Paradigma Laporta, per Xavier Roig


LA REACCIÓ DAVANT LES ASPIRACIONS POLÍTIQUES DE JOAN LAPORTA.

Interessant el cas del senyor Laporta. Més curiós, però, el comportament d’aquesta Catalunya que sempre es trepitja els cordons de les sabates. Quan el senyor Laporta va guanyar les eleccions, la premsa omnipresent i semiseca de Barcelona (la que no llegeix ningú fora de la superfície limitada per les rieres del Besòs i el Llobregat) venia a dir: “Això de Laporta i el seu catalanisme està molt bé, però el que ha de fer el Barça és guanyar títols”. I abans no ho ha fet, ha hagut de patir de tot: amenaces, mocions, etc. Ara que els títols s’han guanyat amb escreix, aquesta premsa barcelonina d’entre rieres fins i tot critica el senyor Laporta perquè en una festa privada bevia xampany en lloc de cava. Cal ser llepes i provincians!

EL CAS LAPORTA POSA EN EVIDÈNCIA que en aquest país no falta pas gent de vàlua, sinó que sobren mesquins. Els perills que assetgen Catalunya no provenen del nacionalisme espanyol. Tampoc de l’independentisme. Ni tan sols de la immigració, o de la crisi. L’enemic permanent de Catalunya és de baixa intensitat. És aquest catalanet que es diu catalanista, que creu que a Madrid són malvats però que convé no fer-los enfadar. Aquest que, si el collen una mica, és capaç de renunciar a tot, fins i tot a la pròpia dignitat. Aquest individu que cada dia llegeix, i assumeix com a bones, les collonades en castellà del Gran Diario Europeo, però que quan es mor, per fer les paus amb ell mateix, hi publica l’esquela en català, que és la “lengua de su patria chica”. Aquest és l’enemic al qual ha hagut de fer front el senyor Laporta, fins i tot dins del mateix club.

JO, AL SENYOR LAPORTA, no el jutjaré pas. Només sé que ha estat el millor president del Barça i que es comporta, aparentment, com un patriota. Serà un bon polític? Li convé al país? No sóc ningú per contestar-ho. I aquí és on vaig. L’únic autoritzat a contestar aquesta pregunta hauria de ser el poble català. Però, és clar, resulta que quan els partits s’han hagut de mullar -no només anar a fer-se la foto electoral amb ell-, li han dit al senyor Laporta que la cadira estava ocupada. Lògicament, el senyor Laporta haurà de crear un partit, o apuntar-se a un de nou. Si no el volen a cap partit perquè la moma ja està repartida, què carall ha de fer? Ah no! A sobre, tots ofesos. Que si vol protagonisme, que si és messiànic, etc.

JO VOLDRIA SABER QUI HA ESCOLLIT els que ara ocupen les poltrones ocupades. En el millor dels casos han estat els militants adoctrinats. En d’altres, el destí, com a conseqüència de la designació a dit. En cap cas, però, ha estat el contribuent, que és el que hauria de designar els líders abans que s’arribés a l’elecció final. Vull dir que, seguint el model català, a l’aspirant a liderar la candidatura demòcrata als Estats Units (l’actual president Obama) li haurien dit que no, que la cadira ja estava ocupada. Aquesta és la diferència entre un país amb oportunitats i una pseudonació pendent de la certificació final que li atorgarà un tribunal de Madrid. La inútil expectativa dels països que, com nosaltres, esperen que el futur canviï però sense mai voler modificar el propi comportament.

TENIM, DONCS, UN PROBLEMA. Si algú vol incorporar-se a la vida política ha de crear un partit nou. Perquè, si al senyor Laporta el despatxen amb un “Estem plens, no et necessitem”, què no faran amb un de nosaltres que, benintencionat, vulgui aportar la seva experiència a la cosa pública? Quanta força innovadora queda fora de joc a causa de la partitocràcia? Quant perd el país pel fet que als contribuents no ens deixen escollir qui creiem millor? Si es responen a aquestes preguntes tindran una de les claus (la més important, potser) per descobrir per què el país no només no avança, sinó que va enrere.

DONCS SABEN QUÈ ELS DIC? QUE JO, que no acostumo a votar perquè no em deixen escollir el candidat, trencaria amb els meus principis i votaria un partit que proposés arreglar el nefast sistema partitocràtic existent. Perquè no sóc dogmàtic i, entre d’altres coses, m’estimo més el país i la democràcia que no pas els actuals partits. És clar que aquest fet tan evident no sembla que sigui assumit pels membres d’aquests partits. Per a paradigma, Laporta.

Xavier Roig

Xavier Roig (publicat a l’Avui el 15 de gener del 2010)

  1. #1 per jak zrobić zaproszenie ślubne el 21/nov/2011

    Thanks for your whole effort on this website. My aunt delights in working on research and it is easy to understand why. All of us hear all of the compelling mode you convey sensible information via the web blog and as well encourage contribution from visitors on the concern so my simple princess has been discovering a lot of things. Take pleasure in the rest of the new year. You are doing a powerful job.

  1. No hi ha trackbacks

Els Comentaris estan tancats