Entrevista a en Moisès Broggi, company reagrupat del districte, a l’Avui


notiv_moises_broggi_cristin

El doctor Moisès Broggi assenyala els límits de la ciència en una conferència a Sabadell i reflexiona per a l’AVUI sobre el mal ús del progrés en guerres i enfrontaments entre Estats. Recorda que “Espanya té un exèrcit” i avisa que “hem d’anar a les bones”

El doctor Moisès Broggi (Barcelona, 1908) presideix des del 1980 la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i l’any passat va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat, un dels molts guardons que certifiquen la brillant trajectòria del cirurgià. Aquest dimecres ha estat a Sabadell, convidat per l’associació Pere Oliver de Caixa Sabadell, per fer una xerrada sobreEls límits de la ciència.
La ciència té límits?
Tot té límits. La nostra civilització occidental s’ha dedicat a l’estudi de la matèria i aquesta arriba al límit, al punt que es confon amb l’energia. Els grans invents ens han donat possibilitats enormes, podem volar, s’ha arribat a la lluna o la vida humana s’ha perllongat moltíssim, a principis del segle XX l’esperança de vida era de 40 anys i ara s’ha arribat als 80.

Hi ha algun problema en aquest sentit?
El problema és fins on es pot arribar per aquest camí. En el segle XIX es pensava que l’home ho podia tot, ara sabem que hi ha límits que no es poden traspassar.

Com quins?
Com la física, la ciència amb les lleis més segures perquè parla de la matèria. S’acaba transformant en física quàntica, que obeeix a una cosa imaginativa que costa entendre. A la biologia li passa el mateix, podem allargar la vida però aquesta té un límit. També passa amb els invents, que depenen més de l’home. Durant el segle XX en les grans guerres es veuen grans invencions, però només s’utilitzen per augmentar el poder destructiu de l’home. Està molt bé que vagi a la lluna o es pugui comunicar fàcilment, però seria molt millor que aprengués a conviure.

Aquesta és la gran mancança actual?
Les grans guerres demostren que l’home usa els grans invents pel bé o pel mal, però en gran escala per fer el mal.

En quin punt estem actualment?
Les ciències tenen dues branques fonamentals: l’estudi de les coses que ens envolten i les condicions en què es produeixen. Hem arribat al coneixement de la tècnica i a transformar la vida, estem al món de les màquines, desproveïdes d’ànima però amb un gran poder de realització. Milloren la condició humana però mal utilitzades tenen un poder de destrucció molt gran, fins i tot poden deixar la Terra morta amb l’energia nuclear. La ciència ha tocat fons amb la física, la matèria no ho explica tot.

Aquesta és la conclusió a què ha arribat en la seva llarga experiència?
Tota la vida és una acumulació de dades, records i detalls. La ciència ens diu el com i el quant, però no sabem el per què. Estem supeditats al ritme vital i el destí, que no són manejables.

Parlant del ritme vital, vostè fa molt poc s’ha adherit a Reagrupament. És aquest l’inici d’una nova aventura política?
La relació entre Catalunya i Espanya sempre ha estat plena de dificultats i incomprensions. Són dues entitats que, com dues persones que no s’avenen, s’han de divorciar sense violència. És qüestió de separar-se amigablement, jo sóc enemic de la violència i la història de la humanitat és una història de guerres. Fins l’any 1914 Europa està dividida en grans imperis, i Espanya no va saber sortir d’aquesta situació, a l’imperi anglès ho saben fer bé.

Encara ara?
Sí. Va arribar a ser l’imperi més gran del món, es va trencar amb la revolta dels Estats Units i els va costar molta sang i esforços, com a sud Àfrica o l’Índia. Després ja van anar afluixant i quan passa la guerra del 14 concedeixen l’autogovern a colònies, com Canadà, Austràlia o Nova Zelanda i són grans amics. Ara fins i tot li donaran l’autogovern a Escòcia, i és el mateix. Al final aconsegueixen una bona cosa, que és un gran imperi excolonial de grans amics.

Què caldria fer aquí per aconseguir-ho?
Un divorci sent amics significa estar en igualtat de circumstàncies, i no les tenim. S’ha de manifestar aquest desacord, cal aixecar la veu perquè tot el món conegui la nostra situació de supeditació. Si la cosa continua com ara Catalunya acabarà a la ruïna, es veu clarament.

Podem ser independents a curt termini?
S’ha de fer amigablement, per això no crec que se’ns concedeixi la independència. Podem assenyalar i reclamar un tracte igualitari, però hem d’anar a les bones. No es pot oblidar que Espanya té un exèrcit, això és molt important.

Els Comentaris estan tancats