Reagrupament
Sarrià Sant Gervasi

Ferran Pujol és el cap de llista per Reagrupament a la demarcació de Tarragona. Reivindica “recuperar l’orgull i l’autoestima”, alhora que promet trencar la disciplina de vot per defensar els interessos del seu territori. Tanca files amb el projecte de Reagrupament i considera que Solidaritat ha estat un bluf. Recorda que les llistes de Reagrupament continuen obertes a la incorporació de patriotes que defensin la independència i la regeneració del país.

Què hi fa algú de Sant Cugat com a cap de llista per Tarragona?
No ho sé, perquè l’únic que hi ha és d’Almoster. Tot això és una bestiesa, he viscut a Sant Cugat i he estudiat a Vic, però tota la meva vida he tingut un peu allà on tinc enterrat els meus avis i allà on tinc els meus amics. Actualment, visc a Almoster, que és on vull que creixin els meus fills.

Què aporta Suma Independència a Reagrupament?
Aporta allò que Reagrupament sempre ha volgut, sumar independentistes i patriotes. Gent que no s’ha dedicat a la política exclusivament i que ha treballat pel país fora d’hores.

Què ha passat amb Moisès Broggi?
És un exemple del que significa confondre la regeneració política amb la degeneració democràtica. Posar pel mig d’aquest sidral un home honorable i venerable com Broggi per interessos personalistes no es fa.

Sembla que Solidaritat no tindrà prous candidats per omplir les llistes. Significa que el projecte de Solidaritat és massa personalista, de només tres persones?
Demostra que ha estat un bluf, tenen l’establishment a favor, però no tenen el poble darrere.

Creu que el poble no seguirà el projecte de Solidaritat?
La regeneració és basa en no pensar que el poble es tonto, ni sord ni mut. Volem apujar el llistó.

Quina diferencia hi ha entre Solidaritat i Reagrupament?
La regeneració democràtica. Nosaltres presentem unes llistes de gent que ha treballat abans de dedicar-se a la política, mentre que ells l’únic que han fet es fer anar la fotocopiadora, però sense el principi ètic de la regeneració. Reagrupament és una opció electoral i ells, en canvi, van fer una crida i, a l’endemà, enlloc de posar-se a treballar per aquesta unitat, van presentar un nou xiringuito independentista. I ara diuen que volen anar sols.

Mai han volgut arribar a una coalició?
Mai. Ho corroboren les declaracions de López Tena. Sinó, mai no haguessin fet un partit per dividir, ni abandonar la Conferència Nacional del Sobiranisme, que avui suma amb RCat.

Depèn de quina candidatura guanyi les primàries a SCI, hi pot haver un pacte al marge de les cúpules, com proposen en el seu programa alguns solidaris?
Hi ha candidats de bona fe que no tenen les mateixes possibilitats que les candidatures oficials. Si aquests se senten enganyats, a Reagrupament els hi obrim les portes.

Es podria repetir la desfeta del 1980, quan BEAN i NE van quedar fora? És comparable?
No. Allò era el començament de la democràcia i llavors hi havia una batalla ideològica molt important. Ara no és així. Avui tan sols hi ha un projecte, que es la declaració unilateral d’independència, en el qual hi ha una força com Reagrupament que l’ha estat treballant, com demostra la proposta de Constitució catalana, aprovada en la segona assemblea i abrandada per Joan Laporta.

Mirant enquestes de la xarxa, en Laporta ja no multiplica sinó que ara divideix en dos…
Li pregaria a Laporta que no fes el mateix que va fer amb la seva successió al Barça. Va preferir que guanyés Rosell enlloc de pactar amb Soriano.

Fent un símil, creu que va regalar la presidència a Rosell i ara vol regalar la Generalitat a l’autonomisme?
Totalment. Si aquesta es la seva estratègia ja la coneixem.

CiU ja no amaga que no vol parlar d’independència fins d’aquí dues legislatures…
Convergència enganya quan diu que avança cap al concert econòmic, i el senyor Mas ha estat el que sempre ha pactat les rebaixes del concert econòmic. Cal recordar que CiU mai transgredeix les lleis espanyoles. Una majoria de CiU hipotecaria qualsevol avenç nacional.

Esquerra pot representar el vot útil independentista?
Si continua prioritzant l’eix social i la menjadora, no serà mai el partit independentista de referència.

Les properes eleccions poden ser el final de cicle dels partits tradicionals?
Pot acabar si CiU no té majoria absoluta i Reagrupament entra al parlament. Si els catalans donem majoria a Convergència, vol dir que volem una ser autonomia, igual que Ceuta i Melilla. I només, ja només, quedarà la via valenciana. Els americans en diuen swing state. Si acceptem l’status quo actual, podem acceptar el PP a la Generalitat.

Que Benach vagi de segon per Barcelona vol dir que Esquerra no traurà res a Tarragona?
Vol dir que els politics tarragonins prioritzen els seu vassallatge a Barcelona abans que la defensa del territori, ja que mai han trencat la disciplina de vot. Nosaltres ho farem perquè tenim llibertat de vot i és el compromís que jo he agafat.

Solidaritat té 170 adherits quants teniu vosaltres?
Som més de 400 a corrent de pagament. La gent continua treballant

Com preparen la campanya a la demarcació?
Amb actes de proximitat i buscant el vot d’aquells independentistes que en les darreres eleccions es van abstenir.

Un dels seus eslògans electorals?
Recuperar l’orgull i l’autoestima d’allò que és català, i això passa per dignificar les nostres cooperatives i els productes.

Teniu previst algun fitxatge?
A Reagrupament les llistes si que són obertes de l’1 al 135, i estem oberts a incorporacions de patriotes per a la independència i la regeneració d’aquest país. Aviat poden sortir notícies.

• Som Noticia

La secretaria dels impulsors del Manifest 12 d’Abril han enviat un comunicat als mitjans de comunicació on desmenteixen la notícia que el Dr. Moisès Broggi, membre de Reagrupament, s’hagi passat a les files de Solidaritat Catalana.

La notícia arribava després que la formació liderada per Carretero i la de Laporta decidissin finalment no concórrer plegats a les eleccions al Parlament.

Des de la secretaria del Manifest 12 d’Abril asseguren que “el Dr.Oriol Domènec ho ha confirmat, després de parlar avui amb el Dr.Broggi”, el membre de més edat del grup de 102 anys . “S’espera una reunió de tots els membres promotors el proper dimecres, després de la qual s’emetrà un comunicat”, conclouen.

• El Debat

El cap de llista de Reagrupament per Lleida i el primer alcalde de Catalunya membre d’aquest partit, Jaume Fernández, assegura que la formació que representa ha fet tots els possibles per unificar les forces independentistes, però Solidaritat Catalana, liderada per Joan Laporta, només ha tingut des dels seus inicis un objectiu clar: fer desaparèixer Reagrupament. Ara bé, segons Fernández, malgrat els esforços de molts, la formació aguanta els torpedes que els hi envien.

Definitivament Reagrupament i Solidaritat es presentaran separades a les properes eleccions.
Sí. Tal com estaven les coses la reunió de diumenge no ha estat pas una sorpresa. La proposta inicial de Solidaritat no portava enlloc. Si aquesta gent ha de fer un congrés i ha d’escollir unes llistes ens sembla molt bé, però nosaltres des del 10 de juliol ja les tenim fetes. Nosaltres estem treballant des de fa temps i ells només des de fa uns mesos. Si volen fer una alternativa igual a la nostra però en solitari… és respectable.

La unitat es descarta totalment?
A Catalunya tenim una capacitat de dispersió de grup molt gran. Nosaltres, però, tenim molt clars els nostres principis: la proclamació de la independència de forma unilateral i la regeneració política. Només posem una condició: no entrarem a cap govern de la Catalunya autonòmica que no proclami la independència i, per tant, segurament a la pròxima legislatura estarem a l’oposició.

Ha estat el sistema de confecció de llistes el principal problema per què la unitat no hgi estat possible?
No és només la confecció de llistes. Solidaritat surt quan surt, surt el mes passat i surten dient el mateix que hem dit nosaltres durant els últims anys. I per tant haurien d’haver estat ells els qui s’haurien d’haver sumat a nosaltres. Reagrupament no vol anar al Parlament a fer un altre “show”, a tornar a barallar-nos. I aquesta és una condició sine qua non, estar a l’oposició fins que no es pugui fer la proclamació de la independència.

Com van valorar l’oferta feta des de Solidaritat? Vostè cap de llista per Lleida i Joan Carretero per Girona.
Vam rebre l’oferta a través dels mitjans de comunicació. Ens va resultar esotèric haver d’anar, el senyor Carretero i jo, a una assemblea d’un partit que no és el nostre a presentar-nos a unes primàries. Així no es fan els pactes, es fan cara a cara i arribant a un acord.

El fet que algun dels crítics que va marxar de Reagrupament ara sigui un dels membres visibles de Solidaritat ha dificultat l’acostament?
Les persones que van marxar va ser perquè a Reagrupament no van trobar el camí. Volien repetir els mateixos errors que ja sabien comès a Esquerra. Evidentment que ara estiguin a Solidaritat no ajuda, perquè estan ressentides. Espero que les persones que estan al capdavant de Solidaritat no es deixin portar per ells. 

Vostè va dir que l’objectiu de Solidaritat era destruir Reagrupament…
Sí, de la forma que ha estat creada, sí. Solidaritat té una obsessió: dir que Reagrupament desapareixerà. A més, llencen una proposta unitària a CiU, a Esquerra i a Reagrupament, nosaltres som els únics que acceptem “parlem-ne amb condicions” i acabem sent els dolents. Això no s’entén. Per ara només ens han intentat treure gent de Reagrupament, i això no suma.

Reagrupament molesta a tots els partits o han caigut en el victimisme?
Molestem molt perquè volem fer un programa de regeneració. Volem tenir un sistema electoral a l’anglesa, que traurà poder als partits. També volem instaurar un límit de mandats. Volem canviar el sistema perquè tenim una democràcia de baixa qualitat i  això molesta a moltes formacions. Fins i tot, molesta més que l’independentisme.

Els vots independentistes podrien ser claus per formar govern?
Sí, però no vull tornar a caure en l’error que vaig viure a Esquerra. Em pensava que tenia diputats independentismes i finalment van ser diputats autonomistes d’esquerres. I la gent està decebuda.

Vostè acaba de dir que no donaran suport a un govern “autonomista”. Considera igual un govern de CiU que no es declari independent que un altre tripartit?
Nosaltres som del parer que ha de governar sempre el que guanya. Encara que aquí es fan coses estranyes amb els perdedors. Però la Catalunya autonòmica no porta enlloc. A més, no tenim ni diners ni competències que ens farien falta per tirar endavant.

Quines perspectives electorals dóna a Reagrupament?
No podem fer aquesta estimació, tenim recursos mínims per fer enquestes.

Però vostès havien dit que si Laporta s’unia a Reagrupament podien ser entre 5 o 8 diputats més… Això vol dir que en tenien una idea.
Sí, per això volíem que Laporta encapçales la nostra llista. Una cosa és segura, de diputats no en perdrem cap. No tinc ni idea del que pot passat.

Com estan les converses amb altres grups independentistes a part de Solidaritat?
Avançant. Nosaltres esgotarem el calendari fins que puguem. Tenim diverses reunions previstes.

Durant aquest mes Reagrupament ha viscut diverses baixes però des del partit s’ha volgut treure ferro a tot plegat… Com està la situació?
Fem una valoració molt positiva. En un mes d’agost no havíem tingut tantes altes com enguany. Hem resistit perfectament el cop tot i que ens volien enfonsar.

La gent que se’n va parla de manca de transparència…
Això és absolutament interpretable. Nosaltres ens veiem obligats a fer una llista segons la legislació espanyola. I vam fer un procés on el senyor Joan Carretero va fer una llista amb persones de gran confiança i això es va aprovar per més del 90% dels assistents a la darrera assemblea. I justament aquesta gent que va marxar no hi eren en aquesta llista. Veurem la setmana que ve com s’organitzen les llistes de Solidaritat…

ERC intenta que el debat sobre la conveniència de fer un referèndum sigui l’eix d’aquestes eleccions. Vostès, però, en són contraris.
Sí, nosaltres ho posem més fàcil. No creiem en la possibilitat d’un referèndum. Perquè fer un referèndum depèn del govern espanyol i el pot vetar. I és impossible fer-lo dins de l’Estat Espanyol. Per tant l’única solució és que els partits que es presentin a les eleccions diguin si proclamaran unilateralment la independència. I llavors, d’aquí uns quatre anys, fer el referèndum amb el suport de les organitzacions internacionals.

De Reagrupament sorprèn que tant vostè com Carretero mantinguin les seves professions.. això canviarà depenent dels resultats de les eleccions?
Evidentment. Nosaltres seguim en la nostra professió perquè estem en la política com a servei al ciutadà i per voluntat pròpia. Reivindiquem que a Catalunya la gent entri en política amb un ofici, estigui uns anys i després torni a la seva feina…

Vostè va ser escollit alcalde de Rosselló com a membre d’ERC, per què no va dimitir quan va passar a Regarupament?
Vaig dimitir com a membre del Consell Comarcal del Segrià. En canvi els veïns del poble m’havien triat a mi com a alcalde i no a les sigles que representava.

Si no és diputat, es presentarà com a alcalde de Reagrupament?
No sé si em tornaré a presentar o no, però si ho fem ho farem amb una llista independent.

• Singular Digital

Aquest mes d’agost cal penjar estelades i senyeres als balcons i finestres d’arreu del país i fer penjades singulars i espectaculars a contrades estratègiques de la nostra nació. Serà la nostra resposta a l’intent dels unionistes espanyols de normalitzar l’estanquera entre nosaltres.

I la Diada ha de ser una altra explosió nacional, una continuació del ja històric 10 de juliol. Un sol eslògan, un sol crit: INDEPENDÈNCiA. Sense complexes, sense por, el període de reivindicar autonomia i federalisme ha passat i ha fracassat. Cal trencar l’estatu quo i la legalitat vigent imposada des de la gàbia espanyola. La constitució i l’estat de les autonomies són el gran parany que cal superar. Nous líders, noves forces polítiques, o renovats partits i renovades estratègies seran el camí.

L’onze de setembre res de folklore, res de commemoracions: és una Diada de lluita i reivindicació, i cal ensenyar les ungles a un nacionalisme espanyol que creu que ens té presa la mida i manté en les seves anàlisis estratègiques que la nostra reivindicació és un ‘soufflé’ i que els nostres líders faran figa… Caldrà veure si som capaços de superar les anàlisis i les prediccions de la intel·ligència de l’Estat.

• Tribuna

Convergència i Unió ja ha començat la campanya per intentar convèncer l’electorat que ara cal anar assumint noves quotes d’autogovern, començant per aquelles en què hi ha més complicitat social i política –diu–, i sense límits. El primer pas, doncs, és assumir el concert econòmic.

Caldrà que el Sr. Mas ens digui com pensa fer-ho, perquè la proposta, després de la sentència del TC, és totalment inviable. És evident que la sentència del TC crea plena jurisprudència sobre el tema i deixa clar que no són argumentables els drets històrics, ni el principi d’ordinalitat, ni la bilateralitat, ni un màxim de solidaritat interterritorial. Basant-se en què, doncs, es veuen amb cor d’aconseguir el concert econòmic, si el sistema de finançament que sortia de l’Estatut implicava un resultat molt menor i ha estat desballestat sense pietat?

Si algun lector encara té dubtes sobre el tema només ha de repassar els articles dels darrers dies d’aquest mateix diari, de distingits economistes com ara la degana Elisenda Paluzie, el doctor Emili Valdero i el catedràtic Guillem López-Casasnovas. Imaginem que la proposta de CiU va en línia amb el que hem sentit darrerament, ser prou forts per tornar a ser necessaris al govern central i obligar-lo a negociar.

Però amb la sentència del TC aquesta via ja no és factible, ja que si CiU o qui sigui pacta amb el PSOE per arribar a acords que vulnerin la sentència del TC, el PP recorrerà contra els seus acords, i si és al revés, qui hi recorrerà en contra serà el PSOE nacional o el de qualsevol comunitat que interessi per guanyar vots amb el seu electorat. Sigui com sigui, Catalunya hi sortirà perdent. Des del Cercle Català de Negocis (CCN) i amb el suport de centenars de milers de catalans, els diem que ja n’hi ha prou de peix al cove amb Espanya, ja no estem per perdre més temps i sobretot més diners, i ara només hi ha una via de consens cada cop més ampli, la independència. Mentre vostès es volen passar quatre anys de legislatura intentant aconseguir quelcom impossible, els catalans quedaríem espoliats de nou amb més de 80.000 milions d’euros. Per altra banda, Sr. Mas, si es queixa que el dèficit fiscal actual és massa elevat, com explica que mentre el seu partit governava del 1993 al  2002 s’incrementés d’un 4,5% a un 9%. I això que durant força anys van tenir la paella pel mànec amb el PSOE i el PP.

La resposta és clara, ni vostès ni cap altre partit polític al capdavant de la Generalitat tenen eines per negociar en igualtat de condicions amb qui mani al govern espanyol. Tant costa d’entendre? No n’han tingut prou en tants anys de governar la Generalitat?

Durant tots aquests anys CiU no només no ha reconegut que no va saber aturar el creixement del dèficit fiscal, sinó que a més va intentar confondre els catalans explicant que havien aconseguit el millor sistema de finançament de la història, per cert el mateix que va fer el tripartit amb el finançament inclòs en l’Estatut. Des del CCN donem suport obertament a totes les formacions polítiques que vagin a les properes eleccions amb la declaració d’independència al Parlament de Catalunya i posarem en evidència aquells partits que com CiU intentin enganyar els electors amb propostes enganyoses. La del concert econòmic n’és una.

• Cercle Català de Negocis, a l’Avui

Xavier Rubert de Ventós reflexiona, en un article a La Vanguardia, sobre la independència de Catalunya. Creu que  l’autodeterminació de Catalunya té dos reptes clars i diferents: “un exterior (tant a Europa com a Espanya) sivolem arribar a ser independents i un altre interior (en el Passeig de Gràcia o a l’Hospitalet) si ho volem ser democràticament”. Perquè “de moment ni el cinturó roig de la immigració clàssica, ni el cinturó daurat de la finança o la burgesia més nostrada no estan al cas –i sense ells, sense el seu vot, de moment no hi ha democràcia que et valgui a Catalunya”.

El filòsof es mostra optimista i creu que s’acabarà aconseguint sempre i quan se’ls convenci de tres coses: “En primer lloc, que no hi perilla la seva identitat o la seva economia. En segon lloc, que les fronteres no són sagrades [...] I, en tercer lloc, que es tracta d’una opció no només més justa, o més lògica, sinó també més rentable”. Llavors, segons afirma l’autor, “no caldrà apel·lar als patits sentiments nacionals de la gent: la independència serà una pura evidència”.

Xavier Rubert de Ventós creu que els catalans hem de deixar de fer “afirmacions nacionalistes grandiloqüents” i començar “a preparar el terreny per als successius peixos al cove que caldrà anar col·leccionant i encaixant”. És a dir, “el peix al cove simbòlic de Tarradellas; l’econòmic i competencial de Pujol; el divers i cordial de Maragall”. Llavors“només ens faltarà el peix al cove polític, el cove de tots els coves: la independència de Catalunya”. És en aquest sentit que finalitza l’article advertint que “O anem construint ja aquesta ‘cistella de tots els cistells’ o podem acabar transformant-nos en una cabrejada i avorrida versió de la pròpia Meseta”.

• Tribuna

Catalunya necessita una entesa el més ràpida possible entre Carretero i Laporta per no perdre una oportunitat històrica que no es podrà repetir, potser, si es perd, fins d’aquí molts anys. Les diferències entre els dos líders no poden ser més importants que la llibertat del nostre país. Dit això, cal remarcar que Reagrupament porta molt de temps preparant les eleccions de la tardor i que té 3.500 afiliats que han treballat per fer possible una organització que pot liderar el procés d’independència. Laporta, per la seva part, podia portar uns actius que facilitessin uns resultats molt positius en els comicis. L’error que podria cometre Laporta seria utilitzar aquest actiu no en benefici de la causa comuna sinó dels seus interessos personals. Cal un exercici de responsabilitat per part de tots dos, que farien bé de no deixar-se influenciar per mals consellers.

• Som Notícia

Costa de creure-ho sense pessigar-se però la realitat és que, en les pròximes eleccions, la batalla principal es lliurarà per apropiar-se l’etiqueta d’independentista. Des de CiU, Artur Mas es defineix a si mateix en aquest sentit i als convergents els agrada recordar que són ells el partit que més independentistes aplega. Han sobiranitzat el discurs i, almenys formalment, han canviat el peix al cove per una nova filosofia de contundència respecte a Madrid. Tots aquests trets s’han accentuat clarament després de la manifestació del 10-J.

La nova Solidaritat Catalana per la Independència s’ha estrenat reclamant, també, aquest espai electoral. Laporta, López Tena i Bertran lluitaran per capitalitzar al màxim les aspiracions d’un sector de la societat que les darreres enquestes consideren majoritari. Reagrupament s’hi afegirà, amb tota probabilitat, i ja ha començat una cascada d’adhesions orientades a forçar la creació d’una oferta transversal i coherent amb els que volen un estat propi, i el volen ràpid.

La tercera marca en disputa és ERC, que ha perdut l’exclusiva de l’independentisme electoral. Els republicans fugen a tota velocitat del tripartit i s’ofereixen, igualment, com a vot útil per tractar de prémer l’accelerador en la pròxima legislatura.

La resta d’espais, doncs el de sempre. Amb la diferència que federalistes diversos i espanyolistes variats aspiren, com a màxim, a conservar els diputats que tenen al Parlament sortint. La història d’aquest país va ràpida.

Salvador Cot, a Nació Digital.

Una enquesta publicada a ‘La Vanguardia’ aquest cap de setmana diu que un 47% dels catalans votarien avui a favor de l’Estat propi…

Els catalans ja hem provat totes les formes possibles d’encaix amb Espanya. Hem estat pacients i ens han volgut mantenir com el motor econòmic de l’Estat. Però quan a un motor no se li fan inversions, no se li renoven les carreteres, no se’l posa a punt, aquest motor deixa de ser competitiu. Avui ens trobem que per voler ser motor d’Espanya, amb prou feines podem ser motor de Catalunya.

El passat dia 10 la societat catalana va sortir al carrer per expressar la seva disconformitat…
És evident que el poble veu el que està passant. És conscient de la nostra situació, també des de l’òptica econòmica, i sap que l’única manera de tornar a crear una il•lusió col•lectiva és la fita de l’Estat propi.

La manifestació pot generar un abans i un després?
El més important va ser que es va visualitzar que el poble està unit. Ara els polítics han de materialitzar allò que vol el poble. És evident que els partits no estan units, però això ja no és important. El poble està unit i d’aquí a dos mesos els catalans despertaran, votaran per l’Estat propi i començarà un nou cicle de prosperitat.

Certs sectors del govern van considerar que les crides independentistes no eren majoritàries?
Una reacció pròpia d’un govern de l’antic règim. Aquesta manera de fer política ja ha acabat. El poble vol una altra política. Hem esperat durant trenta anys i ara és evident que els actuals representats ja no donen més de si.

I com beneficiaria l’Estat propi a l’empresariat català?
L’espoli fiscal que durant anys ha patit Catalunya es tradueix avui en el 10,5% del PIB. Aquests són uns ingressos que amb un Estat propi no marxaríem. A partir d’aquí podríem fer una sèrie de polítiques, començant per abaixar l’impost de societats a les empreses perquè aquestes tornessin a tenir beneficis i a ser competitives. Recolzem l’estat català per una qüestió de mercat.

Però estaríem renunciant al mercat espanyol?
Fa 150 anys l’estat espanyol era un bon mercat per Catalunya. Però en tot aquest temps el món ha canviat i avui el mercat és global. Abans estàvem preparats per influir en el mercat espanyol, avui hem d’estar preparats per incidir en un mercat mundial.

I l’empresariat català està disposat a fer aquest pas?
L’any 1932 Francesc Macià no va poder proclamar l’estat català per una qüestió econòmica. El 85% de les ventes de Catalunya es dirigien a l’estat espanyol i el poder econòmic no va estar al costat de Macià. Actualment, en canvi, Catalunya ven a l’estat espanyol un 33%, mentre dedica un altre 33% al consum propi i el 33% restant a l’exportació.

Els percentatges són una cosa, la realitat pot ser diferent…
Avui molts més empresaris catalans depenen del món i no pas de l’estat espanyol. El nostre empresariat vol un país competitiu al darrera. Espanya només representa el 2% del mercat mundial. Tot i així, l’Estat català també ajudarà aquelles empreses que depenguin molt de l’estat espanyol. A aquestes se li facilitaran ajuts i formació perquè puguin internacionalitzar-se el més aviat possible.

En aquest context, doncs, el boicot espanyol als productes catalans seria quelcom secundari…
El boicot és una paraula que utilitza l’estat espanyol per generar temor a l’empresari català. Però hem de ser conscients que avui dia els espanyols no ens poden fer cap boicot. Catalunya ven a Espanya, però també compra. A aquest boicot podríem respondre amb un contraboicot. No ens agrada parlar amb aquests termes però ja hi ha estudis que indiquen que el boicot al cava català va ser molt beneficiós per Catalunya.

En quin sentit?
Catalunya va deixar de vendre un 6% de cava a la resta de l’Estat, però ens varem espavilar. Varem començar a buscar clients exteriors i la nostra exportació va créixer al voltant d’un 6,5%. Es va generar una gran conscienciació espontània i el ciutadà català va començar a consumir vi català. El vi de la Rioja va anar perdent clientela fins que van haver d’aturar tot allò. Ho van intentar i van perdre.

L’empresari català n’és conscient d’aquesta realitat?
L’Estat espanyol té un seguit de mitjans amb els quals desinforma i aconsegueix que el petit empresari no conegui la realitat. Aquesta és també una irresponsabilitat de molts alts càrrecs situats en institucions i organismes econòmics de Catalunya que fa massa anys que des de la seva cadira no parlen clar. Aquesta gent ha de ser substituïda perquè no fan res pel país.

Malgrat tot, l’empresari sempre avaluarà les opcions de futur en funció del benefici econòmic. Avui l’empresariat català confia en la independència?
Hi ha unes 50 empreses de grans serveis nacionals, aigua, gas, electricitat que, ara per ara, encara no ens podem imaginar que donin suport a l’Estat propi. Però la majoria de petites i mitjanes empreses, que representen el gran percentatge empresarial català, n’estan a favor.

El seu és un objectiu ambiciós. Cal trucar a la porta dels grans, com PIMEC o Foment del Treball. Quina opinió en tenen aquestes patronals?
PIMEC ja ha col•laborat amb nosaltres, participant en diversos estudis conjunts. La patronal de les petites i mitjans empreses veu clarament com el futur de Catalunya passa per assolir l’estat propi. Foment, per altra banda, pertany a aquell tipus d’empresaris més ‘encaixistes’. Amb ells encara no hi hem parlat, però creiem que són el tipus d’empresaris que s’adheriran a aquest trajecte la tarda abans d’assolir la independència.

No és una confiança massa cega?
És una qüestió de butxaca. L’autèntic empresari sempre donarà suport als beneficis per a l’empresari, i si aquestes millores vénen amb l’Estat propi també ho acceptarà. Si hi ha empresaris que són agents d’Espanya, que posen per davant ideologia a economia, no els volem.

No em negarà que el component ideològic també és present al CCN…
Nosaltres enfoquem la qüestió de l’Estat propi des d’una òptica econòmica. I és que la clau per assolir la independència és l’economia. Sempre que Catalunya ha posat la ideologia per davant s’ha dividit i ha perdut.

Expliqui’s.
La independència és una qüestió de negoci i només davant d’aquest fet els catalans obrirem els ulls. Si convertim aquest objectiu en una qüestió ideològica, història o cultural no ho aconseguirem. Els espanyols ja s’han preocupat que els catalans no coneguem ni un borrall de la nostra història. Estem anul•lats en aquest sentit. El que no han aconseguit anul•lar és el nostre esperit de fer negoci. I la independència és un bon negoci.

Empreses capdavanteres com ‘la Caixa’ poden discrepar de tot aquest procés…
‘La Caixa’ i ‘La Vanguardia‘ també s’adheriran al procés la nit abans de proclamar la independència. Ells no faran res per assolir l’Estat propi, però poques hores abans d’assolir el nostre objectiu faran un comunicat i, per temor a perdre el mercat, donaran suport al procés. ‘La Caixa’ es pot arriscar a no sumar-se a la independència i que el dia següent de proclamar-la es creï una gran caixa catalana. Tothom veuria doncs que ‘la Caixa’ és espanyola.

Segons el CCN, doncs, amb un Estat propi…
El consum augmentarà, hi haurà il•lusió col•lectiva, més recursos, s’invertirà més, l’atur passarà del 17% al 8% i Catalunya serà el quart estat d’Europa en quant a renta per càpita. Avui, la situació és radicalment diferent. Els empresaris estan acollonits, sense finançament ni il•lusió per tirar endavant. Portem masses anys aguantant econòmicament l’estat espanyol sense que des del món polític se’ns doni cap ajut. L’economia catalana serà l’exemple del sud d’Europa. Llavors serà Europa qui dirà a Espanya que deixi tranquil•la Catalunya.

Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis, a Singular Digital.

Ahir Laporta, Tena i Bertran van sorprendre fent una crida als partits i a la societat civil per a formar un bloc independentista capaç de guanyar les eleccions i de proclamar la república, tot seguit. És una crida necessària que, en la meua opinió, és sobretot una apel·lació directa a cadascun de nosaltres. Per aquest motiu crec que no hi valen excuses.

Els autors de la Crida a la Solidaritat Independentista demanen a tots els partits que vulguen la independència que siguen capaços d’aparcar les diferències uns quants mesos amb l’ambició d’unir-se en una candidatura única, capaç de guanyar i d’acomboiar el país. Criden els partits, però també criden els militants i la societat civil, fet que converteix la crida en una maniobra oberta, generosa i valenta.

Ho és perquè no demana ni als uns ni als altres què han fet en el passat, només els demana si volen participar en el futur. Ho és perquè no posa condicions. No hi ha cap línia definida i inesborrable, tret de respondre a allò que els seus autors creuen que és l’esperit de la manifestació del 10-J: més valentia i més claredat. I ho és perquè, quan molts esperàvem més fragmentació encara del vot, ens hem trobat amb la sorpresa d’una proposta que ens diu simplement que tot depèn de nosaltres i que no hi ha res impensable ni impossible.

Això la fa summament atractiva perquè no hem d’esperar què faran els altres. Ja no es tracta de saber si aquest o aquell s’hi apuntarà. Ara la pregunta és molt més directa: què pense fer jo? què penses fer tu, lector?

Ens criden a construir, no a barallar-nos, i això és un factor diferent, nou i essencial. Qui no vulga participar-hi, hi té tot el dret, naturalment, però les excuses de què faran o deixaran de fer uns tercers no valen. Ací només val saber si estem disposats a parlar i a intentar una unitat tan gran com siga possible, sense condicions prèvies i amb la mirada neta. Jo crec que paga la pena d’intentar-ho. I que també paga la pena de dir des del primer dia que, si no ho aconseguim, serà, simplement, perquè no ho haurem volgut nosaltres. Sense excuses.

Vicent Partal, a Vilaweb.