No ens alimenten molles


No estic massa segur que la millor manera d’encarar una llei com l’electoral sigui fer-ho de manera reactiva, precipitada i com qui posa una tireta d’urgència a un trau que demana uns quants punts de sutura. Si diversos governs, en distints equilibris de força i en tota mena de circumstàncies, no han estat capaços de fer-ne cap en trenta anys, i considerant que allò que ho impedia no ha canviat gens, ¿a què estan disposats a renunciar ara en bé de l’acord? La temptació, el perill, és que acabin fent un petit retoc a allò que ja coneixem i que confiï en la possibilitat de despistar al ciutadà amb una operació de maquillatge. No voldria ser malfiat, però, políticament, ja fa temps que ens afaitem.

En aquest cas no es tracta d’una desconfiança genèrica en la política. Fins i tot accepto que, aquesta vegada, els partits s’hagin sentit veritablement amenaçats pels darrers casos de presumpta corrupció pendents de judici. La resposta és tan exagerada que fa témer que no surtin coses pitjors. Per tant, sembla que ara sí que els polítics s’han adonat que, a més d’encarregar un altre estudi sobre desafecció política, haurien de moure alguna fitxa més grossa.

Tanmateix, segueixo desconfiant dels possibles gestos per dues raons ben concretes. La primera, perquè allò que ara ha amenaçat la vida tranquil·la dels partits no té relació directa amb la llei electoral que proposen. No perdem de vista que el problema de la desconfiança envers la política és molt anterior a tots aquests casos de suposada corrupció. Ho deia la setmana passada: la corrupció, quan n’hi ha, cal relacionar-la amb la feblesa de la condició humana, amb la manca de controls eficaços i, més globalment, amb uns anys de creixement urbanístic especulatiu que han permès corrompre de manera generosa. Vull dir que, fins i tot amb la millor llei electoral imaginable, si es donen les circumstàncies adequades, tornaríem a tenir casos de corrupció, com a tot el món.

La segona raó de la meva desconfiança sobre aquests propòsits d’esmena tan precipitats que ara s’anuncien és que la raó esgrimida per canviar la llei electoral segueix essent, des del meu punt de vista, equivocada. És a dir: malament si del que es tracta és de resoldre el problema de la desafecció política dels ciutadans a cop de llei electoral, perquè llavors vol dir que es fa una diagnosi errònia. Al contrari del que suggereixen els partits, el mal a curar no és la desafecció dels ciutadans cap a la política, sinó la desafecció dels polítics pels ciutadans. És cert que molta gent desconfia dels polítics i els partits. Però aquest no és el problema, sinó la conseqüència, el símptoma, de la veritable malaltia. I ja se sap que una malaltia no es cura atacant el símptoma. Cal observar, també, que els mateixos polítics que no han reaccionat davant del desinterès de fa temps, ho han fet davant de la indignació d’ara. I la indignació és una reacció que no s’aguantaria si hi hagués desafecció, sinó que, al contrari, allò que expressa és la irritació per una confiança política traïda. Així doncs, el veritable mal no prové del fet que el ciutadà intervingui poc en la determinació de les llistes, per exemple, sinó de quines són les lògiques organitzatives dels partits, que afavoreixen candidats lleials i submisos per davant dels excel·lents i amb criteri.

Vet aquí, doncs, la veritable gangrena de la política: que els partits són unes estructures que funcionen pel nomenament a dit, decidit entre els dos o tres que controlen el partit, i que llavors emmascaren amb uns exercicis de fariseisme pseudodemocràtic. Vegeu com s’ha elegit la nova alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet: la cúpula del partit decideix un nom, que llavors és aprovat disciplinadament en l’àmbit territorial del partit, per després ser votat disciplinadament pel grup municipal, per llavors ser votada en el ple municipal, que és qui, suposadament, tenia el veritable poder de decisió perquè el componen els que realment van ser escollits pels electors de Santa Coloma. Aquí és on es produeix el frau que corromp tot el mecanisme de vinculació democràtica entre ciutadania i política. I si es vol posar remei al problema, aquest és el mecanisme que cal dinamitar i substituir.

Ja es veu que això té poc a veure amb si es permet que el vot del ciutadà faci passar el número tres de la llista al lloc cinc, i el sisè al lloc quart, que en definitiva és el que es coneix amb el nom de llistes desbloquejades. Allà on ho han provat, com a Itàlia, m’explica un expert, no ha servit de res. ¿No és sospitós que copiem Itàlia i no la Gran Bretanya o Alemanya? I no s’hi val a dir que les llistes obertes tenen problemes perquè prioritzen la notorietat per damunt de la qualitat del candidat, com ha fet ICV. ¿Hi pot haver un argument més hipòcrita que aquest, quan precisament ara, les llistes tancades, es fonamenten en l’exclusiva notorietat del primer de la llista, aconseguida a cops d’onerosa propaganda? ¿Per què si la notorietat és triada pel partit és disculpable i no ho és si l’ha aconseguida el candidat amb el contacte directe amb l’elector de la seva circumscripció? ¿Hauria estat mai alcalde de Santa Coloma per majoria absoluta un senyor que vivia al Turó Park de Barcelona? En definitiva: el canvi de model no ha de ser per mostrar-se condescendent amb el ciutadà i deixar-lo participar una mica més en un procés irrellevant, sinó per ser radical amb el valor de la representació política. I això passa per les circumscripcions petites, passa per les llistes obertes, passa per la llibertat de vot dels diputats al Parlament i passa per l’elecció directa d’alcalde.

És per aquesta raó que dic que no m’acabo de fiar de les bones intencions mostrades aquests dies. O, per ser més precís, crec que són intencions que mostren més voluntat de condescendència que no pas propòsit d’esmena a fons. Cal que els nostres polítics entenguin que no som nosaltres qui no els estimem, sinó que són ells que, amb el seu comportament, mostren un profund desafecte pel ciutadà, per l’elector. I que el remei el tenen a casa seva: són ells els que han de canviar el seu joc. Que modifiquin radicalment, doncs, els seus hàbits polítics, tancats, endogàmics, verticals, fonamentats en una lleialtat feudal i no pas en el mèrit professional o en l’excel·lència humana, com caldria.

Amb quatre engrunes no en tindrem prou. Amb un acte de contrició i sense canvis radicals, no en tindrem prou. Com cantava l’Ovidi Montllor –i es titula un magnífic blog d’anàlisi política–, “ja no ens alimenten molles”.

Salvador Cardús

Article publicat al diari Avui el dia 15/11/09

Els Comentaris estan tancats