Arxiu octubre, 2009

Entrevista a en Moisès Broggi, company reagrupat del districte, a l’Avui

notiv_moises_broggi_cristin

El doctor Moisès Broggi assenyala els límits de la ciència en una conferència a Sabadell i reflexiona per a l’AVUI sobre el mal ús del progrés en guerres i enfrontaments entre Estats. Recorda que “Espanya té un exèrcit” i avisa que “hem d’anar a les bones”

El doctor Moisès Broggi (Barcelona, 1908) presideix des del 1980 la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i l’any passat va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat, un dels molts guardons que certifiquen la brillant trajectòria del cirurgià. Aquest dimecres ha estat a Sabadell, convidat per l’associació Pere Oliver de Caixa Sabadell, per fer una xerrada sobreEls límits de la ciència.
La ciència té límits?
Tot té límits. La nostra civilització occidental s’ha dedicat a l’estudi de la matèria i aquesta arriba al límit, al punt que es confon amb l’energia. Els grans invents ens han donat possibilitats enormes, podem volar, s’ha arribat a la lluna o la vida humana s’ha perllongat moltíssim, a principis del segle XX l’esperança de vida era de 40 anys i ara s’ha arribat als 80.

Hi ha algun problema en aquest sentit?
El problema és fins on es pot arribar per aquest camí. En el segle XIX es pensava que l’home ho podia tot, ara sabem que hi ha límits que no es poden traspassar.

Com quins?
Com la física, la ciència amb les lleis més segures perquè parla de la matèria. S’acaba transformant en física quàntica, que obeeix a una cosa imaginativa que costa entendre. A la biologia li passa el mateix, podem allargar la vida però aquesta té un límit. També passa amb els invents, que depenen més de l’home. Durant el segle XX en les grans guerres es veuen grans invencions, però només s’utilitzen per augmentar el poder destructiu de l’home. Està molt bé que vagi a la lluna o es pugui comunicar fàcilment, però seria molt millor que aprengués a conviure.

Aquesta és la gran mancança actual?
Les grans guerres demostren que l’home usa els grans invents pel bé o pel mal, però en gran escala per fer el mal.

En quin punt estem actualment?
Les ciències tenen dues branques fonamentals: l’estudi de les coses que ens envolten i les condicions en què es produeixen. Hem arribat al coneixement de la tècnica i a transformar la vida, estem al món de les màquines, desproveïdes d’ànima però amb un gran poder de realització. Milloren la condició humana però mal utilitzades tenen un poder de destrucció molt gran, fins i tot poden deixar la Terra morta amb l’energia nuclear. La ciència ha tocat fons amb la física, la matèria no ho explica tot.

Aquesta és la conclusió a què ha arribat en la seva llarga experiència?
Tota la vida és una acumulació de dades, records i detalls. La ciència ens diu el com i el quant, però no sabem el per què. Estem supeditats al ritme vital i el destí, que no són manejables.

Parlant del ritme vital, vostè fa molt poc s’ha adherit a Reagrupament. És aquest l’inici d’una nova aventura política?
La relació entre Catalunya i Espanya sempre ha estat plena de dificultats i incomprensions. Són dues entitats que, com dues persones que no s’avenen, s’han de divorciar sense violència. És qüestió de separar-se amigablement, jo sóc enemic de la violència i la història de la humanitat és una història de guerres. Fins l’any 1914 Europa està dividida en grans imperis, i Espanya no va saber sortir d’aquesta situació, a l’imperi anglès ho saben fer bé.

Encara ara?
Sí. Va arribar a ser l’imperi més gran del món, es va trencar amb la revolta dels Estats Units i els va costar molta sang i esforços, com a sud Àfrica o l’Índia. Després ja van anar afluixant i quan passa la guerra del 14 concedeixen l’autogovern a colònies, com Canadà, Austràlia o Nova Zelanda i són grans amics. Ara fins i tot li donaran l’autogovern a Escòcia, i és el mateix. Al final aconsegueixen una bona cosa, que és un gran imperi excolonial de grans amics.

Què caldria fer aquí per aconseguir-ho?
Un divorci sent amics significa estar en igualtat de circumstàncies, i no les tenim. S’ha de manifestar aquest desacord, cal aixecar la veu perquè tot el món conegui la nostra situació de supeditació. Si la cosa continua com ara Catalunya acabarà a la ruïna, es veu clarament.

Podem ser independents a curt termini?
S’ha de fer amigablement, per això no crec que se’ns concedeixi la independència. Podem assenyalar i reclamar un tracte igualitari, però hem d’anar a les bones. No es pot oblidar que Espanya té un exèrcit, això és molt important.

No hi ha Comentaris

Convocatòria d’Assemblea

Benvolguts Reagrupats de Sarrià Sant Gervasi,

Us convoquem a una Assemblea General per al proper dimecres dia 28 d’Octubre a les 18:45 h al Centre Civic Vàzquez Montalban.
Durant l’acte, el nostre company Lluís Duran ens donarà una conferència amb el titol ” El Catalanisme que no coneixem
Aquest acte serà obert als veïns,  l’anunciarem amb cartells per Vallvidrera.

Hem considerat que Vallvidrera mereix una consideració especial al ser un nucli allunyat del centre del districte i tradicionalment un xic menystingut per el Govern de la Ciutat. Fem un petit esforç en desplaçar-nos hi.

Adjunt us enviem l’adreça del centre civic i com arribar-hi. Per qualsevol dubte : 609858329

Us hi esperem a tots !

Cordialment

Josep M Minguell
Reagrupament de Sarrià · Sant Gervasi · Vallvidrera

cartell Lluis Duran

9 Comentaris

Article d’en Quim Torra al Blog Gran del Sobiranisme.

Només ens uneix el sí

Octubre 19, 2009

A vegades, la fragmentació independentista pot provocar a algú una certa desorientació, desànim, pessimisme. Però quan això passa cal enarborar per damunt de tot la bandera del sí.

Només ens uneix el sí, i això, tanmateix, ens fa enormement forts, gairebé invulnerables. No és un sí qualsevol, el nostre. És un sí a un anhel, a uns valors, a un somni. La claredat d’aquest sí encega. I les seves conseqüències obliguen a molt. El sí a la independència, sense condicions ni prevencions, el sí que és fruit del treball del dia a dia i de la coherència per la llibertat nacional, té una força extraordinària.

En canvi, què uneix al catalanisme unionista avui? Passant per tots els matisos possibles, el catalanisme ja no és, ja no pot ser el moviment de referència que impulsi, dinamitzi i transformi el nostre país. Ha quedat estovat, no resol res, ni anem enlloc. El moment d’urgència nacional que viu el país exigeix buscar una nova ideologia que li doni l’aire i la modernitat que necessita. Potser fins i tot sense voler-ho, la independència ha acabat per representar el projecte que ha retornat el batec al cor de la nació.

Només ens uneix el sí, i per això l´independentisme serà fraternal o no serà. En la transversalitat del moviment independentista rau l’èxit de l’operació. Per què com pot ser un adversari polític de qualsevol independentista algú que vol també la independència de la pàtria? La fraternitat independentista no és cap objectiu, és el mitjà. Però aquest camí que recorrerem junts no es pot fer amb incoherències ni renúncies: el sí és això, dues lletres i prou. I aleshores, com es pot renunciar o aparcar un tros de patriotisme? Com posar-hi condicions? Com no expressar també políticament aquest sentiment?

Som molts els que sentim arribar una nova hora, que és la de tots els que diem que sí, i que practiquem el sí. És la nova hora que lliga l’exemple de tants patriotes que ens ha precedit, amb el nostre compromís d’avui i amb el futur d’un país lliure pels nostres fills. És l’hora de tots els catalans. I no puc sinó recordar a Carrasco i Formiguera, en nom de tants que ens han senyalat el camí a seguir, que va escriure: ”si ajuntem l’esforç de tots, sense por a dificultats i amb la generositat de tots els sacrificis, no haurem de trigar a recollir el fruit i veurem sortir per la nostra Pàtria, per Catalunya, l’alba resplendent de la seva independència”.

Quim Torra i Pla
Advocat i editor

9 Comentaris

La Independència i l’economia catalana. Una opció guanyadora.

Article escrit per l’ Abel Relats, reagrupat de Sarrià . 15-10-2009

Sens dubte el debat sobre la independència gira entorn a l’economia. Els detractors argumentaran que Catalunya sense Espanya s’enfonsaria, ja que és el nostre principal mercat, i que una independència catalana portaria de facto un boicot comercial que ens duria a la ruïna.

Aquesta discurs de la por no pot ser més fals. En les següents línies no només el desmentiré sinó que explicaré avantatges de tenir un Estat propi que possiblement no tothom sap.

Tot i que el mercat espanyol és el nostre principal mercat, cal recordar, que ni ho és tan com ho era fa anys enrere, actualment les empreses catalanes s’han internacionalitzat molt més que no pas abans, i lògicament, nosaltres també comprem a Espanya, no és que només els hi venem. Però, vol dir això que proposo un boicot com a rèplica? En absolut.

Avui en dia vivim en una economia globalitzada. Les fronteres econòmiques han pràcticament desaparegut. Els capitals es mouen lliurement i se’n van a allà on tenen més rendibilitat. I la producció es pot localitzar o deslocalitzar amb una facilitat sorprenent. Això entre altres coses vol dir, que un producte MADE IN CATALONIA, no vol dir que s’hagi produït exclusivament aquí, sinó que per exemple:

Tenim un producte que el disseny s’ha fet a Estocolm, els components venen de la Xina, es compren unes matèries primes a Toledo i l’ensamblatge final es fa a Catalunya. El producte surt de la fàbrica de Barberà del Vallès amb un MADE IN CATALONIA. Aleshores, boicotejar aquest producte, es boicotejar Catalunya? L’espanyolet de torn que es decantés per aquesta opció estaria també boicotejant als seus compatriotes.

Però anem més enllà. Imaginem-nos que l’espanyolet de torn, s’empeny a fer el boicot. Tampoc ens hi hauriem de trencar gaire el cap. Feta la Llei feta la trampa. Posar traves als fluxos econòmics avui en dia és com posar portes al camp. Per exemple, quan des de la caverna espanyola es va incitar al boicot del cava català, els avispats cavistes van enviar ampolles de cava a València on s’etiquetava com a cava valencià. Més d’un brindaria aquells nadals pensant que els hi feia una mala jugada als catalans. I ja veieu, ans el contrari.

En un contexte dominat per la Unió Europea, que no veuria de bon grat frens a la circulació de mercaderies i per altra banda, la majoria de consumidors busquen qualitat a bon preu. Si un producte és català i té una relació qualitat-preu bona, és un producte guanyador. Sempre hi haurà algú que s’entestarà a no voler-ne saber res, però francament, seran minoria.

I les relacions amb Espanya seran de gran cordialitat, serem bons veïns, perquè cadascú tindrà la seva casa, i cadascú manarà casa seva. Ens entendrem com mai ens havíem entès abans.

Però volia incidir en els temes econòmics i en aquesta segona part d’aquest article volia comentar-ne un de molt important i que es bastant desconegut pel gran públic.

Moltes vegades quan anem a un supermercat observem productes que estan en castellà i portuguès i quan mirem més acuradament el producte veiem que hi consten dues adreces fiscals; una espanyola i una portuguesa.

Per què és així? Doncs pel següent:

Molts empreses, en especial grups multinacionals consideren el mercat d’Espanya i Portugal com un únic mercat al que solen anomenar Ibèria. La seu logística i administrativa sol estar en un únic lloc, des de el qual es distribueix el producte a tot Espanya i Portugal. Aquí un exemple:

Una distribuïdora alimentària té la seu a Alcobendas (Madrid) des d’allà distribueix el producte arreu d’Espanya i Portugal. L’empresa té beneficis. I aquests beneficis tributen a l’Impost de Societats que recapta la Hisenda espanyola. Aleshores, què passa amb Portugal? Què recapta la Hisenda portuguesa? Clar, les Hisendes no són estúpides, òbviament si tens poder per a tenir-ne una.

Així que la Llei imperant a Portugal com a qualsevol altre país obliga no només a l’etiquetatge en l’idioma del país, sinó que en qüestions fiscals, tota empresa que distribueixi els seus productes al país i per tant n’obtingui uns beneficis ha de tributar per aquests beneficis en el país, sinó estaríem davant d’una evasió de capitals. Així que tot i que la distribució, l’administració o el que sigui es faci fora del país, totes les vendes fetes al país han de tributar a la Hisenda portuguesa, així que per aquesta raó és fa necessària que les empreses hi tinguin una seu fiscal almenys. Així que per vendre a Portugal, l’empresa XXX Espanya, ven el producte a XXX Portugal i XXX Portugal liquida els seus resultats amb la Hisenda portuguesa.

Aleshores aquesta situació aplicada a Catalunya que representaria? Doncs representaria que totes les empreses que distribueixen els seus productes aquí, indistintament d’on tinguin la seva seu, hauran de tributar per aquestes vendes una part a la Hisenda catalana.

Actualment el 90% de les farmacèutiques estan a Madrid i rodalies, entre altres perquè el Ministeri de Sanitat es troba a allà. Aleshores de tots els medicaments distribuïts a Catalunya des de Madrid, i per tant, beneficis obtinguts a Catalunya, ara en veiem gran cosa?

També comentar que l’obligatorietat de tenir seus fiscals, significa un boom de creació de llocs de treball, des de comptables i administratius a gestors de marketing, ja que moltes campanyes publicitàries es realitzen des del mateix territori a la que va destinat el producte o servei.

Tenir un Estat propi significa moltes coses, a nivell econòmic i en especial en el cas català és el millor negoci que podríem fer mai i no només passaríem a ser de facto en el cinquè Estat més ric de la Unió Europea sinó que amb la tenacitat i la capacitat productiva dels catalans podríem superar fins i tot aquest llistó.

1 Comentari

Article d’en Salvador Cot a l’Avui

A la tres

Salvador Cot

Els fem por?

Sembla –perquè en aquest cas es tracta de referències a conspiracions de passadís– que el Tribunal Constitucional ha decidit ajornar la sentència contra l’Estatut. Les darreres filtracions coincideixen a quantificar aquest nou retard entre dos mesos i un any, depenent de si es tracta –només– d’aprovar els pressupostos de l’Estat o si, en un sentit més estructural, el que es pretén és evitar una onada de sobiranisme electoral de cara a les pròximes eleccions al Parlament. En aquest sentit, les informacions també coincideixen a indicar que les qüestions més simbòliques (igualtat jurídica del català i inclusió del terme nació al preàmbul) no serien escapçades brutalment, sinó que se’ls aplicaria una interpretació que les desactivés. Això sí; sense tocar ni una coma del text.

Si això és així, significa que en aquesta ocasió l’Estat (és a dir, la suma de PSOE, PP i els poders de fet) no les té totes sobre quina seria la reacció de la societat catalana davant una humiliació d’aquest calibre. El pacte, doncs, seria evitar uns efectes polítics que podrien causar problemes reals als poders de Madrid.

Si es complís aquesta hipòtesi
, seria la primera vegada en molt de temps que l’Estat adopta una actitud prudent respecte a Catalunya. De fet, des de fa uns mesos han deixat d’arribar declaracions prepotents des de Madrid. Ja no sentim els líders del PP menystenint l’Estatut ni els del PSOE fanfarronejant a l’estil d’Alfonso Guerra. Fins i tot el Defensor del Pueblo (de quin, per cert?) ha callat i procura que ningú no recordi gaire que ell també ha recorregut l’Estatut. De la capital espanyola només arriben declaracions suaus i plenes de prudència. I un silenci espès i estrany.

O no tant. Perquè saben que una part decisiva d’aquesta societat ha decidit respondre. Seriosament. És a dir, a les urnes i al carrer.

8 Comentaris

Premi Carles Rahola d’assaig 2009 per en Quim Torra!

250px-Quim_Torra.JPG

El 8 d’octubre de 2009, en Quim Torra, company reagrupat del nostre districte,  va obtenir el Premi Carles Rahola d’assaig per la seva obra Viatge involuntari a la història del periodisme català, en el marc dels Premis Literaris de Girona on també s’atorga el premi de novel·la Prudenci Bertrana. En aquest assaig rescata l’obra i la trajectòria de diversos periodistes catalans de l’època de la Segona República, entre els quals hi ha Just CabotFrancesc MadridÀngel FerranLluís Capdevila, injustament oblidats.

542 Comentaris

Primers acords de la Junta Directiva de Reagrupament i nova incorporació

Reus, 10-10-2009) Primers acords de la Junta Directiva de Reagrupament
=========================================================
Aquest dissabte es va reunir la Junta Directiva de Reagrupament en una sala del “Círcol” de Reus i va adoptar els primers acords des de la seva elecció a l’Assemblea General del dia 3. Entre els principals acords cal destacar-ne els que assenyalem a continuació.

Distribució de funcions estatutària
———————————————
D’acord amb l’article 15 dels Estatuts de l’associació i l’article 13 del Reglament d’organització i funcionament de l’associació, la Junta Directiva, va aprovar nomenar vicepresidenta i responsable de l’àrea de relacions externes Rut Carandell i Rieradevall; tresorer i responsable de l’àrea econòmica Àngel Font Catalan; responsable de l’àrea organitzativa Emili Valdero i Mora; responsable de l’àrea d’objectius fundacionals Jaume Renyer Alimbau; i secretària Sandra Lomas Pena.

Suport total a les consultes per a l’autodeterminació
——————————————————————–
La Junta també va acordar reiterar el reconeixement i el suport total a la gran tasca que centenars de ciutadans i organitzacions estan duent a terme per tal de tirar endavant a diferents municipis consultes populars per a exercir el legítim dret a l’autodeterminació. Reagrupament els encoratja que no defalleixin en el seu esforç.

Constitució de grups de treball
————————————-
Els Estatuts de l’associació preveuen la creació i constitució de grups de treball, qüestió de gran importància especialment a la vista a l’elaboració del programa electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya. A més dels vocals mateixos de la Junta Directiva, es va acordar estendre a membres no directius -amb l’expertesa i la qualificació tècnica necessàries- la responsabilitat de coordinar el treball de temàtica especialitzada. Els grups de treball que es va acordar constituir són els següents:

- Economia (agricultura, indústria, treball, finançament…)
- Territori (urbanisme, medi ambient, planificació territorial…)
- Radicalitat democràtica, justícia, administració i Llei electoral
- Educació, recerca i universitats
- Internacional
- Salut Pública i polítiques socials (immigració, pensions, assistència…)
- Cultura, llengua i esports (joventut)
- Seguretat

Nova incorporació a la Junta directiva
———————————————
Així mateix, com a qüestió prèvia a la sessió, Teo Vidal i Sol, en haver estat proposat representant territorial a la Junta Directiva per sufragi directe per l’assemblea territorial de la Catalunya Nord en la qual figura inscrit, va expressar la seva dimissió com a membre de la Junta Directiva per elecció per sufragi directe entre els socis en l’assemblea del dia 3 d’octubre de 2009 per incompatibilitat sobrevinguda. En conseqüència, Teo Vidal i Sol s’incorpora a la Junta Directiva com a membre de representació territorial i Roger Granados i Wehrle s’incorpora com a membre de ple dret a la Junta Directiva al ésser el candidat immediatament següent en nombre de vots escollit per sufragi directe entre els socis en l’assemblea del dia 3 d’octubre de 2009.

La Junta queda constituïda per:

JOAN CARRETERO i GRAU – President
RUT CARANDELL i RIERADEVALL – Vicepresidenta i i responsable de l’àrea de relacions externes
EMILI VALDERO i MORA – Responsable de l’àrea organitzativa
JAUME RENYER ALIMBAU – Responsable de l’àrea d’objectius fundacionals
ÀNGEL FONT CATALAN – Tresorer i responsable de l’àrea econòmica
SANDRA LOMAS PENA Secretària
IMMA BELLAFONT i SANTIES
IMMA PRAT i SALVANS
LAIA CUBELLS ESTEVE
FRANCESC ABAD i ESTEVE
ALBERT PEREIRA i SOLÉ
CARLES BONAVENTURA i CABANES
NARCÍS RIBES i BESALÚ
ESTHER PONSA i BOU
XAVIER PALET FARRERO
JOSEP SORT i JANÉ
JOSEP ANTON NUS i TORM
ROGER GRANADOS i WEHRLE
TEO VIDAL i SOL – Representant de la Vegueria de Catalunya Nord

Per més informació visiteu el nostre web: www.reagrupament.cat

36 Comentaris

Genial en Salvador Cardús, com sempre.

Més política, menys partit
Amb una tenacitat digna de millor causa, els partits han aconseguit que la seva vida interna cada dia ocupi tot l’espai informatiu. Entretant, han anat abandonant el terreny de la discussió veritablement política. Ja no debaten programes ni ideologies, qüestions reduïdes a quatre tòpics tronats, sinó que exhibeixen corrupteles i punyalades. Exagerant, podríem dir que Zaragoza i Iceta, Madí i Homs, són més notícia que Montilla i Mas, suposant que aquests darrers –i es força suposar– simbolitzin línies ideològiques de fons. És un fet fàcil de contrastar: a les pàgines de política s’acaba parlant fonamentalment dels partits i els seus conflictes interns, mentre el debat polític s’ha de refugiar a les pàgines d’opinió, fet per aficionats. Els partits i els seus dirigents es limiten als tacticismes electorals, sempre amb l’ull posat en els moviments de l’adversari, tant exterior com, sobretot, interior. Allò que els ocupa, doncs, és el poder: com aconseguir-lo, com conservar-lo, com augmentar-lo. I la conseqüència és allò que amb farisaica cara de sorpresa els polítics en diuen “la desafecció política dels ciutadans”, i que, vist des de la banda dels ciutadans, no és altra cosa que “el menyspreu pel ciutadà polititzat”.

La meva opinió és que la causa principal d’aquesta gravíssima circumstància
es troba en el fet que els partits són unes institucions de dimensions desorbitades. Primer, són maquinàries excessives pel reduït nombre de militants que tenen. I, per tant, els pressupostos i el nombre de personal que en depèn, són desmesurats. En segon lloc, els partits estan sobredimensionats en relació al seu mateix paper social. Ningú no discuteix la seva necessitat en democràcia, esclar. Però s’atorguen un paper i un lideratge que ni tenen, ni haurien de tenir. Caldria aprimar, en general, el paper de l’Estat i, de passada, el de l’administració pública damunt les nostres vides. Els governs haurien de deixar lliures zones més àmplies de les nostres vides, ara tutelades de manera abusiva. I els mateixos partits haurien de reduir les seves pretensions.

Finalment, i en tercer lloc, l’origen de tots els casos de corruptela,
fins i tot quan la mantenen dins dels marges de la legalitat vigent, es deu al fet que els partits són estructures econòmicament insostenibles. Casos com el que viu el PP espanyol, i particularment el valencià, són el resultat d’aquesta dimensió que obliga a unes formes d’enginyeria financera molt complexes en què és molt fàcil que algun viu en tregui profit i, amb la seva incompetència, ho acabi posant tot al descobert. No tenim dades transparents ni dels ingressos i les despeses anuals –reals– dels partits, de la quantitat d’empleats –reals– que tenen, i sobretot, no tenim aquestes dades en relació a altres països, en funció del nombre de població. I em temo que, en això, batríem rècords mundials.

Quan els partits governen, tenen l’avantatge –per immoral que sigui– de poder desviar part de l’activitat partidista a la mateixa administració. Hi col·loquen gent que, de fet, treballa per al partit i no per als ciutadans. I, quan es governa o quan des de l’oposició es pot marcar l’acció de govern amb l’activitat legislativa, es pot aconseguir que part de les despeses del partit –electorals o d’altres tipus– siguin assumides per empreses públiques i privades. Al nostre país, els controls judicials, però també periodístics, més que laxos, s’ha de dir que pràcticament no existeixen i, quan es descobreix un abús, sol ser per carambola. Per als partits, mantenir-se al poder, o conservar-ne una petita quota, més que no pas un desafiament patriòtic és un veritable problema laboral.

Si la crisi econòmica ha portat moltes empreses
a haver de revisar les seves taxes de productivitat i a entendre que si no són competitives hauran de tancar, la crisi de confiança política, expressada de manera nítida per l’alarmant indiferència electoral, hauria de portar a reflexions similars als partits polítics. Si els partits són estructures laboralment sobredimensionades, si són econòmicament insostenibles, si la productivitat és escassa a la vista dels resultats que obtenen, si són incapaços d’atraure l’interès dels perfils professionals d’excel·lència, potser també haurien de pensar en l’aplicació urgent d’un expedient de regulació d’ocupació a les seves pròpies estructures, diguin el que diguin els sindicats (que, posat a fer amics, diré que també haurien de seguir-los en l’exemple).

Aquests partits insostenibles per desmesurats
, inevitablement, s’han convertit ells mateixos en notícia. Pitjor: s’han convertit en el principal problema polític del país. Posem el cas d’ERC. ¿Què hi ha hagut de veritablement ideològic i polític en les dissensions que l’han sotraguejat des del seu gran èxit electoral de 2003 fins ara? En el fons, res de veritablement rellevant. El problema d’ERC ha estat el d’un creixement desmesurat de la seva pròpia estructura i del personal en nòmina sense poder desenvolupar mecanismes d’organització democràtica de lideratge i jerarquia acceptats per tothom. Entretant, la seva política s’ha vist sotmesa als duríssims criteris de supervivència laboral: l’heroïcitat de deixar el govern comportaria la pèrdua de centenars de llocs de treball i potser una suspensió de pagaments. ERC, per molt d’esquerres que fos, de la nit al dia es va convertir en un nou-ric. I això li ha passat factura.

La meva opinió és crua:
els partits tradicionals no són ni seran capaços d’aplicar-se la medicina que recomanen a la resta de la societat sobre l’excel·lència, la productivitat o la internacionalització. Viuen atrapats en els mecanismes medievals del vassallatge i la fidelitat al partit, en la insostenibilitat de les seves estructures i en el tancament autista dins la ratera nacional que els peixa. Els partits tradicionals no estan en condicions d’encarar el repte polític de fons que té el nostre país. I, per tant, només podem confiar en organitzacions amb noves estructures, lleugeres i àgils, sostenibles i transparents, capaces de retre comptes, en contacte directe amb el ciutadà amb consciència política, que permetin esberlar la ratera nacional i fer possible que tothom, també els que ara hi estan atrapats, avanci cap a la maduresa i la llibertat política a què aspirem.

4 Comentaris

Article d’en Salvador Cot a l’Avui. Ens comencen a tenir por el PSC….. també.

Si tu no hi vas, ells posen una urna
Falta –només– un any, però costa d’imaginar com anirà la pròxima campanya electoral. Vist com ha anat la major part de la legislatura, no és fàcil deduir quins seran els arguments de cadascun dels partits per intentar mobilitzar els seus electors, per il·lusionar-los, per tornar-los a entusiasmar. O per espantar-los suficientment.
És ben cert que, en temps de desafecció, tots ho tenen ben difícil. Però, fins que no es demostri el contrari, el mestratge en la propaganda electoral el té, com se sap, el PSC. Prova de l’efectivitat del seu equip de campanya són els –impressionants– 25 diputats que va treure Carme Chacón en les eleccions espanyoles de l’any passat. La fórmula, ben coneguda, era el temor a la victòria dels altres. En aquest cas, el PP.

Però, ¿com mobilitzarà el PSC els seus simpatitzants aquesta vegada?
El PP, a Catalunya, no espanta ningú. Ni tan sols Daniel Sirera. Així doncs, si hem de fer cas de la reacció de la mateixa Carme Chacón a la consulta d’Arenys, els socialistes catalans, en aquest cas, poden presentar-se a si mateixos com la garantia contra el sobiranisme. De fet, tal com diuen els principals dirigents del PSC, la seva percepció és que CiU fa por. Artur Mas, segons José Zaragoza, està “frustrat i radicalitzat”, de la mateixa manera que, a parer de José Montilla, és tota CiU la que s’ha “radicalitzat amb les consultes”. Carretero és “sectari i messiànic”, diu Joan Ferran, i el sobiranisme, en general, fa venir molta crisi i molt d’atur. I es propaga com la grip A.

Així doncs és possible que aquesta estratègia els funcioni,
vés a saber. Potser veurem cartells del PSC amb les cares d’Artur Mas, Joan Carretero i l’alcalde d’Arenys de Munt amb la llegenda Si tu no hi vas, ells tornen a sota. El que ja no sé és com aconseguiran afegir-hi Puigcercós.

5 Comentaris

Notícia a l’Avui: Moisès Broggi s’adhereix a Reagrupament !!!

Moisès Broggi s’adhereix a Reagrupament

El cirurgià afirma que el partit de Carretero “és l’única via eficaç d’arribar a la independència”

El cirurgià Moisès Broggi, que va ser guardonat amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 2008, s’ha adherit aquest divendres a Reagrupament, segons han informat fonts del partit liderat per Joan Carretero.

Broggi s’ha inscrit al nou partit al seu propi domicili, on hi ha anat la membre de la Junta Directiva de Reagrupament Rut Carandell. El prestigiós cirurgià ha afirmat que el partit de Carretero “és l’única via eficaç d’arribar a la independència” i ha fet una crida a tots els independentistes a unir-se en una única candidatura.

3 Comentaris