molts anys que no respiraven l’atmosfera d’empenta en un congrés polític.

Després de la sessió del matí, el blog power vam anar a dinar a l’Ateneu de Sant Just, que amb el pas dels mesos, s’està convertint, en el referent gastronòmic dels reagrupats del Baix. Ben endrapats (amb cargols i una graellada de carn), vam tornar al Palau de Congressos per a la sessió de tarda. Vam procedir a votar, el clima d’expectació era brutal. I després esperar (el recompte es va fer manualment). I esperar. I fer-la petar. I acompanyar els addictes al tabac al carrer. I tornar a entrar. I tornar a anar al bar. I mentrestant, a la pantalla del Plenari, l’entrevista amb el Cuní, que tant ha escandalitzat a alguns (fins i tot, em va semblar detectar, que també al propi Salvador Cardús).

I finalment el resultat. Ja tenim una Junta Directiva i un President escollits democràticament. Vull agrair tots els companys i companyes que participaren en les votacions, naturalment sense cap mena d’excepció, del primer a l’últim. En el meu cas particular, penso que encara estic sota una mena de xoc mental, com si després d’estar molt de temps a la trinxera -o més aviat en una posició de franc-tirador- hagués sortit a camp obert. Suposo que no trigaré a comprovar que a camp obert cauen granades, i de les grosses. I més amb la ràbia que ens tenen els nostres enemics (repeteixo e-ne-mics). Com se sap, la direcció encara s’ha de completar amb 12 membres més a escollir per les organitzacions territorials, en les properes setmanes.

Per acabar, tres afegits. El primer és un esment especial als membres de l’Assemblea del Baix Llobregat, amb els quals he treballat -i continuaré treballant-hi, naturalment- els darrers mesos, en el que podríem dir període de provisionalitat. He conegut a molta gent, amb la qual vam muntar l’acte de l’Hospitalet de Llobregat, el 22 de juliol passat, amb l’assistència d’en Carretero i un posterior sopar. Amb en Daniel i l’Imma, que en van ser els promotors. Precisament, l’Imma també formarà part de la Junta, de forma més que merescuda, i és que és una pencaire… i mare de l’Eloi (ep, poca conya). Igualment vull esmentar en Josep Pinyol i Balasch, que ha tingut un paper clau en la fonamentació teòrica i estratègica del Congrés. En Pinyol, si no m’erro, com en Quico, va tenir els seus orígens polítics a l’altre Reagrupament. El del Pallach.

El segon és per als companys del Partit Republicà Català, amb els quals he col.laborat els darrers tres o quatre anys, i que em feren l’honor d’incloure’m en una mena de consell de savis independents que ens trobàvem per arreglar el país. En aquelles reunions hi destacava especialment, la presència d’en Josep Ferrer, figura històrica de l’independentisme, fundador del PSAN. En una de les reunions, vaig quedar de pasta de boniato, quan en Ferrer em va criticar una afirmació que jo havia escrit a la meva tesi doctoral, citant-me la pàgina exacta. Cony, déu ser l’únic massoca que se l’ha llegida sense tenir l’obligació de fer-ho! En aquestes trobades, els nostres interlocutors eren l’Agustí Soler i en Carles Bonaventura. En Carles, també ha estat escollit a la nova executiva. Tal i com vaig fer a l’acte Cap a la Unitat de l’Independentisme, que es va cel.lebrar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada del Conflent, el passat 22 d’agost, vull agrair l’exemple de generositat que el PRC ha donat a l’hora d’integrar-se a Reagrupament, sense posar condicions prèvies ni pactes per la cúpula. M’agradaria que això servís d’exemple per casos futurs.

Finalment, els blocaires. Des del mes de març del 2008, quan ens reunírem per primera vegada al Via Fora de Gràcia, convocats per la Rut Carandell, el Cesc i el Manel. Allà vam coincidir gent que ja ens coneixíem de l’etapa universitària, o fins i tot d’abans, i gent nova. Tots plegats vam unir esforços per crear els Blocs amb Estrella (1a etapa), que vam plantar cara als calabresos i -no tinc cap mena de dubte- els derrotàrem virtualment. Però és clar, amb això no va haver-hi prou, com és públic i notori. Després d’afegiren altres iniciatives com els Sopars del Dessmó (als quals en Carretero ha estat convidat en dues ocasions), els Batblocs (Blocs Against Tripartit) i naturalment, el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). L’impacte mediàtic i virtual del BGS està fora de tot dubte, i suposo que no cal insistir-hi. D’ell precisament, va sortir la iniciativa dels 10.000 a Brussel.les… De tot aquest món tan digital, i tan real, a l’hora, i a més de la Rut, l’amic Elies115 o fúria, també n’ha sortit escollit. Ell i el seu tatuatge. Malauradament, altres destacadíssims representants d’aquest àmbit, com l’Enric, el David o en Xavier o en Víctor han optat espero que -momentàniament- per quedar-ne al marge o per les rodalies. D’altres, com en Manel, treballen de forma més que eficaç, des de la distància física, i la proximitat virtual. I finalment n’hi ha, que malgrat que moriren, digitalment parlant, joves, han deixat una empremta cabdal.

Josep Sort és membre de la junta directiva de Reagrupament

Article publicat el 4/10/09 al bloc josepsort

No hi ha Comentaris

Riscos i avantatges dels més que probables diputats per Reagrupament

Ahir, la feina duta a terme pels promotors de Reagrupament aquests darrers mesos es va concretar a la primera assemblea nacional feta al Palau de Congressos de Barcelona. Ja es coneix la llista dels membres de la junta que ha de portar el partit cap a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ells i elles estaven ahir molt contents, satisfets, esperançats i il·lusionats. La feina feta donava els primers fruits sòlids. Reagrupament ja és el quart front sobre el qual havia especulat des d’aquest bloc a partir de les primeres dissidències públiques de Carretero quan encara era a Esquerra. Per davant tenen molta feina encara i moltes mirades pendents d’ells i rumiant-se decisions. Però sigui com sigui, i tal com escrivia a l’apunt d’ahir, ja és una realitat. Molt de compte a l’hora d’intentar desacreditar aquesta proposta a la lleugera perquè això pot provocar més adhesions encara. (Un advertiment als partits independentistes, no pas a l’independentisme, és clar.) Hi ha riscos i problemes, sí, però també hi ha avantatges.
Els avantatges són evidents. Des de fa temps, l’independentisme es troba encallat en l’àmbit parlamentari. A diferència del carrer, on cada dia creix, al Parlament ens trobem que tots els independentistes de CDC empenyen un partit que no aposta encara de manera clara per un estat propi. Aspira, en primer lloc, a recuperar la Generalitat, com si aquesta misèria d’autonomia fos res de l’altre món; i en segon lloc, a un no menys miserable concert econòmic. I com que aquests no es mouen, ERC tota sola no pot fer el salt i es veu obligada a prendre la decisió de gestionar el “mentrestant” com pugui amb més o menys fortuna i potser acompanyar CiU en la reivindicació del concert. L’entrada de Reagrupament al Parlament pot trencar aquesta dinàmica. En la mesura que pugui mobilitzar el vot independentista abstencionista i captar-ne d’altres partits provocarà un reequilibri parlamentari.
Tot i que la lògica i previsible ambició de la gent de Carretero és obtenir la majoria absoluta perquè en la declaració unilateral d’independència no depenguin (valgui la redundància) de cap altre partit, i malgrat també el llistó d’honestedat que els porta a situar en deu escons el mínim d’èxit, qualsevol resultat pot ser decisiu i pot condicionar l’aritmètica parlamentària. I aquest argument tan diàfan és el que pot continuar captant vots independentistes en l’any i escaig que queda fins a les eleccions.
Tant de bo, però, Reagrupament pugui fer aquesta funció de frontissa aritmètica. Tant de bo la suma de RI i ERC sigui prou substancial per acabar d’arrossegar CiU a una majoria per la independència. Altrament, si Reagrupament s’ha de quedar a l’oposició, començaran els riscos. Caldrà prendre decisions i és en aquestes situacions que comencen a sorgir diferències, tensions i desgast.

Xavier Mir

Apunt publicat el 4/10/09 al bloc de Vilaweb Xavier Mir. Crònica de la creació d’un Estat propi

No hi ha Comentaris