Riscos i avantatges dels més que probables diputats per Reagrupament


Ahir, la feina duta a terme pels promotors de Reagrupament aquests darrers mesos es va concretar a la primera assemblea nacional feta al Palau de Congressos de Barcelona. Ja es coneix la llista dels membres de la junta que ha de portar el partit cap a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ells i elles estaven ahir molt contents, satisfets, esperançats i il·lusionats. La feina feta donava els primers fruits sòlids. Reagrupament ja és el quart front sobre el qual havia especulat des d’aquest bloc a partir de les primeres dissidències públiques de Carretero quan encara era a Esquerra. Per davant tenen molta feina encara i moltes mirades pendents d’ells i rumiant-se decisions. Però sigui com sigui, i tal com escrivia a l’apunt d’ahir, ja és una realitat. Molt de compte a l’hora d’intentar desacreditar aquesta proposta a la lleugera perquè això pot provocar més adhesions encara. (Un advertiment als partits independentistes, no pas a l’independentisme, és clar.) Hi ha riscos i problemes, sí, però també hi ha avantatges.
Els avantatges són evidents. Des de fa temps, l’independentisme es troba encallat en l’àmbit parlamentari. A diferència del carrer, on cada dia creix, al Parlament ens trobem que tots els independentistes de CDC empenyen un partit que no aposta encara de manera clara per un estat propi. Aspira, en primer lloc, a recuperar la Generalitat, com si aquesta misèria d’autonomia fos res de l’altre món; i en segon lloc, a un no menys miserable concert econòmic. I com que aquests no es mouen, ERC tota sola no pot fer el salt i es veu obligada a prendre la decisió de gestionar el “mentrestant” com pugui amb més o menys fortuna i potser acompanyar CiU en la reivindicació del concert. L’entrada de Reagrupament al Parlament pot trencar aquesta dinàmica. En la mesura que pugui mobilitzar el vot independentista abstencionista i captar-ne d’altres partits provocarà un reequilibri parlamentari.
Tot i que la lògica i previsible ambició de la gent de Carretero és obtenir la majoria absoluta perquè en la declaració unilateral d’independència no depenguin (valgui la redundància) de cap altre partit, i malgrat també el llistó d’honestedat que els porta a situar en deu escons el mínim d’èxit, qualsevol resultat pot ser decisiu i pot condicionar l’aritmètica parlamentària. I aquest argument tan diàfan és el que pot continuar captant vots independentistes en l’any i escaig que queda fins a les eleccions.
Tant de bo, però, Reagrupament pugui fer aquesta funció de frontissa aritmètica. Tant de bo la suma de RI i ERC sigui prou substancial per acabar d’arrossegar CiU a una majoria per la independència. Altrament, si Reagrupament s’ha de quedar a l’oposició, començaran els riscos. Caldrà prendre decisions i és en aquestes situacions que comencen a sorgir diferències, tensions i desgast.

Xavier Mir

Apunt publicat el 4/10/09 al bloc de Vilaweb Xavier Mir. Crònica de la creació d’un Estat propi

Els Comentaris estan tancats