Arxiu novembre, 2009

No ens alimenten molles

No estic massa segur que la millor manera d’encarar una llei com l’electoral sigui fer-ho de manera reactiva, precipitada i com qui posa una tireta d’urgència a un trau que demana uns quants punts de sutura. Si diversos governs, en distints equilibris de força i en tota mena de circumstàncies, no han estat capaços de fer-ne cap en trenta anys, i considerant que allò que ho impedia no ha canviat gens, ¿a què estan disposats a renunciar ara en bé de l’acord? La temptació, el perill, és que acabin fent un petit retoc a allò que ja coneixem i que confiï en la possibilitat de despistar al ciutadà amb una operació de maquillatge. No voldria ser malfiat, però, políticament, ja fa temps que ens afaitem.

En aquest cas no es tracta d’una desconfiança genèrica en la política. Fins i tot accepto que, aquesta vegada, els partits s’hagin sentit veritablement amenaçats pels darrers casos de presumpta corrupció pendents de judici. La resposta és tan exagerada que fa témer que no surtin coses pitjors. Per tant, sembla que ara sí que els polítics s’han adonat que, a més d’encarregar un altre estudi sobre desafecció política, haurien de moure alguna fitxa més grossa.

Tanmateix, segueixo desconfiant dels possibles gestos per dues raons ben concretes. La primera, perquè allò que ara ha amenaçat la vida tranquil·la dels partits no té relació directa amb la llei electoral que proposen. No perdem de vista que el problema de la desconfiança envers la política és molt anterior a tots aquests casos de suposada corrupció. Ho deia la setmana passada: la corrupció, quan n’hi ha, cal relacionar-la amb la feblesa de la condició humana, amb la manca de controls eficaços i, més globalment, amb uns anys de creixement urbanístic especulatiu que han permès corrompre de manera generosa. Vull dir que, fins i tot amb la millor llei electoral imaginable, si es donen les circumstàncies adequades, tornaríem a tenir casos de corrupció, com a tot el món.

La segona raó de la meva desconfiança sobre aquests propòsits d’esmena tan precipitats que ara s’anuncien és que la raó esgrimida per canviar la llei electoral segueix essent, des del meu punt de vista, equivocada. És a dir: malament si del que es tracta és de resoldre el problema de la desafecció política dels ciutadans a cop de llei electoral, perquè llavors vol dir que es fa una diagnosi errònia. Al contrari del que suggereixen els partits, el mal a curar no és la desafecció dels ciutadans cap a la política, sinó la desafecció dels polítics pels ciutadans. És cert que molta gent desconfia dels polítics i els partits. Però aquest no és el problema, sinó la conseqüència, el símptoma, de la veritable malaltia. I ja se sap que una malaltia no es cura atacant el símptoma. Cal observar, també, que els mateixos polítics que no han reaccionat davant del desinterès de fa temps, ho han fet davant de la indignació d’ara. I la indignació és una reacció que no s’aguantaria si hi hagués desafecció, sinó que, al contrari, allò que expressa és la irritació per una confiança política traïda. Així doncs, el veritable mal no prové del fet que el ciutadà intervingui poc en la determinació de les llistes, per exemple, sinó de quines són les lògiques organitzatives dels partits, que afavoreixen candidats lleials i submisos per davant dels excel·lents i amb criteri.

Vet aquí, doncs, la veritable gangrena de la política: que els partits són unes estructures que funcionen pel nomenament a dit, decidit entre els dos o tres que controlen el partit, i que llavors emmascaren amb uns exercicis de fariseisme pseudodemocràtic. Vegeu com s’ha elegit la nova alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet: la cúpula del partit decideix un nom, que llavors és aprovat disciplinadament en l’àmbit territorial del partit, per després ser votat disciplinadament pel grup municipal, per llavors ser votada en el ple municipal, que és qui, suposadament, tenia el veritable poder de decisió perquè el componen els que realment van ser escollits pels electors de Santa Coloma. Aquí és on es produeix el frau que corromp tot el mecanisme de vinculació democràtica entre ciutadania i política. I si es vol posar remei al problema, aquest és el mecanisme que cal dinamitar i substituir.

Ja es veu que això té poc a veure amb si es permet que el vot del ciutadà faci passar el número tres de la llista al lloc cinc, i el sisè al lloc quart, que en definitiva és el que es coneix amb el nom de llistes desbloquejades. Allà on ho han provat, com a Itàlia, m’explica un expert, no ha servit de res. ¿No és sospitós que copiem Itàlia i no la Gran Bretanya o Alemanya? I no s’hi val a dir que les llistes obertes tenen problemes perquè prioritzen la notorietat per damunt de la qualitat del candidat, com ha fet ICV. ¿Hi pot haver un argument més hipòcrita que aquest, quan precisament ara, les llistes tancades, es fonamenten en l’exclusiva notorietat del primer de la llista, aconseguida a cops d’onerosa propaganda? ¿Per què si la notorietat és triada pel partit és disculpable i no ho és si l’ha aconseguida el candidat amb el contacte directe amb l’elector de la seva circumscripció? ¿Hauria estat mai alcalde de Santa Coloma per majoria absoluta un senyor que vivia al Turó Park de Barcelona? En definitiva: el canvi de model no ha de ser per mostrar-se condescendent amb el ciutadà i deixar-lo participar una mica més en un procés irrellevant, sinó per ser radical amb el valor de la representació política. I això passa per les circumscripcions petites, passa per les llistes obertes, passa per la llibertat de vot dels diputats al Parlament i passa per l’elecció directa d’alcalde.

És per aquesta raó que dic que no m’acabo de fiar de les bones intencions mostrades aquests dies. O, per ser més precís, crec que són intencions que mostren més voluntat de condescendència que no pas propòsit d’esmena a fons. Cal que els nostres polítics entenguin que no som nosaltres qui no els estimem, sinó que són ells que, amb el seu comportament, mostren un profund desafecte pel ciutadà, per l’elector. I que el remei el tenen a casa seva: són ells els que han de canviar el seu joc. Que modifiquin radicalment, doncs, els seus hàbits polítics, tancats, endogàmics, verticals, fonamentats en una lleialtat feudal i no pas en el mèrit professional o en l’excel·lència humana, com caldria.

Amb quatre engrunes no en tindrem prou. Amb un acte de contrició i sense canvis radicals, no en tindrem prou. Com cantava l’Ovidi Montllor –i es titula un magnífic blog d’anàlisi política–, “ja no ens alimenten molles”.

Salvador Cardús

Article publicat al diari Avui el dia 15/11/09

No hi ha Comentaris

Dissabte a Nova York

Aquest dissabte vaig tenir el gust de presentar i escoltar el Salvador Garcia-Ruiz a l’acte de presentació de Reagrupament Independentista a Nova York. Malgrat l’hora i el temps, un migdia de dia boirós, la reunió va aplegar una quarantena de persones expectants. El saló, gros, encatifat, amb les parets pintades de blanc i un vermell fosc, i una xemeneia noble de la que penjava una senyera raonablement llarga, tenia un no sé què d’Europa central, de Benes i Masaryk, de país que es vol regenerar a si mateix, molt agradable. L’edifici, amb tres grans finestrals i una balconada de pedra, és la seu del Liederkrantz, una societat alemanyo-americana, dirigida a promoure la vida musical i establerta a Nova York el 1897. Una illa de cases més avall hi ha la Neue Galerie, que conté una col·lecció de primera línia d’artistes austríacs i alemanys de principis del segle XX i dos cafès, el Sabarsky i el Fledenmaus, proveïts amb la millor pastisseria vienesa. Dos carrers més amunt hi ha el Guggenheim, amb la seva famosa estructura en espiral, que fins al gener acull una gran exposició de Kandinskis.

L’acte de presentació va ser una reunió d’una gran contenció anglosaxona. Després de la paraules inicials d’en Jaume Soler i d’uns breus parlaments per part del Prof. Alland, emèrit de la Universitat de Columbia, i meva, en Salva Garcia va exposar els principis que motiven el Reagrupament amb una dicció suau i tranquil·la. Després els assistents van fer diverses preguntes, algunes carregades d’urgència, altres amb més humor, i es va entaular una conversa amical entre tots. Hi havia, sí, aquell punt anàrquic, sempre disposat a interrompre l’adversari, que caracteritza als mediterranis. Però hi havia també la voluntat de participar ordenadament i de riure quan tocava.

Jo crec que a la sala existia un consens general en torn a una idea principal: la situació de Catalunya és, ara per ara, d’una gran desolació. El projecte estatutari, retallat diverses vegades, primer al mateix parlament català, després entre la pròpia delegació catalana a Madrid (per part de tots els seus grups i en forma seqüencial), finalment a les Corts espanyoles, penja, incomplert, d’una sentència que s’eternitza a l’espera, possiblement, que tota la classe política catalana hagi mort entre els escàndols, reals o creats, dels darrers dies. Les finances de la Generalitat es debaten entre l’escanyament i la construcció d’un deute públic massiu. L’economia, dominada per la cultura de la totxana, ha caigut en un pou sense fons. I la cultura de la complicitat, aquesta paraula temible que els nostres líders i periodistes han celebrat durant tants anys i que a mi sempre m’ha produït una basarda inenarrable, ara esclata, com era previsible, en corrupcions, requalificacions i tràfic d’influències de tota mena.

El diagnòstic de RI és, pel que vaig entendre, que tota aquesta situació gravíssima respon a la doble dependència del país: una dependència exterior, que ens lliga financerament, que no ens permet innovar i regular en funció dels nostres interessos, que ens fa participar en l’economia immoral de tot l’Estat; i una dependència interior, el predomini de tota mena de lligams visibles i invisibles, fets d’intercanvis i silencis, de culs llogats i de lideratges de poquíssima volada i preparació.

Aquest panorama trist i amarg, però, vàrem sentir a la reunió, no ha de cridar al desànim complet. El país ha viscut situacions semblants en altres moments històrics: sota la Restauració alfonsina, quan participava d’aquella Espanya oficial i mediocre que va perdre les darreres colònies d’ultramar després de rebre un parell de canonades ianquis; o sota el franquisme tristíssim cristal·litzat, a casa, en forma de plaça Lesseps. El país, dotat d’un neguit patriòtic estrany, revifa de tant en tant, com l’au fènix. Ho va fer al segle divuit. Ho va fer l’any 1901. I ho tornà a fer a la postguerra.

Va quallar el sentiment que Catalunya té els instruments civils i socials per sortir-se’n: en l’àmbit econòmic amb empresaris disposats a batallar al món global (dimecres mateix vaig tenir el privilegi de passar un dia sencer amb dues dotzenes d’empresaris joves de FemCat que visitaven MIT a Massachusetts interessats a conèixer com funciona una de les millors universitats del món); en l’àmbit acadèmic (l’any 2008 Catalunya va ser la regió europea que va aconseguir més ajudes per càpita de l’European Science Foundation); en l’àmbit cultural (amb creadors teatrals de primer nivell) i, per suposat, esportius. I, finalment, polítics: RI és una de les moltes iniciatives, plataformes i grups que han decidit refer el país des d’avall, amb manifestos digitals, referèndums locals i clubs d’opinió. Es tracta, doncs, de deixar pas a una nova generació que deixi enrera el règim anterior, que va fer el seu servei durant molts d’anys, per construir uns mecanismes més transparents, eficients, nets i lliures.

El públic que va assistir a l’acte va ser un públic interessant i exigent. La reunió no va aplegar una claca d’acòlits que es limiten a aplaudir frenèticament perquè s’han lliurat incondicionalment al programa abans que aquest es faci conèixer. Al contrari. Els assistents es van mostrar escèptics i fins i tot distants. Ho entenc. Hem vist tants grups i tantes promeses, tants ara sí i ara també, tants Tagaments i tants Puigmals, que no sabem si tot el que ens diuen va de debò. Per això, la meva recomanació, veient el diàleg entaulat, és que els líders de RI (i de qualsevol altre associació o partit) han de fer un esforç important per fer-nos entendre en què són diferents, en què han fallat els que els van precedir, i com s’ho faran per conduir el país de la mar grossa d’ara a un port més feliç. Cal deixar-ho clar. I cal un pla d’acció. Forçaran els altres partits a votar sobre la independència? Obriran un període de debat i de reflexió social? Buscaran les simpaties de l’exterior? Quin tipus de llei electoral proposaran? Limitaran els seus mandats al parlament? Crearan mecanismes transparents sobre el finançament de partits? Com s’ho faran amb aquesta situació, complicada i estesíssima, de mal govern municipal? Seran un colla més d’arrauxats que porten la fúria que gastem en privat des de fa 300 anys a l’arena pública i que, un cop oberta, es dissipa com fan les bombolles del pitjor cava esbravat?

Carles Boix

Article publicat l’1/11/09 al diari El Singular Digital

No hi ha Comentaris